bibliografia sobre la poesia catalana del segle XXI (segona entrega)

PERÒ EXISTEIX LA POESIA CONTEMPORÀNIA ?

Existeix una tradició certament sovintejada i que seria ben curiós d’estudiar que consisteix a lamentar-se per la poca quantitat de lectors que té la poesia, si bé crec que el fet és pràcticament consubstancial a aquesta tal com l’entenem avui. M’explique: estem avesats a llegir com a poesia -i no com a cançons- des de la prehomèrica fins als romanços i cançons populars de fa quatre dies. Això inclouria la poesia trobadoresca, els cantars de gesta, els romancers,... És obvi que alguns d’aquests exemples gaudiren de gran acceptació a la seua època. Exactament la mateixa que tenen actualment uns quants prou grups de rock o una llarga filera de cantautors, o... Són els grups de música els hereus de la tradició més popular -que no necessàriament populista- i a ells els és concedida la possibilitat d’arribar a un públic més ampli.
Una altra qüestió és que, justament en quedar escrites les lletres d’aquestes cançons i perdre-se’n la part musical, aquestes queden absorbides per la poesia en tant que text escrit. I trobe que entra dins de la lògica pensar que una part de les lletres -actualment cançons- quedaran inserides a la història de la literatura, una volta s’haja perdut el record d’aquesta música, que passarà, com totes -això si els nous suports tecnològics no fan canviar el decurs de la història, possibilitat no gens menyspreable-.
Seria curiós, també, aclarir en quin moment i com s’allunyen ritme i lletra de la música. Hom tendeix a pensar en un allunyament a partir de la dicció salmòdica o monorítmica fins al punt que es convertira en pur ritme. I el ritme, tots ho sabem, és (o era?) la base de la poesia.
És possible que al llarg de la història de la literatura s’haja produït el miratge que la poesia era majoritària, però res més allunyat de la realitat: posem per cas el Renaixement: la gran acceptació que tenia la poesia és òbvia. Però cal no oblidar que aquesta situació es refereix a la mínima minoria, a l’elit político-cultural, que comptada en números fóra verament inferior a la quantitat de lectors actuals. Però al Renaixement ja li estava bé, així. Malgrat tot, és evident que la poesia, els poetes, cíclicament han fet esforços per apropar-se a la gent -o per apropar la gent a la seua obra-. Esforços generalment no gaire recompensats -excepcions són excepcions-.
Una altra conseqüència de l’allunyament entre música i poesia és que aquesta depèn cada vegada més del paper escrit i passa a poder prescindir de la memòria -de la recitació: del ritme- i per tant les estructures mètriques cada vegada podran ser més disteses fins al punt d’arribar a no dependre necessàriament de la repetició d’estructures sil·làbiques: la poesia, al llarg d’aquest procés que dura segles i en el qual encara hi som, ha aconseguit alliberar-se dels seus lligams, cada vegada ésser més lliure, fins al punt de no dependre de cap dels conceptes inicials de música o ritme. A canvi, però, passa a sotmetre’s més decididament al seu suport -el paper- i cada vegada és un plaer més individual i menys col·lectiu. I més elitista: és gairebé impossible entendre res en un recital de poesia si prèviament no hi estàs familiaritzat. De tota forma, és ben senzill constatar que cada cop la tecnologia obri nous camins, noves possibilitats que potser cal aprofitar.
Així i tot la tradició pesa molt. I, curiosament, malgrat que en qüestions rítmiques s’haja avançat molt, el pes de la tradició és tan feixuc que és ben difícil de superar. I el problema, en lloc de millorar, sembla que empitjora cada cop més: cada vegada hi ha més tradició i cada vegada costa més de posar-se al dia per a un hipotètic lector i, el pitjor de tot, cada vegada els referents que utilitza la poesia tendeixen a quedar-se més allunyats de la realitat. I aquest és el vertader problema.
Efectivament, al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diferents intents -alguns dels quals reeixits- d’actualitzar els referents de la poesia. L’exemple que més fàcilment em ve al cap és Ausiàs March: les famoses comparacions amb les cassoles en forn (allò de bullirà el mar com la cassola en forn), o les múltiples -i buscades- comparacions amb fets o situacions contemporanis (el règim polític dels venecians, els costums d’ell i dels altres cavallers, la por a la fi del món,...). Això sense oblidar la tradició, tot s’ha de dir.
Al s. XX potser hi ha dos exemples bestials d’aquest intent d’actualitzar els referents: Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés, dos casos que, malgrat l’acceptació indiscutible de la qual gaudeixen, no han aconseguit crear una escola o un ambient que aprofite el camí obert. Potser en els darrers anys alguns pocs autors insisteixen per aquest camí. De la resta poca cosa pel que fa a aquest tema. I és curiós, perquè autors tan lúcids com Pere Gimferrer s’acontenten amb reflexionar sobre el tema, fan metaliteratura, però una volta feta aquesta es conformen amb jugar amb els elements, no els interessa gaire el concepte d’avançar. Tampoc no els cal, perquè són brillants. Però de brillants n’hi ha ben pocs. Així ens trobem amb què la majoria de la poesia que es fa -o que es publica- no són més que refregits de tota la tradició occidental i, per tant, tranquil·lament obviables. És clar que existeixen honroses i digníssimes -fins i tot memorables- excepcions dins d’aquesta línia. Però aquestes excepcions metaliteràries no faciliten els nous adeptes sinó que, ben al contrari, voluntàriament o no, esdevenen elitistes distanciadors dels referents actuals. Una vegada vist el panorama no m’estranya que la poesia actual foragite qualsevol lector no predisposat i avesat prèviament. Fins i tot més que en altres temps, que ja és mèrit: entre la mediocritat i l’elit queda poc on triar.
La solució? No sé si n’hi ha. Millor: dubte que existesca una solució real. Potser existeixen pedaços parcials, potser els autors dels 80 seran capaços de superar la seua autoconsciència literària -que fusta n’hi ha, i de sobres-, potser els nous autors que estan -o estem- apareixent hauran assimilat ja autors com Estellés i podran continuar el camí. Potser només continuarem vius entre la mediocritat i el tedi.
Perquè actualitzar els referents de la poesia -que d’això es tracta- no és gens senzill. Perquè sense límits formals fa pànic no aferrar-se a alguna cosa. Pense ara en exemples a la inversa: per a desfer els continguts tradicionals u es sosté en la forma: els alexandrins i decasíl·labs d’Estellés, les sextines de Brossa,... Però això ja està fet. Encara que ja sé que és lògic començar cimentant bases segures cal atrevir-se i donar algun pas més. La sensació és justament mirar al buit i saber que no saps què hi ha a sota el penyasegat (imatge tradicional) i potser paga la pena tirar-se, o potser és preferible provar de vorejar-lo i afegir, a l’estil d’Ausiàs, de Foix, tradició i actualitat. No sé.
Fet i fet, no intente plantejar solucions sinó problemes. Perquè dubte molt que anem per bon camí. Seguim exactament amb els mateixos temes, que ja estan bé, però hi ha nous problemes, nous dubtes als quals no podem deixar en blanc. M’imagine algú mirant-nos des de fora: devem fer una fila d’occidentals panxacontents totalment vomitiva. I en realitat no estic parlant de poesia social o realista ni res de tot això. Senzillament vivim al món i em sembla hipòcrita negar-ho. I més si després pensem queixar-nos perquè no ens lligen gaire. No m’estranya, amb el panorama actual cal tenir estómac per posar-s’hi.
Fins ací arriba un article que vaig redactar l’any 1997. Aleshores ho vaig escriure com ho sentia -i com ho sent- però em vaig decidir a sistematitzar aquestes impressions a partir d’un corpus de 130 llibres publicats des del 1980 fins el1999. Vaig procurar que el corpus fóra per una banda representatiu: autors reconeguts, premis literaris, llibres-clau,... i, per l’altra banda, força aleatori. També, en principi, el corpus limita l’edat dels autors des de l’anomenada generació dels 70 fins als més joves. Això no vol dir, és clar, que no s’hi facen referències anteriors.
Vaig centrar la recerca en quatre aspectes que podien permetre acostar amb més facilitat una obra de poesia a un hipotètic lector. Totes quatre, fet i fet, representen, d’alguna manera, una tornada a l’origen, als inicis, quan la poesia era molt més oral i no escrita. També resulta evident que aquests quatre aspectes no garanteixen en si mateixos la qualitat: una obra poètica és bona o no a banda de la facilitat de lectura que represente.
Els eixos sobre els quals em vaig centrar van ser: actualització de referents, narrativitat, aproximació a la poesia popular i aproximació al llenguatge col·loquial. I ara passarem a analitzar-los individualment.

- Actualització dels referents:
És evident que quan Ausiàs March parla de veles e vents faent camins dubtosos per la mar està parlant dels seus perills de la mar, dels naufragis habituals: creuar el Mediterrani en vaixell era tot un repte, un risc: un perill que res no té a vore amb els plàcids creuers de l’actualitat. Tot aquell famós lleixant a part l’escalf dels trobadors es resumeix en això: trobar imatges que no foren allunyades per als seus contemporanis, trobar imatges pròpies, directes, sense necessitat de coneixements metaliteraris per a la seua comprensió. També és evident que l’obra d’Ausiàs no és només això. I ni tan sols crec que, estadísticament, siguen majoria: perquè a l’hora d’escriure el pes de la literatura llegida, escoltada, el cànon, té un pes indefugible. De tota manera és evident que eixe interés l’ajuda a avançar, a trencar, parcialment, amb els tòpics.
Fet i fet, aquest problema no és patrimoni exclusiu d’ell: és evident que tot escriptor, tot poeta, s’hi enfronta davant del fet de l’escriptura: ha d’intentar no repetir, no repetir-se, contar alguna cosa de nou davant de tanta literatura com s’ha escrit. I aquest camí és molt senzill i molt tradicional, tot i que en la nostra literatura estiga reduït a mínims: és tan senzill com emprar les mateixes imatges, les de sempre, les de tota la vida, però aquestes s’han de basar en el món que ens envolta ara. Un exemple magnífic i que, per desgràcia, encara no ha estat superat, correspondria als sonets de Sol i de dol de J. V. Foix. Tot el llibre és farcit d’aquestes actualitzacions, on, per exemple, la mateixa angoixa que va sentir Ausiàs March és comparada amb la d’un pilot d’avió que sent el perill de l’accident, que és a la vora d’estavellar-se contra un arbre:

Com el pilot que força els governalls
Quan ix del Prat, per salvar un pollanc,
Arrisca, incert, el vol i, en tòrcer un branc,
Tem pel país, ell que menysprea els falls;
[...[[1]
També és evident que aquest procés no és gens excloent respecte de la tradició, sinó que, justament, el que fa és apropar-la als lectors contemporanis, de manera que els recursos i les referències puguen ser més fàcilment comprensibles sense la necessitat de dominar la tradició. Que no es nega la tradició és evident i només cal comparar els versos anteriors amb uns versos d’Ausiàs March -ara tradició però que, al seu temps, va fer el mateix-:

No.m pren axí com al petit vaylet
qui va cerquant senyor qui festa.l faça,
tenint-lo calt en lo temps de la glaça
e fresch, d’estiu, com la calor se met;
[...[[2]
Complemtari a aquest procés, tot i que no l’hem estudiat en aquest article, és el procés que, entre d’altres, Bousoño anomena com a procés d’actualització dels tòpics, que consisteix, en poques paraules, a apropiar-se aquests tòpics mitjançant una sèrie de trampes: és evident que, pel fet d’emprar un tòpic es creen una sèrie d’expectatives que, en trencar-se -o actualitzar-se-, posen de relleu el nou missatge diferenciador [3].
Doncs pel que respecta a aquest tema, l’aspecte és més aviat desolador: el llibre que més s’hi endinsa segueix sent Sol i de dol. Un llibre de 1947! I això tenint en compte que, per no deixar fora determinades expressions, he tingut en compte els mots que estarien relacionats amb el món tecnològic des de la revolució industrial: he comptat paraules com electricitat, tren, metro, cotxe,... El panorama ha estat desolador: a la majoria dels poemaris consultats només s’hi trobava una o dues paraules que poguérem incloure dins d’aquest camp. Poemaris i poemaris que podrien haver estat escrits exactament igual fa cinquanta, gairebé cent anys.
Potser més significatiu encara siga el fet que autors preocupats per l’escriptura, autors que, en alguns casos, han reflexionat sobre l’escriptura, que tenen un domini impressionant de la tècnica, com podrien ser Vicenç Llorca o Isidre Martínez i Marzo o Ramon Guillem deixen de banda totalment l’actualització dels referents -com a molt, film apareix a L’amic desert-. O també autors que han fet recerques tècniques, que podríem qualificar com al marge de la poesia habitual, autors com Miquel de Palol o Aleix Cort[4] no tenen tampoc, pel que fa a aquest tema, cap avanç. Ni una paraula. O autors que s’hagen obert a altres literatures, que les coneguen o utilitzen, que estiguen relacionats d’alguna manera amb l’àmbit universitari, autors com Jaume Pérez Montaner o Anna Montero: res.
Però en la major part dels llibres en què apareix alguna cosa, aquesta alguna cosa sol convertir-se en ben poca cosa: una, dues, tres paraules per poemari -amb els amplis límits que ja he assenyalat-. I aquestes encara es poden englobar majoritàriament en quatre camps:
1- Els nous armaments -és a dir: hem evolucionat i ara ja no utilitzem sagetes per ferir-nos[5]: a banda de l’armament més convencional, apareixen els míssils, els tancs,... fins i tot Vinyet Planella ens parla dels perills nuclears...
2- El món relacionat amb l’automoció: cotxes, autobusos, semàfors, retrovisor, asfalt, ral.li... és, amb diferència, el més emprat, fins i tot amb els noms de marques i models concrets, com el Ford Scorpio, Seat, Jaguar, Porsche... Ací hi hauríem d’afegir els trens, avions,... i, en una ocasió, el jet lang. És, amb diferència, l’apartat més normalitzat. Sembla com si s’haguera acceptat l’omnipresència dels mitjans de transport en aquest veloç món nostre. Un altre assumpte és si, majoritàriament, només són vists com a negatius, perquè sembla que han perdut la bellesa aquella de la qual gaudien en J.V.Foix[6].
3- La televisió, el cine, focus,... i, també, l’element concret que més sovinteja: el telèfon. La televisió va assimilada moltes vegades a la soledat, soledat que ens portaria a un tema sovintejat però que no compta, curiosament, amb gaires paraules noves: la ciutat, una ciutat per la qual corre l’asfalt, els cotxes, la televisió, el metro,... i no sol ser gaire positiva.
4- Les referències a noms propis: ací trobem des d’infinitat de referències literàries o fílmiques -és curiós constatar que apareixen més referències a actors i a títols de pel·lícules que no els noms genèrics de cinema, film, pel·lícula- fins a futbolistes, tot i que predominen els referents culturals -on, per cert, els cantants gaudeixen de força reconeixement-: Chillida, Gabriel Aresti, Kubric, Lolita Haze, Lou Reed, Gandhi, Borges, Bruce S., Tom Waits, Bowie, Juliette Binoche, Maria Callas, Di Stefano, Romário[7], Passolini, Vangelis,... La llista segueix i és tan diversa com aparenta.
Dins d’aquest apartat caldria afegir-hi les referències històriques concretes. Més que res a la II Guerra Mundial i a la guerra de Bòsnia, que sembla que ha afectat, i força, la consciència d’alguns intel·lectuals europeus.
A banda de la classificació, quedarien paraules soltes com condó, abocador, plàstic, ozó, metacrilat, ... i algunes marques com Nike, Aspirina, Kontrol,...
Tot comptat, no és gaire cosa: és evident, obvi i constatable que la poesia catalana té alguns problemes a l’hora de referencialitzar la realitat: fins i tot dóna la impressió que s’ha creat un codi poètic -com va ser el cas de la poesia trobadoresca camí de la fosilització- i costa trencar-lo: és més còmode acceptar-lo. Fins i tot algun autor com Rafa Vallbona[8], quan s’hi atreveix, es justifica explicant al pròleg que són lletres de rock i, en lloc d’índex, té sound-track.
Potser caldria comentar el tema de la dificultat per a publicar a fora del circuit de premis -on sovint és més fàcil triomfar amb l’estàndard-, les línies editorials -quan n’hi ha-,... Però en resum passa el que passa: costa moure’s. I molt. Tanmateix, alguna excepció existeix: Xavier Lloveras[9] intenta escriure el seu propi Sol i de dol -ell n’és ben conscient, i a la p. 25 podem trobar una referència prou directa a J.V. Foix- amb moments reeixits. O autors com Antoni Puigverd, Enric Sòria[10], Jordi Cornudella, Carles Torner... introdueixen més lentament que va fer Lloveras però amb constància i amb força encert noves paraules per revitalitzar un vocabulari noucentista encara -per no dir antiquat-.

-Llenguatge col·loquial:
Evidentment, una forma de captar el lector -per la sorpresa, supose- és utilitzar el llenguatge col·loquial. No és gaire habitual i, més que res, es troba en autors prou joves que han publicat no fa gaire com Sebastià Alzamora -quan abandona els decasíl·labs formals-, Vicent Nàcher o Albert Mestres[11].
Justament perquè no és gaire habitual, quan s’utilitza sol ser molt efectiu i no m’estranyaria que, d’ara endavant, siga més emprat com a recurs puntual, com es pot utilitzar una comparació, una metàfora o una exageració.

-Ús de la literatura popular:
Un dels sistemes més coherents per retenir l’atenció dels lectors no és altre que captar-los com sempre ha estat: musicalitat, ritme clar però senzill,... poesia popular: és curiós que no haja tingut molt de predicament entre els nostres autors perquè aquells que l’han visitada han estat ben vists, en general: Maria Mercè Marçal i Josep Piera han estat mestres en aquesta contesa. I, tot i que no li correspon per edat, en negue a deixar fora del llistat a Jordi Pàmias[12].
- Narrativitat:
Si parlem de poesia èpica tots pensem en els orígens de la poesia. Perquè així és. Tanmateix, si parlem de narrativitat en la poesia contemporània és ja tota una altra cosa: si ens referim a la narrativitat en els darrers anys veurem que és molt diferent que la produïda en els anys que es van anomenar de Realisme social: canvia, bàsicament, la voluntat: hi havia un interés per contar la realitat, tot i que després, com sempre, els grans autors traspassen els límits, miserables sempre: els millors antecedents els podríem cercar en Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés[13].
Fet i fet, malgrat l’existència d’autors[14] indiscutibles com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o fins i tot Pere Rovira, des del punt de vista estadístic, la narrativitat com a recurs manté un ús gairebé testimonial a dintre la literatura catalana al llarg dels vuitanta i noranta fins a aquests darrers anys. Perquè justament aquest és el canvi, subtil però decisori: la narrativitat no apareix per culpa del tema, sinó que es converteix en un recurs, siga quin siga el tema.
És interessant constatar que autors que comencen sota l’etiqueta del realisme social com Miquel Martí i Pol o Lluís Alpera utilitzen la narrativitat mentre són a dintre l’etiqueta però, en abandonar-la, també baixa l’ús d’aquesta narrativitat.
No serà fins al últims anys en què assistim a una mínima -inicial?-eclosió[15] d’aquesta narrativitat amb autors que ja tenen un pes específic com Enric Sòria, Antoni Puigverd, Carles Torner, Jordi Coca, Vicent Berenguer, Jordi Cornudella, Gaspar Jaén Urban,.... que hi arriben per diferents camins, però on la influència d’Estellés no es fa sentir gaire.
A més a més, apareixen tota una sèrie d’autors, molt joves la majoria, que no només practiquen la narrativitat, sinó que, en molts casos, els agrada demostrar que han rebut influència d’Estellés: autors com Alexandre Navarro, Josep Porcar, Ramon Farrés[16], Jordi Valls, Júlia Zabala,... Per exemple, Alexandre Navarro (1972) titula el seu primer llibre Desgracià la pluja les banderes, prenent-lo d’un vers de V.A. Estellés, o en el darrer llibre[17] comença amb una paràfrasi estellesiana; com també és el cas de Vicent Nàcher en Desig o llibre dels abismes (ed. Columna, 1997) o de Vicent Penya en Desig de terra (ed. 62, 1997). De tota manera, els sobra qualitat i acabaran per trobar una veu totalment pròpia. Per contra, Josep Porcar, Júlia Zabala i Jordi Valls[18] han deixat més ràpidament endarrere els deutes literaris, tot i que mantenen la mateixa línia de joc amb la narrativitat, joc que els dóna alguns resultats brillants. Un cas a banda seria el de Sebastià Alzamora, que ha madurat rapidíssimament i que sap traure tot el joc tràgic a la narrativitat.
Així, doncs, en aquests moments podem dir que alguna cosa es mou, perquè ja tenim diferents generacions d’escriptors, des d’un Joan Margarit a un Jordi Valls[19] o Josep Porcar encara en formació, passant per la generació que ara entra en la seua plenitud, entre els quals destacaria, per l’ús que fan de la narrativitat, Enric Sòria, Carles Torner i Antoni Puigverd.
- Però existeix la poesia contemporània?
Com he provat d’il·lustrar, la major part de la poesia catalana parteix d’una qualitat estàndard indiscutible però, en molts casos, previsible. De vegades avorrida i tot, amb un cànon lingüístic i fins i tot formal molt dominant i que poques vegades es trenca. No és d’estranyar, per tant, que aquest tipus de poesia foragite els lectors que no controlen el cànon. I que els avorresca.
Els motius, malgrat tot, serien difícils d’escatir: per una banda, és evident que no ens trobem davant d’una cultura normal pel que respecta a la formació dels escriptors. Aleshores és lògic que aquests es senten més segurs amb el cànon. També que, vertaderament, és força difícil publicar un llibre de poesia a fora del circuit dels premis, i que aquests, en molts casos, tendeixen a guardonar la mitja, l’estàndard, també la mediocritat, de vegades. Tot i que cal advertir que existeixen importants excepcions. És evident, també, que davant d’aquesta situació els escriptors, conscientment o no, tendesquen a adaptar-s’hi: és llei de vida.
Torne a insistir que estàndard[20], en si, no és dolent, i que s’hi poden escriure obres mestres, tan o més importants com les que no el segueixen. El problema arriba quan aquest ofega les iniciatives que el contradiuen.
Tanmateix, veig símptomes per l’optimisme: en els darrers temps comença a coure’s alguna cosa, un moviment, potser una posada al dia: no tant pel que fa al vocabulari -que això costa i s’ha de realitzar lentament- sinó per aquest moviment diversificador de la poesia que rau, d’una banda, en l’augment de la narrativitat, dels autors que l’empren i, de l’altra, determinats moviments subtils que m’indueixen a l’optimisme -tot i que potser siguen més les ganes-: entre les generacions més joves hi ha un canvi constatable, fins i tot majoritari: com si ells, educats en una quasi normalitat, es sentiren armats per al canvi. I inclús saben guanyar premis sense renunciar-hi.
També entre els autors que ja havien publicat llibres més pròxims a estàndard es noten els canvis[21]. Com són d’agrair els llibres publicats per Antoni Puigverd i Carles Torner[22], per exemple. I més en el cas de Carles Torner, que ja havia escrit un poemari perfecte, bellíssim, dintre de l’estàndard: L’àngel del saqueig (ed. Península / ed. 62, Barcelona, 1990) però que no obria nous camins. En el nou Viure després, en canvi, s’arrisca a eixir de la protecció que li suposava el donimi del que ja havia fet i busca noves vies, busca preguntes o respostes davant del món, davant del món que ha patit. Perquè el nou llibre és una resposta a les noves realitats, més cruels ara, si cal: la guerra de Bòsnia és, potser, el referent més indefugible.
Perquè el món és cruel i pitjor no podia escriure igual. És evident que amb això corria un risc i el pateix: és un llibre desigual on no tots els camins que s’enceten són brillants, però que, quan els encerta, obre portes, finestres, vitralls a l’aire tancat, viciat, de la poesia catalana actual. I això no impedeix que tinga poemes tan o més brillants que a l’anterior.
Així, doncs, a la pregunta si hi ha motius per l’esperança és que si. Però que una flor no fa primavera: tinc molta confiança en els autors joves i, per com estan escrivint els autors amb obra consolidada al darrere, sembla que quedaran unes quantes portes obertes, que hi haurà més llibertat a l’hora d’escriure.
Perquè el perill és fossilitzar-se. I tan sols fa tres o quatre anys semblava que hi ens encaminàvem. L’estàndard semblava inamovible i, tanmateix, es mou.


Josep Lluís Roig.

[1] J.V. Foix, Sol i de dol, ed. 62, Barcelona, 1975; p. 21. També es pot trobar a l’editorial Quaderns Crema. La primera edició del llibre és de 1947.

[2] Ausiàs March, Poesies, volum III, editorial Barcino, Barcelona, 1954; p. 77.

[3] Vaig publicar un breu article sobre aquests temes a “Diàfora, Revista de literatura”, núm 6.

[4] A banda del tipus de poesia, que pot agradar o no, recomane ferventment el pròleg -del propi autor- a: Aleix Cort, Arrel de boig, Edicions de la Guerra, València, 1993.
[5] Això en teoria, perquè les armes quan són reals solen aparéixer actualitzades, però quan són metafòriques no: segueixen sent fletxes, sagetes,... Com a exemple, un llibre que parla de pastilles de frens dels cotxes, i molts altres elements de la quotidianeïtat però porta per títol Buirac d’amor: Lluís Roda, Buirac d’amor, ed. Bromera, Alzira, 1998.
[6] La pregunta clau la trobem a la p. 13 del llibre de Marc Granell, Fira desolada, ed. Columna, Barcelona, 1991: ¿Pot ser bell un camió travessant el pont contra el capvespre?. El llibre no té desperdici pel que respecta al tractament dels probles de l’home davant del món contemporani. Impressionant. Tanmateix, el lenguatge poètic s’adequa força al cànon.
[7] En una imatge que no deixa de tenir el seu què, Antoni Puigverd parla del Romário dels túnels a La migranya del faune, ed. 62, Barcelona, 1995; p. 63.

[8] Rafael Vallbona, Balades de Speed/Poemes destrossats, ed. 3i4, València, 1986.

[9] Xavier Llovera, El test de Rorschach, ed. Empúries, Barcelona, 1992.

[10] Una de les poques referències al món de la informàtica que es poden trobar a la nostra poesia es deu a ell: Enric Sòria, L’instant etern, Edicions Proa, Barcelona, 1999.

[11] De lectura necessària és el pròleg -més que pròleg manifest- al seu llibre: Albert Mestres, A sac, ed. 62-Empúries, Barcelona, 1998.

[12] El millor llibre de Jordi Pàmias, que per a mi no ha rebut l’atenció necessària, mantenia una estreta relació amb la poesia de caràcter popular: Jordi Pàmias, Lluna d’estiu, ed. Proa, Barcelona, 1985.

[13] Hi ha un article molt interessant sobre com alterna Estellés el lirisme i la narrativitat: Lluís Alpera i Joan Lluís Roman, “Les dues expressions poètiques de Vicent Andrés Estellés: el lirisme i la narrativitat”, dins Miscel.lània Joan Fuster, Vol. II, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990¸pp. 297-315. També es pot trobar a: Lluís Alpera, Sobre poetes valencians i altres escrits, Publicacions de l’Abadia de Montserra, 1990; pp. 22-41.
[14] Per a mi, els llibres imprescindibles per entendre històricament el canvi en l’ús de la narrativitat són: - Joan Margarit, La dona del navegant, edicions de la Magrana, Barcelona, 1998; (la primera edició és del 1987) i Francesc Parcerisas, L’edat d’or, Quaders Crema, Barcelona,1982. És interessant llegir el breu pròleg que fan Xulio Ricardo Trigo i Vicente Gallego a la traducció castellana del llibre per vore com ja és llegit com a punt de referència d’aquesta nova narrativitat -que ells, tanmateix, s’entesten a obviar-: Francesc Parcerisas, La edad de oro, Mestral libros, València, 1989.
[15] Tan als darrers anys que Enric Sòria escriu: Per contra, la direcció empresa per Rafael Ventura Melià i sobretot per Gaspar Jaén Urban cap a una poesia més narrativa, afí, en certa manera, a una línia imporant de la poesia castellana actual (o, en català, a la que estaven escrivint, emparats en Vinyoli o Ferrater, poetes com Pere Rovira o Joan Margarit), no va tenir, en un principi, gaire continuïtat entre nosaltres (els valencians) més enllà d’alguna temptativa esparsa d’autors com Vicent Berenguer, Pérez Saldanya o qui açò subscriu. L’escàs desenvolupament d’aquest corrent narratiu sorprèn més si es té en compte que l’obra d’Estellés, molt llegida en aquells anys, n’era un precedent idoni hauria d’haver contribuït enormement a propulsar-lo.
La cita correspon a: Enric Sòria, “Escrit des del silenci. Notícia de la poesia valenciana actual”, dins Caplletra, revista internacional de filologia, núm. 22. Es tracta d’un ben interessant volum monogràfic sobre literatura catalana actual. (La distribueix Publicacions de L’Abadia de Montserrat).

[16] - Ramon Farrés, Trenta-set poemes en forma de finestra, ed. Cafè Central-Eumo editorial, Barcelona, 1997. A la p. 48 trobem una interessant Ègloga que remet directament al model estellesià.

[17] -Alexandre Navarro, Desgracià la pluja les banderes, ed. Germania, Alzira, 1995.
- Alexandre Navarro, Criatura del demà, Cossetània edicions, Valls, 1998.

[18] Josep Porcar va guanyar el darrer premi (1998) Vicent Andrés estellés dels Premis Octubre i ja amb anterioritat havia guanyat el Senyoriu d’Ausiàs March, tot dos publicats a 3i4.
- Júlia Zabala, Raïm de vent, ed. Columna, Barcelona, 1996.
- Jordi Valls, Natura morta, ed. Columna, Barcelona, 1998.

[19] Jordi Valls escriu -esplèndiadament - paràfrasis poètiques de textos narratius -que mantenen d’una manera volguda l’anècdota: en lloc de citar una pel.lícula o un llibre, el conta-. Vicent Nàcher també aconsegueix de vegades aquesta sensació, tot i que no s’hi llença tan decididament.

[20] Preferesc utilitzar, pel que respecta a la literatura catalana, la paraula estàndard a cànon perquè la primera crec que representa una realitat menys flexible, com trobe que és el cas.

[21] Autors com Ramon Guillem o Isidre Martínez i Marzo o qui subscriu aquestes línies estan provant nous territoris poètics.
[22] - Antoni Puigverd, La migranya del faune, ed. 62, Barcelona, 1995.
- Carles Torner, Viure després, ed. Proa, Barcelona, 1998.
Casualment, cap dels dos amb premi

La referència bibliogràfica de l'article la podeu trobar a:
http://openlibrary.org/b/OL17065149M/Col·loqui_Miquel_Martí_i_Pol