DUES RECOMANACIONS

M’ha agradat “Àcrates” de Juli Alandes (ed. Proa). Un llibre no molt gros, compost per quatre narracions sobre la República / la Guerra Civil. Molt recomanable perquè és capaç de prestar la cara més humana, fins i tot tendra a situacions en les quals no sé com hauríem reaccionat nosaltres. Pense que paga la pena.
També m’he llegit “Jardí públic” de Vicent Nàcher (ed. Brosquil). I també m’ha agradat. El trobe molt recomanable, encara que he d’advertir que, en alguns poemes, l’autor necessita pegar el crit de ja estic fart i quedar-se ben descansat. Però el llibre, en conjunt, molt recomanable. És un autor que m’ha interessat des de ja fa molts anys, que l’últim llibre que va publicar és del 1997 (que va rebre el Premi Marià Manent de 1996 per Desig o Llibre dels abismes), així que benvingut de nou!
Voldria destacar que la necessitat de pegar quatre crits en poesia és una cosa que darrerament ocorre més. I caldria reflexionar-hi. Perquè les crítiques o queixes contra aquesta societat panxacontenta i anihiladora són més que justificades: són necessàries. Però hauríem de trobar el camí per evitar quedar-nos només en un crit. La veritat és que no tinc molt clar com fer-ho: Al seu últim llibre, que encara no he acabat, Carles Torner aprofita textos de Papasseit per escopir a la closca pelada de Putin, per exemple. Jo reconec que vaig començar a escriure narrativa i teatre perquè em calia pegar quatre crits ben pegats (els temes són, per exemple, els atemptats de les Torres bessones, maltractaments, Camerun,...) i ja no sabia com fer-ho en poesia sense repetir-me.
Així que estic pegant-li voltes de ja fa temps. Tinc algunes idees però vull treballar-les més. I, si algú té alguna proposta o acció, seria molt ben rebuda.