IDEA PER A UNA HISTÒRIA

Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca.
- Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62.
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.