dimecres, 29 d’abril del 2009

Desàngel

Com que he estat un poc baixet d'ànims per culpa d'una malatia gens complicada però punyetera, m'ha animat rebre una ressenya de Desàngel, d'algú que es dedica al teatre i a qui no tracte personalment. Són coses que s'agraeixen moltíssim quan estàs baixet d'ànims. Així que em permetré el luxe de copiar-la ací:


•••••••••••••••••••••
ROIG, Josep Lluís
Desàngel
Brosquil, València, 2007
78 pàgs.
•••••••••••••••••••••
•••••••••••••••••••••
Així és el contingut del primer
capítol de Desàngel, com una verdadera
martellada al cap. L’autor ens
aboca una escena crua, dura, real, violenta,
esfereïdora, carregada de matisos
punyents, per endinsar-nos sobtadament
en el món de l’anomenada
violència de gènere. Després, sortosament,
malgrat que l’atmosfera de
l’obra no deixa mai de ser agra, espessa
i hostil, el tema és tractat amb
un caire molt menys explícit i més
reflexiu. Fins i tot, l’autor ens deixa
alguna escletxa per albirar l’esperança.
Una solució que, barrejada amb
el perdó, els problemes de la immigració,
amb l’acceptació resignada
del destí i el desarrelament, sempre
s’intueix roïna.
“Estem en aquest món per a sobreviure
mentre siga possible... Jo ja
no li demane res a la vida. Acabar-la
dignament. Amb el mínim dolor possible.
I que la meua filla puga ser feliç...
I ja li dic jo a vosté que la dignitat
existeix, fins i tot, en la merda,
amb perdó.”
I com ocorre en la mateixa realitat
on s’inspiren totes aquestes històries,
a la fi, s’acaba donant-li la
raó a Nabokov: no n’hi ha, de finals
feliços. L’autor ens tanca, a poc
a poc, les escletxes abans obertes i
ens torna a deixar palplantats i amb
els peus enfonsats dins del tarquim
de la vida.
Malgrat que Desàngel tracta un
tema molt recurrent i comercial (dos
mots no necessàriament pejoratius) en
aquests darrers temps, malauradament
per la seua actualitat, els maltractaments,
en aquesta ocasió són abordats
des d’una òptica molt treballada,
enginyosa i captivadora per l’autor,
que aconsegueix muntar una peça de
perfecta fusteria teatral, siga per al
llegidor o per a una, molt més que
probable i delejada, futura posada en
escena. Molt recomanable!
Aquesta obra va resultar guardonada
amb el Premi de Teatre II Certamen
Cultural de Vila-real 2006 i,
a més a més, ha rebut el Premi de
la Crítica dels Escriptors Valencians
(impulsat per l’AELC).
Ignasi Moreno

dijous, 23 d’abril del 2009

Es posa en marxa el Creuallibres per a fomentar la lectura en valencià

Amb un recital avui, dia Sant Jordi, a València.
Us copie la notícia de Postdata, redactada per Alícia Toledo:
El Creuallibres (o bookcrossing en
anglés) ha esdevingut un fenomen
internacional d’intercanvi de
llibres a gran escala. L’esperit d’aquesta
iniciativa és, per tot arreu,
el foment del gust per la lectura i,
alhora, combatre la imatge del llibre
com a objecte de consum per
passar a veure’l com un bé que
pertany a tothom, sense propietari,
que pot viatjar de mà en mà,
perquè aquesta és la finalitat d’un
llibre: que puga ser llegit pel major
nombre de persones possibles
i no pas romandre en una
prestatgeria.
A València, la iniciativa es coneix
amb el nom de Creuallibres
(www.creuallibres.com) i ha sorgit
de la combinació d’esforços
entre el món universitari i el teixit
cívic. En concret, l’activitat ha
estat promoguda i organitzada
per l’Associació Cívica Valenciana
Tirant Lo Blanch (www.tirant.
org) amb la col·laboració del
Servei de Política Lingüística de
la Universitat de València. I per al
seu desenvolupament ha rebut
ajudes també de l’Àrea de Promoció
i de Normalització Lingüística
de la Universitat Politècnica
de València, i el suport de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua
i de la Institució de les Lletres Catalanes.
A més, recentment, l’Associació
d’Editors del País Valencià
ha decidit participar-hi
amb la donació de llibres, oferint
un punt d’intercanvi a la seua seu
i col·laborant per a què el Creuallibres
arribe també a les escoles
i els instituts.
I és que la idea, en el nostre
cas, es revesteix d’una doble pàtina:
hi ha, d’una banda, l’objectiu
general de foment de la lectura i,
en especial de la lectura en la nostra
llengua, ja que tots els llibres
que circulen a través del Creuallibres
són en valencià. Millorar la
competència idiomàtica és,
doncs, a la base d’aquesta activitat.
En tot cas, la novetat que ofereix
el Creuallibres respecte a les
iniciatives que treballen per promocionar
el valencià és que incorpora
altres components interessants:
promou l’ús compartit
dels llibres, el consum responsable
i el respecte a les pertinences
d’altres persones. I com que a València
es tracta d’una iniciativa
que tot just s’engega ara, els responsables
han organitzat un recital
de poesia que ajude a promocionar-
la. Està previst per a Sant
Jordi, (sala d’actes del Col·legi
Major Universitari Lluís Vives,
19.30h)
i anirà a carrec de Josep
Lluís Roig, actual premi Octubre
de poesia. També hi participaran
Eduard Marco, Lluís Roda, Francesc
Bononad, Christelle Enguix,
Begonya Mezquita, Begonya
Pozo i Eduard Ramírez. Cada un
dels autors que participen al recital
cedirà un exemplar de la
seua obra per al fons d’intercanvi
del Creuallibres.
El funcionament del Creuallibres
és ben senzill: cada participant
cedeix un o més llibres i els
desa en un lloc concret; les dades
(títol, autor, etc.) i les ubicacions
són registrades a la web. Si algú
està interessat a llegir-ne algun,
pot trobar la localització física a la
web i anar a buscar-lo. Després
l’ha de tornar a deixar en una de
les ubicacions previstes i deixarne
constància a la web. Quan es
parla de cedir un llibre, s’enten el
fet d’aportar un llibre a la campanya
perquè altres persones puguen
gaudir-ne. Els participants
poden cedir tants llibres com vulguen
i quan vulguen. El primer
pas a fer és, doncs, emplenar un
formulari on es demana una adreça
de correu electrònic, un nom
d’usuari i una contrassenya. Tot
seguit, s’haurà de registrar un llibre
o més a la web (omplir una fitxa
amb les dades del llibre). Finalment,
caldrà cedir un llibre, és
a dir, portar-lo físicament a un espai
del Creuallibres, les adreces
dels quals es troben a la web, concretament
a l’apartat «Espais». En
aquests espais els llibres seran
donats d’alta i identificas amb un
adhesiu. A partir d’aquest moment,
hom es pot considerar
usuari del Creuallibres i, per tant,
ja es pot accedir a totes les possibilitats
que n’ofereix: cedir, reservar,
agafar llibres, anul·lar reserves,
fer comentaris sobre els
llibres llegits, veure quins són els
més llegits, veure els llibres que
han cedit els usuaris que tenen els
mateixos gustos, etc. De fet, un
dels serveis que ofereix la web és
un llistat dels llibres més llegits,
en un rànking de deu. En aquest
moment, si hom consulta la web,
hi podrà trobar els següents títols:
Amb la mirada baixa de Tahar
Ben Jelloun, Temps difícils de
Charles Dickens, Nosaltres els valencians
de Joan Fuster, L’any de
la mort de Ricardo Reisde José Saramago,
Bridget Jones perd el seny
de Helen Fielding, Nova antologia
poètica de Miquel Martí i Pol,
Ripley enterrat de Patricia Higsmith,
El noi del pijama de ratlles
de John Boyne, Dietari de guerra
d’Emili Piera i Tallats de lluna de
Maria-Antònia Oliver.
Si bé es poden cedir tants llibres
com hom vulgua, només es
podrà reservar o agafar un llibre
cada vegada. I fins que no s’haja
aportat almenys un llibre, no es
podrà fer reserves ni agafar cap
llibre, ja que aquesta és la condició
indispensable per formar part
del Creuallibres. I si mai hom vol
donar-s’hi de baixa podrà optar
entre recuperar els llibres que ha
cedit o bé fer-ne donació. Al capadavall,
consisteix en un sistema
bibliotecari de cooperació voluntària
i aquest és, fet i fet, el
component més interessant: si bé
cal mantenir un mínim d’infrastructura
(engegar i garantir el
funcionament de la web) per part
d’un particular o d’una entitat pública
o privada, el funcionament
depén exclusivament de la participació
voluntària de la gent. El
Creuallibres és una nova via de
relació amb els lectors i una manera
de fer visible la lectura com
a activitat compartida i prestigiosa.
I encara més, un crit a favor
de la circulació lliure i gratuïta de
la cultura i de promoure l’us compartitde tot tipus de bé.



BON SANT JORDI A TOTES I TOTS!!!!! Que compreu i us compren molts llibres i que les roses facen més fàcil i espinós el camí!

dijous, 16 d’abril del 2009

Presentacions a l'Octubre el 22 d'abril

La vespra de Sant Jordi vine a l'Octubre

22.04.2009 20.00h C/ Sant Ferran, 12 - 46001 València. Tel. (0034) 96 315 77 99

La vespra de Sant Jordi, l'Octubre acollirà la presentació de les darreres novetats de l'editorial 3i4. Seran sis en total les obres que es donaran a conèixer en aquesta presentació, a càrrec del periodista i escriptor Joan Garí. Quatre d'elles, corresponen als guanyadors de la passada edició dels Premis Octubre:
-Realisme i nació (un assaig de filosofia impura), d'Antoni Defez, que va merèixer el Premi Joan Fuster d'assaig.
-Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, que va obtenir el Premi Andròmina de narrativa.
-Les habitacions tancades, de Samuel Sebastian, que es va fer amb el Premi Octubre de teatre.
-Peixos d'un mar sec, de Josep Lluís Roig, que va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.
A banda, es presentaran també el recull de contes AZ, de la periodista Núria Cadenes, que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d'Elx 2008, i Esquerdes / Tres homes esperen, d'Àngels Aymar. Hi intervendran els autors de les respectives obres i a més, se servirà una copa i s'amenitzarà l'acte amb l'actuació d'un grup de jazz.

(Ho he copiat de: http://www.octubre.cat/)

dimarts, 7 d’abril del 2009

Dylan Thomas en català

Ja fa uns quants anys, Isidre Martínez Marzo va traduir Dylan Thomas al català. Tots els seus poemes. Però "cutres" (des)interessos editorials no li van permetre de publicar aquestes traduccions en format llibre.
D'Isidre ja he comentat en algun lloc que és el millor versificador viu que conec: construeix els versos amb una naturalitat i una perfecció impossibles. Thomas no podria tenir un traductor millor.
Afortunadament, van "penjar" les traduccions ja fa uns quants anys i ara són disponibles per a tots. Jo pense rellegir-me'ls tots aquesta setmana santa: una gran font de meditació humana.
La pàgina és:
http://www.uv.es/~imarmar3/

I, com a mostra de reflexió, un dels poemes que hi habiten:


QUAN, COM SEPULCRE VELOÇ


Quan, com sepulcre veloç, el temps us enxampa,
els abraços i la vostra calma són dalla de pèls,
l'amor recorre lentament la casa, les vestidures,
i es despulla escales amunt, tortuga, cotxe fúnebre,
i enfilada a les voltes

arriba, com mitja tisora l'edat del sastre,
i m'assisteix, a mi que, el tímid de la tribu,
d'amor, n'estic més erm que el llaç del Cadàver
que furtaren a la llengua de l'astut, cinta amb peus
de la polzada de l'os;

socorreu-me, senyors meus, cap i cor,
cor de la primesa de la cera de l'espelma del Cadàver,
quan la sang amb mans d'espasa i el lògic temps
menen els infants com moradures al dit gros,
de la donzella estant i la testa,

perquè, amb rostre de diumenge i draps en el guant,
cast, mes perseguit, home d'intencionat esguard,
jo, samarreta d'aquella vegada, abric de gel,
puc tenir la feblesa d'acremallar-me a una verge oh
per la tomba en ordre,

travessar el país del Cadàver en la meva jurisprudència,
senyors d'ínclit cervell, a l'alfabet morse sobre pedra,
desesper de la sang, fe en el llot de la donzella;
puc aturar-me enmig d'eunucs, i la taca de nítric
en la cara i l'entrecuix.

El temps, quina boja fantasia, temporal i boig.
No, no tu, crani d'amant, descendeix el martell
que davalla, senyors meus, a l'honor penetrat.
A tu, crani d'heroi, Cadàver en l'hangar,
t'ha dit la vara "fracassa".

La joia no és cap nació denigrant, senyores i senyors,
la fusió del càncer o la ploma de l'estiu
encesa en l'arbre dels abraços, creu de febre,
ni el quitrà de la ciutat, o els seus metros enutjats d'encoratjar
l'home per al macadam.

Humitejo llums de cera a la cúpula de la vostra torre.
La joia és el clam de la pols, el brot del Cadàver
del tany d'Adam a través de la seva tanda de boix,
l'amor és país crepuscular, esquelet de cerimònia,
és, senyors, la vostra calamitat.

Totes les coses acaben, la torre que fineix i
(heu-te-les amb la casa del vent) l'escenari esbiaixat,
pilota del peu que depèn del sol
(estiu, cessa ja), la pell bronzejada,
el terme dels actes.

Tot, homes, bojos meus, l'aire nociu
amb contagis de la tos dels xiulaires; el temps fa via
i pren forma en una mort de cendra; l'amor pel seu frau,
la fam del feliç Cadàver, mentre assumiu
el món indeleble.

Dylan Thomas (versió d'Isidre Martínez)

divendres, 3 d’abril del 2009

sobre el poefesta

La veritat és que va ser ben interessant. Potser enguany el centre absolut no va ser la poesia en ella mateixa, sinó els seus contorns, on ella entra i ix ben a gust: tres cantants, una teatralització de fragmets del dietari de Josep Piera, fins i tot un poeta tortosí que caminava per la frontera entre oralitat i escriptura.
Tot, em va interessar. Però una de les coses que més em va emocionar és que, per motius molt diferents, ens poden interessar els mateixos temes, com per exemple la llengua: Berta Piñán i Ana Diz s'hi interessaven per motius ben diferents, per exemple: l'una escriu en asturià, una llengua que l'Estat Espanyol deixa ja en la inexitència (que és on voldria tenir totes les que no són el castellà) mentre que l'altra, argentina que fa molts anys que viu a Nova York, on és professora universitària, escriu llibres en anglès i en castellà.
Qui no hi ha ser, s'ho va ben perdre. Perquè va pagar la pena.