Quelcom no ens deixa avançar
la incògnita d’un temps estotjat
les ràncies veus cavalcant l’espera
un rostre que no ens defineix la fi
la claror ufana que encega la clemència...
Un presagi de dubtes per obrir
novament l’estany
dels ocells que com llamps retornen
un clot de primaveres amb rumb desconegut...
Com una pausa pendent
Fosca arrel que
-a voltes-
ens despulla del refugi
Quelcom tenim que no és nostre
i que hem de visitar de temps en temps
-calladament-
sense resoldre
Aina Ferrer Torrens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada