diumenge, 27 de maig de 2012

menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons

Ja arriba març. Del vi ja queda el fons
en el banquet on liben els canalles:
llur món feliç ja està a les acaballes,
dels cossos grecs només queden monyons.

Als teus deutors, Senyor, talla els tendons,
massa drogats van rondant les muralles,
crema els carrers, com València en Falles,
menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons.”

-“Simfonia per a un estat en coma”, Ramon Ramon, ed. Perifèric, Catarroja, 2011.

Ramon Ramon, solitari incendiari, amb tocs misògins –desconec si per convicció o provocació- i gran rimaire ha fet una altra volta al cargol dels seus poemes. ¿Té sentit, escriure, ara, en metre i rima consonant –rimes que no es repeteixen mai, al llarg de tot el llibre- en un “tour de force” amb ell mateix i les paraules? Ell vota, en una nota final sense desperdici, que sí. I el resultat és, com a mínim, fascinant.
Una estructura mètrica –un poc o un molt rígida- estimula l’escriptura. És un repte i un refugi. Si vols ser transgressor en el fons, hom tendeix a compensar en la forma. I, quan els versos es neguen a fluir i l’autora o l’autor senten que els cal escriure, també poden recórrer a la mètrica i/o la rima.
Jo ho he fet: no hi ha res com un decasíl•lab per a cridar un altre decasíl•lab. No hi ha res com una rima difícil per a tenir el cervell activat al voltant dels poemes. I no hi ha res com una mètrica rígida per a tractar temes d’una forma “arriscada”.
Val a dir que Ramon Ramon ho borda.
Per no parlar de l’aparició “generacional” de Déu (es veu que, amb l’edat, els humans tendim a reflexionar-hi). Amb una perspectiva àcida. I etc. I etc.
(I, per cert, les cometes inicials no falten perquè vénen del poema anterior)
Per cert, el poemari és aspre com una mala cosa i no apte per a llepafils.

2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

M'agrada aquesta visió teua sobre la Simfonia... de Ramon Ramon.
A mi em va descol·locar, a estones. Que Ramon és un neuròtic d'allò que es proposa poèticament no és novetat per als qui el coneixem. Jo he de reconèixer, que segurament per reminiscències de tipus personal, aquestes neures em tiren una miqueta cap arrere. Em vaig llegir el llibre mentre anava amb tren, i no vaig tancar la boca en tot el trajecte. I quan el vaig acabar em vaig quedar amb l'enyorança d'un altre Ramon Ramon que m'agrada molt més: el càustic, l'irreverent. Ja sé que no ho sembla, per l'exemple que hi poses tu. Però aquesta no és la tendència general del llibre. Total, que al·lucinant, un exercici que demostra que hi ha pocs poetes com ell, actualment. Però jo em quede amb el Ramon que coneixia.

Josep Lluís Roig ha dit...

És cert que el Ramon càustic és el que m'atreu. Fet i fet, l'elecció del poema no és casual. Encara que jo crec que el seu món transpira a través de les síl·labes i les rimes. Potser el repte tècnic era tan gran que a la fi és com una capa de maquillatge tan gran que tapa moltes vegades el rostre que hi ha al darrere.
Jo pense sincerament que, sense l'al·licient tècnic, potser no haguera escrit. Potser.