diumenge, 6 de gener de 2013

Crònica negra de reis

No confesse cap gran secret si exlique que tinc interés en les novel·les "negres". Considere que són una gran excusa per a reflexionar sobre el present. No m'interessa tant la intriga com la visió de la realitat que provoca. Ja als anys de bonança econòmica eren una bona manera de mostrar el cantó fosc que aquesta bonança provocava. (Per exemple, tota la sèrie de Kurt Wallander no fa sinó anunciar aquesta crisi perpètua del sistema del capitalisme del "benestar").
Bé, el cas és que m'estic llegint paral·lelament -una al menjador i l'altra al dormitori- dues novel·les negres: "L'edat del dubte" d'Andrea Camilleri i "Crònica negra" de Juli Alandes. Vaig aproximadament per la meitat, de manera que no faré valoracions globals ni coses d'aquestes, però sí que m'han cridat l'atenció un parell de coses:
La primera és la dèria que tenen tots dos autors per citar poetes en les seues novel·les negres. De contemporanis i de clàssics.
I la segona, que mentre lliges Camilleri no pots estar-te de pensar que això només ho podia haver escrit un italià. I mentre lliges Alandes no pots estar-te de pensar que això només ho podia haver escrit un valencià. No vaig a dir que això siga positiu ni negatiu, però sí que, en el cas valencià, és un miracle. Ser un poble anorreat (perdó per la parauleta) i alhora mantenir una personalitat evident, capaç de crear literatura comparable sense problemes a la de qualsevol altre país, en una llengua que encara ara és (dissimuladament?) perseguida...
Encara que desapareguérem demà, hem escrit una de les pàgines més impossibles de la història cultural d'Europa. I a qui li coga, que es rasque.