Una antiga ressenya sobre "Oasi breu"

Una mirada en l’espill

Acausa de la seua extensió, el vers decasíl
·lab s’ajusta a les frases i al ritme de
la prosòdia habitual. Per això la veu que
canta els versos d’aquest Oasi breu crea
un univers poètic que ens és transmès
a un ritme monocorde, com una
conversa, o, més ben dit, com un monòleg
al més pur estil clàssic. L’autor recull,
des del punt de vista formal, la tradició
que arranca dels trobadors
provençals i els antics poetes italians i,
com ells i molts dels poetes catalans, en
fa el vers preferit, i únic.
El llibre s’estructura en quatre parts
que palesen una intenció unitària, com
si d’un sol text es tractés. Una trentena
de poemes amb un inici i un final
marcadament intencionats: «Nàufrag
de tot» (pròleg), «Oasi breu», «Anecdotari
» i «Epíleg».
Els versos del pròleg presenten el subjecte,
la mirada que obri les finestres per
guaitar, el nàufrag de tot, el nadador sumit
en un silenci (o un «insilenci») de
piscines quietes que, malgrat el seu somni
estèril, encara malda per trobar la
llum, eixe «arbre nou, nascut d’algun badall
/ fet en l’esclat i en l’oblit de la vida».
A la segona part, que inspira el títol general,
en canvi, aquesta mirada esdevé
l’espill de tot allò que hi ha a l’altra banda
de la finestra. Es converteix en un reflex
d’allò que veu i, amb un to més prosaic,
ho mostra al lector. S’hi manté
l’afany esperançador, l’optimisme
moltes vegades a desgrat de la pròpia
veu. Llegiu el poema «Oasi breu» (sens
dubte el més emblemàtic): «Perquè li
cap el món als ulls i té / un niu de sols
enllà de la mirada / és que imagina, tot
redó i blau / un món millor: si no existeix
l’oasi / l’inventa de nou: només pel
seu somrís / jo em donaria tot».
L’«Anecdotari» vol ser el retrat de les veritats
quotidianes, dolces però no eternes,
com ja apunta la cita inicial, que esdevenen
amargues com el món que envolta
els immigrants, els cors exiliats de la
seua terra, els peus dels qui sempre són
lluny, dels qui se’n van a un demà imprevist,
i dels qui escapen perquè han trobat
el joc massa fet, calculat, tancat. És
aquesta part la que conté versos més durs
i on l’autor obri el ventall de totes les
contradiccions, els dubtes i els mots rebels
contra aquestes veritats indefugibles.
Els quatre poemes de l’epíleg tanquen
el recull de nou amb l’esguard sol de
l’home sol, de l’home que mira encara
per la finestra, de l’home cansat que ha
recorregut tot un desert i es troba erm,
com a l’inici del viatge. Potser el miratge
d’aquest oasi, breu, li ha donat una
guspira d’esperança, un alè de vida.
Begonya Mezquita

OASI BREU
JOSEP LLUÍS ROIG
COL·LECCIÓ «LA POESIA DE TÀNDEM», 3
Ed. Tàndem, València, 2001