Finale

L'any 1990 Igansi Mora va publicar una història apocalíptico-rural-capitalino-valenciana que -a mi em va semblar- retratava la fi d'allò que havia significat ser valencià. Una novel·la, val a dir, escrita molt a la valenciana -com "Maig", com "Ulisses 2" i en la línia que algun altre autor ha usat en llibres memorables com "Si no ho dic rebente"- amb aquell humor sardònic i políticament incorrecte amb què sobreviuen els valencians a la realitat que ells mateixos han ajudat a fabricar.
Bé, el cas és que Bartomeu Fiol, un dels referents vius de la poesia catalana, ha usat la mateixa paraula (que era el nom d'un herbicida que empraven els llauradors per aquells norantes, val a dir)per a titular un poema que, d'alguna manera, versa sobre el mateix tema: Què pintem nosaltres, els ex de la Corona d'Aragó en aquest món?
Malgrat que això també comporta una segona pregunta més interessant, encara que implícita: quina quantitat de mèrits amagats cal que tinguem per a haver gosat sobreviure als intents d'aniquilació si ni tan sols tenim Déu -i no com el(s) poble(s) elegit(s)- de la nostra part?


FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros