dilluns, 28 de gener del 2013

Miren Agur Meabe

NOTES BREUS, 1

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm féu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

Miren Agur Meabe, "El codi de la pell" (selecció), Edicions 96, 2006

Com diu la mateixa Maria Josep Escrivà, que és la traductora, una de les coses que més agraesc a la literatura és que m'ha permés conéixer -i crear lligams- amb persones fascinants que, a més de les paraules, tenen tot un immens món al darrere. Sóc feliç de poder participar d'aquests mons. I és, aquest, el millor dels premis possibles.

divendres, 25 de gener del 2013

Ressenya sobre Elies Barberà

Avui i demà, Elies Barberà està de gira per València i La Safor. I per aquest motiu me n'he recordat d'una ressenya que vaig fer de "Zoo" (ed. Bromera) per a "Lletres valencianes" (núm 21, any 2007). He de confessar que, en llegir-la, m'ha sorprés que insistesc massa en els punts febles i crec que no pose prou de relleu que em va semblar un llibre magnífic. M'autoexcuse perquè sóc conscient que la meua intenció era marcar allò que per a mi (i per a ningú més) seria el camí ideal a prendre. I que, per això mateix que em va agradar, insistesc més en quines coses no i quines coses sí. Perquè el vaig llegir com un camí d'investigació poètica, també. I per una via, a més a més, que a mi m'interessa(va) molt.
Ara, amb perspectiva, pesen infinitament més els encerts que les provatures. Fet i fet, és un llibre dels que ha perdurat en el meu interior. Quan en canvi n'hi ha d'altres dels quals he parlat millor però no m'han marcat gens.
Resulta evident: qui no arrisca no guanya.
(Per altra banda, com reflexiona T. S. Eliot, per a que existisca un Shakespeare ha d'existir un moment de plenitud que és fruit de molts grans autors que han realitzat les provatures prèvies i, des de la meua perspectiva, en la literatura catalana ara estem en això: ser conscients que cimentem: si ens pensem que hem de ser directament uns Ausiàs March sense cap esforç previ, no arribarem mai enlloc)
Bé, la ressenya en qüestió és la següent:


Elies Barberà s’enfronta al món actual amb uns versos esquerps i durs com la realitat, amb resultats brillants. Descriure el present amb versos actuals
ZOO
ELIES BARBERÀ
BROMERA. COL·LECCIÓ «POESIA», 72
72 PÀGINES
EDICIONS BROMERA, ALZIRA, 2007
És aquest un llibre estructurat en quatre parts molts diferents. En la primera, «Peixera de taurons», sobta la coincidència temàtica amb Jordi Julià en un llibre publicat alhora i en la mateixa editorial. Si Jordi parla de Déus de fang, Elies Barberà ho farà de Tòtems. En tots dos casos, aquests déus falsos estan lligats al pas del temps, si bé Barberà no té un to tan nostàlgic ja que, per a ell, el pas del temps té unes connotacions més físiques, com per exemple en «Esquerdes», un gran poema que aconsegueix lligar individu i pedra: «però la pedra té porus també / per on serpeja i riu l’argent de l’aigua. / i a vegades, l’aigua es congela a dins / i el gel esquerda la pedra, i el jo / ja salta en mil bocins de carn vexada».
En aquesta part, tot i que planteja temes interessants i té grans poemes, també trobem dubtes, vacil·lacions i caigudes, com si l’autor encara buscara la pròpia veu. És un esforç de cerca que també cal reconéixer-li perquè, a més, hi ha força encerts.
La segona part duu per títol «Lluernes en vol» i sembla la més fluixa i breu: són uns pocs poemes curts que sonen una mica forçats.
La tercera, «Els ulls del mussol», és, per contra, la millor: llargs poemes en prosa que reflexionen sobre el món contemporani alhora que intenta descriure’l, amb poemes com les diferents postals, que proven de captar la imatge alhora
que les sensacions. Ja des del primer poema, la primera postal, sobta, en primer lloc, com és capaç de, pràcticament només amb l’adjectivació, destacar les ombres del món consumista actual: tot el text és una llarga enumeració adjectivada. Com a exemple, un fragment gairebé a l’atzar: «[...] les barretes de cereals, energètiques. les begudes isotòniques. els bífidus, actius. el menjar macrobiòtic. els centres comercials[...]». Crec que és un encert per part de l’autor
el fet de trencar els ritmes més tradicionals i provar de crear un fresc del món contemporani, del que coneix, del capitalista. Malgrat algun tòpic sobre burgesos, en general, el fresc és brillant: hi caben reflexions sobre els fets més actuals.
La millor reflexió que he llegit mai sobre els terroristes suïcides és el brillant poema «Anunciazione, di Leonardo». En tota la secció trobem un parell de caigudes, però queden totalment eclipsades pels encerts brillants i la capacitat de reflexionar sobre l’home actual a partir d’anècdotes molt pròpies d’un present fugisser, com el suïcidi de Marco Pantani o la figura de Teresa de Calcuta, que li proporciona una excusa per a reflexionar sobre la cristiandat en aquests temps
de capitalisme exacerbat.
M’ha fascinat la capacitat que demostra per a ser crític només amb el pes dels fets, sense excessius judicis de valor: amb simples enumeracions adjectivades que
es limiten a mostrar les contradiccions, com per a la segona postal, on un concepte positiu com el de la sostenibilitat es lliga amb el del control de les persones per part dels governs, o al metapoema «Antologia», una mica tòpic però prou cert, on amb un to entre simpàtic i irònic critica els mals de la nostra molt burgesa (però de la burgesia del XIX) i benpensant poesia. I té raó.
Tanca el llibre una quarta part amb un únic poema llarg que podria haver estat inserit perfectament en l’anterior: «La mona». Aquest poema, que presta el títol
al llibre, ens presenta un món desolat, un món zoològic on la mona «esgotada per res jeu al pallús. / ni molsa ni bambú. cansats els ulls. / és massa tard. ja ve la nit al zoo».
No diré que aquest és el llibre més perfecte i redó que he llegit darrerament, però sens dubte és el que millors propostes ha fet. Amb alguns encerts absolutament memorables. Aquells que pensen que la literatura es va acabar abans de les avantguardes, que se n’abstinguen.
Josep Lluís Roig

dimecres, 23 de gener del 2013

Cites amb Elies Barberà

DESASTRUC (A L'ESTIL DE FRANÇOIS VILLON)

més descurat cada jorn
de parracs del vent vestit
quasi nu de tot ço és
tan bellament negligent

tot estel·lar
espurnejant
de diamants
incandescents
i abandonat
com en Diògenes claquejant
sota la pluja

com el navili cap a la catàstrofe
il·luminat
s'endinsa cap al caos

-Elies Barberà, "Equilibrista", Pagès editors, 2004.

Tenim aquests dies a Elies Barberà de gira per València i per Gandia per a presentar una antologia seua (amb cd de poemes recitats inclòs)a l'editorial Lapislàtzuli.
Jo, com a subjecte lector, recomane vivament el seu llibre "Zoo", publicat a Bromera el 2006. Em sembla una lectura fascinant del món on vivim. Dura, però fascinant. Encara ara recorde amb nitidesa l'impacte que em va causar un poema que descrivia allò que pensava un terrorista suïcida.



divendres, 18 de gener del 2013

Any Espriu

Mai no he estat molt d'aniversaris, malgrat que sóc conscient de viure en una societat encara postromàntica. Bé, al cas: que ahir, mentre parlava amb una amiga sobre Salvador Espriu, em va venir al cap el curs que feia COU (com d'antic sóc!) a l'Institut Màrius Torres de Lleida, quan Pep Coll ens va llegir el conte "Tereseta que baixava les escales". No recorde la teoria però el conte sí. Perfectament.
El cas és que Espriu forma part dels poetes dels quals m'interessa molt més l'obra perifèrica (ho sent molt, però per a un poeta tot allò que no és poesia és obra perifèrica)que no la pròpia poesia. Agustí Bartra seria un altre dels casos. Trobe molt més fascinant el teatre o la narrativa que no la pròpia poesia, de vegades massa presonera de les circumstàncies. Com, per altra banda, havia de ser.
Fet i fet, m'alegre tant de l'atenció dedicada a Espriu com la trobe a faltar cap a Bartra.
Però, ja que hi som, m'ha agradat rellegir l'entrada de Pau Sif sobre Sinera, i també voldria recolzar una iniciativa internauta per conmemorar aquest Any Espriu.

dimecres, 16 de gener del 2013

De què parle quan parle de córrer

Al seu moment, em va impactar llegir les reflexions de Murakami ("De què parlo quan parlo de córrer")sobre la lluita contra u mateix i l'acceptació del pas del temps reflectit en el fet de córrer, en aquell no lluitar ja per rebaixar el temps, sinó fer tot el possible per evitar que, irremeiablement, augmente al ritme de l'edat.
L'altre dia, també vaig llegir una entrada que reflexionava, a partir del córrer, sobre el destí, amb un títol tan senzill com "Per què córrec".
La veritat és que jo no córrec. Jo passege els gossos. En concret un que corre només per plaer. Quan el traus a passejar i arribes als horts de tarongers en extinció i li soltes la cadena ell comença a córrer sense cap destí concret. Només amunt i avall...
Bé, que me'n vaig per les rames, perquè el que volia explicar és que, malgrat que no córrec, sí que vaig escriure farà un any aproximadament, un conte sobre el fet de córrer. Potser la culpa fou de Murakami i m'he animat a penjar-lo ara pel viatger immòbil.
Potser allò més bonic de la vida i/o de la literatura siguen els atzars que delimiten afinitats.
I, en resum, el conte:



El corredor
Ara el corredor entrena per la platja, descalç. Li agrada córrer, sentir els grans de l’arena entre els dits, com si aquests li mesuraren tant velocitat com distància. Així controla el ritme. Només batec. Cap estridència.
El silenci s’esdevé de sobte mentre ell cau a terra sense l’impuls del cor. Ni el colp se sent, del cos contra l’arena blanca. Li falta l’alè, li manca l’aire. S’ofega mut.
Obre la boca però no. Pensa que ara vorà una llum, la llum, que tot s’haurà acabat. Però no. Veu una paraula. La paraula perfecta que regala tot el sentit a una vida. L’ha de pronunciar. Només que la pronuncie tot tindrà sentit. Però no. Sense el batec, sense el ritme, no ho aconseguirà. Llavors decideix escriure-la. Malgrat la consciència entelada, és fàcil encara moure la mà, crear un món nou, com si fóra déu. Però no. No és déu.
L’equip de salvament, avisat per algú benintencionat que l’ha vist caure, ha arribat amb rapidesa, de manera que encara li queden unes engrunes de vida mentre se l’emporten amb urgència cap a l’hospital. Ha quedat així el mot abandonat sense finalitzar, com un edifici que ha esgotat el pressupost, arruïnat.
A la unitat de cures intensives, intubat entre xeringues i alarmes, només guarda consciència per a recordar la paraula. Dos dies. Fins a la mort. No hi ha llum, no hi ha túnel. Només allò que no és anomenat.

dimarts, 15 de gener del 2013

Ivan Brull

ADÉN, 1884

La dona d'Abissínia
s'ha despertat. Un home
suat, febrós, parla espurnes d'un somni.
Amb gestos elegants, ella es disposa
a encendre una candela. A les palpentes
cerca els llumins, els seus dits toquen
la brúixola Cravet i la col·lecció
mineralògica.
Són a prop del sextant. Resta la nit
deserta amb llur silenci aràbic.
Pren un drap, l'humiteja,
i li cobreix el front. Continua el deliri.
Ella resa, potser, alguna cosa...
Temps enrere Rimbaud li va escriure a sa mare:
Jo no tinc cap afecte
vers la vida; i si visc, ho faig per cansament...

El cansament com a motor dels polsos.
Mireu la mort com n'era, d'abundosa.

- Ivan Brull, Guia de perduts, ed. Germania.

Aquest dimecres 16 és la presentació de Guia de perduts a Ca Revolta. Fa uns dies en vaig parlar.

dilluns, 14 de gener del 2013

MAL

"NO EM POT DONAR EL QUE SHIMAMOTO EM DONAVA. PERÒ ÉS QUÍ, ÉS MEVA, I FA TOT EL POSSIBLE PER DONAR-ME TOT EL QUE POT. ¿COM PODRIA VOLER FER-LI MAL?
PERÒ ALESHORES NO HO SABIA. NO SABIA QUE POGUÉS FERIR UNA PERSONA TAN PROFUNDAMENT FINS AL PUNT QUE MAI MÉS NO SE'N REFÉS. QUE PEL SOL FET DE VIURE, UNA PERSONA POT FER MAL A UNA ALTRA.
- HARUKI MURAKAMI, "L'AMANT PERILLOSA", LABUTXACA, 2012.

divendres, 11 de gener del 2013

POESIA PER LA REVOLTA

A Ca revolta (C/de Santa Teresa, 10, de València), segueixen insistint amb la poesia. L'últim a passar-hi ha estat Ruben Luzón, amb el seu "Ai" (ed. Bromera), un llibre de propostes diferents i úniques, de lectura necessària, amb la promesa que no deixarà ningú indiferent (no puc prometre si amb ganes de martiritzar-lo o santificar-lo).
I aquest nou any comencen fort: si no vaig errat, presentaran el que és el segon poemari d'Ivan Brull, que es va iniciar en la publicació amb un primer llibre prometedor i del qual ara esperem que complesca allò promés.
I, encara en gener, el seguirà una aposta segura: Elies Barberà.
La "publicitat" oficial diu:




I la informació la podeu trobar al seu web.

diumenge, 6 de gener del 2013

Crònica negra de reis

No confesse cap gran secret si exlique que tinc interés en les novel·les "negres". Considere que són una gran excusa per a reflexionar sobre el present. No m'interessa tant la intriga com la visió de la realitat que provoca. Ja als anys de bonança econòmica eren una bona manera de mostrar el cantó fosc que aquesta bonança provocava. (Per exemple, tota la sèrie de Kurt Wallander no fa sinó anunciar aquesta crisi perpètua del sistema del capitalisme del "benestar").
Bé, el cas és que m'estic llegint paral·lelament -una al menjador i l'altra al dormitori- dues novel·les negres: "L'edat del dubte" d'Andrea Camilleri i "Crònica negra" de Juli Alandes. Vaig aproximadament per la meitat, de manera que no faré valoracions globals ni coses d'aquestes, però sí que m'han cridat l'atenció un parell de coses:
La primera és la dèria que tenen tots dos autors per citar poetes en les seues novel·les negres. De contemporanis i de clàssics.
I la segona, que mentre lliges Camilleri no pots estar-te de pensar que això només ho podia haver escrit un italià. I mentre lliges Alandes no pots estar-te de pensar que això només ho podia haver escrit un valencià. No vaig a dir que això siga positiu ni negatiu, però sí que, en el cas valencià, és un miracle. Ser un poble anorreat (perdó per la parauleta) i alhora mantenir una personalitat evident, capaç de crear literatura comparable sense problemes a la de qualsevol altre país, en una llengua que encara ara és (dissimuladament?) perseguida...
Encara que desapareguérem demà, hem escrit una de les pàgines més impossibles de la història cultural d'Europa. I a qui li coga, que es rasque.