dissabte, 10 d’octubre de 2015

Presentació a València: “Resurrecció i mort de G.T.” aquest dimecres


Aquest dimecres 14 d’octubre de 2015, a la Llibreria 3i4 (Carrer Sant Ferran, 12 de València) a les 19:00 hores, presentem “Resurrecció i mort de G.T.”, de Josep Lluís Roig (ed. 3i4).

Hi participaran Juli Alandes, Laia Climent i l’autor.

Us deixe amb un fragment inicial de l’obra:

[…]Feia dos mesos llargs que l’havia coneguda. Temps més que suficient perquè ella deixara créixer mil excuses, si volia. L’Alberg de Heimdalsgata seguia igual que abans. Igual que dos mesos abans. Les tragèdies ocorren. Les institucions perduren. L’Exèrcit de Salvació s’havia recuperat d’uns pocs incidents amb excessiva facilitat, va pensar Guro Tangvald, però qui era ell per a jutjar.
En alguns casos, feien una bona feina. Això era innegable. Però sota les catifes brillants sempre s’amaga la ronya. És connatural a la naturalesa humana. No hi havia res de diví, en això.
Tan bon punt va entrar, Anne ja l’havia vist. L’havia saludat de lluny, li havia fet, des de darrere del mostrador, el gest d’un moment i havia desaparegut dins de la cuina, va suposar. El local no havia canviat gens, en aquells dos mesos, indiferent a les vides anònimes d’alcohòlics, drogoaddictes, esquizofrènics, gent perduda en rutes impossibles i assassins que circulaven diàriament per aquell menjador, per l’alberg adjacent, per les males consciències, sense que ningú volguera preguntar-se massa coses. Anne eixiria en un moment i ell havia d’allunyar-se dels pensaments propis i l’ansietat.
Tardava. Anne tardava. Guro es posava nerviós i comptava els minuts d’un en un sense acabar d’esquivar del tot la impaciència. Repassava com l’havia coneguda, en el procés d’aquella investigació, com ella l’havia mirat malament, com després no; quantes portes obertes entre els dos havien deixat en tancar el cas.
Podia jurar que havia provat de no tornar a vore-la. La diferència d’edat n’era un dels motius. La desconfiança mateixa en la humanitat que ell professava sense anestèsia, com els morts, la predilecció per ofegar les penes i la lucidesa amb l’alcohol, la diferència d’edat i de manera de vore la vida.
Ella li havia deixat totes les portes obertes. Ella, una xica amb una vida en contacte amb gent de religió i amb els invisibles de la societat, l’Exèrcit de Salvació, totes aquelles coses. Ell, policia, intuïtiu, sí, però una mica cabró. I un No Viu. No calia enganyar ningú. Ella i ell, que es deixaven les portes obertes però no. Ell s’hi havia resistit. Però només ho havia allargat. Dos mesos llargs abans de la resurrecció de l’esperit i la carn.
Li va sonar el mòbil quan ja no sabia si s’havia d’esperar o desistir, quan era un bon moment per desaparèixer i no tornar ja mai. Un cas rar, estrany: el necessitaven. Guro ja sabia interpretar els senyals. No li ho havien d’explicar. No en tenien ni puta idea. El sol•licitaven. El necessitaven. A ell, que gairebé parlava amb els morts.
En penjar, es va adonar que la tenia enfront, que s’esperava. Ara tot el no discurs que s’havia preparat ja no aprofitava. Se n’havia d’anar, amb certa urgència. Només cabia un temps curt per a unes poques paraules, però ella li va allargar una targeta, una clau magnètica d’una porta. Amb un número que va reconèixer de seguida. L’habitació on s’havia hostatjat l’assassí o justicier que els havia fet conèixer.
-Tinc pressa. No em puc quedar.
-És igual; vés, ara puge jo –Anne, sense dir res més, va ser clara, fins i tot explícita.
Guro s’hi encaminà amb rapidesa cap a l’habitació. Com per no donar-li temps a la veu interior. Amb rapidesa per no recordar la diferència d’anys, amb rapidesa per no recordar el que ell ja sabia: que l’amor és com una muntanya russa i que a ell no li agradaven gens els parcs d’atraccions. Però per a què hi havia acudit, si no, per què ella l’havia esperat, per què ell sabia, per què tots dos sabien. Per què aquests dos mesos se li havia fet tan dura una solitud acostumada.
Afortunadament, ni la cambra era lluny ni Anne va tardar, perquè, per uns moments, Guro dubtà. Però Anne no es va fer esperar. Apuntalà la porta i el va besar, tendraapassionadament, amb saliva, molt per damunt de les expectatives de Guro. El va estirar sobre el llit estret, de cos i mig, que tenia només el llençol de baix posat. Li tragué els pantalons i calçotets, per separar-se’n.
Es despullà davant d’ell. La llum entrava per la finestra matinal i li envoltava la pell blanca i tèbia. Guro no podia evitar pensar en com l’emocionava aquell cos, quantes voltes l’havia imaginat, amb certes rodoneses lleugerament marcades, uns grams de més, molt millor que uns de menys, aquella certa corba que convidava a recolzar el cap sobre la panxa. Podies imaginar dies de sofà, sexe, televisió i tendresa que regalava futur, no immediatesa. Decididament, es sentia major i vell. Com un alcohòlic davant l’última botella de whisky que quedava al món.
Però ella es despullà i el cervell masculí encengué un cert pilot automàtic per oblidar que l’esperaven, que encenia les urgències. Ella es despullà, se li pujà damunt i el féu entrar.
Guro hauria volgut aguantar més, però els pilots automàtics es van precipitar. Anne es va alçar, per besar-lo llargament a la boca, prendre un parell de tovalloles, allargar-li’n una mentre es netejava una mica –no hi havia bany en aquelles habitacions- i somriure com amb una certa timidesa.
Ell, llavors, s’adonà que. Però ella tenia vint-i-llargs o potser vint-i-escaig i. I ell no. Tot allò li devia córrer amunt i avall, amb rapidesa, per la cara mal afaitada –l’última resistència. Tant, que ella li somrigué, amable. El tranquil•litzà.
– Tens pressa, ves-te’n tranquil. Ha anat molt bé.
– Però… I les precaucions i no sabia i estàs bé…?
Anne el va tallar amb el simple gest del silenci. Amable, tàctil, mentre es tornava a posar la roba, àgil i desitjable. Ja vestida, abans que ell s’haguera incorporat, amb la mà al pany, el va commotranquil•litzar.
– Fa dos mesos que prenc pastilles per a… I també prenc paciència. T’has fet de desitjar.
I es féu fonedissa per la porta com un miracle que mai no haguera existit. Però sí que hi havia existit. Guro va desitjar que alguns moments tingueren la força suficient per canviar les persones.[…]

-
Josep Lluís Roig, "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4, 2015.