Jordi Pàmias

Jordi Pàmias és un poeta que m'estime molt. El vaig tenir de professor un curs perrò, a més, era d'aquelles persones que creia en la poesia. A mi personalemnt, el llibre que més m'ha agradat és "Lluna d'estiu". Tinc dos exemplars de l'edició original i de tant en tant en deixe un.
De tota manera, no és l'únic. Ni de bon tros. Dels que hi ha citats a sota, l'únic llibre que jo no recomanaria és "La fuga del mil·leni". Tota la resta són més que recomanables.
Però per no posar-ho en boca meua només, he piratejat de la xarxa un article de David Madueño que en parla:

Descobrir Jordi Pàmias
David Madueño

Amb la mateixa cura, dedicació i fermesa amb què el poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938) ha anat bastint la seva obra al llarg de les dècades, l’editorial Pagès Editors ha arribat al quart volum de l’Obra Completa que aplega llibres publicats i antologies inèdites. I malgrat esdevenir un treball de compendi, el poeta de Guissona no ha deturat la seva tasca creativa, que ens ha ofert els darrers anys un quartet de títols inoblidables: Fuga de mil·lenni (2000), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004) i La veu de l’àngel (2009). Així doncs, em pregunto per què als seus setanta-dos anys Pàmias encara és un poeta de culte, conegut per una part petita dels lectors de poesia i reconegut per la comunitat literària catalana, però invisible per a una opinió pública a la qual no li són aliens altres coetanis com Joan Margarit, Màrius Sampere o el desaparegut Martí i Pol.

Voldria que aquestes quatre modestes ratlles servissin per desvetllar la curiositat per la seva obra d’aquelles persones que, pel motiu que sigui, no els sona el seu nom ni coneixen la seva reputació de gran poeta, inspirador i llegible com qualsevol altre dels grans. Diguem, en primer lloc, que es dóna a conèixer el 1969 amb La meva casa (Premi Salvat-Papasseit), i durant la dècada següent treballa la seva veu literària, cristal·litzada a partir de Flauta del sol (premi Carles Riba del 1978), que li permet la plasmació d’un món interior personal, nascut de l’oposició enfrontada entre una formació humanística que cerca la bellesa del món, i un món fosc i fugisser que no respon a les expectatives. A partir de la memòria i la vivència, Pàmias testimonia el pas de la vida en l’àmbit rural, lligat a la naturalesa, les estacions, els costums socials, les relacions familiars. El seu món té unes mesures modestes, però vist des de l’actualitat, amb la deshumanització i la globalització que suposen les grans urbs contemporànies.

Pàmias filtra la tradició poètica catalana i en pren el que més l’interessa per bastir la seva pròpia veu. De Carner i els noucentistes pren el gust per l’obra ben construïda, per la musicalitat i un llenguatge net i essencial; de Maragall, la relació tel·lúrica amb la naturalesa i un pregon vitalisme al qual s’arriba des de la foscor o el dolor, com comenta Miquel M. Gibert al pròleg de Terra cansada:“és freqüent que Jordi Pàmias plantegi els poemaris com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu poètica a una realitat final esperançada”. De Riba, pren el coneixement i l’ús de la tradició grecoromana com a part importantíssima de la nostra cultura, empeltada de cristianisme i paganisme, així com motius simbòlics per al tractament de diversos temes (present en el mateix títol del poemari Narcís i l’altre). Però ni esdevé tan elitista, ni tan elevat, ni tan fredament intel·lectual com cadascun dels esmentats. Com deia abans, la seva és una poesia de mides humanes, que s’enlaira en la recerca de la bellesa immediata, però sense obligar el lector a agafar-se del fil de l’estel per retenir-lo amb la força de la comprensió o per deixar-se arrossegar cap al cel. El seu vol és net, de traços perfectes, però a nivells raonables, idea refermada per l’interès en les formes mètriques populars, contrastades de tant en tant amb altres molt més complexes per als versos de temàtica més reflexiva, però no per això més críptics o incomprensibles.

Finalment, també cal destacar la sensualitat i la mirada sense complexos del poeta, moltes vegades sorprès pel pas del temps i per veure’s allotjat en un cos envellit, que grinyola amb el seu esperit profundament humà, capaç de sentir i viure fora del pes del temps. D’aquí que, com ja hem vist, la seva poesia transiti en tots els seus volums d’una visió pessimista o melangiosa cap a un esperit vibrant, cap a una “joie de vivre” brillant però desapassionada, matisada per la maduresa que dóna aquest mateix pas del temps.

Podeu trobar un grapat de poemes de Jordi Pàmies a la pàgina web del també poeta Lluís Calvo (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/pam.htm). A continuació, dos textos extrets del poemari Terra cansada:

Camí

El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.

Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.




Desig

Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.