divendres, 27 de febrer de 2015

Coração do mar

Coração do mar
A unes illes arriben turistes, amb la càmera i els dies organitzats, becaris despistats, aus migratòries, cetacis cap les zones d'aparellament o d'alimentació, vaixells de fusta i mariners. Enmig de l'Atlàntic, a milers de quilòmetres de la costa continental més propera, també trobem al port vaixells a vela, que vénen del Carib i creuers plens de jubilats europeus o americans, que visiten, entre fascinats i cansats, quatre punts turístics de cada illa de l'arxipèlag açorià i imaginen la vida tranquil•la, l'ambient bucòlic, dels habitants. Però a les Açores també arriben elements menys sorollosos. De la platja, entre restes de peixos, l'olor rasposa, trossos de plàstic, petxines, palets destrossats, pots arreplegar, a part de tot el que he dit abans, unes llavors en forma de cor, algunes semblant més bé a castanyes, d'uns sis centímetres, llises i de color marró. D'on vénen, estes llavors? Han caigut d'algun arbre de la riba? Però de quin? En les roques volcàniques, a la vora de la l'aigua salada, creixen pocs arbres. Mullades, les llavors esperen les condicions adequades per germinar. Són llavors que vénen de la mar. Quan els mariners trobaven els cocos fluctuant en el Pacífic, cregueren que eren els fruits de palmeres que creixien sota pams d'aigua, allà en les profunditats; també alguns naturalistes cregueren que estes peces trobades a les platges açorianes provenien de plantes misterioses i aquàtiques. Amb el temps, s'ha sabut que vénen, arrossegades pels corrents oceànics i les ones, de llocs tan llunyans com el Carib, igual que els vaixells que pel maig comencen a omplir el port de Faial, una de les illes centrals de les Açores. Quan Colom visità les Açores quedà sorprés per la troballa —unes quantes llavors a la platja— i diuen que li donaren inspiració. Amb inspiració o no, el cert és que molts mariners amagaven estes llavors en forma de cor a les butxaques, i esperaven que la sort que tenien per creuar l'oceà, tan menudes i indefenses, se'ls encomanara també a ells. En portugués prenen el nom de Coração do mar —que podria ser el títol d'una cançó— fava do mar o castanha do mar, noms que fan referència a la forma. Circulars, més o menys aplanades, amb una cavitat d'aire endins per tal de flotar a l'aigua. Mentre que un vaixell a vela pot tardar uns mesos en arribar a Porto Pim —on els mariners, després d'ancorar-lo, aniran a fer-se una cervesa i a perdre's en un altre vaivé—, a les llavors els costa un poc més, no tenen cap sistema de direcció i viatgen a mercè dels corrents. Gràcies a la seua forma, poden arribar milers de quilòmetres enllà i els viatges poden durar mesos o anys. Milers de corações de mar floten a la deriva per l'oceà des de les costes tropicals americanes, i amb sort, unes quantes arriben fins a alguna illa volcànica o un escull de coral. La planta que dóna esta llavor és l'Entada gigas — de nom comú, escala de mico—, una liana que creix als boscos tropicals, i que plena de verd els troncs dels arbres amb les fulles. Però, el que més es coneix és el fruit, el major llegum de totes les fabàcies, la mateixa família que la de les faves, els pèsols i les garrofes. Quan ja ha arribat a la maduresa, el fruit arriba a un o dos metres de llargària. Imagineu un llegum tan gran com vosaltres. Després, es trencarà en unes deu o quinze parts, que donaran lloc als cors de mar. Solitaris, aquests són els que emprendran un viatge a la deriva. Hi ha un altra espècie del gènere Entada, Entada phaseoloides, que té presència a l'Àfrica, a les illes de la Polinèsia i al sud-est asiàtic. Aquesta espècie és més menuda, més llenyosa i rígida i les llavors tenen una forma més quadrangular. Alguns autors han unificat estes dues espècies amb el nom d'Entada scandens, una liana pantropical; en canvi, altres botànics continuen diferenciant ambdues espècies, considerant que o bé Entada gigas prové de l'altra, o bé les dues tenen un ancestre comú. El transport dels fruits i les llavors per mar és un cas excepcional, només unes poques espècies tenen llavors que són capaces de mantindre la seua viabilitat per un llarg període de temps i mantindre així la possibilitat de germinar quan apleguen a alguna costa llunyana. No és rar, en canvi, usar l'aigua com a vector que duga la diàspora —que és el terme botànic per anomenar la part de la planta que es dispersa— cap a altres terres: els rius, per exemple, on les diàspores poden flotar, tal com farien a la mar, o arrossegar-se pel fons, com fa la castanya d'aigua, originària d'Europa, amb una espècie d'àncores, unes projeccions laterals. Seguint camins diferents a la mar, els corações poden arribar a les Açores, o més al nord, a Noruega. Els ambients són força diferents. Poden prosperar-hi? I és que arribar és només la meitat del problema. Els cocos, per exemple, en la majoria dels casos necessiten la intervenció dels hòmens per germinar, ja que per si sols no poden germinar en medis plens de sals. En altres casos, el problema es resol amb ajuda del vent o d'alguns pardals. Si a la costa la llavor no pot germinar, certs pardals o rates-penades poden transportar-la terra endins, en un lloc més adequat i fèrtil. Els hòmens i les dones han sabut trobar usos per a estes peces que travessen oceans i que apareixen a les platges, entre les pedres volcàniques o a la sorra: les parteixen per la meitat i les buiden, després, en un casos les foraden i hi passen un cordell i construeixen collars, o jocs per als xiquets, com a la Polinèsia, i en altres, sense tancar les dues peces, fan caixetes per al tabac, com al nord d'Europa. Quan parlem de tresors que es troben a les costes, arrossegades i deixades per la mar, com no pensar en estes llavors, poques plantes han viatjat tan lluny, tant de temps.

Maria Salvador LLuch

Tot i que ja no em cal, de tant en tant encara actualitze la meua informació sobre Noruega. La vaig buscar per a redactar "Resurrecció i mort de G.T.". En aquest cas, la informació era sobre Fridtjof Nansen. Hi ha un article interessant a la pàgina http://ulum.es/
Però per sorpresa també hi he trobat un conte (el que va dalt de tot) sobre unes llavors que també vaig trobar a les platges de Kribi, a Camerun, fa molts anys ja. I m'ha pogut la nostàlgia.