dimecres, 5 de febrer de 2014

aires frescs en poesia

Ahir mateix una persona que ha començat a escriure poesia, a partir de la dificultat d'introduir nous formats en la poesia, m'escrivia: "Ja sé, (ho he après fa poc), que és difícil introduir formats nous. I no comprenc ben bé per què. Sent que l'actual format no arriba al públic, sent que la poesia és llegida només pels propis poetes... per què no intentar nous models? jo pensava que els poetes eren molt més oberts, els poetes!! jo pensava que els poetes estaven disposats a canviar el món, i ja veus, són de format tancat."
Ella prova de mesclar prosa i poesia en un llibre de poemes. I és cert que els llibres de poesia han estat refractaris cap a aquest camp, en general. Tanmateix, també dins de la poesia, he trobat veus que canvien algunes coses, que són un alè de nou. No des de la prosa, però sí des d'altres punts de vista. Així, sense pensar-ho massa, en els darrers anys han aparegut sorpreses diverses. Com per exemple, i només a tall d'exemple, noms com Anna Garcia Garay, que tot partint d'un blog, deixa que el llenguatge directe envaisca la poesia:

ELL MAI NO HO FARIA

Llegeixo ingredients impresos als envasos,
menjo versos blancs i poemes,
i escric receptes de cuina en prosa poètica.
Escolto música per a esses sordes,
callo per no dir res
i gaudeixo de bona punteria.
Encara no he trobat el vermell de les cotxinilles
i no sé cantar-li a la dutxa,
però sí nedar el blau de les piscines.
Adopta'm.
Adopta'm els costums, les aficions,
les dèries i manies;
els gintònics, els dies laborables,
els que es vesteixen de festa
i totes les fotografies.
Saps del cert que jo sí que ho faria.

- Anna Garcia Garay, "Assassins de margarides"

Com també Lucia Pietrelli, des del seu italià matern, deforma la sintaxi i el lèxic fins a formar un món propi, on la nostra part menys racional s'escampa per sobre dels paisatges amb un resultat com a mínim poc convencional.

M’escorreré enmig de l’aigua:
la contaminació dels líquids:
després li direm òvuls,
espermatozous,
i aleshores memòria.

-Lucia Pietrelli, "MORT D'UN AVIADOR TARTAMUT"

(L'única persona a qui he vist deformar la llengua com si fóra estranger sense ser-ho és Sandra Domínguez. Tanmateix, quan vaig llegir el seu llibre publicat, havien desaparegut les sintaxis estranyes. Quan li ho vaig comentar, ella em va explicar que el corrector...)
I aquest parèntesi m'aprofita per a reflexionar la importància de les -petites?- editorials que es rebel·len contra allò establert: editorials com AdiA, Llibres del Segle (Col.lecció Culip), Edicions Terrícola, estan capitanejades per persones, poetes, que senten aquesta necessitat de canvi. Com diria un clàssic: "I, tanmateix, es mou".

2 comentaris:

anna g. ha dit...

Moltíssimes gràcies per la menció, Josep Lluís! Un honor aparèixer en aquest post :)

Josep Lluís Roig ha dit...

La il·lusió per les paraules. Un honor que jo parle d'algú, no ho sé, però una alegria per a mi, segur que sí.