divendres, 25 de gener de 2013

Ressenya sobre Elies Barberà

Avui i demà, Elies Barberà està de gira per València i La Safor. I per aquest motiu me n'he recordat d'una ressenya que vaig fer de "Zoo" (ed. Bromera) per a "Lletres valencianes" (núm 21, any 2007). He de confessar que, en llegir-la, m'ha sorprés que insistesc massa en els punts febles i crec que no pose prou de relleu que em va semblar un llibre magnífic. M'autoexcuse perquè sóc conscient que la meua intenció era marcar allò que per a mi (i per a ningú més) seria el camí ideal a prendre. I que, per això mateix que em va agradar, insistesc més en quines coses no i quines coses sí. Perquè el vaig llegir com un camí d'investigació poètica, també. I per una via, a més a més, que a mi m'interessa(va) molt.
Ara, amb perspectiva, pesen infinitament més els encerts que les provatures. Fet i fet, és un llibre dels que ha perdurat en el meu interior. Quan en canvi n'hi ha d'altres dels quals he parlat millor però no m'han marcat gens.
Resulta evident: qui no arrisca no guanya.
(Per altra banda, com reflexiona T. S. Eliot, per a que existisca un Shakespeare ha d'existir un moment de plenitud que és fruit de molts grans autors que han realitzat les provatures prèvies i, des de la meua perspectiva, en la literatura catalana ara estem en això: ser conscients que cimentem: si ens pensem que hem de ser directament uns Ausiàs March sense cap esforç previ, no arribarem mai enlloc)
Bé, la ressenya en qüestió és la següent:


Elies Barberà s’enfronta al món actual amb uns versos esquerps i durs com la realitat, amb resultats brillants. Descriure el present amb versos actuals
ZOO
ELIES BARBERÀ
BROMERA. COL·LECCIÓ «POESIA», 72
72 PÀGINES
EDICIONS BROMERA, ALZIRA, 2007
És aquest un llibre estructurat en quatre parts molts diferents. En la primera, «Peixera de taurons», sobta la coincidència temàtica amb Jordi Julià en un llibre publicat alhora i en la mateixa editorial. Si Jordi parla de Déus de fang, Elies Barberà ho farà de Tòtems. En tots dos casos, aquests déus falsos estan lligats al pas del temps, si bé Barberà no té un to tan nostàlgic ja que, per a ell, el pas del temps té unes connotacions més físiques, com per exemple en «Esquerdes», un gran poema que aconsegueix lligar individu i pedra: «però la pedra té porus també / per on serpeja i riu l’argent de l’aigua. / i a vegades, l’aigua es congela a dins / i el gel esquerda la pedra, i el jo / ja salta en mil bocins de carn vexada».
En aquesta part, tot i que planteja temes interessants i té grans poemes, també trobem dubtes, vacil·lacions i caigudes, com si l’autor encara buscara la pròpia veu. És un esforç de cerca que també cal reconéixer-li perquè, a més, hi ha força encerts.
La segona part duu per títol «Lluernes en vol» i sembla la més fluixa i breu: són uns pocs poemes curts que sonen una mica forçats.
La tercera, «Els ulls del mussol», és, per contra, la millor: llargs poemes en prosa que reflexionen sobre el món contemporani alhora que intenta descriure’l, amb poemes com les diferents postals, que proven de captar la imatge alhora
que les sensacions. Ja des del primer poema, la primera postal, sobta, en primer lloc, com és capaç de, pràcticament només amb l’adjectivació, destacar les ombres del món consumista actual: tot el text és una llarga enumeració adjectivada. Com a exemple, un fragment gairebé a l’atzar: «[...] les barretes de cereals, energètiques. les begudes isotòniques. els bífidus, actius. el menjar macrobiòtic. els centres comercials[...]». Crec que és un encert per part de l’autor
el fet de trencar els ritmes més tradicionals i provar de crear un fresc del món contemporani, del que coneix, del capitalista. Malgrat algun tòpic sobre burgesos, en general, el fresc és brillant: hi caben reflexions sobre els fets més actuals.
La millor reflexió que he llegit mai sobre els terroristes suïcides és el brillant poema «Anunciazione, di Leonardo». En tota la secció trobem un parell de caigudes, però queden totalment eclipsades pels encerts brillants i la capacitat de reflexionar sobre l’home actual a partir d’anècdotes molt pròpies d’un present fugisser, com el suïcidi de Marco Pantani o la figura de Teresa de Calcuta, que li proporciona una excusa per a reflexionar sobre la cristiandat en aquests temps
de capitalisme exacerbat.
M’ha fascinat la capacitat que demostra per a ser crític només amb el pes dels fets, sense excessius judicis de valor: amb simples enumeracions adjectivades que
es limiten a mostrar les contradiccions, com per a la segona postal, on un concepte positiu com el de la sostenibilitat es lliga amb el del control de les persones per part dels governs, o al metapoema «Antologia», una mica tòpic però prou cert, on amb un to entre simpàtic i irònic critica els mals de la nostra molt burgesa (però de la burgesia del XIX) i benpensant poesia. I té raó.
Tanca el llibre una quarta part amb un únic poema llarg que podria haver estat inserit perfectament en l’anterior: «La mona». Aquest poema, que presta el títol
al llibre, ens presenta un món desolat, un món zoològic on la mona «esgotada per res jeu al pallús. / ni molsa ni bambú. cansats els ulls. / és massa tard. ja ve la nit al zoo».
No diré que aquest és el llibre més perfecte i redó que he llegit darrerament, però sens dubte és el que millors propostes ha fet. Amb alguns encerts absolutament memorables. Aquells que pensen que la literatura es va acabar abans de les avantguardes, que se n’abstinguen.
Josep Lluís Roig