divendres, 11 de juny de 2010

OMBRES ESVALOTADES

OMBRES ESVALOTADES
Tan normalment compres l’entrada del cine que ets un espectador més. La sala mig buida, fins i tot pots gaudir de diverses butaques lliures a cada costat, deixar la jaqueta ocupant debades una butaca altra que la teua i recordar plàcidament -restes d’un temps caduc, hui- quan, la sala plena, has hagut de tenir-la damunt teu i t’ha fet por que els veïns pensaren que era per ocultar tèrboles manipulacions.
Una previsible però igualment meravellosa història de personatges durs i sentimentals arrossegats per un fat quasi grec i uns passats una mica foscos -cosa que sempre dóna un agradable halo de misteri.
A mitjan pel•lícula encara no l’ha besada. Millor. Perquè després del primer bes tot serà un vertigen. tan cast com vulgues -perquè són prou ficticis aquests revisitats besos de postguerra- però vertigen.
Ja.
Li ha vingut de sorpresa, ella no en té la culpa.
Això no se sap mai.
Tot allò de la fragilitat de la dona, inconsistència de la busca que sense saber ni com es troba a l’espira més exterior. I gira i gira i gira, apropant-se al centre del vòrtex, i, sense saber ni com, es troba que no sap on es troba: torna a besar-la -i ara no hi ha sorpresa.
Però mai no se sap, concedeixes de nou.
Un laberint de malentesos els separa i et renaix l’esperança que vindrà a tu i sabrà què li convé i ja no la perdràs. Un altre laberint no menys previst els uneix novament i ara ja sí que no i quan torna a besar-la ja tens la jaqueta en la mà i quan se separen les boques un moment i sense deixar d’abraçar-se se somriuen tu t’has alçat i ja dispares un, dos, tres, quatre, cinc, sis, tirs mentre crides puta, puta, puta, i els altres espectadors han adoptat solucions diverses i a tu les llàgrimes t’emboiren els ulls i no veus si cauen mortes les imatges.
Juli Avinent, "Ombres esvalotades", Universitat de València, 1988

(Des que el vaig descobrir, sempre he considerat aquest petit llibre de contes breus una petita joia. Em va agradar molt la primera vegada i totes les altres. I especialment és el conte que presta el títol al recull -aquest- el que més m'agrada. Una llàstima que no he localitzat res més que escriguera l'autor)

3 comentaris:

Fakhfakhina ha dit...

Gràcies per la recomanació, tot i que vaja... no és una sintaxi massa subtil la d'este home. Pegaré una ulladeta a vo' si em convenç.

Una abraçada!

P. Maró ha dit...

A mi em recorda la Rosa Púrpura del Caire, de W. Allen, però amb l'argument apretadet, clar.

Josep Lluís Roig ha dit...

A mi em va agradar justament per tot això, perquè és una sintaxi com la del cervell d'algú que és capaç de pensar que els altres poden pensar que.
I perquè reflecteix una època, com "La rosa..." (que és del 85). De vegades les coses més perfectes no són les que més ens atrauen...