La Safor manté un idili amb la literatura que entronca directament amb el nostre segle d'or. No de bades escriptors com Ausiàs March o Joanot Martorell hi estan directament relacionats.
El cas d'Oliva, dins de la Safor, és una miqueta peculiar: de tota la vida només hi havia hagut una carretera plena de retencions, impracticable (que segueix igual, tristament igual), un gran il·lustrat (Gregori Maians) i un matemàtic Regent d'Espanya (Gabriel Císcar).
Tanmateix, en entrar al segle XX, la poesia va prendre Oliva que va començar a ser utilitzada, també, com a rerefons poètic. Des de Francisco Brines, Joan Narvarro, Enric Sòria, Àngels gregori, qui escriu aquestes línies, Jose V. Sala, José Iniesta (que no hi ha nascut però hi viu) i un llarg etcètera de poetes amb qualitat que comencen en alguns casos a poder publicar.
Val a dir que la visió d'Oliva per part d'aquests poetes tendeix a ser positiva o idealitzada. En part és normal: és la pàtria de la infantesa o d'alguns moments màgics. Per això m'ha fet gràcia que algú de prop però de fora en parle com, justament, el lloc de l'embús mític. Vos copie el poema i vos convide a llegir el seu llibre, ple d'un humor que semblaria anglès però resident a La Marina.
IMPOTÈNCIA
En aquests moments de sensibilitat, et poses a recordar i et ve al cap quan havies de travessar Oliva, el desfici i l'agonia que t'entraven; la paciència tan gran que s'havia de tindre; la indignació que et prenia perquè la cosa no anava avant i no podies fer-hi res, només que ofegar la ràbia assegut al cotxe, i esperar, esperar, esperar.
Josep Vicent, "Els hòmens primer, si és home i després les dones i al contrari", Setzevents editorial, 2010.
1 comentari:
Gràcies per la referència!
Publica un comentari a l'entrada