diumenge, 13 de novembre de 2011

Salvador Iborra

Afirmació possible

Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Salvador Iborra

Gràcies a Ramon Torné Teixidó ( http://daidalea.blogspot.com/2011/11/salvador-iborra.html)
m'he assabentat que Salvador Iborra, poeta nostre assassinat jove, mantenia un blog i, el que és millor, que la gent s'hi ha volcat, que ens ha dolgut a tots,aquesta mort absurda, que encara som persones.
No vaig a dir que érem amics. Vam coincidir un parell de vegades i sé que corre per casa (no l'he trobat encara) aquell llibre dels llençols. Però el fet és que ha mort ell i aquesta mort ens correspon a tots una mica: podríem haver estat cadascun de nosaltres els morts, fruits de l'absurditat humana, del món on vivim i que potser tolerem excessivament.
Una abraçada per a ell i la consciència que en els seus versos queda una part d'allò que va ser i que no van deixar que s'esdevinguera completament.

4 comentaris:

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies, Josep Lluís. En nom seu, és clar.

Josep Lluís Roig ha dit...

Al revés, gràcies a tu, a ell, a tots, per evitar la indiferència. Moltes gràcies.

viatger immòbil ha dit...

"Les espurnes em brillen de mà a mà
com peixos d'un mar sec,
incapaços de retrobar un lloc que els reivindique." Josep Lluís Roig

Vaig trobar 'Peixos d'un mar sec' fullejant llibres en una llibreria, i en llegir el títol, ja intuïa que aniria carregat d'allò que jo buscava, que anaves a reivindicar, sobretot, la tendresa. T'haig de donar les gràcies com si tornara una de les botelles que vas llançar, també com a prova de que el mar no estava tan sec.
Temps després, vaig conéixer l'Anna G., que em va recomanar el mateix llibre, vés per on. Avui l'he tornat a llegir, perquè la poesia que ens colpeja la rellegim com un vici, com aquesta 'afirmació possible' de Salvador Iborra.
Quina injustícia, quina llàstima i quina pèrdua. De sobte, han començat a saltar els peixos i s'hi han abocat, també, els teus poemes.
Moltes gràcies,
Carles

Josep Lluís Roig ha dit...

Moltíssimes gràcies a tu. Moltes de veres. Persones com tu, com l'Anna, sou la part del món que ens ajuda a viure i escriure, l'altra banda de les morts absurdes.
Gràcies per ser-hi.