Presentació del llibre
Quan érem divendres
d'Àngels Gregori
Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2013
Divendres, 28 de març a les 20 h al Teatre Olímpia d'Oliva
Amb l'autora, Francisco Brines, Marta Pessarrodona i Francesco Ardolino
Actuació musical de Marina Rossell, amb cançons de Georges Moustaki
Where the streets have no name
De vegades el dolor s’instal·la en una casa
com s’instal·la la calefacció o el corrent elèctric.
No sabem el pes que sostindran les bigues,
ni fins quan aguantaran els fonaments
abans d’obrir una fissura.
Però acumulem les hores sobre els murs
i enderroquem passats
que abans s’alçaven en terrenys
com un bonic motiu per sobreviure.
Coneixem, però, les capes que hem hagut
d’emblanquinar damunt d’altres capes.
Com un alfabet en braille
que pel relleu dels seus significats
n’endevinem les cicatrius.
De vegades les històries es repeteixen
canviant el nom i el lloc de domicili.
I de vegades els dolors s’instal·len
com un pacte a dues bandes,
com el pany d’una porta trencada
que algun dia haurem de reparar,
com una herència prèviament acordada.
- Àngels Gregori, "Quan érem divendres"
Poques vegades en la vida hem assistit tan en directe a la maduració d'una (o d'un) poeta. Cada llibre seu ha aportat un pas més en l'evolució humana. En aquest llibre assistim en una darrera part impressionant a la malaltia,la mort o la possibilitat de la mort d'un ésser estimat. La constatació que som finits. De manera que aquesta consciència sura com un tel per sobre de l'existència. Sense negar la vitalitat, la vida, l'atenua. Queda, així, un llibre vitalista com tots els anteriors, però matisat per la realitat. I d'aquesta lluita entre la realitat i les esperances (que no només el desig) és on naix molta poesia. I Àngels, una vegada més, ha fet un pas endavant.
dimecres, 26 de març del 2014
dilluns, 24 de març del 2014
Reflexió sobre els premis literaris
Enguany, per l'abril es lliuren dos premis literaris en els quals estic de jurat: El Senyoriu d'Ausiàs March i el Poefesta Ciutat d'Oliva. Al primer s'han presentat gairebé quaranta llibres i al segon poc més de quaranta. Amb l'afegit que, a més, en la seua immensa majoria, no coincideixen. En total, més de setanta llibres.
Del segon, n'he fet una preselecció de nou llibres. Nou que, per a mi, són publicables. Només en guanyarà un que serà, necessàriament, just i injust guanyador. A la decisió final intervindran, necessàriament, gustos personals, interessos, complexitats,... És difícil.
I no és un bon símptoma que els premis siguen gairebé l'única solució per a publicar. Sort a totes i tots. Qui guanye, que sàpiga que hauria pogut no guanyar. Cal ser-ne conscient. Fet i fet jo, quan em concedeixen algun premi, procure tenir-ho present.
Del segon, n'he fet una preselecció de nou llibres. Nou que, per a mi, són publicables. Només en guanyarà un que serà, necessàriament, just i injust guanyador. A la decisió final intervindran, necessàriament, gustos personals, interessos, complexitats,... És difícil.
I no és un bon símptoma que els premis siguen gairebé l'única solució per a publicar. Sort a totes i tots. Qui guanye, que sàpiga que hauria pogut no guanyar. Cal ser-ne conscient. Fet i fet jo, quan em concedeixen algun premi, procure tenir-ho present.
divendres, 21 de març del 2014
Al meu gos li agrada més Xavier Aliaga que Teresa Solana
Per motius que no fan al cas, quasi tots els gossos que he tingut han passat una època de lectors. Tani va rosegar "Compàs d'espera" d'Enric Sòria, Monk, "La presó de l'aigua", que com a mínim era del seu amo, i Tard s'ha rosegat "Neons de Sodoma" i "L'hora zen". Faig constar que, aproximadament, tots es poden llegir, però Tard va rosegar amb més insistència "Els neons..."
Jo no dic res més.
Quan Monk va rosegar elS meuS exemplars, vaig escriure un conte basat en fets reals, podríem dir:
Guia maldestra per a salvar paraules
Vivia en un xalet als afores del poble, ell. Hi viva de feia anys, des de just abans de l’especulació urbanística i la llarga transformació de la platja en una successió d’edificis.
Vivia, doncs, en un xalet als afores del poble, a sobre d’un antic hort de tarongers dels pares i enfront d’un parc que, lentament, van condicionar. Li agradava el lloc: una terra feraç, amb l’aigua poc profunda, que havia facilitat la supervivència de les plantes antigues del parc d’enfront de casa i que alimentava les pròpies del jardí descurat amb apassionament.
Un mango plantat després del viatge a l’Àfrica en produïa a cabassos any sí, any no i provocava la sol•licitud de mangos verds per ser menjats amb sal. Un advocat, també, que creixia desmesuradament, com el salze del darrere, que ja era més alt que la casa, malgrat que dos hiverns endarrere li havien tallat vuit metres d’alçada... Però tot això potser no és important per a aquesta història.
Ell hi viu. Li agraden els llibres, escriure. Li agrada llegir i teclejar a la terrassa del davant, cara al parc, als arbres gairebé ja centenaris. Li agraden tant els libres que ha hagut de desplaçar part de la biblioteca familiar a una habitació que han fet a la cotxera, una cotxera, d’altra banda, molt lluminosa perquè el nivell freàtic és tan alt que la van construir ran de terra.
Fa uns anys, va publicar un llibre de poemes. I uns altres anys després, l’editorial li va enviar una amable carta on li anunciava que procedirien a convertir en paper reciclat tots els seus pobres fillets o llibres que no havia venut, excepte un cert romanent. La carta, amb traïdoria, li oferia de comprar-ne tants com volguera a preu d’autor. Ell hi va caure parcialment, i els llibres van acabar a la cambra de la cotxera, lluminosa però allunyada.
Així, doncs, ell, el poeta, mentre llegia un dia a la terrassa, li va semblar veure un cadell de gos. I un altre dia va arribar a la certesa. Era un d’un color bonic, marró clar lluminós. De pèl curt. Entre cadell i jovenet. Els fills i les filles del poeta insistiren amb insistència que calia salvar-lo. Un gos que escoltava les paraules dolces però no es deixava agafar. El poeta, doncs, hagué d’untar-se les mans amb paté per deixar-se-les llepar pel ca de pèl bonic i encara dents de llet. Aquesta senzilla operació permeté l’aproximació i el contacte en forma de placatge. Després calgué rentar-lo, desparasitar-lo per dins i fora, i posar lluny del seu abast plàstics i qualsevol altre objecte que àvidament poguera caure sota el furor letal de les seues dentetes de llet.
I va passar l’estiu, el gos va créixer, començar a canviar la dentició i el poeta va tornar als afers propis, com participar de suport tècnic en un congrés de joves autors que tenia lloc a Gandia.
Un dia que eixia amb retràs i amb pressa de casa perquè feia tard al congrés, no se’n recordà de tancar la porta de la cotxera, de manera que l’animalet va demostrar tenir també molt d’amor pel seu nou amo i per la poesia perquè justament va optar per rosegar tants llibres com va poder dels que una editorial havia publicat i comprat per llàstima el nostre poeta, que en entrar al jardí de casa, el va veure envaït pels propis versos. Va recollir el desastre, el va desar al maleter del cotxe, el va tancar a la cotxera, va tancar la cotxera, va tancar els ulls en passar per davant del gos sol•lícit de pèl curt marró clar destroyer i així va aconseguir arribar a casa sense matar-lo.
Uns dies després, en un recital de mallorquins exitosos a València, en un local al casc antic, a prop de l’institut francés, el poeta s’hi va trobar una jove estudiosa croata i una molt jove i prometedora poeta que coneixia pel congrés coetani del gos rosegador. A la conversa, acabà per aparèixer el tema de l’escriptura, del llibre publicat, del gos rosegador. De manera que el poeta encara va recórrer al maleter per vore si hi havia algun llibre llegible al mig d’aquell desastre, com així va ser: un preciós exemplar que tenia al cantó inferior dret l’absència perfecta marcada per les dents. Un buit semicircular que, tanmateix, no havia arrencat cap mot.
Mai no haguera pensat que un gos podria fer arribar un poemari a Croàcia.
Jo no dic res més.
Quan Monk va rosegar elS meuS exemplars, vaig escriure un conte basat en fets reals, podríem dir:
Guia maldestra per a salvar paraules
Vivia en un xalet als afores del poble, ell. Hi viva de feia anys, des de just abans de l’especulació urbanística i la llarga transformació de la platja en una successió d’edificis.
Vivia, doncs, en un xalet als afores del poble, a sobre d’un antic hort de tarongers dels pares i enfront d’un parc que, lentament, van condicionar. Li agradava el lloc: una terra feraç, amb l’aigua poc profunda, que havia facilitat la supervivència de les plantes antigues del parc d’enfront de casa i que alimentava les pròpies del jardí descurat amb apassionament.
Un mango plantat després del viatge a l’Àfrica en produïa a cabassos any sí, any no i provocava la sol•licitud de mangos verds per ser menjats amb sal. Un advocat, també, que creixia desmesuradament, com el salze del darrere, que ja era més alt que la casa, malgrat que dos hiverns endarrere li havien tallat vuit metres d’alçada... Però tot això potser no és important per a aquesta història.
Ell hi viu. Li agraden els llibres, escriure. Li agrada llegir i teclejar a la terrassa del davant, cara al parc, als arbres gairebé ja centenaris. Li agraden tant els libres que ha hagut de desplaçar part de la biblioteca familiar a una habitació que han fet a la cotxera, una cotxera, d’altra banda, molt lluminosa perquè el nivell freàtic és tan alt que la van construir ran de terra.
Fa uns anys, va publicar un llibre de poemes. I uns altres anys després, l’editorial li va enviar una amable carta on li anunciava que procedirien a convertir en paper reciclat tots els seus pobres fillets o llibres que no havia venut, excepte un cert romanent. La carta, amb traïdoria, li oferia de comprar-ne tants com volguera a preu d’autor. Ell hi va caure parcialment, i els llibres van acabar a la cambra de la cotxera, lluminosa però allunyada.
Així, doncs, ell, el poeta, mentre llegia un dia a la terrassa, li va semblar veure un cadell de gos. I un altre dia va arribar a la certesa. Era un d’un color bonic, marró clar lluminós. De pèl curt. Entre cadell i jovenet. Els fills i les filles del poeta insistiren amb insistència que calia salvar-lo. Un gos que escoltava les paraules dolces però no es deixava agafar. El poeta, doncs, hagué d’untar-se les mans amb paté per deixar-se-les llepar pel ca de pèl bonic i encara dents de llet. Aquesta senzilla operació permeté l’aproximació i el contacte en forma de placatge. Després calgué rentar-lo, desparasitar-lo per dins i fora, i posar lluny del seu abast plàstics i qualsevol altre objecte que àvidament poguera caure sota el furor letal de les seues dentetes de llet.
I va passar l’estiu, el gos va créixer, començar a canviar la dentició i el poeta va tornar als afers propis, com participar de suport tècnic en un congrés de joves autors que tenia lloc a Gandia.
Un dia que eixia amb retràs i amb pressa de casa perquè feia tard al congrés, no se’n recordà de tancar la porta de la cotxera, de manera que l’animalet va demostrar tenir també molt d’amor pel seu nou amo i per la poesia perquè justament va optar per rosegar tants llibres com va poder dels que una editorial havia publicat i comprat per llàstima el nostre poeta, que en entrar al jardí de casa, el va veure envaït pels propis versos. Va recollir el desastre, el va desar al maleter del cotxe, el va tancar a la cotxera, va tancar la cotxera, va tancar els ulls en passar per davant del gos sol•lícit de pèl curt marró clar destroyer i així va aconseguir arribar a casa sense matar-lo.
Uns dies després, en un recital de mallorquins exitosos a València, en un local al casc antic, a prop de l’institut francés, el poeta s’hi va trobar una jove estudiosa croata i una molt jove i prometedora poeta que coneixia pel congrés coetani del gos rosegador. A la conversa, acabà per aparèixer el tema de l’escriptura, del llibre publicat, del gos rosegador. De manera que el poeta encara va recórrer al maleter per vore si hi havia algun llibre llegible al mig d’aquell desastre, com així va ser: un preciós exemplar que tenia al cantó inferior dret l’absència perfecta marcada per les dents. Un buit semicircular que, tanmateix, no havia arrencat cap mot.
Mai no haguera pensat que un gos podria fer arribar un poemari a Croàcia.
dimecres, 19 de març del 2014
Celebracions diverses
Vaig nàixer el dia de la dona i de nom Josep, de manera que per març se m'acumula la feina.
Amb les celebracions, ens hem acabat la cervesa belga que vam portar aquest estiu.
(alguna cosa d'estranyament extraordinària han de tenir els belgues per a tenir tanta varietat de cervesa que, a més, estava etiquetada estrictament bilingüe, algunes fins i tot en el nom!)
També, entre d'altres coses, hem aprofitat per menjar-nos uns cannoli, que encara que no són frescs com els d'en Montalbano, també estaven bons.
Un homenatge a Camilleri i les seues ganes de viure.
Però, entre els regals, un d'inesperat: la diputació d'Alacant va publicar el 2012 diversos llibrets que havien guanyat el Premi de Teatre Breu Evarist Garcia i ahir, amb una miqueta d'endarreriment, han aplegat els meus exemplars...
La veritat és que el que més em va impactar fou l'estrena. I que funcionara. Era un text un poc peculiar, basat en la repetició, que parlava sobre l'Alzheimer...
Amb les celebracions, ens hem acabat la cervesa belga que vam portar aquest estiu.
(alguna cosa d'estranyament extraordinària han de tenir els belgues per a tenir tanta varietat de cervesa que, a més, estava etiquetada estrictament bilingüe, algunes fins i tot en el nom!)
També, entre d'altres coses, hem aprofitat per menjar-nos uns cannoli, que encara que no són frescs com els d'en Montalbano, també estaven bons.
Un homenatge a Camilleri i les seues ganes de viure.
Però, entre els regals, un d'inesperat: la diputació d'Alacant va publicar el 2012 diversos llibrets que havien guanyat el Premi de Teatre Breu Evarist Garcia i ahir, amb una miqueta d'endarreriment, han aplegat els meus exemplars...
La veritat és que el que més em va impactar fou l'estrena. I que funcionara. Era un text un poc peculiar, basat en la repetició, que parlava sobre l'Alzheimer...
diumenge, 16 de març del 2014
Poemes sobre teatre
acabarem abans
la taquillera i l'acomodador
discuteixen sobre l'amor
al fons de l'escenari.
l'encarregat de manteniment
anuncia per megafonia
que ja no queda llum ni aire.
l'autor i el director comenten
aspectes conceptual de l'obra
a l'entrada del bany.
parlen llengües que no entenc
i em plau de concentrar-me
en l'arquitectura de la sala.
- Eduard Escoffet, El terra i el cel, labreu edicions, 2013.
Acotacions
L'escenari al fons, ampli, gran,
il·luminat.
Immens vertigen en una cascada de cadires
cap al centre.
I tu assegut, sol, a l'última filera de butaques,
vora la porta d'entrada o de fugida
que romandrà tancada.
Mentrestant, ningú no actua.
- Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries, Pagès editors, 2004
la taquillera i l'acomodador
discuteixen sobre l'amor
al fons de l'escenari.
l'encarregat de manteniment
anuncia per megafonia
que ja no queda llum ni aire.
l'autor i el director comenten
aspectes conceptual de l'obra
a l'entrada del bany.
parlen llengües que no entenc
i em plau de concentrar-me
en l'arquitectura de la sala.
- Eduard Escoffet, El terra i el cel, labreu edicions, 2013.
Acotacions
L'escenari al fons, ampli, gran,
il·luminat.
Immens vertigen en una cascada de cadires
cap al centre.
I tu assegut, sol, a l'última filera de butaques,
vora la porta d'entrada o de fugida
que romandrà tancada.
Mentrestant, ningú no actua.
- Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries, Pagès editors, 2004
dimecres, 12 de març del 2014
Maria Josep Escrivà
Fa poc, Maria Josep Escrivà recordava haver arribat a aquest món. Independentment de l'amistat que ens uneix de fa moooolts anys, per a mi forma part del nucli dur del meu món literari. És un plaer discutir amb ella de literatura i em meravella la paciència amb la qual crea el seu món literari. Més sensitiva que cerebral, ha bastit poemes magnífics.
Bé, el cas és que, amb això de l'aniversari, m'ha vingut al cap que el meu fill va recitar el poema que us pose tot seguit. El va recitar no bé, sinó magníficament. Si d'això es poguera viure materialment, ell s'hi podria dedicar. Així que, una vegada més,
El riu
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.
Maria Josep Escrivà
I per a deixar constància de com passen els anys, va tot seguit una foto de la xarxa on estem al café Lisboa.
.
Passa el temps però queden les paraules.
dilluns, 3 de març del 2014
Dijous dia 6 de març, "Nous models de literatura juvenil" a Gandia
Dijous dia 6 de març, amb el títol global de "Nous models de literatura juvenil" conversaran Xavier Aliaga i Josep Lluís Roig, moderats per Isabel Canet.
Els dos autors aprofitaran l'ocasió per presentar-nos els seus dos últims títols:
-El meu nom no és Irina (Andana), de Xavier Aliaga.
-München (Tabarca), de Josep Lluís Roig.
Si us ve de gust, ens trobem a Ambra Llibres, Gandia, a les 19.30 hores.
Els dos autors aprofitaran l'ocasió per presentar-nos els seus dos últims títols:
-El meu nom no és Irina (Andana), de Xavier Aliaga.
-München (Tabarca), de Josep Lluís Roig.
Si us ve de gust, ens trobem a Ambra Llibres, Gandia, a les 19.30 hores.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)