dissabte, 11 d’octubre de 2008

Si els estels una nit lluïren de mots,
si les escales tocaren el frec de l’infinit.
Si anàrem plantant cases contra l’horitzó,
com tots els fets de tots els mots.
Tot, tot, tot.
O pensàveu que la vida donava temps?
Caus de por en l’infinit per carenes de crits
o somnis d’infant que vam esgrafiar.
Tot com una mà damunt del cap.
Vàreu cremar totes les ciutats i no vau aconseguir res.
Mai.
Com les creus que dibuixen núvols en la nit.