dissabte, 31 de gener de 2009

+ Ponç Pons

Ja m'he acabat el "Dillatari". És un dels llibres que més gaudi m'ha provocat, darrerament. És un llibre que escriu. Literatura de l'escriptura que xoca -i es mescla- amb la vida.
"Jo escric per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estim.

Encara que
mai no em llegís ningú,
també escriuria.
Vici secret,
passió mortal, estic
fet de paraules.

Des que tenia deu anys i vaig descobrir la poesia, sempre he viscut la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora.
Jo no sóc escriptor; vull ser literatura."

Ponç Pons, "Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005.

dilluns, 26 de gener de 2009

Ponç Pons

La tramuntana ha entrat i els turistes es queixen. L’ambient és net, perfumat. El mar, d’un blau esquiu, esbrufa escumera.
[...]
La tramuntana, en comparació d’aquests vents que pugen calents, polsosos, del sud, és el millor vent del món, encara que pel mal temps les gavines no puguin pescar.
Volen xisclant
La seva fam i don
Pa ales gavines.

Ponç Pons, “Dillatari”, ed. Quaderns Crema, 2005.

Vaig per la pàgina 120 (de 190, aprox), però ja puc dir que he gaudit tant i tant, mentre el llegia, mentre el lligc. És una espècie de dietari on mescla lectures i vides amb l’escriptura. L’illa, el paisatge destruït, es mescla amb l’art i amb totes les contradiccions del nostre món. Això, alhora, li provoca poemes: home ferit de literatura, home fet de literatura. I també de vida, de dona i fills que el redimeixen de la soledat, que l’ajuden a trobar l’equilibri enmig del desori d’una illa enfonsada en ciment.
A mi m’han agradat molt també els poemes breus, més que no els llargs. No sé per què, però aquestes coses passen (i com no, això em remet al meu “Peixos d’un mar sec”): dos tipus de poesia, l’una a la vora de l’altra, tendeix a provocar que el lector es decante cap a un costat o cap a l’altre. Potser això és bo, perquè, malgrat que els poemes llargs no em fan del tot el pes, trobe fascinant i fins i tot imprescindible aquest “Dillatari”.
Toca tants punts, tants temes que m’afecten. I els que no, són, tanmateix, capaços de fascinar-me. Com la temàtica de l’illa i els seus referents literaris.
Hi ha, també, reflexions sobre el fet d’escriure en (i des de) un món que desapareix en una llengua que també desapareix. Lúcid. Lúcid i lúcid.
Es mor la nostra societat i es mor la nostra llengua. Som els testimonis de la fi o, com a molt, del miracle de la supervivència. La nostra literatura pot contar coses que d’altres encara ni sospiten. No m’estranya que hi puguen aparèixer autors tan “grans” com Ponç Pons.
Un autor que, d’altra banda, m’havia resistit a llegir des que li van donar el premi Alfons el Magnànim. Ara pense que idiotament, però de vegades els sentiments ens traeixen. Perquè és aquest un premi que neix per tapar boques. Quan el PP va començar a manar a València, va destrossar les poques poquetes coses que el PSOE havia permès, com per exemple la mateixa institució Alfons el Magnànim, que depenia de la Diputació de València (on havia florit una brillant col·lecció de poesia que havia publicat, per exemple, Derek Walcott, Teresa Pascual, Isidre Martínez, Víctor Sunyol, Salvatore Quasimodo, Costas Kariotakis, Ingeborg Bachmann,...). Se la van carregar i van redistribuir els treballadors. Això del valencià no podia ser una cosa tan seriosa i ben feta.
Ara convoquen el premi de poesia Alfons el Magnànim. Està molt ben dotat i ho publica Bromera. Si ho pense bé, és perfecte que el guanyen autors com Ponç Pons o que Rita Barberà done el premi de poesia de València a Jordi Llavina. Ells són lluny d’ací i no s’embruten en el nostre pa nostre de cada dia. Han guanyat bons llibres i això, fins i tot, fa semblar normal la nostra cultura, que és una cosa bona per a la nostra salut mental. Així que quan m’acabe “Dillatari” em compraré “Pessoanes”, que el vaig deixar una mica de banda per qüestions terrenals. Per sort, la literatura està per sobre de totes aquestes porqueries.

dilluns, 19 de gener de 2009

El temps

De l'AELC, s'han posat en contacte amb mi per oferir-me de fer una pàgina web amb alguna informació sobre mi. Com que mai no m'he col.leccionat les coses que han escrit sobre mi, les tinc desades en caixes en companyia de cartes, poemes, i d'altres coses. Sense organitzar.
He recorregut llavors a internet, que m'ha demostrat que les coses són efímeres. Tanmateix, he trobat algunes pàgines amb molt de mèrit, com raco.cat, que ha escanejat moltes revistes.
Per a sorpresa meua, he trobat a Reduccions (que és una magnífica revista de poesia) uns poemes publicats el 1993 (Any: 1993 Núm.: 60). Que, per tant, ja estaven escrits a darreries del 92. I que vaig publicar a "Ebri del vi perdut" el 1999. Set anys sense publicar res. I tenia coses.
Convé aprendre quan les coses van malament tant com quan van bé.
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47245/58612

L'esperanqa acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut: no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no és possible creure en els refugis
i revisc l'esperanqa de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil.les.

divendres, 16 de gener de 2009

La punyalada, de Vayreda

M'han demanat informació des de l'AELC per fer una pagineta web d'eixes que fan. I m'he dedicat a buscar-la per internet, fins el punt que m'he trobat un article meu sobre "La punyalada" de fa molts anys, ja, que es va publicar en un volum d'homenatge a Germà Colon, de les coses aquelles que publica l'Abadia de Montserrat. Tot i que ja fa temps que vaig deixar de banda els estudis de coses que no siguen poesia del s. XX endavant, aquesta va ser una novel.la que em va fascinar i que trobe molt reivindicable. I de germà Colon només puc dir que coses bones, així que si algú té interès per Vayreda, pot trobar-ne un estudi en la pàgina web de sota. Des de la pàgina 135 endavant:
http://books.google.es/books?id=cvwtLn5zLcQC&pg=PA305&lpg=PA305&dq=josep+llu%C3%ADs+roig&source=web&ots=JFIWNuTvMt&sig=_7SAJsWo_4n9DBrOPQ_rgEyS184&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=5&ct=result#PPA134,M1

dijous, 8 de gener de 2009

A la plaça del temps

Com que era una mica incòmode de mirar a internet pàgina a pàgina això de les proses poètiques, les he copiades en un nou blog que potser més endavant també dedique a altres versos que ja costen de trobar, com per exemple allò de "Per a dansar la llum", que es va quedar a mitges...
El blog en qüestió és:
http://versosdispersos.blogspot.com/

Per cert, Juli Capilla també ha fet allò d'any nou, blog nou. El seu ara és:
http://ventura-adesiara.blogspot.com

Arqueologies

Un bon amic m'ha fet arribar uns textos meus que ha trobat a internet. Són uns textos publicats el 2000 però amb molta més història, que han sobreviscut, malgrat tot.
Com que aquest blog té aspiracions discretes, potser és un bon lloc per retraure aquests poemes secrets i la seua història.
El febrer de 1987 vaig escriure tot un seguit de poemes en prosa. Gairebé malaltissament. Amb dedicació continuada i gairebé exclusiva. La veritat és que va quedar un volum més que correcte per a un llibre. Jo, llavors, era més que prou jove i no tenia cap experiència en el món de la literatura ni en el de l'edició. Així que vaig enviar el llibre a uns quants premis sense cap resultat visible i el llibre va acabar per quedar aparcat en un calaix.
Tanmateix, sempre que hi tornava, em seguien fascinant algunes coses d'aquells texts que havia escrit com si jo no fóra jo.
El fet és que l'any 1990 vaig publicar alguns dels textos a la revista Saó del mes de febrer, crec, tot i que el mes no el puc assegurar (tinc la revista per casa, guardada entre munts de revistes sense organitzar). I la cosa es va quedar ahí.
Però la història dels textos em retornava. Els corregia -vaig traure molts dels textos, en vaig retallar algunes frases o fragments- però mai no els vaig reescriure. Encara ara estan redactats com el 1987.
El cas és que en quedaven massa pocs per esdevenir llibre. Però l'any 2000 va arribar a les meues mans una convocatòria de narrativa curta que també admetia prosa poètica. Més o menys la mida exacta del que s'havia salvat. I també publicaven els finalistes en una revisteta i, posteriorment, en un llibre. Així que m'hi vaig llançar. Trobava impossible que em donaren el premi, però era fàcil que em deixaren finalista per allò de demostrar que també hi cabia la prosa poètica.
Així que finalment sí que el van publicar. I es pot consultar per internet. Hi ha un article inicial sobre els premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg015.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-016.pdf
Una mínima entrevista:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-017.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-018.pdf
Una pàgina amb unes fotos dels premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-019.pdf
I, finalment, els textos:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-020.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-021.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-022.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-023.pdf

Txema Martínez

Recorde la primera vegada que vaig escoltar Txema Martínez. Vull dir que no recorde el lloc ni l'hora però recorde amb nitidesa el poema del piano, les mans, la germana. És, aquell, un poema perfecte per ser recitat. Narratiu, directe, amb aquell toc nostàlgic que se t'enganxa i et dificulta la respiració.
No l'havia llegit mai, abans. I jo m'ho havia perdut.
Fa relativament poc, va traure "L'arrel i la pluja", que havia guanyat el Carles Riba 2007. Un llibre desolat. No n'havia parlat perquè és un d'aquells llibres que produeixen desassossec, que habita un món desangelat, com possiblement és, però que jo sempre veig amb aquell punt d'ironia lleugerament esperançada que Txema es nega a concedir. Potser amb raó.
Només el recomane per a aquelles persones a les quals els agrade un bany de realitat crua. Bella, però crua.
Bé, el cas és que, després de llegir-lo, vaig reprendre un llibre d'articles publicats a la premsa que duia per títol, ben significativament, "Les cendres". Ja l'havia llegit a trossos i ara l'estic retrobant.
Per una banda, presenta un món tan desolat com el dels darrers poemes però, per l'altra, mostra els relleus on aferrar-se per sobreviure: persones, pel·lícules, records, vides... M'ho estic passant tan bé que no m'importa gens rellegir-me els articles ja llegits. Perquè, malgrat que són publicats a la premsa, no són de caducitat immediata. I parlen del món. I el reflexionen.
Copie un article complet:
LA IMPERFECCIÓ
Jo, que no crec en Déu, sí que crec en gent com Billy Wilder, aquest guionista vienès que va esdevenir director de cine a Hollywood i que ara ha mort per ressuscitar en cada pla deis seus fotogrames. Amb eh s’ha endut cap al record un cinema pràcticament desaparegut, llevat d’algunes destacades excepcions (penso en Woody Allen o Clint Eastwood). Els que tendim a no creure en gaires coses també tendim, que aquesta és la nostra dolça condemna, a sentir-nos propers a aquells descreguts que amb la seva mirada irònica ens presenten rere un somriure o un detall amb prou feines perceptible tot l’horror i la misèria d’aquest món; són aquesta mena d’artistes que d’una forma estranya i reveladora s’allunyen de la realitat tant com poden per lligar-nos-hi després irremeiablement, per ensenyar-nos la semàntica del compromís essencial amb totes les coses. Només amb intel·ligència, sensibilitat i molta tècnica un director dels d’abans pot elaborar obres mestres com les que va fer Wilder, i això després de perdre una mare i part de la família en un camp de concentració i haver de fugir dels nazis fins més enllà de l’Atlàntic. Un altre hauria creat un cinema afectat i massa sincer. Ell, però, posseïa aquella rara fórmula dels grans, la que combina un judici humil i una gran ambició artística, per dirigir comèdies com Sorne Like It Hot (Con faldas y a lo loco o, segons TV3, Ningú no és perfecte) o L’apartament i enlluernar el gènere negre amb Testimoni de càrrec i El crepuscle dels déus. Bé, això deixant de banda altres títols meravellosos, com els que va fer amb la parella perfecta Matthau/Lemmon i aquesta perla anomenada La vida privada de Sherlock Holmes. Amb tanta pedanteria, amb tanta ostentació d’egolatries que volten pel món, Billy Wilder era l’últim artesà viu d’una època en què el director, l’artista en definitiva, tenia un cert control sobre el producte que portava a les mans i sobre les repercussions en el públic, en l’art i en la Història. Ell va preferir plegar l’any 81 abans que abaixar-se e!s pantalons davant dels focs artificials en què s’havia convertit l’ofici que tant estimava, per a contemplar el crepuscle amb un whisky i un puro entre els dits. La feina ja l’havia fet: no va ser el més espectacular, ni el més enrevessat, ni el més venerat, ni el més sostingut. Les seves pel·lícules no van ser les més perfectes, però, com va dir Cocteau de Proust, i Truffaut de Hitchcock, la seva obra continuarà “vivint com e!s rellotges de polsera dels soldats morts”. I com que es veu que hem de creure en alguna cosa, jo, com Trueba i tants altres, prefereixo creure en Wilder i en el que em representa: una manera de fer i de pensar, una subtil i perfecta imperfecció.
Txema Martínez, Les cendres, Editorial Moll, 2005 (pp. 99-100).

dissabte, 3 de gener de 2009

Amadeu Vidal i Bonafont

Amadeu Vidal i Bonafont és un poeta que sempre m’ha interessat, agradat, despertat coses. Com preferiu dir-ho. Fa la impressió que, en el món aquest de la poesia, sempre va una mica a la seua, malgrat que això implique massa voltes la necessitat de presentar-se a premis per seguir amb la publicació dels versos. I que el ritme dels llibres siga, en conseqüència, irregular.
Darrerament, havia publicat “Cròniques des de la banyera”, per l’editorial Moll. Un poemari on l’autor esguarda el món amb la distància que li proporciona l’únic espai privat: el bany. Amb alguns poemes veritablement brillants.
Ara ha tret aquest nou “Estevanac”. Encara no me l’he comprat, però ho faré. De moment, els poemes de la pàgina web de l’editorial prometen:

Mosquits
Cau la nit, amor, com un mirall
damunt nostre. Vénen tots de cop.
I sentim l’ànima de la lluna
com ens travessa la pell. Zumzegen
per la volta dels ulls, suïcides,
amb la mirada plena d’agulles
cap al color líquid de la mort.
Tu, porugament reculls la roba
i m’expliques, amb veu rogallosa,
que t’has d’allunyar d’aquí, de pressa,
cap al recer d’una nit benigna,
fumigada, neta de poetes.

Estevanac, ed. Meteora, Barcelona, 2008.

No salvarem el món

Ahir vam anar a València. Com que anàvem amb els xiquets, vam acabar per dinar en un buffet. Hi havia dues dones majors que parlaven en valencià entre elles i que, a més, no trobaven els plats per poder-se escudellar. Doncs bé, jo el vaig dir “els plats estan darrere, al costat del pilar.
Una de les dues dones, molt atenta, es va girar cap a mi i em va respondre “muchas gracias, muy amable”. En aquest país vivim. No és prou que elles parlaren en valencià i que jo m’hi dirigira en valencià. Jo era un desconegut. Em van contestar en castellà.
Segles de persecució ens hi han abocat. Només declarar oficial una llengua no és prou per solucionar-ho. Caldrien segles de discriminació positiva. Impossible. Crec que per això encara els molesta més que, malgrat tot, sobrevivim.