dilluns, 26 de maig del 2008

Els estius

Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)


CLEPSIDRA

Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.

7 comentaris:

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Puc entendre què vols dir amb això de "tocava". Estem vivint un temps, sobretot al País Valencià, en què toca dir moltes coses que molts artistes no han dit ni en prosa. Com sempre. No els culpe. Cadascú fa el seu camí. Ara bé, la teua referència al "perquè tocava" irremeiablement m'obliga a respondre't que mai no escric d'una cosa "perquè toca", expressió que ens aboca sovint a malentesos. Ho escric perquè ho sent, perquè necessite dir-ho, perquè... Etc. És arriscat, Josep Lluís (i molt més en poesia), bé que ho saps, dir què "toca" i què "no toca".

PS. El problema seria no identificar-se mai amb els problemes.

Josep Lluís Roig ha dit...

El que vull dir em passa també a mi amb els meus poemes: de vegades, en l'exercici de provar d'allunyar-se'n per fer autocrítica, em semblaven una llista de coses que passen i que cal dir. I MAI no van ser escrits per obligació. I potser sí, que les circumstàncies ens obliguen. I aquests són els poemes més difícils. Fins el punt que jo he recunegut que he començat a escriure d'altres gèneres (teatre, "nouvelle"...) perquè no era capaç d'encabir això als meus poemes: guerra, maltractament, corrupció urbanística i de tota mena, fosses comunes,... Tot això m'és més fàcil als altres gèneres.
I tu, sobre això, tens una bona part de grans poemes. I això té per a mi un mèrit bestial. Però els poemes que no són genials o redons, mostren més les mancances en aquests temes. Però no són escrits per obligació. De cap manera. Encara que puguen projectar eixa impressió, que és el que jo pretenia dir.
I un llibre com eixe que has fet, escrit per qualsevol altre, haguera vorejat el pamflet.
I, efectivament, perquè som vius i som ací, res d'allò que passa ens és aliè.
Així que està bé provar de tallar aquest nus gordià.

Alexandre Navarro ha dit...

Celebre l'aparició d'aquest llibre de Porcar. Per moltes raons. Una d'elles, perquè és amic. Això que vaja per davant i ben alt i clar i ras. Una altra, perquè és un lllibre d'una altíssima qualitat literària, en tots els sentits, i que supera de bon tros molts dels poemaris que han aparegut recentment sota l'aixopluc o el camuflatge de determinats guardons pressumptament prestigiosos. Més: perquè aquest poeta encara té cor i, sobre tot, ulls per a veure i escriure què veu. Veure i tocar. Tocar mare i tocar ferro. El tacte és un sentit tan necessari que potser són poemes que "toquen" més que no pas veuen. Em pregunte quantes obres, en totes les literatures, en totes les cultures, són filles d'aquest tocament en l'ànima, quantes obres no han sorgit en sentir-se tocat i ferit pel temps i l'espai que a cadascú li ha estat donat a viure.

De memòria, i ara que n'armen tant de rebombori, "Els afusellaments del tres de maig" o "La càrrega dels mamelucs" de Goya, foren obres pintades perquè tocava? O els "Desastres de la guerra"? I el "Gernika" de Picasso? Bé, en aquest cas l'autor tocà tant que fins i tot tocà diners... Quants poemes de Marc Granell toquen? I dels d'Estellés, quants versos toquen, toquegen i fan toc toc entre les pàgines del temps? I d'Enric Sòria, amb el "16-1-91 a Sumer"? (Mireu el calendari i el mapa, per favor). Què feia Orwell amb Catalunya i un homenatge? O Hemingway dient-li adéu a les armes? Jo celebre que hi haja poetes que escriuen poemes perquè toca, perquè s'hi senten tocats per fets tan terribles com els quaranta-tres morts al metro de València, per exemple. O els bombardeigs de l'Iraq. O l'afussellament de Joan B. Peset. O el naufragi del "Deutschland". O la mort d'Ignacio Sánchez Mejías en un accident laboral.

Toni Ros ha dit...

Sr. Roig, vostè va escriure:

Si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític

Ara parla del més enllà...

¿Vol dir que no hauria de canviar de drogues?

Toni Ros ha dit...

Ah, sr.Poeta, i aprofito per a recordar-li que, en català, per sort, a banda de bestial existeixen altres adjectius...

Josep Lluís Roig ha dit...

Crec que Alexandre té molta raó. Però jo, en el fons, el que demanava era com cohesionar tot això demanera que no semblara una llista. Estic segur que ha d'existir un esquelet literari on vehicular els poemes de manera que dibuixen tot el nostre món i que els poemes no siguen només "accidentals". Justament perquè no ho són.
Peguem-li voltes a la història, que jo crec que paga la pena.