dimecres, 22 de maig de 2013

POESIA I TAPES, AQUEST DIJOUS A BARCELONA

Aquest proper dijous 23 de maig a les 20h arrenca La Poeteca, el cicle de poesia del bar&arts La Createca (Comte Borrell, 122 de Barcelona), amb un recital del minicicle “Poesia amb accent…” que en aquesta ocasió estarà dedicada al País Valencià. Participaran en aquesta estrena Vicent Almela, Àngel Gregori i Josep Lluís Roig i, de més a més, Marta Pessarrodona, Premi Nacional de Literatura 2011, com a convidada especial.

I tot això, ben acompanyat per les begudes i tapes casolanes que oferiran la Sònia i el Julián, els amfitrions de La Createca.



Vicent Almela (La Vall d’Uixó, 1981). Viu a Barcelona i treballa de mestre d’educació especial. Escriu poesia i contes. Ha publicat el llibre de contes «Llum de somni» (Viena edicions, 2004), i contes dins els volums col·lectius MAIG. Deu anys de contes (Perifèric Edicions, 2006) i De com la senyoreta M va fugir d’un quadre de Waterhouse i altres contes (Cossetània, 2006). I els llibres de poesia Vespre d’esperança, (Edicions 96, 2003) i Sinó l’absència (Editorial Fonoll, 2003). I ha estat antologat als reculls Solstici d’estiu, joves poetes de la Mediterrània (Fundació ACA, 2009) i a Tibar l’arc. Una mirada a la poesía valenciana (Triallibres, 2012).



Àngels Gregori (Oliva – La Safor, 1985). És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, ha cursat un màster de gestió cultural i un altre sobre literatura i pedagogia. Amb només 18 anys va guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb el poemari Bambolines, l’any 2007 el Premi Ausiàs March Poesia de Gandia amb Llibre de les brandàlies (Edicions 62), el 2010 el Premi Alfons el Magnànim de Poesia de València per Nova York, Nabokov i bicicletes (Bromera, 2011) , el IV premi de poesia Manel Garcia Grau amb l’obra Herències (Perifèric edicions, 2012), escrita a quatre mans amb Teresa Pascual i els Jocs Florals de Barcelona 2013 per Quan èrem divendres. Ha estat inclosa en diverses antologies i la seua obra està traduïda a diversos idiomes, com l’italià, el castellà, el francès, el croat i l’asturià. Col·labora en alguns mitjans de comunicació, participa activament en activitats literàries i dirigeix, des de la seua creació, el Festival de Poesia d’Oliva (www.poefesta.com).


Josep Lluís Roig (Oliva- La Safor, 1967). És professor de secundària, una feina que s’estima i li dóna llibertat a l’hora d’escriure . Treballa en un institut de La Vall d’Albaida. Du deu llibres de poemes publicats des del 1990, els dos últims són “Peixos d’un mar sec” (Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2008) i l'últim que ha guanyat l’Agustí Bartra de Poesia amb “Un boxejador entre la boira”, que acaba d'aparèixer a Pagès editors. Paral·lelament, ha publicat una novel·la, alguns contes i cinc obres de teatre (tres de les quals han estat representades). A més, ha publicat diversos articles i moltes ressenyes sobre poesia actual.

Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, 1941) és una poeta i crítica literària catalana. Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, de vegades càustica i una mica lapidària, és realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, i sol néixer de la meditació o del record, però amb compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi. L’any 2007 va publicar-se una antologia de la seva obra poètica. Actualment (2010) està investigant sobre l’exili republicà a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.[1] Per les seves obres publicades el 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura

CERCLES
Que no t’enganye
l’aparent calma
amb què s’escola el temps.
Aquesta deixadesa
d’hores que et menteixen
i cauen sense estrèpit,
com fulles seques.

És aleshores
quan més sagnen les busques del rellotge.

Sempre és el temps
un cercle fet de cercles,
com quan llançaves pedres
a la bassa de l’hort.

Sempre és el temps
un cercle fet de cercles
que s’ofega mentre va ofegant-te
i et recorda que la vida no perdona
que no la mires als ulls quan ella et mira.
Vicent Almela


SUBWAY

Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.
- Àngels Gregori, New York, Nabokov & biciletes, ed. Bromera, 2011

L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

- Josep Lluís Roig, Un boxejador entre la boira, Pagès editors, 2013


LONDRES 1967

Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,
entre glop i glop de tea, "dear friend",
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower
i més crims que no s'hi van cometre.
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,
que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries
homes plens de saviesa orfes de la pretensió
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.
Contaries a aquell anglès tan anglès
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra
i que no vol parlar i que no vol pensar
i que només sense paraules comprèn les ganes
d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.
Però et sentiries tan lliure i feliç
que no cobejaries cap deler de retorn,
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.
El metro estarà mig solitari i els carrers
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.
En alguns d'ells potser una mà criminal
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert.
- Marta Pessarrodona