divendres, 14 de febrer de 2014

Conte inèdit aproximadament amorós o amatori

Desencontres

El cel tenia forma de finestra quadrada però encara no estava il•luminat per la llum interior. Encara lluïa el seu blau diàfan, lleugerament ventós, d’un ponent dens, d’una calor palpable, constatable. Per això la finestra romania tancada mentre ella provava d’encabir unes quantes síl•labes a la lletra d’una cançó que li quedava coixa.
Ella escrivia poemes, però ara s’estimava molt agafar-se la guitarra per provar lletres i ritmes amb notes. Potser es tractava només de nostàlgia. Una nostàlgia que, densa com el ponent, no li cabia als versos, però amb una mica de distància i ironia, podia provar-ho. Creia amb sinceritat que allò que millor definia la literatura, l’art que l’envoltava, era justament aquell toc irònic i naïf que permetia contar les coses amb la simulació que tot allò no importava, malgrat que sí.
Però tot això no l’ajudava a encabir les síl•labes als versos, de manera que va fer allò que solia, en aquests casos: es va autoencabir a dintre d’unes malles ajustades Decathlon i d’una samarreta d’aquelles que expulsava la suor, es va posar la gorra, protector solar i es dirigí cap a la porta, disposada a enfrontar-se amb la calor, disposada a córrer totes les curses d’un decatló.
La calor la va colpejar com si a un home un colp de genoll entre les cames, però tenia tantes ganes de treure’s de sobre aquella cançó que se li resistia que, per començar a concentrar-se, va pensar primer faré els cent metres del decatló.
Això va ser fàcil, malgrat la suor. I es va animar. Els quatre-cents metres llisos tampoc li van suposar cap problema encara que ja notava com el sol li pesava a sobre les espatlles. Però duia gorra i s’havia fet una cua que la protegia del sol i es va aturar davant una font per remullar-se una mica la cara.
Per als cent deu metres tanques li calia una mica d’imaginació, però ella ja en tenia, d’això, de manera que va encarar els bancs del passeig. Córrer en aquella hora tenia l’avantatge que ningú no la prendria per boja, perquè no hi havia ningú. Tothom s’havia refugiat d’aquell ponent tan constatable.
Per a botar els bancs li calia concentració plena i, en acabant, ja notava que l’espurna aquella de la idea genial que li solucionaria les síl•labes començava a rondar-li el cervell, de forma que no li quedà altre remei que encarar els mil cinc-cents metres llisos.
En començar, ja es va adonar que no s’havia agafat aigua, però no volia perdre la línia aquella que començaven a dibuixar-li les neurones. No havia de perdre la concentració. Sabia que cada pas li costava però notava, sentia, que aquell vers de merda començava a quadrar-li, que es podria convertir en una cosa clara i cristal•lina com l’aigua que no duia a sobre.
El cas és que ja no recorda res més, però quan el seu company la va trobar estirada a terra del rebedor de sa casa, amb la lletra de la cançó escrita en un full que duia a la mà, ella no va saber explicar ni com hi havia arribat, ni quan ho havia escrit. Ni si tan sols ho havia escrit.
El cas, però, és que el company l’ajudà a aixecar-se, a beure una beguda isotònica de marca coneguda i a llevar-se tota aquella roba que se li arrapava a la pell, suada; i a entrar a la dutxa.
I ella li ho va agrair. Amb fruïció.