Ho reconec, no en tenia ni idea. De moltes coses, però en concret del moviment de fronteres entre Itàlia i Iugoslàvia en acabant la Segona Guerra Mundial.
Ho he descobert tot llegint aquest "Verd aigua" de Marisa Madieri. Entenc que a la publicitat del llibre ens expliquen que era la parella de Claudio Magris, però el llibre és una delícia en ell mateix, que viatja del passat al present per explicar allò que l'ha perfeta com a persona.
Serena, delicada però ferma. Així és la seua prosa, que l'editorial Minúscula ens posa ara a l'abast.
Us en copie una entrada de les més breus, relacionada amb el present de l'escriptura, encara que abunden més les relacionades amb el record.
"21 de febrer del 1983
París ha sigut unes vacances breus i joioses, fetes de dies freds i blancs de sol, de llocs encantadors i molta alegria còmplice.
Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu hotizó serè, si els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'alabada i les ombres de la nit."
"Verd aigua", Marisa Madieri, Editorial Minúscula, Barcelona, 2010.
2 comentaris:
A mi m'agrada molt, molt eixe llibre. Et recomane el de El claro del bosque, que no tardaran a publicar en català, espere, si no està ja...
Té una sensibilitat...
Me l'apunte!
D'aquest m'ha agradat especialment la manera que té d'enfrontar-se a la vida, de cara però amb delicadesa, amb sensibilitat, però de cara.
Publica un comentari a l'entrada