dijous, 5 de juny de 2008

Curiositats d'un sopar

El divendres passat van lliurar els premis de la crítica dels escriptors valencians i, alhora, es va fer un homenatge a Jaume Pérez Montaner. I és que la gent comença a complir anys i no hi ha manera d'aturar la cosa.
L'acte va ser força nostàlgic, per diversos motius i va tenir acompanyament musical de Brassens, que va arribar de la veu d'Eva Dénia i els seus acompanyants. Deliciós.
Per cert, que el millor de l'Hotel Astoria, on es feia el sopar, és la vista des de la novena planta, on van desenvolupar tot l'acte: es veu tota la València medieval.
L'anècdota del sopar, fou que a la planta baixa també n'hi havia un del Gav, que és un grup d'aquells de los catalanes nos quieren invadir, nascut als anys 70 per lluitar contra allò de los Países Catalanes. L'estètica era terrible: tots amb "trajos" d'aquells de blau oscur com d'uniforme i repentinats. Però tots vam ser molt civilitzats.
Quan eixíem, un dels del Gav va comentar a un altre: "estos son los escritores catalanes". Clar. Només deuen parlar valencià els catalans, perquè els valencians de debò es veu que parlen espanyol i, molt de tant en tant, solten alguna gracieta en "llauro". No val de res posar-los exemples com que un argentí no es converteix en espanyol pel fet de parlar espanyol i etc, etc, etc.
De tota manera, jo crec que la nostra gran basa dins de la literatura catalana és, justament, ser valencians. Tenim una visió diferent del món i estem a quatre passes: així com els espanyols tenen els sudamericans que han renovat la literatura castellana i els anglesos els indis i els australians i etc, els catalans ens tenen a nosaltres. Ara falta que ells -i nosaltres- ens ho cregam.

1 comentari:

cubitodehielo ha dit...

Felicidades!Segundo premio para el mismo libro.Me alegro por ti.