dissabte, 3 de maig del 2008

Rapala

En general, Jaume Subirana és un poeta que m'agrada. I m'agrada que no es fossilitzara en aquell "Final de festa". "En d'altres coses" va començar la recerca d'una nova expressió, i ara, a "Rapala" em sembla que està més a prop del que buscava.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:



IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)

Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.

Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.

Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.