I vindrà la mort
i dirà el meu nom,
qualsevol dia d’aquests.
I vindrà la mort,
com el temps,
sense demanar permís,
com un lladre secret
que plantarà geranis
a la meua boca.
I vindrà la mort
en un segon d’aquests,
com passen els dies
al calendari de la llar.



(Malgrat que ho semble, jo no havia llegit encara Cesare Pavese quan vaig escriure aquest poema. I Estellés, en general, no m’agradava. El trobava massa d’eixe tipus d’humor bast valencià, eixa visió del món que, per a mi, era molt típica de l’Horta de València. Val a dir, també, que llavors jo era jove i buscava identificar-me. Respecte de Pavese, val a dir que per a mi va ser tot un honor, la coincidència, perquè quan va publicar-se el llibre jo m’estava llegint “L’ofici de viure” en un exemplar que em va deixar Marc Granell. I n’estava completament fascinat)