dimarts, 5 de gener de 2016

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

Durant molts anys, bona part de la producció de novel•la històrica catalana, però molt específicament valenciana, s’ha dirigit cap als segles de la unió de les corones castellanes i aragonesa fins la Guerra de Successió i les conseqüències que seguiren. Unes novel•les que, amb l’excepció de llibres com “Crim de Germania” de Josep Lozano, del 1980, no tenien gaire voluntat d’investigació tècnica, argumental o qualsevol altra de les variants. Cert que, en moltes, hi ha un interés pel llenguatge, una reflexió implícita sobre el català que parlaven aquelles gents.
Com diu Vicenç Pagés Jordà –que ha escrit la millor novel•la sobre el passat recent: “Els jugadors de whist”, 2009: El pecat original de les novel•les històriques és que el lector informat ja sap com acabaran. En el cas de la Corona d’Aragó, ningú no ignora que la història acaba malament. A banda d’aquest pecat ineludible, les novel•les que recreen el passat corren un risc històric, com és l’anacronisme, i un risc literari, que és el que ens pertoca de valorar aquí.
Jo hi estic d’acord: una novel•la històrica que no aposta, com a mínim, per un risc literari –apostar, ni tan sols cal encertar-, pot estar molt ben escrita però com a màxim pot aspirar a ser un entreteniment alliçonador, una lectura d’ESO per a ensenyar tanta història com no coneixen als nostres alumnes.
És per això que m’ha sorprés l’aparició de novel•les històriques que tracten el període entre la pre i la post Guerra Civil Espanyola d’una manera diferent a la tradicional: "Després vénen els anys" de Maria Folch, Llibres de la Drassana, 2014 (recomanació de Pau Sif), "Màxima discreció" de Vicent Sanz, Edicions Saldonar, 2015 (recomanació de Sebastià Benassar), "Trencatenebres" de Juli Alandes, ed. 3i4, 2015 (autorecomanació) i "Resurrecció i mort de G.T.", de Josep Lluís Roig, ed. 3i4, 2015.
No ha de ser casualitat que tots quatre autors siguen nascuts entre el 1966 i el 1968 i que el tema siga més proper. M’atreviria a dir que no es tracta de memòria històrica, exactament: res de novel•les tendencioses amb bons i dolents. Es tracta de voler entendre.
La primera, una de les millors novel•les del 2014, estableix un diàleg entre el passat i el present, reflexiona sobre el paper dels historiadors i, alhora, crea un paral•lelisme entre diferents exilis. On bàsicament destaquen els exiliats de Castelló i d’Ístria. Però no són exclusius: hi ha vida, relacions personals, tristesa, reflexions sobre les llengües,... A més de resumir el segle XX en una persona que ha viscut totes les guerres i tots els exilis europeus del XX, des del punt de vista d’una historiadora.
Contada, a més, amb una pluralitat de veus narratives que l’enriqueixen (punt de vista neutre del narrador i punt de vista intern, bàsicament dels correus electrònics que escriu la historiadora). No contaré el final perquè aquest viatge en el temps ens impedeix, com voldria Vicenç Pagès, saber el desenllaç.
Em prendré la llibertat de citar l’entrada de Wiquipèdia sobre els temps moderns a Ístria, perquè l’autora ha estat capaç de resumir-la en una novel•la i això té més que molt de mèrit:
L'Ístria veneciana va passar a Àustria el 1797 pel tractat de Campo Formio, i fou ocupada per França el 19 de novembre de 1805, i per la Pau de Presburg fou cedida a França i unida al regne napoleònic d'Itàlia de l'1 de maig de 1806 al 1809, com a departament d'Ístria, formant des del 1808 un ducat concedit al mariscal Bessières. El 14 d'octubre de 1809 Napoleó va unir l'Ístria, Trieste i Gorízia a les Províncies Il•líries formant dues províncies (Trieste i Gorízia) i el 15 d'abril de 1811 va formar la intendència d'Ístria que fou una província de l'Imperi que del 30 de juny del 1811 al 18 de setembre de 1881 fou dividida en dos districtes militars (Capo d'Istria i Rovigno); l'intendència fou ocupada a finals de 1813 pels austríacs, els quals van entrar a Trieste el 30 de maig de 1814. Àustria va dividir el territori en els districtes de Trieste i Fiume. El Congrés de Viena els va reconèixer la possessió i es va constituir (1816) en part del nominal Regne austríac d'Il•líria. Àustria va afavorir el poblament d'eslaus (eslovens i croats) per por de les reclamacions italianes. El 1849 es va constituir la província d'Ístria amb una dieta provincial.
Al final de la Primera Guerra Mundial (tractat de Saint-Germain-en-Laye del 1919) va passar a Itàlia.
El 1943 fou ocupada pels alemanys però reconquerida pels aliats el 1945.
Al final de la guerra (1945) es va dividir en una zona concedida a Iugoslàvia i la zona de Trieste dividida en zona A i zona B (Territori lliure de Trieste) que de fet va quedar sota administració italiana des del 1954 al dissoldre's el govern del territori. Muggia, a la zona A, va quedar per Itàlia. Tres-cents mil italians van haver d'evacuar el territori. Els fets més dramàtics es van produir a Pola, assignada a Iugoslàvia, i evacuada per 28000 dels seus 32000 habitants alguns dels quals es van emportar fins i tot els taüts amb les restes dels seus ancestres. La regió fou poblada sobretot amb croats i eslovens.
Dins Iugoslàvia fou dividida entre Croàcia i Eslovènia seguint criteris ètnics. Les fronteres internes de Iugoslàvia es van mantenir en accedir Eslovènia i Croàcia a la independència el 1991.

Encara que –i això és un dels mèrits més impressionants de la novel•la- tota aquesta informació no cal per a llegir el llibre.
El següent, "Màxima discreció" de Vicent Sanz, el més clàssic en la veu narrativa, ho compensa amb una trama trepidant digna de la millor novel•la negra. Situat a les terres entre Castelló i Tarragona en temps dels Maquis, l’argument és tan intens que dissimula com l’autor aprofita per a explicar-nos el context. Un context trist, fosc, sense espai per als herois. M’atreviria a afirmar que cap dels personatges que hi apareixen són positius: un bon resum de la postguerra espanyola: o t’embrutaves o vivies a la misèria.
Així, doncs, com en el cas de "Després vénen els anys", res de bons i dolents: no són històries tendencioses, sinó que proven d’entendre, d’explicar.
A més, fer constar que també assaja a nivell lingüístic. No teòric com a Després... sinó pràctic: el narrador utilitza un català estàndard però els seus personatges utilitzen el dialecte nord-valencià / sud-català. Així, trobem dialectalismes de tot tipus (des "d’anar-mo’n" a "mosatros") sense cap marca. Discutible o no, és una aposta diferent, en tot cas.
"Trencatenebres" de Juli Alandes ens explica el moment previ a la Guerra Civil i el principi d’aquesta. Amb una veu coral constituïda per diferents personatges que es relacionaran d’alguna manera amb la Columna de Ferro: una columna anarquista que participà a la Guerra Civil.
És, també aquesta, una novel•la no sense bons i dolents, sinó bons i dolents en tots els costats. Una guerra on no tothom està al bàndol on voldria, ve a explicar. Així, tot i ser una novel•la històrica, manté una pluralitat de veus molt diversa on es dibuixa aquell passat que se’ns ha amagat no des d’una única font, sinó com a matèria viva encara i oberta a interpretacions. No hi ha una única veritat, sinó diverses.
A més, en una jugada també magistral, a tres quarts de narració, aquesta s’empelta de novel•la negra. Amb una investigació que ens serà narrada també d’una manera coral.
Com que parlen els personatges, sense un narrador interposat, aquests s’expressen no en col•loquial, però sí amb una riquesa lingüística que recupera tot de mots que s’han dissolt en el pas d’una societat rural o tradicional a la modernitat, en uns anys, cal no oblidar-ho, de llengua perseguida i prohibida a la qual s’escamotejaven els mecanismes per a actualitzar-se.
I encara cal afegir un últim element del qual s’abstenen les anteriors: la ironia. Perquè aquest mecanisme funciona a la perfecció a l’hora de no creure’ns cap de les versions que donen els personatges. D’aquesta manera facilita que el lector no se n’identifique amb cap i que faça la síntesi pròpia de la història.
"Resurrecció i mort de G.T." viatja entre el present i el passat: des de la Guerra Civil fins l’actualitat, en la línia d’Els anys... En aquest cas ens explica també un cas interessant de la Guerra Civil: que els noruecs, per subscripció popular, muntaren i pagaren hospitals infantils a Oliva i Alcoi, a més de cases de colònies per a xiquets que havien perdut cases, família,... a la guerra; en una espècie d’ONU abans de la ONU. I la repercussió d’alguns actes d’aquell passat al present.
El narrador també és plural però no tant com a "Trencatenebres", que no té narrador que unifique les diverses veus, sinó més en la línia de "Després vénen els anys". Tampoc té bons i dolents unívocs: a la realitat, res no és tan fàcil.
Però, independentment de tot això, no pot deixar d’intrigar-me tanta casualitat. No crec en les generacions, però sí en les circumstàncies. Resulta obvi que una sèrie de persones –no d’autors- trobàvem que amb el pas dels anys les coses es normalitzarien: fa quaranta anys que va morir Franco, segons amunt, segons avall i potser ja seria hora de poder-ne parlar amb normalitat, de totes aquelles coses. Reflexionar-hi.
Encara que potser més que pel passat en ell mateix, podríem creure que és pel present: en aquests anys on la política espanyola ha perdut el nord rere els diners i s’ha notat molt per culpa de la crisi; quan els valencians i els catalans i els mallorquins i bona part dels murcians se senten menystinguts i insultats, munyits, pels governs de Madrid; quan tot això, l’única resposta per part dels dos partits que han dominat la major part de la democràcia, és que ho fan molt bé i que el culpable de tots els mals és l’altre partit majoritari. Així, PP fa política contra el PSOE i a l’inrevés. Sense buscar consensos ni solucions.
El mal és que, si mirem enrere cap als períodes de clar bipartidisme a Espanya, sempre van acabar en mans de dictadors amb l’excusa –real, d’altra banda- d’acabar amb la corrupció. I sí, compte com a dictadors els reis que volien ser absolutistes en contra dels vents dels temps.
Ara, en l’actualitat, han apregut dos partits nous, un d’esquerres i l’altre de dretes, però amb un perfil ideològic baix, trobe. Estil lerrouxista, em torne a atrevir. I llavors podem recordar que l’última vegada que a Espanya va ocórrer aquest experiment la cosa acabà en Guerra Civil i dictador. De manera que, si mirem la història d’aquest tros de món tenim dues opcions que es resumeixen en dictador o dictador.
No ens ha d’estranyar, per tant, que tota una sèrie de persones, conscientment o no, reflexionen sobre el passat i el present, amb l’esperança que la història no estiga condemnada a repetir-se eternament. Amb l’esperança que els polítics i militars espanyols no siguen tan prehistòrics com els seus antecessors. Però això és cosa del futur: un camp molt allunyat –espere- de la novel•la històrica.