Premis de la Crítica dels Escriptors valencians

La setmana passada es van fer públics els Premis de la Crítica dels Escriptors valencians d’enguany (per a llibres publicats el 2008). En narrativa han guanyat ex aqueo “El cementiri dels anglesos” d’Isidre Martínez i “Silenci de plom” de Salvador Company.
M’ha fet gràcia, això, perquè ve a destacar dos fets indiscutibles: Que hi ha molta varietat pel que respecta a l’escriptura i l’actitud de l’autor davant l’obra, en seria el primer. Perquè res més allunyat de l’escriptura gairebé noucentista d’Isidre Martínez (per a allò bo i per a allò dolent), de cisellat mil·limètric, per no dir perfecte, d’un treball lingüístic implacable; res més allunyat dels múltiples llenguatges i llengües que s’utilitzen a “Silenci de plom”, on l’anglès és una llengua amb la qual es dialoga, on es busquen diferents nivells del llenguatge, on es busca un llenguatge col·loquial literari valencià, en un treball lingüístic implacable.
I el segon, indiscutiblement, és que, a la fi, hi ha una literatura sobre el nostre present, que, des d’angles allunyadíssims, parla del mateix: la destrucció del paisatge i les ciutats com a trista metàfora de la nostra desaparició. Perquè, a la fi, això és el que fan tot dos llibres. Amb algunes mancances relatives (es nota que els personatges no li interessen gaire, a Isidre, o que Salvador no pot –ni vol- deixar de posar crítiques explícites al sistema políticosocial en boca dels seus personatges, encara que després el mateix narrador se n’estranye, per exemple).
Però tot això són dades molt secundàries. Totes dues novel·les s’aguanten perfectament, recolzades en pilars molt diferents, sense necessitat de defendre’ls perquè són valencians: escriuen bé, sobre el nostre país, el nostre ara –i el passat que ens hi ha conduït-, en la nostra llengua i, a més, són valencians: a la nostra literatura no li queden comptes pendents. Només polítics ineptes i odis de gent que creu que Espanya és Una. Els pobres desgraciats no saben que la diversitat ens farà vius, rics i més preparats pel món. Que l’extermini d’una cultura és una vergonya per qui la duu a terme. Que es perdran una manera diferent de veure el món i quedaran, així, més miserables. Sense haver-se llegit mai cap d’aquestes dues novel·les, per exemple.