Accidentalemnt,aquests dies llig dos llibres de narrativa, alhora, que són molt diferents però que, alhora, tenen un tret en comú -novedós en la narrativa actual- però tan vell com el contar històries: un narrador intervencionista. De vegades fins a extrems que a mi em posen nerviós però que, evidentment, aconsegueixen posar-li un tret diferenciador respecte de la resta de narradors actuals.
Per aquest mateix motiu, és aquest un tret que m'agrada i m'incomoda. Crec que els autors l'han volgut marcar tant que l'han convertit en excessiu però, alhora, provoquen el lector. Jo, personalment, haguera preferit que no exageraren tant l'intervencionisme, malgrat que reconec que aquest intervencionisme els atorga un plus.
Parle de "Londres nevat" de Jordi Llavina (ed. Amsterdam) i d'"El músic del Bulevard Rossini", de Vicent Usó (ed. Proa). Tots dos autors treballen la prosa d'una manera terrible, quan terrible vol dir tant que sembla impossible, quan terrible esdevé un adjectiu positiu.
M'han agradat les històries, els seeus desenvolupaments, encara que he de reconèixer que aquest intervencionisme, voluntari i gens accidental, en alguns casos m'ha molestat, fins i tot irritat. Potser perquè em remet a les novel.les decimonòniques.
De tota manera, recomane vivament tots dos llibres: encara que acabeu amb ganes d'assassinar el narrador, haureu passat molt bones estones i us hauran obligat a pensar. Què més gosaríem demanar?
3 comentaris:
Josep Lluís, m'apunto el d'en Vicent (el del Jordi ja me l'he llegit de fa dies). El tinc pendent de fa molt, des dels temps de "Crònica de la devastació", del qual he sentit a dir moltes coses bones.
A mi m'ha agradat. Com dic al comentari, amb ganes d'assassinar-lo quan el narrador omniscient es posa pesat, però m'ha agradat. Crec que és una història que explica molt bé el fenòmen actual de la immigració.
Una abraçada!
dono una ullada al teu blog
una salutació des de Reus
Publica un comentari a l'entrada