dimarts, 19 de gener de 2016

INFLUÈNCIES

INFLUÈNCIES

Fa un temps, Juli Alandes, a través de facebook, em va citar per a un joc. La regla d’aquest és fer una llista de 10 llibres que t'han marcat. Sense pensar massa estona, i sense pensar "bo" o "dolent". Jo vaig voler contestar sense reflexionar-ho, efectivament, massa. I des de la infància o, a tot estirar, la primera joventut:
“Mila 18” de Leon Uris [ja sé que, com diu Pawel Spiewak, president de l’Institut Històric Jueu (ZIH), “són representacions artificials d’una cosa que és irepresentable en termes de ficcionalització” però per a l’adolescent que era jo va ser el primer impacte de què va significar tot allò], Obres completes de Lorca i Miguel Hernàndez, “El cor de les tenebres”, Joseph Conrad, “Crist de 200.000 braços” d’A. Bartra, el Tirant lo Blanch, teatre d’Espriu, “L’edat d’or” de Parcerisas, Guido Cavalcanti, Carlos Fuentes, “La muerte de Artemio Cruz”.
Ho he volgut escriure així, sense pensar, sense implicar ningú: llibres anteriors tots als 90, en plena formació, molts dels quals llegits abans dels 14 anys (Leon Uris, Miguel Hernàndez, Lorca, una versió del Tirant, i molts abans dels 20 (Bartra, Cavalcanti, Fuentes, Espriu) i Parcerisas seria l’últim de la meua formació. N’hi ha molts, abans, i moltíssims, després. Potser alguns més importants per al que escric ara. Però llavors jo era jove i segur que em van influenciar més del que trobe des del present.
També són fruit del temps: als anys 80 jo no sabia trobar autors que ara trobe imprescindibles. En la meua llengua o en d’altres.
De les que són posteriors (o no): “La terrorista bona” de Lessing, “Escopiré sobre les vostres tombes” de Vian, “Un mag de Terramar”,... són necessaris... Però també coses molt més recents com “Dents Blanques” de Zadie Smith,... Ai!

En rellegir-ho, no m’he pogut estalviar el pensament de com canvien les coses. Fet i fet, hi he tornat després de llegir “Passat en net” de Doménec Marzà. Un dietari que m’ha encantat sobre lectures, el pas del temps,... Ho dic perquè, en un moment determinat, Marzà explica que, de jove, va llegir Lorca i Miguel Hernández, entre altres, com les típiques lectures d’esquerres d’aquells anys.
Marzà és major que jo. I no he pogut deixar de sorprendre’m pel canvi de perspectiva. Jo vaig descobrir Lorca en un llibre de lectures per a 7é d’EGB (1r d’ESO d’ara). Un poema amb arrels clarament populars que em va fascinar. Prou com per a després buscar-ne textos nous. Miguel Hernández no recorde com el vaig descobrir però me’l vaig demanar de regal de Reis per 8é d’EGB. L’obra poètica completa, ni més ni menys. Encara el tinc, el llibre, tot ple de subratllats i anotacions. El que em sorprén és que ara no m’agrada. Així com no em fa res rellegir Lorca, Hernández procure evitar-lo. Però el que tinc clar és que, per a mi, mai no van ser lectures esquerranoses. Per tant, una altra de les conclusions inevitables, és que hauríem de definir en quin moment ens van influenciar les obres. O potser no ens va influenciar mai i només ens van agradar.
Un altre dels efectes secundaris més interessants, és que existeixen tot d’autors relativament propers en l’edat, que ja han publicat quan tu comences a obrir el camp en el pla de la lectura i que trobes pel teu compte.
Jo, per exemple, vaig llegir-me, als anys universitaris, molts autors en la línia de Llibres del Mall que recorde que em van impactar. Aleshores no tenia gaires diners i la majoria els treia de la biblioteca de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona que estava molt actualitzada.
Recorde, per exemple, Bardissa de foc, de Joan Navarro: un llibre magnífic, que mescla perfectament el dir i el no dir. El seu millor llibre. Va deixar d’escriure molt de temps i després ha retornat però sempre amb una certa autoparàfrasi dels dos primers poemaris, que són els importants.
Del seu retorn destacaria els poemaris en col•laboració amb el pintor Pere Salinas, on text i dibuix dialoguen. Fa un temps, quan la presentació d’O: llibre d’hores, vaig escriure sobre un llibre anterior similar:
ATLAS (CORRESPONDENCIA 2005-2007), TANDEM EDICIONS, 2008 dels dos mateixos autors. En ell, s'estableix un diàleg fascinant entre l'obra gràfica de Pere Salinas i els poemes de Joan Navarro. M'agrada especialment perquè, acarats als dibuixos, els poemes de Joan Navarro esdevenen diàfans, gairebé tan transparents que els pots superposar l'altra banda. I, així, el diàleg enriqueix les dues parts: el poemes transmeten les sensacions d'una pintura abstracta i la pintura ens conta les paraules que amagava.
També recorde amb afecte Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors núbil hibiscus, de Lluís Alpera. M’havia llegit la seua poesia social –un tipus de poesia difícil d’escriure molt bé- i em va sorprendre la capacitat de canvi: llavors em vaig adonar que la poesia és, també, decisió.
He contat més d’una vegada que aquell llibre no el vaig traure de la biblioteca, sinó que el vaig llegir en una llibreria, un Abacus, en uns quants dies, tallant una mica els fulls enganxats: només l’imprescindible per a la lectura. Ara em sap greu no tenir-lo, físicament, però aleshores els diners d’un estudiant com jo, que treballava les vacances escolars a l’hort amb son pare, no prestaven per a tant.
Però aquells que s’estimen els llibres, la lectura, entendran la meua enyorança: no és tant qüestió de llegir-los, només, sinó de posseir-los.
Per això, encara que Bromera el va reeditar fa uns anys, jo no me’l vaig comprar: no tenia res a veure amb aquell de Llibres del Mall que vaig deixar verge a mitges, preciós, en aquella prestatgeria d’una cooperativa llibreria.
També vaig fer amistat amb algun llibre de Josep Piera. Recorde perfectament que, en llegir-lo, vaig pensar que aquell era el model de llengua que jo volia per a mi. El model de llengua i l’actitud poètica cap al món. Ja sé que Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March i un dels millors quatre o cinc poetes catalans. No diré jo si l’u, el dos o el tres. Arribem a uns nivells en què, més que de nivell, parlem de gustos.
Bé, el cas és que a mi em costava identificar-me amb la visió del món d’Estellés i, en canvi, l’ètica i l’estètica de Piera m’eren molt propers. A més, el curs 87-88, per a una revista -“Tirant al Blanc”- que amb els companys de Lleida començàrem aquell any, va tenir l’amabilitat d’enviar-me un poema inèdit. Jo, aleshores, no el coneixia de res i va ser molt emocionant.
Així, mirat des del present, trobe que el model de llengua és reivindicable encara ara: amb arrels populars i un toc clàssic, busca un equilibri amb l’estàndard que no siga asèptic. A mi m’agrada així: orgullós del nostre valencià que ha sobreviscut als segles i, alhora, que forma part d’aquesta comunitat miraculosa que és la cultura catalana.
(A la presentació de “Trencatenebres”, Juli Alandes va reivindicar una cosa similar: que, als diàlegs dels personatges, la llengua nasquera de la tradició oral –valenciana, en aquest cas-, que és molt més rica i variada del que hom pot pensar, després de tants segles de persecució.)
Ja havia tancat l’entrada. Fins ací i punt. Però aleshores he recordat que no havia parlat de molta de la literatura sud-americana –i especialment en narrativa- que havia llegit en la meua joventut. Crec que podria establir una cronologia: a dotze, tretze anys vaig descobrir Juan Rulfo. El primer conte que vaig llegir d’ell és “!Diles que no me maten!”, que encara m’agrada rellegir: aquella tensió, aquella suor a mort, la vida en una conversa.
Als dèsset Borges el magnífic. Me’l vaig llegir tot, completament tot en l’interval entre els dèsset i el divuit. I Carlos Fuentes, que ja n’he parlat, Gabriel García Márquez (“La hojarasca” va ser el primer) i molts d’altres. En aquella època vaig llegir molta literatura sud-americana que trobe que em va fer créixer. Potser per això em va fascinar tant que Agustí Bartra, des de l’exili de Mèxic, escriguera una novel•la de l’estil d’aquella narrativa, amb variacions de veus, aproximadament experimental, de tema mexicà, però en català.
La novel•la es diu “La lluna mor amb aigua” i passà absolutament desapercebuda, en aquella època i ara. En canvi, a mi em sembla d’un valor incalculable, per la valentia de l’autor d’atrevir-se a entrar en el tema i per les innovacions tècniques que utilitza (l’obra és del 1968) que prediu les modernors dels anys 70 però que va passar com si no passara. Decididament, l’exili i la censura van provocar, com pretenien, molt de mal.
Però jo trobe a faltar, des del present, la recuperació d’aquest autor (amb alguna excepció com la de Sam Abrams). Just per això, em va agradar molt llegir en un molt bon llibre d’assaig de Lluís Solà (“La paraula i el món. Assaigs sobre poesia”) on reivindica la figura de Bartra i demana com a lectura obligatòria “Crist de 200.000 braços”, una novel•la simbòlica sobre els camps de concentració que, per a mi, és també una obra clau de la literatura de postguerra i, també per a mi, la millor obra de l’autor (encara que no la veig de lectura obligatòria a l’institut).
I és una novel•la especialment interessant perquè, encara que és propera a la línia de Primo Levi, i també aprofita per a reflexionar sobre què significa ser humà, encara que ocorre en un camp de refugiats, encara que tot; en ella són més importants els paisatges psicològics que no els sociològics, és més importat l’amistat que els enemics, la voluntat de viure que la mort.
Cada vegada que repasse el text m’entren ganes inaturables d’afegir-hi més i més autors, com tota una generació de poetes polonesos com Tadeusz Różewicz (hi ha una molt bona traducció en català feta per Joan Josep Ysern), Wisława Szymborska o, cronològicament, Czesław Miłosz. Supose que vaig aprendre d’ells una mica com la poesia pot ser bona poesia sense deixar de tenir una actitud moral davant del món, sense deixar d’enfrontar-se a la realitat.
Supose que, vist amb perspectiva, sóc molt més deutor en la meua obra d’aquest autors que no dels nostres, ni dels autors d’aquell realisme espanyol que fregaven massa la proclama: molt adients per a convertir-se en lletres de cançons, però amb alguna mancança com a poetes, estrictament.
(I en aquest interval íntim, aprofite per a explicar que, quan els espanyols es dirigeixen als catalans com a “polacos”, és un homenatge i no un insult, encara que molts ignorats pensen que és despectiu: al cap i a la fi, Polònia és un país petit entre dos grans imperis (o eximperis) com són el rus i l’alemany, que ha mantingut la seua llengua, la seua cultura, la seua manera de vore el món malgrat haver patit infinitat d’atacs al llarg de la història, d’haver sofert que les fronteres es corregueren a dreta o esquerra del mapa segons l’imperi dominant,... I que, a més, tenen una literatura impressionant.
Més o menys com Catalunya, presonera entre dos eximperis, que ha patit fronteres amunt i avall i que té una literatura prou impressionant com per a, en el cas d’haver tingut un estat, haver obtingut algun que altre premi Nobel, per exemple.)
Ho sent molt, però no puc resistir-me a afegir més gent, com Doris Lessing, que vaig descobrir amb dèneu anys. Vaig començar per “La terrorista bona”, que en aquell moment em va fascinar. En ella vaig descobrir que l’essència del feminisme no és reivindicar el paper de la dona, o que les dones tinguen els mateixos rols que els homes, sinó que hem d’aprendre a mirar el món també amb ulls de dona. El dia que els homes siguem capaços d’això, el món serà més igualitari i funcionarà millor.
Evidentment, darrere vingueren Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, de qui em vaig encabotar a llegir en francés “Memòries d’Adrià”, que he de reconèixer que em va costar, potser perquè tenia menys nivell de la llengua del que em pensava. En aquesta línia també hauria d’incloure “La passió segons Renée Vivien”, de Maria Mercè Marçal, que em va agradar. Ja sé que hi ha algunes persones a les quals no els va fer el pes, però jo la vaig trobar una manera magnífica de reflexionar sobre les dificultats per a influir en el món, dels perills que suposa pretendre influir en el món alhora que ser una persona sensible.
M’adone, també, que tendesc a recomanar moltes obres narratives de poetes. Serà que, des de sempre, m’han interessat els límits. O que un poeta que és capaç de sotmetre’s a la disciplina de l’escriptura sense perdre l’ànima, em demostra que és un gran poeta perquè és capaç de dur la poesia molt més enllà dels límits.
Un altre afegit: sens dubte, el llibre que m’ha impactat més els darrers anys és “Desgràcia”, de J.M Coetzee. Un retrat íntim i salvatge de Sud-àfrica, on les desgràcies –el títol és descriptiu- que assolen, anorreen, la vida del protagonista són entomades amb una dignitat sorprenent. Potser el títol descriptiu perfecte seria “Desgràcia i dignitat”.
Posats a afegir afegitons, voldria fer constar que m’han interessat algunes obres que reflexionen sobre l’art contemporani, com “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq o l’obra de teatre “Art” de Yasmina Reza. És un tema que m’interessa i també n’he llegit algunes en català, com “La gàbia d’or” d’Antoni Puigverd o, indirectament, “La ciutat invisible” d’Emili Rosales. Val a dir que trobe més aconseguides les franceses perquè tracten el tema amb ironia, que potser és el més necessari per a enfrontar-se al tema. De tota manera, les altres ho fan més que dignament.
Permeteu-me un altre afegit: “El jardí dels set crepuscles” de Miquel de Palol, amb alguns excessos que potser calien, aquest “Mil i una nits” futurista reflexiona sobre totes les obsessions de l’autor, sobre què significa la modernitat, sobre cap a on es dirigeix la nostra societat contemporània. Amb el tema del poder com a centre, sense dubte, i l’ús que hom en pot fer quan la supervivència està en joc. I això és molt de poder.
Evidentment, hom pot deduir les vegades que he corregit el text pels afegitons imprescindibles que se sumen, impossibles d’aturar. Ara li toca a Carles Torner. Per a mi “L’àngel del saqueig” i “Viure després” són dos dels millors llibres europeus de poesia dels darrers cinquanta anys. Els dos llibres anteriors seus els veig més com un exercici, una prèvia. Però en aquests trobem perfectament definit el concepte d’humanitat, de la societat actual, la possibilitat d’un Déu en el present, la perfecció de la violència que s’inicia amb la I Guerra Mundial i continua fins el present –fins la guerra de l’exIugoslàvia. A “L’àngel del saqueig” encara hi ha esquerdes de benestar, però “Viure després” és tan desolador com l’actitud d’Europa davant dels conflictes –i en aquest mateix moment mor algun fugitiu ofegat al Mediterrani. Trobe que ningú pot valorar la poesia catalana sense haver-se’ls llegit tots dos.
Posteriorment, va traure “La núvia d’Europa”, un llibre, certament, no tan excel•lent, però ara que n’he llegit la ressenya que vaig escriure el 2009, m’adone que destaque massa els elements negatius, en lloc dels positius. Sempre per demanar més. Ara no sé si ho faria, però ací copie el que vaig teclejar aleshores. Heu de tenir en compte, però, que el recull té grans poemes, malgrat la visió negativa que destil•le, amb l’excusa que després de dos llibres magistrals jo tenia les expectatives molt i molt altes. És una doble ressenya, dedicada a “Moments feliços” d'Oriol Izquierdo i a “La núvia d'Europa” de Carles Torner:
En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel•lícula amb la novel•la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocasions, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.
Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.
De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.
[...]
Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.
En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.
Així, veig que al final de la ressenya prove d’apanyar-ho perquè és completament cert que el recull conté poemes magnífics i és una mica simptomàtic de tota la visió que tenim de la poesia catalana quan ens queixem que no hi ha cap poeta “genial”. De manera que els antics sí que ho són, però els contemporanis no. Això és perquè no convivim amb Ausiàs March perquè, si no, no li perdonaríem els poemes de circumstàncies sobre la mort de la dona, per posar un exemple senzill i comprensible.
Això no obstant, també trobe bé l’opció d’exigir més, sempre més. Però cal ressaltar els mèrits, també.