dijous, 5 de juny del 2008

Ja feia temps que no hi pensava, però quan vaig traure allò d'"Ebri del vi perdut" algú va parlar de final de la travessia del desert. Feia set anys que no publicava res de res, però no se'm van fer gens llargs. Jo escrivia i anava a la meua. Mai no m'ho vaig mirar com a travessia de cap desert.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.