CONTE DE SANT VALENTÍ

PERFECCIÓ DE L’AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.

(Extret del llibre "Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil)