Ara que Birmània és notícia, recorde que acabe de llegir "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És un llibre divertit perquè explica les peripècies d'un grup de turistes americans per la Xina i Birmània, però també té detalls duríssims: en un moment determinat uns "nadius" expliquen que ells preferirien llençar-se per un espadat que caure en mans de l'exèrcit del país i expliquen tortures que perpretava l'exèrcit (que és qui mana al país) per als treballadors que provaven d'escapar-se, quan els obligaven a treballar com a esclaus, perquè sí (per exemple en l'oleoducte d'una empresa americana on treballava una Condolisa Rice [ja sé que no s'escriu així]). Tortures com lligar-te les mans al darrere, posar-te un xili a cada ull, una bossa de plàstic a sobre i tirar-te al mig d'una planície, sota el sol, mentre es passaven dos dies seguits violant les filles i dones i etcètera...
I ara esperen que eixos mateixos torturadors es preocupen pels torturats! Quan menys habitants tinguen, més fàcils seran de controlar...
Mentrestant, nosaltres fem com els americans aquells, de la novel.la, que sota els pes de la mala consciència, van decidir donar-los dòlars...
Som tan previsibles, els humans...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada