El riu
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.
Maria Josep Escrivà
Cercle de mots
Perquè l’anècdota és, també, essència,
així com una taca de llum és
la llum, i la conforma i l’acarona
com un amor és qualsevol amor
absolut, únic i cada vegada,
ja se sap, nou.
A la piscina dels somnis, la llum
s’espanta de la llum i del misteri
del cos que la captura amb cercles d’aire:
a cada esclat les perles es desfan
per a deixar el no-res de l’essència:
de tu a mi, els besos que ens confonen.
Josep Lluís Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada