dilluns, 30 de juny de 2008

La veritat, és que, quan vaig començar aquests escrits, m'agradava de pensar que serien gairebé secrets. Que només algun atzar, molt escadusserament... Però la vida va com va i, a banda d'algun fangar en el qual m'he ficat, també hi ha hagut més persones de les que jo em pensava que s'hi han topat, de diferents maneres.
M'ha sorprés que ara m'arribe, de retruc, en les amables paraules de Jordi Llavina:
http://www.elmundo.es/papel/2008/06/20/catalunya/2427090.html

2 comentaris:

bitxo ha dit...

M'alegro que tinguis tan bona crítica del teu darrer llibre... i recordo que encara no l'he llegit. Imperdonable :)

dospoals ha dit...

Si no passa res jo tindré el llibre demà i serà quan començaré a llegir-lo.

Sobre si Càries és el llibre que ha acabant sent el que no volies. La cosa feta està. Ara bé, vés amb compte quan digues (i repetisques per qualsevol lloc) que és un llibre del fracàs, que volies haver escrit un altra mena de poemes, no siga que més d'un poeta susceptible diga (per una malinterpretació aquestes paraules teues) que quines penques, guanya un premi i damunt plora perquè és un llibre dolent (perquè hom podria entendre això: que has fet un llibre dolent i damunt ha guanyat el premi. Quan, fet i fet, -jo entenc- el que ha passat és que has escrit un poemari que segueix la mateixa línia que els altres, sense voler dir que són roïns).

Per cert, en poesia, molt poques voltes hom parlarà malament d'un poemari, més encara si ja té una retafila de llibres darrere (una altra cosa seria si hagueres escrit una novel·la per primera volta, he, he, he...).