dilluns, 30 de novembre del 2009

DE LA LITERATURA AL CAFÈ LICOR, DE LA LLENGUA A LA LITERATURA

L’altre dia vaig anar a dinar amb els meus alumnes a Bellús. Un entrepà gegant, alguna cosa per picar, beguda i café o cafè. Després, quan ja me n’anava, en pagar -6 euros per cap-, em va temptar una botella d`”herbero” i me’n vaig fer un xupito. I és ací on comencen els problemes de debò.
Al meu diccionari particular, brossa són les herbes que no tenen cap utilitat i, les que sí que en tenen, són, justament, herbes. I herbero és aquell que recull determinades herbes –de la Serra de Mariola, normalment- i les deixa macerar dins d’una botella que es reomple –meitat i meitat- amb anís dolç –al voltant dels trenta graus d’alcohol- i caçalla –els problemes se m’acumulen, perquè aquest anís sec de quaranta-cinc graus no ix ni a l’Alcover-Moll , tot i que un alcoià il·lustre com Ovidi Motllor l’empre-.
És, doncs, un bon moment per escarbar als meus principis: El primer és que crec i visc aquesta meua llengua com una cosa viva, vital i, en bona part, fiable. Amb un registre col·loquial que fins l’aparició de la televisió estava molt poc castellanitzat –mon pare, per tant, és un element tan consultable com l’Alcover-Moll, d’aquells que engreixava el carro amb sagí i després va passar a engrassar el tractor- i que encara avui, on treballe –a la Vall d’Albaida- i on visc –Oliva- puc passar dies i dies sense escoltar ningú que no parle la meua llengua.
Evidentment, no escrivim literatura amb el registre col·loquial. El registre literari és una koiné inexistent a la realitat, com els móns que crea que existeixen i no. Però que es matisa amb cada obra escrita i llegida. I és ací on gose afirmar que no són tan importants els estudis que hom fa –filologia, en el meu cas- com les lectures. I supose que és ací on m’hauria de confessar: sóc un lector compulsiu. Llig en tres o quatre llengües, però molt en català, com a mínim des de l’any 85. És el meu segon bagatge.
I amb aquestes armes sense tall, un cert grau d’inconsciència i molta voluntat, m’enfronte a l’escriptura i els seus mots. I, mentre no parla cap personatge, tot és relativament fàcil. Com a mínim no hi ha dubtes sobre quin registre utilitzar i com fer-lo servir. Però arriba un personatge que demana un xupito d’herbero i em veig obligat a valorar com he de grafiar herbero i les altres coses. Perquè l’ofici seria herber i no m’imagine ningú que diga he anar a cal fustero. En aquest cas concret, una solució fàcil seria demanar-se un herberet. Així, amb aquest diminutiu tan valencià...
I això em porta cap a una nova perspectiva: un dels camins per a la renovació de la literatura occidental ve, justament, per les aportacions de noves veus externes, de la perifèria, si ho voleu anomenar així. Autors com Zadie Smith, Salman Rusdie,... en el cas anglés, els autors sud-americans en el castellà, la nova poesia brasilera,... posen de relleu que les diferències ens enriqueixen i revitalitzen. Potser algú dirà que no hi ha tanta diferència entre viure a Catalunya o a València o a Mallorca. Però sí que n’hi ha: un ordre sociopolític diferent i, el que és més important, una actitud diversa davant la llengua. La manera de viure-la.
És, també en això, una excepció a tot, la literatura catalana. A tres hores en tren de Barcelona, existeix una literatura tan diferent com la sud-americana. Una literatura sense estat i, a més, diversa lingüísticament i cultural. S’assembla massa a un miracle com per ser cert. Però de vegades el voregem: amb casos que arriben a Barcelona com el de Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli, l’arribem a palpar.
Perquè un dels problemes que tenien els narradors valencians és que la koiné literària estava de pega amb el present. L’estàndard valencià –i, parcialment, el català- transitava força a gust per la novel·la històrica però xocava una vegada i una altra contra el present. Un present valencià que ara comença a reprendre’s en la nostra narrativa: autors com Salvador Company o Xavier Aliaga fan la seua proposta de representació del registre col·loquial valencià. Amb la qual puc tenir divergències, però no deixe de veure-la com una proposta seriosa i meditada. Un signe més de normalitat. Per molt miraculós que semble.
Respecte d’aquesta normalitat, Josep Piera explicava que, segons ell, un símptoma de normalitat seria trobar autors que foren capaços d’escriure, literalment i literària, en valencià-català-balear. No sé si caldria però, sens dubte, seria un símptoma més d’aquesta normalitat impossible que existeix.
Jo, per la meua banda, a les obres de teatre, m’agrada incloure-hi personatges que parlen en català oriental mesclats amb valencians. És una cosa que faig amb naturalitat. Potser perquè vaig estudiar una part de la carrera a la Universitat de Barcelona i el registre –culte- de l’oriental no m’és aliè. Els diàlegs, a les obres de teatre, tampoc no em demanen tant d’esforç. Per contra, a les narracions, sí que em costen més. Potser per això, en narrativa, he optat per un tipus de discurs on l’estil directe s’incorpora a l’indirecte i a la pròpia narració sense cap marca. Un exemple inventat: “Va dir me’n vaig perquè n’estava fart, tot tancant la porta d’una revolada”.
Reconec que en aquesta elecció potser sí que hi ha tingut a veure la filologia, perquè supose que hom ha de saber com funcionen les coses abans de trencar-les. Perquè és una manera de marcar un estil propi en l’escriptura alhora que m’ajuda a solucionar els casos en els quals no tinc clar com “traduir” una expressió com, per exemple, “xupito de caçalla”.
Però supose que tots aquests dubtes els tindria també si escriguera en castellà o en anglès: quin estàndard triar, de quins localismes apropiar-me, com fer creïble dins d’una novel·la un personatge vulgar sense caure en allò pintoresc: el que explicava abans: la nostra cultura, la nostra llengua, la catalana barra valenciana barra balear (així l’anomene per als meus alumnes) viu, malgrat tot, dins de la normalitat. Una normalitat impossible que, malgrat tot, és. Perquè, si escriguera en castellà o en francès o en anglès, a veure com explicava jo que, després del xupito d’herbero, em vaig demanar un burret!

Josep Lluís Roig

L'article havia de publicar-se a "Els escriptors valencians i la llengua valenciana", CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009, però finalment vam publicar el qüestionari.
Respecte del llibre, he de dir que és ben útil per fer una dissecció força correcta del que pensen els autors valencians de la situació lingúística al País Valencià.

divendres, 27 de novembre del 2009

Biblioteca borgiana

No ho puc evitar: la successió de blogs em recorda la metàfora de la biblioteca infinita de Borges. Potser la culpa és meua, perquè tinc molt poc de temps i mai no arribe a tot allò que voldria. Anit em van presentar un blog que jo no coneixia però que és ben interessant. També ho dic interessadament, perquè ressenya la lectura que ahir vam fer Iban L. LLop i jo mateix a l'Octubre. I també parla d'un nou projecte de diari digital. La referència és

http://www.1en2.blogspot.com/

i el maté i l'alimenta Francec Mompó (amb l'ajut de Mercé).

dimecres, 25 de novembre del 2009

barbie alcaldesa


Un exalumne m'ha enviat això. Ja sé que normalment escric ací com si la realitat no existira, però en aquest cas m'ha arribat tan metafòricament que us la copie a vore què us sembla.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Iban L. LLop i Josep Lluís Roig a València


Escriptors al terrat
Inici: dijous, 26/11/2009 - 19:30
Cicle Escriptors al terrat, amb Josep Lluís Roig i Iban L. Llop. A l'OCCC. València.
A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Edifici El Segle. C/ Sant Ferran, 12, València.


Iban L. LLop és un dels poetes actuals més interessant i difícil de veure (treballa de professor de català a Itàlia).


MUNICIPIO

La manifestació transcorre sense incidents,
és a punt d’arribar a Piazza Municipio.
Emanuela i jo ens hem besat per primera vegada.
Els policies no ens deixen passar per Via Medina,
un cert nerviosisme recorre la plaça.
Crits, insults, una ampolla creua per l’aire i sembla que pot arribar a la lluna,
que apareix de sobte, ferida pels edificis.
U colp sec i es fa un buit enmig de la plaça, la policia carrega,
Emanuela se m’escapa de les mans, la busque entre els cossos
que em vénen, entre les espentes, entre els crits i els insults...

Fa només uns dies, per aquesta plaça un llibre em portava de la mà,
com un xiquet, li preguntava on eren les cendres de Gramsci
i a cada resposta necessitava una nova pregunta per treure’m aquesta fam.

Quan arriba la calma, enmig de la plaça hi ha un home
amb ulls de bou, mira la lluna, un gos li llepa les mans,
la policia no deixa acostar-se a aquell home,
la vídua no sap encara que ho és.
Els treballadors del metall preparen una nova lluita,
jo trobe Emanuela, aprete la seua mà amb força,
com si fóra una resposta.

(Iban L. LLop, "Llibre de Nàpols", ed. Bromera)

Al pitxer trencat
habita l’aigua on nien els mosquits,
la tinta invisible que escric a sobre teu,
on dic coses idiotes com que ahir, en entrar al cotxe,
encara hi vivia l’aroma a tu
en harmonia
amb les ganes de contar-te el fred que fot a fora,
quan el termòmetre s’entreté a encendre
les llums groga i després roja del perill de patinar a sobre teu
mentre aprofite per besar-te com en un accident
involuntari.
I tot això escric i més, ja saps,
per a després dissimular-ho entre saliva i presses
i el mosquit de sang compartida que arriba
just quan la son habita
entre nosaltres.
I t’escriuria versos perfectes, ara,
però ja saps que al volant li calen dues mans,
a sobre el gel;
que preferesc, de moment, no estavellar-me.
Mentre puga tornar per a contar-te que mai
no he escrit
uns versos com aquests.
(Josep Lluís Roig, “Peixos d’un mar sec”, ed. 3i4)

dijous, 19 de novembre del 2009

un poema nou

El vaig llegir ahir, en l'Homenatge a Teresa Pascual, que va estar molt bé.Molt. I emotiu. Estic molt content d'haver-hi participat. El poema anava en un llibret en companyia de més poemes i articles dedicats a Teresa. Amb un tiratge molt curt, prompte serà objecte de col·leccionistes...
Bé, el meu poema:
L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

dimarts, 17 de novembre del 2009

poesia i + a Gandia

Aquest dijous, 19 de novembre a les 20 h. se celebren els 50 anys dels premis Ausiàs March de Gandia. Hi haurà un espectacle de dansa i la lectura de poemes dels autors que han guanyat alguna de les cinquanta edicions (inclosa la d'enguany!). A més, hi haurà alguna sorpresa sorprenent que no es pot dir, encara.
I també regalen una antologia on apareix un poema de cadascun dels guanyadors.
L'acte és a la Casa de Cultura Marqués González de Quirós, Passeig de les Germanies, 13, Gandia.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Els escriptors valencians i la llenguia literària

Benvolguts amics, Dilluns 16 de novembre a les 20 hores, a la casa dela cultura marqués de González de Quirós, de Gandia (al passeig de Germanies, prop del pàrquing) dins de la setmana cultural,Enric ferrer Solivares presentarà el llibre Els escriptors valencians i la llengua literària, on hi ha les intervencions de la Jornada sobre la llengua literària de Gandia, on han participat autors com Manuel Bauxauli, Josep Franco,...
Vos esperem.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Homenatge a Teresa Pascual

El proper dimecres 18 de novembreus covidem a...Homenatge a Teresa Pascual

Taula redona al voltant de l'obra de Teresa Pascual
Amb la presència de Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l'autora i...
Lectura poètica del llibre editat per a l'ocasió, Rebel·lions, a càrrec de diversos poetes: Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Dimecres 18 de novembre a les 20'00 hores
CASAL JAUME I DE GANDIA
C/ Dona Teresa, 2 Gandia

dijous, 5 de novembre del 2009

VIDA

Arriba el dilluns, o el dimarts,
i em desespere.
Llegesc, parle,
intente allò que en diuen viure.
Dimecres o dijous comence el bricolatge
i prove, vanament, de creure que un poema—
Dissabte és un dia perfecte
per a morir d'alcohol,
vomitat d'inútils esperances.

Lúcid i esclau, rescric el cercle dia a dia.

(Poema "Vida", dins de Sal lenta. Josep Lluís Roig. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 27).