Crema el paisatge dels avantpassats.
No pateix la natura. Som tu i jo
que no sobrevivim l’edat dels arbres.
Com un tresor enterrat sense mapa
desapareix l’amagatall del llop,
la lleneguera, la font en penombra,
la masia abraçada per crits d’heura.
Però no plora el bosc. Només nosaltres
coneixem el dolor de la nostàlgia
i la longevitat de les espècies:
primer les mosques, després els humans.
Més tard, molt lluny, els pins i les alzines.
Amadeu Vidal i Bonafont, Estevanac, ed. Meteora, Barcelona, 2008.
Aquests dies, encara que he tingut lluny els incendis, el fum era tant que canviava el color del cel i el sol. Amb uns matisos bells i trists.
3 comentaris:
L'Amadeu sap bé del que parla. Poeta i enginyer forestal :)
És un dels meus poetes preferits.
El foc porta destrucció i tristesa, però també renovació. S'ha de mirar endavant després de la desfeta.
Salutacions! :)
Ja et vaig dir una vegada que desconec com en saps tant, de poesia!
Tens la meua admiració més gran.
I respecte dels incendis, clar que cal mirar endavant, com en la vida després primer del PSOE i després del PP al País Valencià. Però això no lleva la desolació.
Hahahaha! Sóc una tafanera de prestatges a biblioteques i llibreries :)
Publica un comentari a l'entrada