dilluns, 28 de febrer del 2011

Presentació de NADIR, de Lluís Roda



Presentació del llibre NADIR de LLUÍS RODA Dia: DIMECRES 2 de MARÇ (19:30) Lloc: CASA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA (Passeig de Russafa 11)

En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.

Lluís Roda, "Nadir", ed. Proa.

A mi m'agrada el poeta Lluís Roda. Pot agradar-te, molestar-te, desagradar-te o totes tres coses alhora però mai no et deixarà indiferent. Si busqueu un poeta valent i atrevit, aquest és Lluís. D'acord que justament això també provoca que els llibres siguen irregulars i de vegades tingues instints assassins cap al seu autor. Però també té uns encerts magnífics i t'obliga a replantejar-te moltes coses. No us el perdeu. Encara que a València justament el jugue el València-Barcelona eixa mateixa nit, sempre podeu gravar el partit o llegir-vos el llibre. Qualsevol de les opcions és la correcta.

dissabte, 19 de febrer del 2011

MANIFEST PERSONAL

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.



M. Baixauli


Jo subscric paraula a paraula el que ha escrit Manuel.

dilluns, 14 de febrer del 2011

la nit perfumada dels mangos

1




Fi. El primer café del dia encara dorm i ell llig , a mig camí de tots els camins, la nota escrita la nit anterior: ella no tornarà. Ja fa uns mesos que es van començar a tòrcer, les coses. Però veure-ho així, escrit, com una sentència, precipita la tristesa.
La volia. La vol encara tant. Fins i tot el dia anterior li va comprar un arbre. Li va costar molt decidir-se: no en podia triar un qualsevol: Anna era especial i es mereixia quelcom d’especial.
Un empleat amatent que el posava nerviós va provar d’orientar-lo: un xiprer, massa fúnebre, una mimosa, massa vist, un salze, massa obvi. I per què no un fruiter? Però no un de qualsevol. En calia un amb encant: a la fi li’n van quedar dos per triar: sempre dos, sempre un dilema: viure o morir, casar-se o no, malalt o sa, un soroller o un mango, un soroller, el pes dels avantpassats, de les nits d’estiu condensades, la redonesa perfecta i diminuta del bes. O un mango, el perfum intens que ens fa vius, la fruita dolça del cos, del mos, el plaer suau que rellisca per la pell, la saliva, el suc.
S’excitava de pensar-ho. Sense cap dubte més, va carregar amb el mango i el va plantar al clot que ja tenia preparat, adobat, a punt, enfront de la finestra del dormitori. Li va quedar perfecte i ella n’estaria orgullosa.
Però Anna ja no tornaria. Allí, a la nota, ho deia i totes les premonicions del matí anterior s’acomplien. Des que s’havia alçat que es trobava neguitós i per això havia comprat l’arbre: no sabia si ella es recuperaria, el perdonaria, de la nit anterior: es van barallar com mai. I com mai es va posar Anna. En un llampec dels seus ulls va llegir l’adéu, va témer l’adéu. I la seua por potser el va precipitar. Ella no tornaria.
Es va passar tot el matí preocupat, tot el matí fins que va decidir comprar l’arbre. Això el va relaxar, potser pensava que la història encara tenia solució. Potser ho creia de debò perquè es negava a entendre la realitat. Però una nota i prou. Una nota i ja tot era passat. Sempre passat. Només un passat que reviuria en el perfum dolç dels mangos, en les rames de l’arbre que li havia dedicat i creixeria fins que veiés les branques des de l’habitació. Aleshores n’hauria de tancar les finestres, quan estiguera amb d’altres dones, perquè seria com fer-ho davant d’ella. Ella, que mai el perdonaria.


2


La nit anterior tot va començar per una fotesa, una nimietat, un no res: al sopar, Anna va comentar que volia canviar de treball, així com per atzar, suaument, com qui no vol la cosa, però ell va captar perfectament la direcció del vent i, de primer amb bones paraules, amablement, tot fent broma, va provar de traure-li la idea del cap.
Sopaven salmó marinat i una amanida d’advocat, tomata, dacsa, olives, tot condimentat amb sal, un pensament de pebre, iogurt i suc de taronja. Tenia justament un tros de salmó a la forqueta, a punt de portar-se’l a la boca quan ella ho va dir. M’han ofert una bona feina a la competència. No he contestat, encara, però està força ben pagada i així no m’hauries d’aguantar tot el dia. Aquelles eren les paraules definitives, les que responien a tots els circumloquis, a totes les voltes, les escomeses dubtoses. Evidentment, ella volia contestar afirmativament, acceptar, deixar de vore’l, trobar-se només per sopar i bona nit. Conéixer d’altres homes, si no els havia conegut ja.
I el sopar, el vi, preparar el terreny per agafar-lo desprevingut. Però no. No l’havia enxampat i no la deixaria abandonar-lo.
Perquè ara ho veia clar. Totes les delicadeses que li notava de feia uns dies: el salmó marinat, l’orada a la sal amb el chardonnay, l’orada que ja no tornaria a tastar. L’orada a la sal. La sal com una pedra, com la resistència, com l’espera abans del plaer. A poc a poc queien tots els murs: la sal, la pell que es separava amb una senzillesa astorant, com després cauria el vestit d’ella, nou, cenyit però sense donar pressa, que permetia saber les formes, intuir-les i que ara seria d’un altre, un altre que li passaria les mans genolls amunt, tebis, tendres, a punt per a obrir-se i caure damunt del sofà, sense temps per arribar al dormitori ni acabar-se el soll del vi, que es calfaria: una vertadera llàstima. Tot per a un altre.
Tot per un altre, cridava, mentre ella el mirava aterrida. Un altre, un altre, amb els ulls rojos de la ràbia. M’estaves preparant el terreny, adobant-lo per a que jo em tragara l’ham, i, fins i tot, la canya. Tant de soparet i de vestit nou. Jo pensava que m’estimaves, que volies recuperar tot el que teníem, tot el que les teranyines omplen de pols sense adonar-se. Si, les teranyines. No faces eixa cara.
El to va començar a pujar com augmenta la velocitat del falcó quan s’acosta a la presa, com s’acceleren els cossos dels suïcides en la caiguda. Potser per totes les il•lusions renovellades, per tots els castells de vidre trencadís que ell s’havia entestat a crear-se davant dels detallets d’ella, potser perquè en veure-la s’excitava com la primera vegada, potser només perquè ella va quedar tan sorpresa davant tota l’escena que ell creava i descreava com el cabdell d’una novel•la on dubtara si havia de ser una comèdia, un drama o un senzill culebrón, un cabdell que Anna veia passar pel seu davant en un crescendo de to fins arribar als crits, a la trencadissa de copes, plats, tot un món d’il•lusions per terra. Fou llavors que ella, per primera vegada, va tenir por.

3

L’única cosa certa era que li havien ofert una feina millor, a la competència. De ben joveneta que havia començat a treballar en aquella empresa ceràmica i allí s’hi havia quedat. Li picava la curiositat, provar coses noves. També era cert que les relacions entre els dos no passaven pel millor moment. Potser era degut a que treballaven al mateix lloc, pràcticament al mateix despatx i, a sobre, havien clos llur món: pocs amics comuns -els individuals, ella els havia perdut lentament per no esmolar gelosies fàcils- i encara relacionats amb la feina: si ho pensava, s’ofegava. Tot i que normalment provava de no aturar-s’hi gaire: la vida com una espiral que et xucla i et xucla, un tornado on el més senzill és deixar-se arrossegar, malgrat que el lloc on et porte no t’agrade gens: per a patir igual, millor no esforçar-s’hi gaire.
Però amb aquell oferiment li havien obert una escletxa: reafirmar-se, cobrar més que ell, no dependre’n.
Per això va demanar uns dies per meditar-s’ho, encara que ho tinguera clar, molt més clar que si li obriren les portes del cel. Volia el temps per preparar-lo, per a que no fóra un trauma, per aplanar el camí i que no passara just això, el que no desitjava.
Va començar pel vestit: a penes tenir clar que diria que si va començar a trobar-se malament i haver d’acudir a l’ambulatori perquè tenia mal de cap. Camí del metge, es va comprar el vestit: lleuger, primaveral, moderadament curt, suficientment tebi com per a endevinar el que s’amagava darrere però sense exposar res: com a ell li agradaven. També camí del metge es va comprar un conjunt de roba interior blanc, d’un blanc a penes si brillant, amb la transparència tèrbola del chardonnay en una copa entelada: una incitació a la beguda, intuir el fred calent, la remor d’un cos suau per la llengua.
I unes mitges també, blanques també, no pantis també. Quan ell li passara la mà cames amunt, ja no podria aturar-lo.
Tanmateix, mentre s’esperava a la consulta, va decidir deixar el vestit per al dia clau i començar suau, més suau, uns quants fregaments, per començar, uns afalacs, quelcom de menjar. Amb això cauria. Ho sabia bé i certa.
De tornada de la consulta , es va aturar en una carnisseria i va comprar un ànec que faria, farcit, al forn.

4


La setmana culinària va seguir el seu curs amb alegria compartida. Anna recuperava veloçment l’autoestima amb la sola perspectiva d’abandonar l’ou, la llar, d’enlairar el martell, la falç pintada per Delacroix a la recerca de la llibertat.
A la fàbrica dissimulava, però a casa l’alegria se li escampava per la decoració, les cançons, el sexe, la cuina: mesos i mesos de bullits i carn o peix a la planxa, saludables, això sí, foren substituïts per sopars nutritius i que exigien ésser rebaixats amb exercicis més o menys físics i enèrgics. Ell, astorat, bocabadat, utilitzat per a suar, assistia agraït a aquella processó de plats, vins, licors i sorpreses.
El primer que va pensar fou que Anna tenia un amant. Aquella alegria sobtada. Però no: la tenia ben controlada. I es va deixar encomanar.
L’ànec havia estat precedit, la nit anterior, per un rap amb xocolata, relativament senzill d’elaborar i de resultats indiscutibles.

5

Així com la vida, el temps. Sempre el temps, perseguidor implacable. Haver començat tan fort, amb tanta decisió, amb tanta alegria, felicitat, comportava un problema: mantenir el crescendo fins el moment crucial: que el clímax no fóra previ, mantenir la passió, la tensió, l’ansietat. No marcar erròniament el ritme. Baixar una mica el llistó, alentir aquella tensió alimentària, alleugerir els vestits a poc a poc: cada dia un vel, només un vel, cada dia, saber que ell, ja, des del primer moment, esperaria el següent.
El sopar fou de vedella embolicada en pasta fullada, amb un vinet francés, per compensar, Haute Médoc, un vi que van comprar en un viatge a Paris, temps enrere, abans de la boira i les tempestes. Molt abans del desert que havien travessat i que ara es trencava en un oasi.
També, posats al record, va optar per un porto més proper en el temps, l’últim intent per evitar que la casa s’omplira d’arena. Un porto comprat no a Porto, que també van visitar, sinó a Évora, una ciutat preciosa i blanca. Un porto comprat en una botigueta minúscula, diminuta, on hi havia de tot, vora la pols i els anys aturats en forma de bata antiquada que vestia un home d’edat incerta rere el taulell. Un twenty senzill i digne, com si el passat, com el passat. Una botella que encara no havien encetat perquè la sorra fa desaparéixer qualsevol esperança i ja ni tot l’alcohol del món pot recuperar la il•lusió d’un futur millor. No ja del món, la humanitat, l’impossible, sinó del propi, el concret, l’immediat.
Ara, tanmateix, podia traure-la.

6

Dijous va seguir amb una lassanya d’espencat, d’esgarrat, de pebrera o pebre o pimentó i albargina torrada. O atabollada. Només el nom ja li portava els estius familiars a la caseta, al sequer, a la cuina on, a la paella, es coïa la pebrera i l’albargina, que posteriorment es deixava refredar i es feia a tires ben fines. Solien cuinar-lo, als estius del sequer, de matí, al mateix temps que el dinar. Tenia temps per preparar-s’hi, el paladar.
Per la nit, a la terrassa, sota la mirada atenta dels andragons i dels mosquits, afegien a l’espencat un pensament de sal i una mica d’abaejo, de bacallà, del peix daurat, assecat, que nedava entre l’oli i les algues roges i fosques. Li agradava pescar-lo amb el pa. Imaginar-se mariner en mars llunyans i nocturns sota les estrelles, que les ones dels tarongers adormits tenien la mateixa remor de les ones i l’escuma.
La lassanya d’espencat tenia quelcom del passat i, alhora, era tota una altra història: era com menjar-se el passat sense el passat, com retrobar-se amb les terrasses estivals al mig d’una invasió de tarongers, parar taula mentre el sol s’entretenia a dibuixar roig el vent, els núvols estirats que componien l’espectacle que esborraven les estrelles. Sopar amb la nit a la boca.

7

Aquella seria la nit de la paraula: li ho diria, li ho amollaria, li ho abocaria: suau, però convençuda. Com en un joc d’escacs, tot era preparat per a la jugada definitiva. No volia, per això, excedir-se en el sopar: havia de ser suau, lleuger, que no donara la impressió que se’l volia guanyar per l’estómac. Ell, tan conservador en aquestes coses. Quina ironia, provar de guanyar-lo justament en el seu terreny. Però no calia que fóra obvi. Havia de ser casual, lleuger a penes. Un salmó marinat, per exemple. Moderadament sofisticat, però senzill, que no alçara sospites, que fóra només l’orquestra on subjectar les paraules.
Mentre tallava el salmó ben fi, notava l’aroma que deixava als seus dits, com els anys, que deixaven les petjades i no hi havia sabó per a les evidències. Es trobava just en el punt en què aviat es podria justificar amb l’excusa que ja era massa tard. Massa tard per a l’amor, massa tard per a la vida. Era just el punt en què hom comença a conformar-se per no haver trobat res de millor i la vida és la culpable. De tot. Perquè les pròpies misèries sempre són dures d’acceptar.
Per això una porta, per això la porta, per això eixir, sentir-se viva, de nou, prendre el fregall i el detergent i apretar fins que l’olor deixe pas a una pell nova i renovada. Estimar-lo també. Però no sentir-se presonera.
Tallar la presó, trossejar-la amb vehemència de ganivets o claus que obren els panys tancats. Parar taula voluntària perquè hom creu en un demà millor i vol que comence ja.
Tot i que, potser, ja li ho diria l’endemà.


8

Li havien ofert una feina nova i tot, de nou, va començar, tornar a existir, a viure. Aquell va ser el nou inici. L’inici de l’inici de la consciència: fer una mirada enrere per a tornar, desolada al present: perquè ella tenia la vida perfecta si la perfecció era sobreviure. Si la perfecció era haver cedit a tots els presents, a totes les vides obligades.
Perquè la pols omple els armaris de pols, perquè quan vas a obrir els records t’adones que res no és com havia de ser i tot és ple d’una angoixa, de l’angoixa insuportable de les plantes viscoses, ofegades, on és fàcil enganxar-s’hi, podrir-se, inflar-se de desesperança fins explotar o ser devorada pels peixos impossibles dels dies amb futur. Trobar-s’hi a poc a poc, com qui no vol la cosa, com qui un dia no va al cinema perquè la parella no en té ganes i això es converteix en un pacte signat, com qui no existeix ja com a jo, qui ha venut la seua voluntat a l’arena.
Ella havia dit sí a massa coses que no eren ella i tenia el futur ofegat a les ordres d’una persona que potser ja no l’estimava. Només una oferta de feina i ja en tenia consciència: tots els armaris que obria només guardaven l’ombra allargada de la pols desfeta. Tanmateix, es va negar a fugir i va decidir que, amb una nova feina, podia començar amb ell una nova vida nova i, decidida, va començar l’estratègia que havia de dur-la a morir. Perquè aquell qui es vol propietari difícilment acceptarà retallar domini sobre allò que pensa seu.


(Conte d'"Històries circulars i altres relats")

dissabte, 12 de febrer del 2011

CONTE DE SANT VALENTÍ

PERFECCIÓ DE L’AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.

(Extret del llibre "Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil)

divendres, 11 de febrer del 2011

Presentació de poetes joves a Burjassot i Xàtiva

La "publicitat" diu:

LA POESIA ENS VESSARÀ PER LA BOCA!
Presentació de les novetats de la col·lecció de poesia jove La Cantàrida al País Valencià


Fúria, de Lucia Pietrelli

Apèndix city, de Pau Vadell

Viatger que s'extravia, de Pau Sif

Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada, de Xavier Serrat


els propers



Divendres 11 de febrer
a les 20 h a Ca Bassot
(C/ Pablo Iglesias, 49. Burjassot)

Dissabte 12 de febrer
a les 20 h a Camot
(C/ Blanc, 9. Xàtiva)



Jo puc respondre per Pau Sif i per Pau Vadell. I no deixaran indiferents.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Un poema de Laia Noguera

Quan dic un altre home
vull dir que em trobava
bocins a la teva
tauleta de nit.


Hi havia casa nostra
i el món de fora,
il·luminat
per la nostra finestra.

Laia Noguera: Parets, Edicions 96, col·lecció "Razef" de poesia, 2011.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Laia Noguera a Gandia, aquest dissabte

Recital de música i poesia "Triomf", amb Laia Noguera (veu) i Roger Illa (piano).

Lloc: Saló d'actes. Biblioteca Central-Convent de Sant Roc. Gandia.
Hora: Dissabte 5 de febrer, a les 20 hores.

Laia Noguera és, sens dubte, una poeta central, que arriba al centre des de la perifèria. La lectura de la natura des de la natura feta pedra que llig el móbn. No sé on ens durà, això, però és un camí.

IDEA PER A UNA HISTÒRIA

Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca.
- Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62.
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.