diumenge, 31 de maig del 2009

DEFINICIÓ (INTERPOSADA) DEL NACIONALISME CATALÀ

Mohács és una paraula clau que fa que els hongaresos s'inflin d'orgull obstinat: és un mot que suggereix el diluvi i la vida després d'aquest, és el nom d'una antiga batalla que ens deixa cicatrius perdurables i una glòria amarga. El 1526, en una petita població que es deia Mohács, a la vora del Danubi, a la part sud de Budapest, els turcs van aniquilar l'exèrcit hongarès de cavalleria i infanteria, i du­rant els pròxims cent setanta-quatre anys Hongria fou una província de l'Imperi Otomà. En aquest període, prop de la meitat de la població del país morí de gana, o de les epidèmies, o se'ls endugueren als mercats d'esclaus del nord d’Àfrica. No obstant això, l'Imperi Otomà ja no existeix, però Hongria sí. Per als hongaresos, aquest és el fet més important de la història i la política, i ho aprenen quan en­cara són criatures, molt abans d'anar a l'escola. Vaig sentir parlar per primera vegada del desastre de Mohács i de la desaparició posterior dels nostres conqueridors als pares franciscans, que van ser expulsats més tard del monestir per la Policia de Seguretat, seguint ordres de Rússia. Però això no ens va fer oblidar la mortalitat dels imperis.
Com deia Lajos Kossuth, el líder de la revolució del 1848, els hongaresos tenen una personalitat històrica: això vol dir que pensen en termes històrics, en segles i mil·lennis per donar-se coratge davant les potències invasores del moment. No solament poden mirar mil anys enrere d'his­tòria escrita com a nació, sinó que a més ha estat sempre la mateixa història a través dels temps, de manera que fins i tot un imbècil se'n recordaria: és una historia de pèrdues i resistència. La historia de les seves derrotes i supervivència és una mena de religió per a ells, com per als jueus; tenen el cap ple d'unes calamitats que no aconsegueixen destruir-los.

Ja hem estat castigats
pels nostres pecats passats i futurs

diu l’himne nacional, expressant la desafiant autocompassió que fa dels hongaresos uns personatges tan inquiets i rebels, per molt sovint que els aixafin. Els seus moments de triomf han estar massa escassos per sostenir el seu or­gull, però es vanten d'haver sobreviscut a la invasió tàrtara (1241), l'ocupació turca (1526-1700), l'ocupació austríaca (1711-1918) i l'ocupació alemanya (1944-1945). Els ciutadans­ dels estats grans tendeixen a creure que les victòries són per sempre; els hongaresos enfoquen les seves ments envers la decadència del poder, en la inevitable caiguda ­dels victoriosos i el ressorgiment dels vençuts. És per això que pocs de nosaltres vam pensar mai que els russos ha­guessin de durar per sempre; la qüestió era quan se n’anirien i com.

Stephen Vizinczey, “Elogi de les dones madures”, ed. La Magrana, Barcelona, 2007.

dijous, 28 de maig del 2009

Actes literaris d'aquesta setmana

Després del parèntesi d’ahir dimecres, tornen els actes literaris, que s’acumulen abans del parèntesi (ben diferent) estiuenc. Això ens ofereix moltes possibilitats on triar.
Per començar, avui dijous, 28 / maig / 2009, tenim un recital de Vicent Alonso al Saló d’Actes de la UPV. Edicifi del rectorat (3A), (Universitat Politècnica de València, Camí de Vera).
I demà divendres hi ha un fum de coses, d’entre les quals destacaríem, a Oliva, la presentació del llibre La visita del vent, publicat per l'Editorial Riublanc, del qual són autors Maite Enrique i Gregori Royo, sota el pseudònim d'Andrea Robles. Hi participaran els autors i Josep Lluís Roig.
L'acte tindrà lloc en la Biblioteca de Tamarit d’Oliva (al carrer Tamarit) el divendres 29 de maig a les 20'30 hores.
A Gandia, es fa un recital que, amb motiu de la publicació d'ATLAS, de Joan Navarro, amb il·lustracions del pintor Pere Salinas, tindrà lloc a la Casa de la Marquesa de Gandia divendres 29 de maig. Serà a les 20.30 i és una activitat organitzada pel CEIC Alfons el Vell, en col·laboració amb Tàndem edicions. En l'acte es projectaran imatges amb els dibuixos que conformen aquesta peculiar "correspondència" artística entre pintor i poeta. Isabel Garcia Canet, Vicenta Llorca i Maria Josep Escrivà acompanyaran l'autor en aquest recital.

I a València, tenim la presentació del poemari “Magatzem de perfils” a les 19,30 (Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi 2009, Ed. Denes), d’Albert García i Hernández. Amb presència de l’autor, i la lectura de poemes a càrrec de l’actriu Rosana Pastor. Tindrà lloc a Ca Revolta. Santa Teresa, 10, 46001 València.

dijous, 21 de maig del 2009

Mario Benedetti

"si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos."


Mario Benedetti

dilluns, 18 de maig del 2009

Homenatge a Marc Granell

Anna Montero
Antonio Cabrera
Carlos Marzal
Eduard Marco
Eduard Verger
Enrique Falcón
Isabel Garcia Canet
Jaume Pérez Montaner
Joan Navarro
José Luis Falcó
José Luis Parra
Josep Ballester
Josep Lluís Roig
Josep Piera
Lluís Roda
Maria Josep Escrivà
Ramon Guillem
Teresa Pascual
Vicent Berenguer
Vicente Gallego
Yasmina Galán

Aquest són els poetes que el passat 14 de maig de 2009, a la Sala d´Exposicions del Teatre El Micalet (19h.) vam llegir versos de Marc o dedicats a ell. Crec que es fa difícil trobar en una persona tanta qualitat humana i literària, algú que siga més antisistema que Marc, sempre des de la comprensió i la calma. Ningú podria reunir, com ell, poetes de tan variades sensibilitats i postures. I són persones com ell que ens conforten i ens fan veure que no sempre el pessimisme té raó. Marc Granell és la millor excepció dels seus versos.
Jo em permetré d'afegir el poema que vaig escriure per a l'ocasió, amb tota l'estima del món:


Els passos lents caminen la distància
com si el destí, pacient, esperara
rere la porta, després de cada porta.
Sé que és així. Ho sé per la tendresa
amb què es desplacen els peus per la vorera,
els ulls pel vent, les mans com per la barba,
com per calmar-se després de cada pedra
de les que es posen a dintre les sabates.
Això, al desert, és com la vida i l’aigua
i com els dàtils, com convertir pinyols
en les palmeres: només els passos lents
caminen la distància.

Josep Lluís Roig

Més premis de la crítica

Teresa Pascual és un dels autors que ha madurat d'una manera més espectacular. Des dels inicis de la seua trajectòria que ja es veia tot el potencial que bategava als seus poemes, però va ser, primer, en traduir Ingeborg Bachmann, que va acabar de donar cos i textures diferents als seus versos. Una maduració que, després, les circumstàncies vitals han acabat d'arrodonir (com per exemple, els poemes dedicats a la mare en aquest darrer poemari).
Així, aquest dens i ben madurat "Rebel·lió de la sal", esdevé complex d'aromes i matisos, amb un pas per boca que sorprèn i dura.

ART DE LA LLUM

Ignore si guardaves
les agulles i el fil
que ta mare et guardava.
Però sé que al final
jo seguiré solsint
els rombes de la malla
de les barques de llum,
art antic de la mar
que els principis iguala,
que els destins unifica.

Teresa Pascual, "Rebel·lió de la sal", Pagès editors, Lleida, 2008

dimarts, 12 de maig del 2009

Premis de la Crítica dels Escriptors valencians

La setmana passada es van fer públics els Premis de la Crítica dels Escriptors valencians d’enguany (per a llibres publicats el 2008). En narrativa han guanyat ex aqueo “El cementiri dels anglesos” d’Isidre Martínez i “Silenci de plom” de Salvador Company.
M’ha fet gràcia, això, perquè ve a destacar dos fets indiscutibles: Que hi ha molta varietat pel que respecta a l’escriptura i l’actitud de l’autor davant l’obra, en seria el primer. Perquè res més allunyat de l’escriptura gairebé noucentista d’Isidre Martínez (per a allò bo i per a allò dolent), de cisellat mil·limètric, per no dir perfecte, d’un treball lingüístic implacable; res més allunyat dels múltiples llenguatges i llengües que s’utilitzen a “Silenci de plom”, on l’anglès és una llengua amb la qual es dialoga, on es busquen diferents nivells del llenguatge, on es busca un llenguatge col·loquial literari valencià, en un treball lingüístic implacable.
I el segon, indiscutiblement, és que, a la fi, hi ha una literatura sobre el nostre present, que, des d’angles allunyadíssims, parla del mateix: la destrucció del paisatge i les ciutats com a trista metàfora de la nostra desaparició. Perquè, a la fi, això és el que fan tot dos llibres. Amb algunes mancances relatives (es nota que els personatges no li interessen gaire, a Isidre, o que Salvador no pot –ni vol- deixar de posar crítiques explícites al sistema políticosocial en boca dels seus personatges, encara que després el mateix narrador se n’estranye, per exemple).
Però tot això són dades molt secundàries. Totes dues novel·les s’aguanten perfectament, recolzades en pilars molt diferents, sense necessitat de defendre’ls perquè són valencians: escriuen bé, sobre el nostre país, el nostre ara –i el passat que ens hi ha conduït-, en la nostra llengua i, a més, són valencians: a la nostra literatura no li queden comptes pendents. Només polítics ineptes i odis de gent que creu que Espanya és Una. Els pobres desgraciats no saben que la diversitat ens farà vius, rics i més preparats pel món. Que l’extermini d’una cultura és una vergonya per qui la duu a terme. Que es perdran una manera diferent de veure el món i quedaran, així, més miserables. Sense haver-se llegit mai cap d’aquestes dues novel·les, per exemple.