la nit perfumada dels mangos

1




Fi. El primer café del dia encara dorm i ell llig , a mig camí de tots els camins, la nota escrita la nit anterior: ella no tornarà. Ja fa uns mesos que es van començar a tòrcer, les coses. Però veure-ho així, escrit, com una sentència, precipita la tristesa.
La volia. La vol encara tant. Fins i tot el dia anterior li va comprar un arbre. Li va costar molt decidir-se: no en podia triar un qualsevol: Anna era especial i es mereixia quelcom d’especial.
Un empleat amatent que el posava nerviós va provar d’orientar-lo: un xiprer, massa fúnebre, una mimosa, massa vist, un salze, massa obvi. I per què no un fruiter? Però no un de qualsevol. En calia un amb encant: a la fi li’n van quedar dos per triar: sempre dos, sempre un dilema: viure o morir, casar-se o no, malalt o sa, un soroller o un mango, un soroller, el pes dels avantpassats, de les nits d’estiu condensades, la redonesa perfecta i diminuta del bes. O un mango, el perfum intens que ens fa vius, la fruita dolça del cos, del mos, el plaer suau que rellisca per la pell, la saliva, el suc.
S’excitava de pensar-ho. Sense cap dubte més, va carregar amb el mango i el va plantar al clot que ja tenia preparat, adobat, a punt, enfront de la finestra del dormitori. Li va quedar perfecte i ella n’estaria orgullosa.
Però Anna ja no tornaria. Allí, a la nota, ho deia i totes les premonicions del matí anterior s’acomplien. Des que s’havia alçat que es trobava neguitós i per això havia comprat l’arbre: no sabia si ella es recuperaria, el perdonaria, de la nit anterior: es van barallar com mai. I com mai es va posar Anna. En un llampec dels seus ulls va llegir l’adéu, va témer l’adéu. I la seua por potser el va precipitar. Ella no tornaria.
Es va passar tot el matí preocupat, tot el matí fins que va decidir comprar l’arbre. Això el va relaxar, potser pensava que la història encara tenia solució. Potser ho creia de debò perquè es negava a entendre la realitat. Però una nota i prou. Una nota i ja tot era passat. Sempre passat. Només un passat que reviuria en el perfum dolç dels mangos, en les rames de l’arbre que li havia dedicat i creixeria fins que veiés les branques des de l’habitació. Aleshores n’hauria de tancar les finestres, quan estiguera amb d’altres dones, perquè seria com fer-ho davant d’ella. Ella, que mai el perdonaria.


2


La nit anterior tot va començar per una fotesa, una nimietat, un no res: al sopar, Anna va comentar que volia canviar de treball, així com per atzar, suaument, com qui no vol la cosa, però ell va captar perfectament la direcció del vent i, de primer amb bones paraules, amablement, tot fent broma, va provar de traure-li la idea del cap.
Sopaven salmó marinat i una amanida d’advocat, tomata, dacsa, olives, tot condimentat amb sal, un pensament de pebre, iogurt i suc de taronja. Tenia justament un tros de salmó a la forqueta, a punt de portar-se’l a la boca quan ella ho va dir. M’han ofert una bona feina a la competència. No he contestat, encara, però està força ben pagada i així no m’hauries d’aguantar tot el dia. Aquelles eren les paraules definitives, les que responien a tots els circumloquis, a totes les voltes, les escomeses dubtoses. Evidentment, ella volia contestar afirmativament, acceptar, deixar de vore’l, trobar-se només per sopar i bona nit. Conéixer d’altres homes, si no els havia conegut ja.
I el sopar, el vi, preparar el terreny per agafar-lo desprevingut. Però no. No l’havia enxampat i no la deixaria abandonar-lo.
Perquè ara ho veia clar. Totes les delicadeses que li notava de feia uns dies: el salmó marinat, l’orada a la sal amb el chardonnay, l’orada que ja no tornaria a tastar. L’orada a la sal. La sal com una pedra, com la resistència, com l’espera abans del plaer. A poc a poc queien tots els murs: la sal, la pell que es separava amb una senzillesa astorant, com després cauria el vestit d’ella, nou, cenyit però sense donar pressa, que permetia saber les formes, intuir-les i que ara seria d’un altre, un altre que li passaria les mans genolls amunt, tebis, tendres, a punt per a obrir-se i caure damunt del sofà, sense temps per arribar al dormitori ni acabar-se el soll del vi, que es calfaria: una vertadera llàstima. Tot per a un altre.
Tot per un altre, cridava, mentre ella el mirava aterrida. Un altre, un altre, amb els ulls rojos de la ràbia. M’estaves preparant el terreny, adobant-lo per a que jo em tragara l’ham, i, fins i tot, la canya. Tant de soparet i de vestit nou. Jo pensava que m’estimaves, que volies recuperar tot el que teníem, tot el que les teranyines omplen de pols sense adonar-se. Si, les teranyines. No faces eixa cara.
El to va començar a pujar com augmenta la velocitat del falcó quan s’acosta a la presa, com s’acceleren els cossos dels suïcides en la caiguda. Potser per totes les il•lusions renovellades, per tots els castells de vidre trencadís que ell s’havia entestat a crear-se davant dels detallets d’ella, potser perquè en veure-la s’excitava com la primera vegada, potser només perquè ella va quedar tan sorpresa davant tota l’escena que ell creava i descreava com el cabdell d’una novel•la on dubtara si havia de ser una comèdia, un drama o un senzill culebrón, un cabdell que Anna veia passar pel seu davant en un crescendo de to fins arribar als crits, a la trencadissa de copes, plats, tot un món d’il•lusions per terra. Fou llavors que ella, per primera vegada, va tenir por.

3

L’única cosa certa era que li havien ofert una feina millor, a la competència. De ben joveneta que havia començat a treballar en aquella empresa ceràmica i allí s’hi havia quedat. Li picava la curiositat, provar coses noves. També era cert que les relacions entre els dos no passaven pel millor moment. Potser era degut a que treballaven al mateix lloc, pràcticament al mateix despatx i, a sobre, havien clos llur món: pocs amics comuns -els individuals, ella els havia perdut lentament per no esmolar gelosies fàcils- i encara relacionats amb la feina: si ho pensava, s’ofegava. Tot i que normalment provava de no aturar-s’hi gaire: la vida com una espiral que et xucla i et xucla, un tornado on el més senzill és deixar-se arrossegar, malgrat que el lloc on et porte no t’agrade gens: per a patir igual, millor no esforçar-s’hi gaire.
Però amb aquell oferiment li havien obert una escletxa: reafirmar-se, cobrar més que ell, no dependre’n.
Per això va demanar uns dies per meditar-s’ho, encara que ho tinguera clar, molt més clar que si li obriren les portes del cel. Volia el temps per preparar-lo, per a que no fóra un trauma, per aplanar el camí i que no passara just això, el que no desitjava.
Va començar pel vestit: a penes tenir clar que diria que si va començar a trobar-se malament i haver d’acudir a l’ambulatori perquè tenia mal de cap. Camí del metge, es va comprar el vestit: lleuger, primaveral, moderadament curt, suficientment tebi com per a endevinar el que s’amagava darrere però sense exposar res: com a ell li agradaven. També camí del metge es va comprar un conjunt de roba interior blanc, d’un blanc a penes si brillant, amb la transparència tèrbola del chardonnay en una copa entelada: una incitació a la beguda, intuir el fred calent, la remor d’un cos suau per la llengua.
I unes mitges també, blanques també, no pantis també. Quan ell li passara la mà cames amunt, ja no podria aturar-lo.
Tanmateix, mentre s’esperava a la consulta, va decidir deixar el vestit per al dia clau i començar suau, més suau, uns quants fregaments, per començar, uns afalacs, quelcom de menjar. Amb això cauria. Ho sabia bé i certa.
De tornada de la consulta , es va aturar en una carnisseria i va comprar un ànec que faria, farcit, al forn.

4


La setmana culinària va seguir el seu curs amb alegria compartida. Anna recuperava veloçment l’autoestima amb la sola perspectiva d’abandonar l’ou, la llar, d’enlairar el martell, la falç pintada per Delacroix a la recerca de la llibertat.
A la fàbrica dissimulava, però a casa l’alegria se li escampava per la decoració, les cançons, el sexe, la cuina: mesos i mesos de bullits i carn o peix a la planxa, saludables, això sí, foren substituïts per sopars nutritius i que exigien ésser rebaixats amb exercicis més o menys físics i enèrgics. Ell, astorat, bocabadat, utilitzat per a suar, assistia agraït a aquella processó de plats, vins, licors i sorpreses.
El primer que va pensar fou que Anna tenia un amant. Aquella alegria sobtada. Però no: la tenia ben controlada. I es va deixar encomanar.
L’ànec havia estat precedit, la nit anterior, per un rap amb xocolata, relativament senzill d’elaborar i de resultats indiscutibles.

5

Així com la vida, el temps. Sempre el temps, perseguidor implacable. Haver començat tan fort, amb tanta decisió, amb tanta alegria, felicitat, comportava un problema: mantenir el crescendo fins el moment crucial: que el clímax no fóra previ, mantenir la passió, la tensió, l’ansietat. No marcar erròniament el ritme. Baixar una mica el llistó, alentir aquella tensió alimentària, alleugerir els vestits a poc a poc: cada dia un vel, només un vel, cada dia, saber que ell, ja, des del primer moment, esperaria el següent.
El sopar fou de vedella embolicada en pasta fullada, amb un vinet francés, per compensar, Haute Médoc, un vi que van comprar en un viatge a Paris, temps enrere, abans de la boira i les tempestes. Molt abans del desert que havien travessat i que ara es trencava en un oasi.
També, posats al record, va optar per un porto més proper en el temps, l’últim intent per evitar que la casa s’omplira d’arena. Un porto comprat no a Porto, que també van visitar, sinó a Évora, una ciutat preciosa i blanca. Un porto comprat en una botigueta minúscula, diminuta, on hi havia de tot, vora la pols i els anys aturats en forma de bata antiquada que vestia un home d’edat incerta rere el taulell. Un twenty senzill i digne, com si el passat, com el passat. Una botella que encara no havien encetat perquè la sorra fa desaparéixer qualsevol esperança i ja ni tot l’alcohol del món pot recuperar la il•lusió d’un futur millor. No ja del món, la humanitat, l’impossible, sinó del propi, el concret, l’immediat.
Ara, tanmateix, podia traure-la.

6

Dijous va seguir amb una lassanya d’espencat, d’esgarrat, de pebrera o pebre o pimentó i albargina torrada. O atabollada. Només el nom ja li portava els estius familiars a la caseta, al sequer, a la cuina on, a la paella, es coïa la pebrera i l’albargina, que posteriorment es deixava refredar i es feia a tires ben fines. Solien cuinar-lo, als estius del sequer, de matí, al mateix temps que el dinar. Tenia temps per preparar-s’hi, el paladar.
Per la nit, a la terrassa, sota la mirada atenta dels andragons i dels mosquits, afegien a l’espencat un pensament de sal i una mica d’abaejo, de bacallà, del peix daurat, assecat, que nedava entre l’oli i les algues roges i fosques. Li agradava pescar-lo amb el pa. Imaginar-se mariner en mars llunyans i nocturns sota les estrelles, que les ones dels tarongers adormits tenien la mateixa remor de les ones i l’escuma.
La lassanya d’espencat tenia quelcom del passat i, alhora, era tota una altra història: era com menjar-se el passat sense el passat, com retrobar-se amb les terrasses estivals al mig d’una invasió de tarongers, parar taula mentre el sol s’entretenia a dibuixar roig el vent, els núvols estirats que componien l’espectacle que esborraven les estrelles. Sopar amb la nit a la boca.

7

Aquella seria la nit de la paraula: li ho diria, li ho amollaria, li ho abocaria: suau, però convençuda. Com en un joc d’escacs, tot era preparat per a la jugada definitiva. No volia, per això, excedir-se en el sopar: havia de ser suau, lleuger, que no donara la impressió que se’l volia guanyar per l’estómac. Ell, tan conservador en aquestes coses. Quina ironia, provar de guanyar-lo justament en el seu terreny. Però no calia que fóra obvi. Havia de ser casual, lleuger a penes. Un salmó marinat, per exemple. Moderadament sofisticat, però senzill, que no alçara sospites, que fóra només l’orquestra on subjectar les paraules.
Mentre tallava el salmó ben fi, notava l’aroma que deixava als seus dits, com els anys, que deixaven les petjades i no hi havia sabó per a les evidències. Es trobava just en el punt en què aviat es podria justificar amb l’excusa que ja era massa tard. Massa tard per a l’amor, massa tard per a la vida. Era just el punt en què hom comença a conformar-se per no haver trobat res de millor i la vida és la culpable. De tot. Perquè les pròpies misèries sempre són dures d’acceptar.
Per això una porta, per això la porta, per això eixir, sentir-se viva, de nou, prendre el fregall i el detergent i apretar fins que l’olor deixe pas a una pell nova i renovada. Estimar-lo també. Però no sentir-se presonera.
Tallar la presó, trossejar-la amb vehemència de ganivets o claus que obren els panys tancats. Parar taula voluntària perquè hom creu en un demà millor i vol que comence ja.
Tot i que, potser, ja li ho diria l’endemà.


8

Li havien ofert una feina nova i tot, de nou, va començar, tornar a existir, a viure. Aquell va ser el nou inici. L’inici de l’inici de la consciència: fer una mirada enrere per a tornar, desolada al present: perquè ella tenia la vida perfecta si la perfecció era sobreviure. Si la perfecció era haver cedit a tots els presents, a totes les vides obligades.
Perquè la pols omple els armaris de pols, perquè quan vas a obrir els records t’adones que res no és com havia de ser i tot és ple d’una angoixa, de l’angoixa insuportable de les plantes viscoses, ofegades, on és fàcil enganxar-s’hi, podrir-se, inflar-se de desesperança fins explotar o ser devorada pels peixos impossibles dels dies amb futur. Trobar-s’hi a poc a poc, com qui no vol la cosa, com qui un dia no va al cinema perquè la parella no en té ganes i això es converteix en un pacte signat, com qui no existeix ja com a jo, qui ha venut la seua voluntat a l’arena.
Ella havia dit sí a massa coses que no eren ella i tenia el futur ofegat a les ordres d’una persona que potser ja no l’estimava. Només una oferta de feina i ja en tenia consciència: tots els armaris que obria només guardaven l’ombra allargada de la pols desfeta. Tanmateix, es va negar a fugir i va decidir que, amb una nova feina, podia començar amb ell una nova vida nova i, decidida, va començar l’estratègia que havia de dur-la a morir. Perquè aquell qui es vol propietari difícilment acceptarà retallar domini sobre allò que pensa seu.


(Conte d'"Històries circulars i altres relats")