dimecres, 20 de juliol de 2011

Els 4 primers poemes d'OASI BREU

I
El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit.
A dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.


II
Nàufrag de tot, encara dorm un somni
exacte de piscines en silenci:
a banda i banda res: la superfície
no existeix perquè allí és que els impactes
dibuixen cercles que s’escampen ràpids
i on la mort juga amb l’aigua com les gotes
cauen com trets en un mirall confús.
Al somni no: tot és silenci i prou:
una aigua transparent, il•luminada
per totes bandes amb llum de quiròfans
estèrils, verds: un lloc on la distància
es converteix sempre en una quimera.
Algú que se li assembla molt busseja
immòbil, quiet, perquè no té on anar
si no és a aquest soroll mut que l’envolta:
el nedador, en llur somni, no troba
mai cap sortida, tampoc cap respir
on descansar els seus pulmons mortals.



III
Aquest mut insilenci que ens ofega:
sirenes, cotxes, crits, carrers o bombes,
corredissa de passos en la boira
-sospir de pólvora i metralla alada-:
Nascuts de l’ona que escampa finestres,
han florit els cristalls sobre la pell.

El nedador, tranquil, encara neda,
busseja sota l’aigua en calma clara,
però en reviure l’alé aprén, roja,
la pluja de diamants i encara ix
incandescent, sobtat per la desgràcia:
en girar-se, s’adona que s’escola
l’aigua pel fons, també viscuda en sang.


IV
Sura vora un silenci de piscines
abandonades: tan sols els estralls
recorden altres vides: nedadors
rabents com un dofí que esmola l’aire.
Però ara no hi ha res: va fugir l’aigua
pels badalls dels esclats: tot es va omplir
de vidres alts que abandonaren, buits,
els finestrals assedegats de sang.

Vora un silenci de piscines sura,
per sobre dels estralls i els vidres buits,
com un miracle insòlit en la boira,
un arbre nou, nascut d’algun badall
fet en l’esclat i en l’oblit de la vida.

"Oasi breu", Tàndem edicions, València, 2001

(Ja sé que amb retràs, però no puc entendre com les coses es poden embolicar tant. Finalment, els quatre primers poemes d'Oasi breu. Me'ls estime especialment perquè va ser com autodemostrar-me que podia, encara que aquella línia no la volguera desenvolupar. I trobe que la recupere ara perquè el que he estat escrivint ronda la versificació, diversos tipus de decasíl·labs, algun alexandrí... Si la mètrica és un lloc on aferrar-se per buscar, ja em sembla bé, encara que de vegades sembla un búnker, més que cap altra cosa...)

1 comentari:

Sandra D,Roig ha dit...

De la solitud dins l'aigua, del so llunyàna tan al.lié que es percep.
son preciosos, i el disseny del blog refrescant.