dimarts, 29 de desembre del 2015

NARRATIVA I DONES

NARRATIVA I DONES

Als últims temps, de vegades he sentit, escoltat, comentaris sobre la manca de narradores, com a mínim per València. I potser és cert, si mirem només les estadístiques: nombres totals. Però no per qualitat, això queda fora de discussió. A més, estic segur que, amb el pas dels anys, al ritme que la societat aplegue a una igualtat real –no en puc dubtar, d’això, encara que tampoc no és fàcil que arribe- la producció, bona i dolenta, s’equipararà en nombre.
A més, se suposa que el món de la cultura ha d’anar per davant de la societat, hauria d’estirar d’aquesta. (Sí, ja sé que el món de la cultura ha tendit a deslligar-se de la societat, ja sé que el món de la cultura en català, com a mínim a València, no té cap altaveu per fer-se escoltar, sí, ja sé...) Bé, el cas és que la cultura hauria d’aspirar a estirar de la societat. És per això que em sorprenia l’evident desequilibri quantitatiu entre homes i dones narradors en la meua generació (nascuts entre el mil nou-cents seixanta-i-escaig i el setanta-i-escaig) que, se suposava, era la primera generació “normal” (que teníem accés “lliure” a la llengua i la literatura, que fins i tot vam veure com començava a introduir-se a l’ensenyament,...).
El cas és que érem la primera generació educada en el postfranquisme però la narrativa no era un camp que interessara a una quantitat excessiva de dones de la meua generació valenciana. O això pensava, perquè en els darrers anys han aparegut com a mínim tres grans narradores d’aquesta generació que, pel motiu que fóra, no havien publicat abans.
Per ordre alfabètic seria: Maria Folch (1966). Malgrat que la seua primera novel•la siga Després vénen els anys (2014), Antoni Albalat (magnífic poeta gràfic) em va comentar, metre parlàvem sobre la novel•la, que Maria Folch escrivia des de joveneta. Així, doncs, que no haja publicat abans és una qüestió d’autoexigència, atzars, el que siga. En resum, que ha tret una molt molt bona primera novel•la.
Com que en parle en altres llocs i per estalviar repeticions, he pensat copiar ací el que en diu Ricard Garcia (un delicat magnífic poeta) al seu web (http://www.ricardgarcia.cat/despres-venen-els-anys-de-maria-folch/):
Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel•la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:
Narració trenada
A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel•la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.
D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl•liques en què està ancorada una bona part de la novel•la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel•la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.
El protagonisme de la novel•la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.
Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel•la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.
Aquesta és, doncs, una novel•la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.
Novel•la de la memòria
S’ha dit força que aquesta és una novel•la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel•la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.
En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel•la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.
És ben cert que aquesta novel•la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel•la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel•la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.
El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel•la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il•lusiona a Blanca i a Michele?
Geografia
No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel•la ho té ben present.
Identitats
Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel•la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.
La sal de la vida
Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel•la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel•la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.
Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel•la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.
I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel•la que ja té un lloc entre els meusefectes personals.

La segona autora és Anna Moner (1967), que a banda d’alguns pocs contes publicats des del 2006, va publicar Les mans de la deixebla (2011) i ara (2015) ha tret El retorn de l’hongarès. Malgrat que el seu estil retòric i el seu gust per la novel•la històrica allunyada del present la situen ben lluny dels meus gusts literaris, és de justícia reconéixer els seus mèrits: El retorn de l’hongarès és una novel•la quasi gòtica, d’ambient fascinant i molt redona.
De tota manera, per no ésser tendenciós, transcric la crítica d’Anna Maria Villalonga a “El núvol” (http://www.nuvol.com/critica/anna-moner-el-retorn-de-lhongares-2/):
El retorn de l’Hongarès, de l’escriptora valenciana Anna Moner, va guanyar l’any 2014 el Premi Alfons el Magnànim de narrativa. L’autora, nascuda a Vila-real, llicenciada en Història de l’Art, artista i col•laborada habitual en diferents mitjans, ens delecta amb una segona novel•la (després de Les mans de la deixebla, Premi Enric Valor 2010) que no pot deixar indiferent ningú.
L’acció d’El retorn de l’Hongarès es desenvolupa a París en dos moments temporals diferents: a finals del vuit-cents (concretament al mes de maig de 1897) i a l’època actual. La trama del passat (criminal i fosca) s’imbrica amb la del present per confegir una novel•la fascinant i extremadament suggeridora. Es tracta d’un text amb ressons diversos, amb un bagatge intertextual que posa en relleu l’extensa cultura de Moner.
Ja parlarem del paper de la música, però, pel que fa a la literatura, hi podem detectar des de pinzellades gòtiques a un acostament ˗tal volta amb una certa voluntat d’homenatge˗ als pioners dels relats policíacs de finals del xix. Per les pàgines del llibre s’hi passegen, de manera més o menys explícita, Edgar Allan Poe o l’admirat Oscar Wilde. De fet, les reminiscències de la seva única novel•la, El retrat de Dorian Grey, se’ns fan paleses sens cap mena de dubte. També hi podem reconèixer la influència de l’alemany Patrick Süskind i la seva aclamada obra El perfum, per no parlar de les nombroses referències a textos literaris, artístics o filosòfics que salpebren la novel•la amb una estratègia i una cadència absolutament pertinents.
Tanmateix, la veu d’Anna Moner és una de les més personals, independents i lliures que he tingut darrerament la fortuna de conèixer. Amb un embolcall de thriller d’època, l’autora teixeix una trama bellíssima, embriagadora, molt original. Una història extremadament intel•ligent que ens aboca a reflexions serioses i profundes. No em fa res dir-ho: a reflexions universals.
El retorn de l’Hongarès planteja el conegut debat entre l’àmbit científic (l’estudi de la naturalesa, del món animal, de la medicina, de la incipient ciència forense) i l’art de la paraula, les humanitats, la música, la literatura, el teatre. La suposada oposició entre art i ciència, entre dues maneres d’enfrontar-nos a la vida i als seus misteris que actualment semblen antitètiques però que, en un passat per desgràcia ja massa remot, formaven part conjuntament de la gran riquesa del “saber” humà. Aquesta idea, que sura al llarg del text a partir de les característiques d’alguns dels personatges (magníficament dibuixats i delimitats), ens permet enfrontar-nos a una altra rellevant qüestió, principal dins la novel•la: les consideracions al voltant del fet inevitable ˗el més natural de tots˗ que afecta als éssers vius, inclosos els humans. Em refereixo al misteri insondable dels cicles de la naturalesa, de l’esdevenir vital. Parlo de la vida i de la mort, que funcionen com les dues cares de la mateixa realitat, que no es poden separar, que no fan sentit l’una sense l’altra.
Es fa molt difícil ressenyar El retorn de l’Hongarès sense caure en la temptació d’explicar coses que el lector haurà de descobrir per si sol. Hi ha tant a dir! En canvi, sí que puc permetre’m parlar-vos de les sensacions que l’obra m’ha produït. El retorn de l’Hongarès és un festival sensorial, un enorme plaer per als sentits. No exagero si afirmo que tota la novel•la es pot considerar una gran sinestèsia: les propietats de cada sentit (vista, gust, olfacte, oïda, tacte) sobrepassen el seu àmbit natural i s’associen a les altres amb una bellesa i una naturalitat exquisida. Voluptuositat de colors, de llums, de plantes, flors, pedres precioses, menges, abillaments… Tot en la novel•la llueix amarat d’una sensualitat i una sexualitat pregones, atàviques, indefugibles.
I després hi ha dos aspectes que aconsegueixin eixir de les pàgines i acaronar-nos en la vida real: el perfum i la música. El perfum, mescla d’aromes de la natura, particular per a cada un de nosaltres, tant en la vida com en la mort. El perfum, que ens defineix, ens motiva, ens conserva la memòria, ens provoca, ens apassiona, ens fa remuntar l’oblit i el temps, que ens fa embogir. I el mateix passa amb la música: el lenitiu per excel•lència, l’art més sublim de tots, el més durador, el més universal. Confesso que, a mesura que la novel•la anava citant el seguit de peces musicals de què gaudien els personatges (de Chopin, Liszt, Beethoven, Txaikovski i molts d’altres) jo anava experimentant la necessitat d’escoltar-les. No m’hi vaig resistir. Així, l’acte de llegir El retorn de l’Hongarès es va convertir per a mi en una experiència diferent, dinàmica i completa, intensament plaent.
No m’estendré en els personatges, perquè us vull cedir la felicitat de descobrir-los, però tots, del primer a l’últim, resulten esplèndids, inusitadament únics. D’altra banda, la novel•la està molt ben documentada. Les descripcions són extremadament detallades, tant en el vessant científic com pel que fa als costums i usos de l’època. L’autora ens passeja calmosament pel París de 1897, per l’obscuritat dels baixos fons, per la lluminositat dels ambients refinats, pels cabarets, els prostíbuls i els teatres, per l’òpera, els espectacles de màgia, el dipòsit de cadàvers i els nous boulevards de la ciutat. Amb una prosa de tall clàssic, rica, treballada, curosa. Amb una depuració estilística delicadament preciosista, curulla de matisos, que fa excel•lir i brillar, com una perla, la nostra llengua i la nostra literatura.
Que ningú no cometi el pecat de perdre’s El retorn de l’Hongarès. Ras i curt, una brutal experiència estètica, una polida joia.

La tercera narradora és Raquel Ricart (1962), que l’any 1999 va publicar una primera novel•la de gènere negre que va passar molt desapercebuda (tampoc no és una cosa d’estranyar, en aquest país nostre sense veu alta). Després d’això va publicar, amb èxit, tres novel•les juvenils (m’agrada que la literatura juvenil no estiga només en mans dels “professionals” d’aquesta, sinó que hi participen autors que li donen un tractament nou, atrevit, diferent, com el cas de Xavier Aliaga o Cinta Arasa).
El cas és que l’any 2010 publica Les ratlles de la vida, amb èxit indiscutible de crítica i premis. Ara (2015) acaba de traure El temps de cada cosa, una narració complexa, amb diferents nivells i registres que, francament, m’ha agradat. Sense excuses.
Ho dic perquè, mentre el llegia, m’he vist a mi mateix que mirava amb mals ulls petits detalls com que un dels protagonistes és professor de català a la Universitat de València. I són coses que faig jo també. De vegades pense que és el més natural del món. Al cap i a la fi, al món on visc hi ha molts professors de valencià, de català o mallorquí, hi ha persones que viatgen a Barcelona per veure una obra de teatre, o per assistir a un recital de poesia. Encara que, evidentment, la majoria de la societat valenciana no viatja tant.
És per això que tinc dubtes sobre si, a les obres que escrivim, hem de reflectir el nostre món o provar d’allunyar-nos-en. No ho sé. Si els meus personatges anaren al teatre a València, els duria a veure “El sí de las niñas” o “El mètode Grönholm”?
A banda d’aquests autodubtes, El temps de cada cosa m’ha semblat una novel•la ambiciosa i, alhora, molt humana. Per a no perdre de vista el propòsit inicial, copie la ressenya de Jaume C. Pons Alorda (un altre magnífic i volcànic poeta) extreta de “Núvol” (http://www.nuvol.com/critica/raquel-ricart-tot-te-un-temps-i-tot-temps-es-el-temps-de-cada-cosa/) que duu per títol “Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa”:
No és gens casual que en les últimes setmanes alguns dels premis més importants de la literatura catalana hagin caigut en mans d’autors que provenen del País Valencià, i és que aquest territori, com tots els que integren els Països Catalans, estan marcats per una forta vivacitat que a vegades costa de ser contemplada en el seu conjunt més ampli. Si Manuel Baixauli va aconseguir el Premi Joan Creixells amb La cinquena planta (Proa, 2014), Joan Benesiu es va emportar fa pocs dies el Premi Llibreter amb Gegants de gel (Periscopi, 2014) i Salvador Company va obtenir el Premi Pin i Soler de Novel•la amb una obra que Angle publicarà a la tardor: Sense fi. Tots tres autors han hagut de publicar a editorials del Principat de Catalunya per tal que s’hagin hagut de tenir en compte i també en consideració: ho han aconseguit. A base d’insistència ara sembla que estan vivint un celebratori moment dolç, indubtablement merescut.
També és el cas de l’autora Raquel Ricart, que anys enrere va tenir un paper rellevant amb Les ratlles de la vida (Tres i quatre, 2010), i que es va emportar un altre guardó indiscutible: el Premi El Lector de l’Odissea amb aquest El temps de cada cosa, que ara mateix acaba de sortir. Totes aquestes obres demostren que estem vivint una autèntica bomba per tal de valorar diverses generacions unides i mesclades d’autors d’una gran sensibilitat però també amb noves mirades lúcides i úniques, que s’escapen d’allò més comercial per explicar els secrets i els entreforcs d’una terra que ha patit una profunda devastació moral. Panorama que les darreres eleccions varen canviar dràsticament. Significarà això que els llaços entre els diferents espais geogràfics catalans començaran a canviar? Esperem que sigui així, ja que la situació d’abans era d’un quasi abandonament total que no ha pogut impedir que els autors, ferrenys, hagin continuat creant amb el seu gest indòmit de valentia i fúria.
El Premi El Lector de l’Odissea és un premi únic a Catalunya però també en l’àmbit europeu, per això el converteix en un premi molt especial i absolutament diferenciat de la resta, i per això precisament ben cobejat, ja que es decideix a través de les decisions del Consell dels Cent Lectors, que reben els manuscrits i que els discuteixen entre ells a través de trobades en què la literatura i la vida a vegades són molt difícils de deslligar. Llavors un jurat format per dos representants del Consell dels Cent Lectors i quatre escriptors o traductors es reuneixen per tal de decidir qui s’emporta la glòria. En la darrera edició, Raquel Ricart es va erigir triomfadora, i ara El temps de cada cosa, l’obra mereixedora de la distinció, arriba per confirmar el seu talent però també el seu mereixement.
El temps de cada cosa és una ambiciosa obra coral, amb múltiples arcs temporals i escenaris i personatges, que s’entrellacen en un tornado sensorial, poderosíssim, de ressonàncies barroques a l’estil de José Lezama Lima, per tal de regalar un retrat ample d’una sèrie de vides tocades per la catàstrofe, però capaces de superar qualsevol obstacle amb un poder secret i sensual. Quan li demanem a Tina Vallès, escriptora i correctora i membre del jurat, què en destacaria de la novel•la, ella s’explica amb tota la passió que la caracteritza i que l’obliga a defensar la novel•la amb determinació: “La veu. Les veus. La veu de l’autora i les veus dels personatges. Que és una novel•la escrita en veu alta. La comences a llegir i és com seure en un sofà tou en un racó fresc, amb els peus enlaire i cap rellotge a prop: la veu i les veus creen un ambient que t’acull i et fa llegir a poc a poquet, perquè no hi sobra res i hi ha de tot.”
Si alguna cosa varen destacar els Lectors de l’Odissea, i també els membres del jurat, és aquesta capacitat que té l’autora per atrapar tot aquell que llegeix cada línia com si la lectura esdevingués un procés hipnòtic, indeturable. Un cop comences ja és difícil abandonar les seves pàgines, i el regust que et deixa és com el d’haver viscut una experiència inoblidable, catàrtica, guaridora. La seva essència perviu durant molt de temps, ja que els seus ecos segueixen reverberant dins de la màquina neguitosa de l’esperit. Sílvia Romero, escriptora i guanyadora del premi en la convocatòria de l’any anterior amb El plagi (Proa, 2014), també té paraules elogioses dedicades a l’obra de Raquel Ricart: “Sobretot la capacitat de convertir allò concret en col•lectiu, perquè l’autora ens presenta uns escenaris i uns personatges que ens són propers, però els assumptes o matèries que ens mostra fan referència a temes universals. El que em va cridar l’atenció i em va captivar va ser, precisament, l’emotivitat de la història i la precisió amb què l’autora subministra la informació perquè tot plegat esdevingui realment interessant. Però sobretot valoro molt positivament la tria del punt de vista narratiu i l’hàbil utilització de diferents registres o recursos literaris.”
I és que Raquel Ricart, tot i que és molt àvida en el seu voler de connectar amb els seus llegidors, sempre intenta trobar tota una sèrie de mecanismes narratològics que no siguin els més habituals. La seva narrativa està dotada d’un punt experimentador que la fa inusual, però també l’allunya de tot allò més vist o prototípic. Precisament per això El temps de cada cosa va destacar per damunt d’altres volums al llarg de les diferents fases eliminatòries: perquè sorprèn, perquè atrapa, i perquè es nota que ve d’una ploma que sap fer servir amb energia les seves cartes. Des de l’organització del Premi El Lector de l’Odissea sempre s’ha volgut apostar per autors importants però que potser han tingut dificultats per tal d’arribar al gran públic. O sigui: autors cabdals però secrets. Així fou com Jordi Cussà va guanyar amb el seu frapant El noi de Sarajevo, o Neus Canyelles amb l’intimista L’alè del búfal a l’hivern, o Esperança Camps amb el suggerent El cos deshabitat, o Jordi Tomàs amb l’aventurer La mar dels traïdors. Totes elles són obres que configuren un ventall ampli en una Biblioteca de Babel marcada pel gust més enllà dels gèneres o de les classificacions: una llarga corrua de premiats que encara ara es poden llegir com una cadena coherent en què el que predomina és el gaudi per la narració entesa des de totes les seves possibilitats. El temps de cada cosa de Raquel Ricart viu, a partir d’aquest moment, al costat d’aquests autors com una integrant més en el llarg camí llarg de la literatura entesa com una forma de vida.
Tot i que a vegades l’obra pot arribar a ser molt tremendista, els resultats emocionen de forma inevitable, i creen un sentiment vibrant en el seu clímax. Tina Vallès ho té clar: “Quan un llibre em commou no me’n perdo ni una línia, i això és el que em va passar amb la novel•la de Raquel Ricart, tot i la pressa habitual de la lectura quan fas de jurat. És especial per les veus que deia abans però també per tots els elements que combina, de València als Estats Units, de les taronges als indis americans, d’Ausiàs March a Phileas Fogg. A més, els personatges de Ricart són de carn i vísceres, són reals, tenen llum i fosca i desperten un munt d’emocions, sovint contradictòries, al lector.”
L’editor, Jordi Rourera, també té paraules elogioses per a l’obra de Ricart: “És un llibre que deixa pòsit. Que et torna quan l’has acabat, no pots deixar de pensar-hi. I et sotragueja per dins. L’experiència humana que s’hi expressa és rica i complexa. La narració, construïda per a captar l’atenció des del primer moment. La veu, càlida, propera, que et situa en un món de gent senzilla i humil. L’estructura de trencaclosques o de fuga musical, que et porta de València als Estats Units, dels anys 50 al segle XXI, i a poc a poc crea un món on tot encaixa. Hi ha pocs llibres que tractin els temes del perdó i la redempció, lligats a l’abandó dels fills o el fet de renunciar-hi. Són temes delicats, que només poden defugir el melodrama a través de l’estructura i l’estil. I Raquel Ricart aconsegueix una novel•la que emociona per com et va dosificant la informació, com construeix una història amb moltes ramificacions que es van entrecreuant. Com gasta una llengua saborosa, personal. Com es pot entretenir en un capítol on sembla que no passi res per aconseguir el grau més alt d’emoció per al lector.”
[Sílvia Romero (1962), que també és anomenada a la ressenya, seria un altre cas de dona que comença a publicar novel•la tard i també novel•la negra (el 2003) i que també ha guanyat el premi El Lector de l’Odissea amb “El plagi”, una altra novel•la de lectura necessària]
[No ho puc deixar passar: m’ha encantat el concepte de Jaume C. Pons Alorda: autors cabdals però secrets. És aquest un concepte central en la literatura catalana: sense les eines d’un estat per a promocionar els seus autors, moltes vegades queden més escriptors interessants a fora que a dintre el cànon. I si, a més, influeix l’índex de vendes, ja ens en podem oblidar completament. Per a cagar-se i no torcar-se, que diria algú que jo conec]
Deixem els claudàtors per a anar cap a la conclusió: des de la meua perspectiva, resulta evident que amb el pas del temps s’ha equilibrat el nombre pel que respecta al sexe i, el que és més important, amb una qualitat indiscutible. No m’atreviria a afirmar que potser les dones tenen més trellat a l’hora de publicar i s’ho pensen dues vegades o més. Qualsevol banalitat d’aquestes és replicable. Però resulta evident que el sexe no és significatiu, pel que respecta a la qualitat, als temes,...
De manera que, si el problema pel qual el nombre de dones i homes és desigual és una qüestió social, la pregunta és: quantes autores ens hem perdut pel camí? I, el que és pitjor, quantes més encara ens haurem de perdre?

dijous, 17 de desembre del 2015

Llibres que recomane: Malabo i les cendres

NOVEL•LA DOCUMENTAL: UN NOU GÈNERE?


He assistit amb interès, els darrers anys, a l’aparició d’un nou gènere cinematogràfic que, des del meu punt de vista, ha resultat d’una frescor i creativitat com feia anys que no ocorria al món del cinema amb certa pretensió comercial: el fals documental.
Aquest “semigènere” juga amb desimboltura el paper de documental (pretén explicar una vida, unes situacions, circumstàncies,...) i segueix tots els cànons d’aquest però està rodat per actors o, en tot cas, persones que representen per a la càmera, que actuen, al cap i a la fi.
Resulta evident que això facilita explicar una història, explicar, paradoxalment, la “realitat” a partir de la ficció. Molt més que no només amb imatges preses sense “actors”.
Hom replicarà ara que aquest gènere ja el va emprar amb tot l’esplendor Truman Capote amb llibres del tipus “A sang freda”, però no es tracta d’això: ell provava de literaturitzar la realitat; per contra, ací es tracta d’utilitzar personatges “inventats” que hom posa al mig de la realitat per a contar-la: per a descriure com són “realment” les coses, hom utilitza personatges de ficció.
Escric tot açò perquè darrerament m’he llegit Malabo i les cendres de Gemma Freixas (editorial Meteora, 2015). No puc afirmar que és una novel•la, en el sentit estricte. En tot cas, entraria directament en la docunovel•la o com vulguem anomenar-ho. Si no la llegim com una novel•la stricto senso, la trobe fascinant: la finalitat darrera del llibre és descriure com és Malabo. Com és la vida allí, com és el seu clima, la seua gent, les aromes, el dia a dia, les classes socials, les llengües, els diferents pobles que hi viuen, que hi sobreviuen als dictadors, exèrcits, als estrangers a sou, als interessos d’americans, xinesos, al poder que atorga el petroli.
Per a contar tot això, Gemma Freixas crea un personatge negre que ha viscut tota la vida a Espanya i que va per primera vegada a Guinea per a dipositar les cendres d’un amic-guia-curador espanyol que va marxar de Guinea quan Espanya abandonà la colònia. I és en seguir el devenir d’aquest personatge que el lector copsa tant el sentit del paisatge com què significa viure al paradís sota la mà ferotge i salvatge d’un dictador que ho controla tot.
Així, doncs, el gran mèrit –i, per a mi, indiscutible- és que, amb l’aparença d’una novel•la, l’autora aconsegueix que ens fem una idea del lloc i les circumstàncies. Cert que els personatges no són gaire profunds, però no calia que ho foren perquè el fresc és magnífic.
En realitat, puc garantir que m’ha recordat el viatge que vaig fer, fa molts anys, a Camerun, convidat per una amiga que era lectora de castellà a la Universitat de Yaunde. L’obra m’ha recordat vívidament aquells dies. L’ús de la llengua colonial per sobre de les pròpies, els controls policials,... L’única cosa que no hi havia aleshores eren els xinesos.
Reconec que jo vaig eixir impactat de Camerun: tanta riquesa, tanta dignitat i tanta misèria humana concentrada en unes poques mans.
També, mentre llegia el llibre, no em podia traure del cap les paraules de la meua amiga, que després de lectora a Yaunde va treballar com a assessora cultural de l’ambaixada espanyola a Malabo: a Camerun, si tens una granja de gallines, apleguen uns policies i s’enduen unes dotzenes d’ous, arriben uns soldats i s’enduen unes altres dotzenes d’ous i, depén de la quantitat de controls que passen per la granja aquell dia, pots arribar a tenir beneficis i tot.
A Guinea Equatorial tu muntes una granja i apleguen els soldats, s’emporten tots els ous i totes les gallines i, si et queixes, et destrossen la granja.
L’altra anècdota fa referència al colp d’estat que Aznar va veure amb bons ulls –o va col•laborar o el que siga- i que va acabar amb un avortament setmesó: fatal. Llavors, a Malabo, que és una illa, van menjar peix congelat durant mesos perquè l’exèrcit va enfonsar totes les barques de pescadors (i de no pescadors també) per a evitar que els colpistes fugiren. Evidentment, ningú no va pagar la reparació d’aquelles barques.
En resum, que si voleu entendre una mica com funciona aquell tros de món, llegiu-vos Malabo i les cendres, que us posarà els pèls de punta. Un excel•lent exemple de docunovel•la.

http://www.editorialmeteora.com/libro/malabo-i-les-cendres/197

dilluns, 14 de desembre del 2015

EL CORREDOR 1 I 2 (DOS CONTES D'HOMENATGE A MANOLO VALDÉS)

El corredor (1)
El corredor tenia molt bon ull per alfarrassar les arroves de taronges. Travessava l’hort en diagonal i no s’enganyava mai. A més, havia tingut l’habilitat de convertir aquest do en un negoci. Perquè no només sabia la quantitat sinó que també en capia la qualitat, de manera que, en lloc de treballar per a algun empresari, actuava pel seu compte, com un intermediari que comprava les taronges als llauradors per posteriorment revendre-les a diversos comerços, tot aprofitant per ajustar característiques amb preus.
Li anava bé. Tant, que havia pogut dedicar-se a la seua segona passió, que també havia aconseguit convertir en un negoci: els cotxes. En comprava a Alemanya, d’esportius de gamma alta de segona mà, per emportar- se’ls cap al poble. Sempre en tenia un parell.
El negoci va començar gairebé per accident. O el negoci va començar accidentalment. Algun amic que li demana pel cotxe que duu, ell que diu tant, l’altre que queda encantat. Tant que, a partir d’aquell moment, comprava els cotxes, els utilitzava una temporada i els revenia amb sobrepreu i satisfacció per totes dues parts. A més d’un do, gaudia de bon ull per als negocis.
No tenia un especial interés per la cultura, però ràpidament hi va veure una font de diners. Només calia tenir paciència. Saber quins fils moure. De segur que, amb un mínim d’habilitat, tot allò es convertiria en una font de diners i distinció. Perquè els diners hi ajuden, però tot, tot, encara no ho són.
Fet i fet, aquell nou negoci va començar per accident, accidentalment, si voleu. Una de les vegades que tornava d’Alemanya amb cotxe nou i parella nova, li va pegar per visitar els castells del Loira. Un amic li havia parlat de Relais et Chateaux i especialment d’un chateaux hotel impressionant on la seua parella no el voria com una persona panxudeta, baixeta, lleugerament calba i amb una certa i relativa edat, sinó com l’entrada a un món de meravelles. Tot depén del color de les ulleres que duem posades.
També tenia previst visitar un parell dels castells més espectaculars per allò de demostrar una amplitud de mires, més enllà dels cotxes i les taronges. Un d’ells el de Chambord. El va trobar pretensiós. Obra d’algun rei a qui li calia demostrar que. Això resultava evident. Encara que tenia racons deliciosos per a besar-se pels racons amb la parella i unes dobles escales circulars que ell no havia vist mai encara.
En arribar a la primera planta la va vore. I va saber que ho havia d’aprofitar. En eixir de la doble escala circular, se la va trobar de cara. En un primer moment li va semblar de veres. Una prestatgeria plena de llibres antics en un castell no havia de ser gens insòlit. Però en atansar-s’hi s’adonà que no. Era una escultura. Una escultura de fusta, amb llibres esculpits en fustes de diferents colors i textures. En alguns casos inclús utilitzava l’escorça com a llom del llibre. Senzillament espectacular.
Llavors va tenir la idea. Tanta gent com comprava prestatgeries i llibres només per decorar, tanta gent que es gastava els diners en coses que no li interessaven gens, que acumulaven pols i envellien malament. Perquè els llibres, encara que no els obrires, envellien. El paper s’esgrogueïa, els lloms es descolorien, indiferents a la matèria que els constituïa: foren de tela, papers diversos o fins i tot de pell, envellien amb massa facilitat i calia restaurar-los. La fusta agafava color amb l’edat. Els llibres en perdien.
De manera que va demanar a la seua parella que es posara vora l’escultprestatgeria per fer-li un munt de fotos, on ella canviava cada vegada de postura.
La resta d’escultures estaven interessants però massa modernes per als seu gust, encara que havia de reconéixer que l’escultor, fóra qui fóra, havia aconseguit que no desentonaren en aquell context de pedra antiga. Però tot i això, eren massa modernes per a ell.
Quan es disposaven a abandonar el chateau, encara li va fer una darrera foto a la seua parella vora el cartell que anunciava l’exposició: un tal Manolo Valdés que després va aclarir que era valencià, encara que vivia a Nova York. Esperava que això no li portaria problemes amb els drets d’autor. Ja ho miraria, com també, tan bon punt va tornar, començà a estudiar com dur a terme el seu pla.


El corredor (2)
La dona mirava, feliç, el corredor. El resultat era, amb tota certesa, espectacular. Quan va veure la prestatgeria a la botiga de mobles es va quedar impactada. Més que una prestatgeria es tractava d’una escultllibreria. Allò era exactament el que li calia per omplir aquell corredor excessivament llarg, ample i buit que l’arquitecte d’estil Calatrava li havia deixat al xalet amb vistes al mar. Primera fila, sector 5, acabat d’urbanitzar, cada metre quadrat una fortuna, indiferent a la crisi. Sempre existeixen persones amb els suficients recursos com per agrair una urbanització tranquil·la, davant la mar, quilòmetres de platja i arena. Un lloc impagable a un preu que ella podia pagar.
A la botiga de mobles ja la van avisar: peça única. En pot encomanar més però el temps que tarda i el preu... Però el preu no era un problema i el temps exactament tampoc perquè tenien un problema amb l’estructura del xalet: l’arquitecte havia ideat tot el primer pis com una balconada que s’abocava al menjador i la seua espectacular paret tota de vidres. I, rere les cristalleres espectaculars, la mar més espectacular encara.
Però ara semblava que els pilars els havien de reforçar i ja començaven a tocar-li els ovaris, encara que ara respirava millor perquè ja sabia amb què ompliria tot l’espai buit que li deixava el corredor del primer pis. Amb l’avantatge que no li havia calgut prendre’s la molèstia d’haver de recórrer llibreries a la recerca de lloms bonics que feren joc entre ells i el color de la paret. El color fusta va bé amb tot. I les escultllibreries es vorien des del menjador. Llavors els visitants no sabrien si els llibres eren de debò, moment en el qual ella es declararia pionera en el món dels mobles escultura.
Però els problemes amb els pilars s’allargaren tant que encara arribaren primer les escultllibreries que la finalització de l’edifici. Quedaven els pintors i rematar un parell de coses més. De manera que hi va parlar per tal que acabaren primer el primer pis. Al cap d’un parell de dies ja hi tenia dipositades les seues obres d’art personalitzades.
Les va cobrir amb plàstics per si de cas, encara que no hi havia perill. Tota aquella part de la casa havia quedat pintada i ben pintada. Havent enllestit la part de dalt, els pintors omplien de tons dolços el menjador, d'un lleu crema quasi rogenc, tènuement vermellós. De manera que en nàixer o amagar-se el sol, els tons del mar s’emmirallarien a la paret.
Però tot això no hauria de tenir cap importància per a la història si no fóra perquè a la dona, ara que arribava l’estiu, ja la inundaven les ganes de tenir-ho tot enllestit, de manera que, ara i adés, s’hi passava a controlar. Amb tanta mala fortuna que, una de les visites, en entrar ella al seu futur paradís, un dels pintors que havia pujat al pis de dalt per a que no se’l trobaren fumant a dintre, va llençar la burilla que va aterrar, gairebé apagada del tot, vora un dels plàstics.
Amb la mala fortuna afegida que, com que ja era tard, tothom va marxar abans que es declarara l’incendi. Un incendi molt localitzat però que, en estar situat justament sota d’un dels pilars que havien estat insuficientment reforçats, aquest va cedir i, amb ell, tota l’estructura.
Curiosament, l’edifici, en la seua caiguda, va apagar el foc. De manera que els bombers, en arribar, ja no tenien res per apagar. Així que l’endemà, mentre vigilaven que no es revifaren les flames entre els enderrocs, a un d’ells li van cridar l’atenció les restes parcialment carbonitzades de l’escultllibreria. Mentre en prenia un tros, que semblava un llibre, entre les mans i valorava el lloc amb les circumstàncies, va comentar amb un altre company que es jugava un ou (els dos no, però un sí) a que, si en lloc d’una biblioteca amb llibres de fusta, haguera segut de llibres vertaders, el foc no hauria cremat amb tanta virulència i el pilar no haguera cedit. La fusta crema molt millor que els llibres, va exclamar per acabar.
- Josep Lluís Roig
(Foto extreta de: https://www.facebook.com/IVAMonline/photos/a.192318397458067.41003.186907584665815/982075365149029/?type=3&theater)

dissabte, 12 de desembre del 2015

Llibres que recomane: “Ànima” i “Les escales de Llevant”

En general, no m’agraden les novel•les històriques. Podem trobar excepcions, però no deixen de ser això: excepcions. Encara que, a banda d’aquestes, sí que hi ha un tipus de novel•la (d’història, en podríem dir) que em fascina. Aquella que va des del passat fins el present, aquella que ens ajuda a entendre com s’ha aplegat a una situació.
En aquest sentit, la millor novel•la històrica –i una de les millors en general- que he llegit és “Les escales de Llevant”, d’Amin Maalouf (ed. La Campana, 1996). En ella, l’autor parteix del passat per aplegar fins la (una de les) guerra del Líban i aplegar fins un present on l’amor basteix una esperança en forma de futura relació possible (no segura, però possible) entre un musulmà i una jueva.
M’agrada especialment aquell to nostàlgic tan ben portat, quan parla d’un món que va desaparèixer, quan parla de la possibilitat de retrobar un amor antic, guardat amb cura llargament a dintre el cor. I és aquest to que li permet explicar les ferides sense el dolor salvatge que, sense dubte, havien de provocar.
Explique tot això perquè m’acabe de llegir “Ànima” de Wajdi Mouawad (ed. Periscopi, 2014). Aquesta novel•la és exactament l’altra banda del mirall de “Les escales de Llevant”. Comença en el present, amb un crim terrible i salvatge. De manera que aquest present salvatge és qui conduirà el protagonista fins els passat també salvatge –amb uns paral•lelismes terribles- de la guerra al Líban (on el protagonista sobreviu, de xiquet, després d’haver estat soterrat viu).
La novel•la explica magníficament els espais immensos, acivilitzats, de Canadà i Estats Units. És bèstia, dura, salvatge i, especialment, desesperançada: desfà la seguretat de tots els àmbits de l’amor tradicional, familiar: el passat i el present es confabulen per anorrear l’home i deixar-lo al llindar de la vida animal, per a desfer l’ànima.
Només cal afegir que, així com Maalouf és una lectura apta per a tots els públics, Mouawad no: és com fer-se una ferida per a després posar-li sal.
En aquest mateix sentit, m’han emocionat també dues obres de teatre. Així, Helena Tornero amb “No parlis amb estranys” (ed. Arola, 2013), aconsegueix fer-nos viatjar amunt i avall de la història des de la Guerra Civil fins el present i a la inversa amb un seguit d’històries que s’entrellacen fins a mostrar-nos un mosaic de sensacions, més que de fets, que semblen amagades en el present però que hi són. I que existeixen. Només cal saber on mirar. És una de les millors obres de teatre que he llegit als últims temps.
En el mateix sentit, m’ha sorprès “Blut und boden (‘Sang i pàtria’)” de Manuel Molins, que planteja dos plànols temporals per a reflexionar sobre l’abast del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Hi apareixen realitats crues però també filòsofs i discussions intel•lectuals amb un entramat que, en un principi, pot desconcertar però que ràpidament condueix el lector (sí, el lector) cap al desassossec necessari.
Només voldria acabar aquesta reflexió amb una evidència que m’agrada: la dels textos contemporanis que cada vegada són més fragmentaris i menys d’un únic discurs. I que és en la suma de les diferents visions on trobem no la veritat, però sí les preguntes pertinents.

I els enllaços de les editorials:
http://periscopi.cat/antipoda/item/anima
http://lacampanaeditorial.com/llibre-114/

dimarts, 8 de desembre del 2015

"Resurecció i mort de G. T." torna a Oliva

La publicitat diu:
El pròxim divendres 11 de desembre, a les 20'15 h, conversaran sobre els seus llibres "Resurrecció i mort de G.T." i "Trencatenebres" (els dos a l'editorial 3i4) els autors Juli Alandes i Josep Lluís Roig; acompanyats per l'historiador Joan R. Morell.
A la Biblioteca l'Envic, Passeig Gregori Maians, 36; OLIVA

Però jo voldria afegir que és un plaer molt personal presentar aquesta novel·la a Oliva perquè és el lloc on va nàixer la narració i és el lloc on transcorre bona part de l'acció.
També és un plaer per a mi comptar amb la companyia de Juli Alandes, un magnífic novel·lista que cal llegir amb qui compartesc moltes opinions sobre literatura i que, a més, és un magnífic conversador. Puc prometre que, aquells que ens acompanyeu,no us avorrireu.
I també és un plaer molt particular que Joan R. Morell haja accedit a fer de presentador perquè, a més de personatge de la novel·la, va ser ell, amb la seua exposició "Solidaritat a Oliva. 1936-1939" va provocar l'espurna inicial de la meua novel·la, que està plena de personatges i espais reals tant d'Oliva com de Noruega...
Fins i tot havia pensat de fer un concurs per vore quants personatges reals troba el lector, però tampoc no es tracta de ser competitius...
Bé, un plaer serà fer la presentació i un plaer compartir-ho amb aquells que vulgueu i pugueu vindre.

A continuació, transcric un fragment de novel·la on una dona descriu l'exposició que va organitzar J.R. Morell:

"La següent casa, que era una biblioteca, estava tancada, de manera que férem marxa enrere, cap al museu on, efectivament, l’exposició ocupava la primera planta i el que serien les golfes. Tots els espais estaven distribuïts d’una manera caòtica i eren propis d’una vivenda construïda en diverses fases, perfecta per il•lustrar l’evolució de l’agricultura i l’emmagatzematge però amb unes escales costerudes que van requerir molt d’esforç per part de ma mare. I meu també, val a dir.
La veritat és que es va emocionar. Les coses senzilles ja ho tenen, això. Allí vaig vore moltes persones com ma mare: començant per la xiqueta del cartell, enriallada, i per totes les fotos de xiquets corrents cap al Mediterrani, el metge, la gent que col•laborava, es feia estrany pensar que tot allò ocorria alhora que una guerra civil i una revolució, com podia pensar que tot era compaginable.
Potser en això es resumeix la història de la humanitat: actes incommensurables a tocar de les misèries més miserables, persones que maten per uns pocs cèntims, persones que després són capaces d’arriscar la vida per salvar algú que s’està ofegant. Persones que són persones.
Hi havia, a banda de fotografies i dibuixos realitzats pels xiquets, un documental que presentava el poble i els llocs, gravat l’any 38, em va semblar. A més de diferents expositors on s’exhibia documentació referent a l’organització, tant republicana com noruega, i un seguit d’objectes, d’entre els quals un va cridar l’atenció de ma mare. Es tractava d’una espècie de pin amb la bandera de la República Espanyola que, segons la informació, era un dels objectes que venia, a Noruega, el Comité Noruec d’Ajuda a Espanya per a recollir fons per a la creació i manteniment dels centres d’ajuda que tenia oberts."
- Josep Lluís Roig, "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4, València, 2015.
Ací teniu un enllaç sobre l'exposició (https://www.youtube.com/watch?v=28Yv9-DMvtQ).
I una entrevista amb Juli Alandes i Josep Lluís Roig: http://fil-de-pua.blogspot.com.es/2015/11/entrevista-josep-lluis-roig-i-juli.html

dimarts, 1 de desembre del 2015

CCV: Les Comarques Centrals Valencianes: literatura (juvenil) i política

Les Comarques Centrals Valencianes —des d’ara CCV— comprenen les comarques a cavall entre les “províncies” de València i Alacant, que són: la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina, el Comtat, l’Alcoià i la Canal de Navarrés. És, aquest, un projecte nascut a l’empara de la cultura però que, alhora, també ha demostrat que només amb la cultura no n’hi ha prou: calen plataformes per a fer visible —i viable— la idea. Així, partim de la base que aquestes comarques són les que millor han mantingut la llengua i tradicions pròpies amb una vitalitat i una constància que, després, no veuen reflectides quan es traslladen a les capitals de “província”: ni València ni Alacant presten cobertura a aquesta “valencianitat”. Els avantatges i inconvenients d’aquest projecte d’una quarta província, mancomunitat o com finalment es decidisca anomenar es veuen molt ben reflectits al llibre Comarques Centrals Valencianes. Un nou marc cap al desenvolupament territorial sostenible de Joan Ignasi Cervera, Universitat de València, 2011, que Carles Miret (revista Mètode. [València], núm. 76, Hivern 2012-13) sintetitza de manera molt encertada:
L’edició d’aquest valuós treball sobre ordenament a les Comarques centrals valencianes (CCV) ha tornat a posar sobre la taula la vigència d’aquest projecte de vertebració territorial […] al marge de la divisió provincial. L’assumpte, llargament debatut i estudiat en els darrers quinze anys en els organismes comarcals, […] havia arribat a assolir un elevat coneixement sectorial en el marc del País Valencià […]. Malgrat això, una certa atonia i la manca de polítiques d’aplicació eficaces havien fet passar moments difícils al projecte. Era inevitable pensar que el consorci de les CCV havia estat subtilment arraconat i bandejat de la primera línia de les reivindicacions sobre planificació territorial. El desinterès de la Generalitat Valenciana per les polítiques territorials és palès. L’anul•lació de la pulsió més dinàmica del sector turístic i de l’economia industrial productiva o agrària, juntament amb la crisi financera actual, han afegit encara més entrebancs a la implantació d’infraestructures que puguen ajudar a racionalitzar l’ús dels recursos i vertebrar les comarques centrals. La pèrdua del sistema financer i bancari valencià, així com la domiciliació d’empreses a Madrid, ha accentuat la dependència respecte al capital privat no valencià, relativament indiferent a les seues necessitats logístiques. L’aparició d’aquest llibre ha demostrat la vigència i la idoneïtat de les polítiques de programa, com a motor econòmic, com a reforç d’un poderós «clúster cultural», segons l’expressió de Pau Rausell, com a complement als requeriments funcionals de l’eix mediterrani en la seua via de desenvolupament econòmic, social i turístic. […] A aquest respecte és cabdal agrupar diverses comarques sota un mateix pla d’acció territorial estratègic que supere el fraccionament secular municipal, a escales intermèdies, és a dir, supracomarcal. […] La incapacitat de crear un marc estructural ha produït un desequilibri molt gran entre la costa i l’interior (demogràficament, de model econòmic, etc.), però també entre les vies tradicionals costaneres (inconnexió entre Gandia i Dénia com a paradigma).

El repte, aleshores, consistia a comprovar si, més enllà dels conceptes generals, la literatura s’hi manifestava d’alguna manera. Així, en poesia podem trobar moltes referències poètiques a ciutats de l’àmbit de les CCV com Xàtiva (Joan Baptista Campos, Elies Barberà,…) Oliva (Francisco Brines, Àngels Gregori,…) Dénia (Isidre Martínez, Tono Fornes,…) Gandia (Josep Piera, Teresa Pasqual, Maria Josep Escrivà,…) i així fins on es vulga, en una clara demostració de vitalitat cultural. Tanmateix, no es pot esperar dels poetes que, per pròpia iniciativa, mostren itineraris diversos per les CCV, encara que sí ho han fet a bastament per llurs contrades. Aleshores, vam optar per analitzar la literatura juvenil que, al cap i a la fi, és la que més públic lector té i la que més pot influir en –o descriure- el procés. Aleshores, vam triar un corpus d’11 novel•les juvenils escrites per autors nascuts a les CCV, que no foren històriques ni fantàstiques, i publicades des del 1996 ençà, quan ja el concepte podria considerar-se consolidat. Més dos llibres més que també podrien considerar-se com a juvenils, però que són d’autoria múltiple i que tractarem a banda. Els motius de la selecció havien de ser, també, relativament aleatoris, dins dels paràmetres. Motiu pel qual vam recórrer només a llibres que es trobaren a la biblioteca d’un institut. Bé per donació de la Conselleria, bé per compra del propi centre, bé per donació de les editorials quan els llibres són posats com a lectura. De manera que el simple fet de ser-hi implica una certa existència de lectors –obligats o no, això ja és una altra qüestió. Així, els autors estudiats són: Xavier Aliaga (2013), Lucía Arenas (2012), Vicent Enric Belda (1998), Toni Cucarella (1996), (2007), Lluís Miret (2007), Gemma Pasqual i Escrivà (2001), (2008), Josep Lluís Roig (2013) i Silvestre Vilaplana (1999), (2000). A aquests, cal afegir els dos llibres que suara comentàvem: Conte contat (1999) i Llegendes de la Costera (2012). De tots aquets llibres, n’hem analitzat els moviments dels personatges, les referències a d’altres llocs, per tal de comprovar si els moviments humans segueixen l’estela del concepte de les CCV. Així, el que primer sobta és que les capitals —Alacant i València— solen veure’s de manera negativa. Així, Gemma Pasqual (2001) dóna una visió terrible de València des del progrés asèptic tot reforçant la imatge d’antagonisme camp / ciutat que semblava superada ja. La protagonista, en arribar a València des d’Oliva, enyora l’olor de llar de la seua casa, s’incomoda pel ritme ràpid d’una València que, a més, és molt cara. Una ciutat on no coneix els veïns i odia els grans magatzems, els centres comercials,… Però no hem de llegir tant aquesta visió negativa de la ciutat com una reivindicació de la ruralitat, sinó de la pròpia cultura. Així, també trobarem una crítica a la ciutat en Toni Cucarella (2001), on la mare de la família mostra la seua voluntat d’abandonar la ciutat per anar a viure prop de Xàtiva. A més, en els casos en què aquesta no està descrita d’una manera negativa, als personatges els hi solen ocórrer desgràcies diverses: un incendi mentre són al cinema, amb lesió inclosa (Xavier Aliaga) o unes vacances d’estiu tancat en un pis fosc per l’ingrés hospitalari de l’avi (Josep Lluís Roig), per no parlar d’aquells que, directament, prescindeixen de les capitals: Alacant només existeix en tant que seu universitària (Silvestre Vilaplana, 1999) o Lucía Arenas no necessita cap referència a la capital per a la seua història. Un cas a banda, són les obres que busquen deliberadament no inserir-se en cap espai real concret. Així, tant Lluís Miret com la segona novel•la de Gemma Pasqual descriuen molt detalladament l’institut —un institut— però no el situa en cap ciutat en concret. Encara que en el cas de Lluís Miret trobem algunes mostres de vocabulari que ens condueixen –com a analistes, no com a lectors- cap a Gandia. El motiu resulta ben evident, en tots dos casos: en el primer els protagonistes són alumnes que fan de detectius i l’autor busca facilitar la identificació dels lectors i en les segon Gemma Pasqual parla de l’assetjament a les aules i el missatge possiblement no és cap altre que això —l’assetjament— pot ocórrer en qualsevol lloc. A més, també ens trobem amb dues “excepcions” més, però per altres motius ben diferents, relacionats amb les CCV, encara que també globals, com moltes altres històries, com moltes altres vides. Al text de Vicent Enric Belda trobem, en un temps indeterminat però que aplega al S. XX, i en un lloc sense noms, un comerciant nòrdic que arriba a un port no massa gran —podria identificar-se amb Gandia o Dénia amb facilitat— per, tot endinsant-se una mica en el territori, comprar conyac —que encara es produeix en alguns llocs de les CCV— i endur-se’l a Oslo. La costa, els paisatges interiors,… Els problemes. En el cas del segon llibre de Toni Cucarella (2007), que tampoc no transcorre en cap lloc real concret, ens parla d’un dels problemes de les CCV: el pes demogràfic s’ha desplaçat decididament cap a la costa i, aleshores, molts pobles s’han quedat en perill d’abandonament. Per això tampoc no cal posar noms: és un mal comú a molta de la geografia mediterrània. La resta de llibres, no per casualitat, mostren aquest moviment cap a la costa i les relacions entre aquestes comarques que, com no podia ser d’una altra manera, també es corresponen amb la realitat. Així, Xavier Aliaga amb “El meu nom no és Irina” crea una xarxa complexa de relacions —possiblement siga una de les novel•les juvenils més aconseguida dels darrers anys— tant territorials com literàries: El protagonista estudia a Vila-roglet, un nom fictici per a un poble situat entre Xàtiva i Alzira. Allí coneix una xica russa que ha crescut a Sagra —prop de Dénia—, cosa que aprofita per a parlar dels diferents accents valencians. Però també s’hi constata una de les deficiències de les CCV: per a trobar intimitat i anar a un cinema “lluny” del poble van a València. En tren. I és l’únic lloc on poden anar perquè no hi ha intercomunicació per ferrocarril. Lucía Arenas, nascuda a Benigànim, fa transcórrer la seua obra a Gandia, bàsicament. I utilitza el transport públic quan pot —autobús a la platja de Gandia, el pare arriba amb autobús,…— però dota a la protagonista d’un nuvi amb cotxe, la qual cosa li permetrà moure’s no només d’est a oest —de l’interior a la costa—, sinó també de nord a sud —de Gandia a Dénia—, un moviment també natural, malgrat la inexistència d’un transport públic que el facilite. Així, aquesta serà l’obra més detallista pel que respecta al territori. Hi podem trobar una llarga llista de llocs: des del port de Gandia a la platja de Xeraco, des de restaurants, tot el centre històric de Gandia, barris adjacents com Benirredrà, pobles de l’interior com Vilallonga, fins i tot el Port de Dénia i alguna de les seues patges… Toni Cucarella, com ja hem comentat, a Ulysses i el fantasma foraster no situa físicament l’acció en un lloc exacte, però sí que ho havia fet a El lledoner de l’home mort, que situa l’acció exactament “a la Vall de Bixquert, en terme de Xàtiva”. Els protagonistes viuen a València i utilitzen el tren per anar a Xàtiva i fins i tot estan disposats a vendre un apartament a Moncofa (platges de Castelló) per restaurar i anar a viure a aquest lloc, farts de València: una apologia en tota regla no de la ruralitat, sinó de la valencianitat en tant que recuperació del passat. Lluís Miret, per contra, encara que a Felip Marlowe i la banda dels barracons procura ésser molt realista en els detalls, els noms dels llocs concrets on passa l’acció —cafeteries, barrancs,…— però “evita” el nom dels pobles, encara que alguna paraula del vocabulari que utilitza l’empeny involuntàriament cap a Gandia. Gemma Pasqual, a Marina utilitza la Safor com al paradís —rural— perdut. Ja a les primeres pàgines ens explica que Marina, quan arriba a València, enyora aquella “olor de llar de la seua casa d’Oliva”. A la introducció ja ho comentàvem. Però tota l’acció del llibre transcorre a València. Josep Lluís Roig, per la seua banda, situa el centre de l’acció a Guadallús, nom en la ficció de Benigànim, un poble situat entre Xàtiva i Gandia, els únics llocs on els protagonistes —sense cotxe— poden anar en transport públic. En aquesta ocasió, Gandia i Xàtiva apareixen com a referents habituals i València com a ciutat de referència, encara que, com en el cas de Xavier Aliaga, també toca la Ribera Alta i també utilitza València com a ciutat de referència. A banda d’això, cal afegir que totes dues novel•les són les més complexes estilísticament, amb la introducció del metadiscurs i la reflexió metalingüística. Amb naturalitat, però totes dues ens mostren narradors diferents amb la diversitat lingüística que això provoca. De manera que potser siguen les més indicades per a introduir els alumnes en la reflexió tant del narrador com la de la sociolingüística. Així, són les obres que més poden enriquir la reflexió dels alumnes sobre la pròpia llengua i cultura. Potser per això, serien més recomanables per a 4t d’ESO. Silvestre Vilaplana utilitza espais molt similars a La mirada d’Al-Azraq i a Els dimonis de Pandora: l’acció se centra a Alcoi, una ciutat descrita a bastament, al llarg de les dues obres, però ens centrarem en la primera: en aquest cas és Alacant la ciutat de referència, a penes trepitjada. I tota l’acció se centra a Alcoi, excepte una escapada a Dénia per la Vall de Gallinera: com en tots els casos, d’oest a est. I sense trepitjar “província” de València. Els límits provincials en alguns casos encara semblen molt forts. Però és en la segona novel•la on Vilaplana apunta cap a un dels problemes majors de les CCV: a la p. 78 s’inventa un diari, “Ciutat” que subtitula “DIARI DE L’ALCOIÀ, EL COMTAT I LA VALL D’ALBAIDA”. I és que sense uns mitjans de comunicació que recolzen la idea, aquesta, per molts literats i per molta cultura que s’hi pose, difícilment aplegarà a la totalitat de la població.

Josep Lluís Roig Sala

(Aquest article està relacionat amb la comunicació que vaig fer al II Congrés Internacional Geografies Literàries, que va tenir lloc l’any passat)

dijous, 19 de novembre del 2015

Plaça del llibre, a València

Aquest cap de setmana tenim a València capital un munt d'activitats, al Centre Octubre de Cultura Contemporània.
Jo en destacaria unes quantes:

Aquest divendres 20:

18:00h. Aula 1
Presentació del llibre És l'amor que mou el cel i les estrelles d'Antònia Carré-Pons
A càrrec de l’autora i Josep Piera
Convoca: Editorial Meteora

19:00h.Terrat
Presentació del llibre Matar ningú, de Florenci Salesas
A càrrec de l’autor
Convoca: Edicions 3i4

Dissabte 21:
11:00h. Aula 1
Presentació de Gabinet de curiositats d’Anna Moner
Hi intervindran l’autora, Moisès Vizcaino i Josep Martínez
Convoca: Pruna Llibres

12:30h. Saló d’actes
Presentació del llibre La cara B, d’Esperança Camps
A càrrec de l’autora, Maria Josep Poquet i Empar Marco
Convoca: Llibres del delicte

o

12:30h Terrat
Presentació dels llibres El retorn de l'Hongarès, d’Anna Moner i de Les veus i la boira, de Vicent Usó.
A càrrec dels autors
Convoca: Edicions Bromera

19:30h. Aula 1
#VersEnVena. Presentació dels llibres de poemes Ortigues de Lucia Pietrelli i Pluja d'Antoni Clapés
Participen: Els autors i Pau Vadell, editor
Convoca: AdiA Edicions
( He escrit sobre Lucia a: http://saforissims.org/lapresodelaigua/2015/11/19/llibres-que-recomane-lucia-pietrelli/)

Diumenge 22:

11:00h. Aula 1
Presentació del llibre Matí de mort, de Jordi Llavina
A càrrec de l’autor i Laia Climent
Convoca: Edicions 3i4

12:30h Aula 1
Recital musicat Marc Granell recitable
A càrrec de Vicent Camps, rapsode i Miquel Pérez Perelló, guitarra. Amb la presència de l'autor.
Convoca: Edicions 96

18:00h Aula 1
Presentació del llibre Alcohol de romer, de Toni Espí.
A càrrec de l’autor.
Convoca: Edicions 96

De tota manera, tota la informació la teniu a: http://www.placadelllibre.com/p/programacio.html

dimecres, 11 de novembre del 2015

aquest dijous 12 a Gandia, Gegants de gel.


El pròxim dijous 12 de novembre a les 20.00 hores estarà a Ambra Joan Benesiu, autor del llibre "Gegants de gel" d'Edicions del Periscopi.

Pròleg de Manuel Baixauli. Premi Llibreter 2015

La presentació anirà a càrrec de Francesc Sarrió Bellod.

No em resistesc a citar un fragment de “Gegants de gel” de Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis (edicions del Periscopi, 2015) que ocorre a l’Argentina:
És el taxista qui, quan sap que sóc valencià, fa un gir a la conversa i comença a parlar-me d’història. Em pregunta si conec Xàtiva. Ho pronuncia així, amb la ics inicial i no amb el so castellà de la jota. Li explique, i quan crec que està a punt de dir-me que algun familiar viu a la capital de La Costera i tal vegada demanar-me que li porte alguna cosa, em sorprèn contant-me la història de l’antic nom de l’illa de la Terra del Foc. Algun viatger li va explicar fa cosa d’un mes que la Terra del Foc va rebre durant algun temps el nom d’illa de Xàtiva i que finalment se li havia tornat a posar l’antic nom de Terra de Foc, perquè quan Magalhães havia creuat l’estret que la separa del continent hi havia vist bastants focs encesos pels seus habitants. Del futbol a la història dins d’un taxi pels confins, una conversa perfectament possible a l’Argentina. En efecte, segons vaig comprovar després, el taxista tenia raó. L’illa va estar circumnavegada l’any 1620 per Diego Ramírez de Arellano, un pilot xativí, malgrat els cognoms castellans, en missió reial per veure què havien descobert els holandesos comandats per Jacob Le Mairie, que per primer cop va voltar pel cap d’Hornos (que rep el seu nom en honor de la ciutat holandesa d’Hoorn). Anteriorment a aqueixa data, l’illa no apareixia encara com a tal illa sinó una enorme massa de terra unida al continent antàrtic. Per això Arellano la bateja com a illa de Xàtiva, en substitució de l’antic nom de Terra del Foc. Després de la derrota dels maulets, el govern de Felip V esborra la memòria de Xàtiva tant com pot i fruit d’això desapareix per sempre el nom d’illa de Xàtiva. L’escriptor Toni Cucarella reflexiona al voltant de la metàfora que implica que l’illa anomenada de Xàtiva perda el seu nom pel de la Terra del Foc, passant així Xàtiva dues vegades per les flames en aquell inici del segle XVIII. Imagine per un moment Toni Cucarella dintre del taxi i xalant de futbol per després explicar a aquest atent taxista la història de l’antic nom de l’illa.
M’agrada imaginar Xàtiva com a símbol de la capacitat infinita dels valencians de renàixer, de sobreviure, d’existir.
Això em porta, indefectiblement, a l’apartat més important de tots: com és possible que no estiguem orgullosos d’allò que vam aconseguir, d’allò que hem aconseguit.

dilluns, 9 de novembre del 2015

poesia i actualitat

En són més, com els salvatges,
i empenyen rere mapes i excuses,
rere les lleis, ordenances i misèries,
rere la pols eterna i els huracans perennes.
Les seves veus raspen les pàgines
dels llibres del teu país*.

-Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.

*Leurs voix râpant les pages
des livres de chez vous.

Claude Beausoleil, versió d’Antoni Clapés.


(El poema va ser escrit el 2012, va rebre el Premi Manel Garcia Grau el 2013 i publicat el 2014: qui diria que eren les meues paraules exactes per al dia d'avui)

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Resum d'activitats

Les coses van com van, i s'acumulen. Aquest mes d'octubre vaig presentar el meu "Resurrecció i mort de G.T." a la Llibreria 3i4 de València i a la Llibreria Quart Creixent de Palma. A més, vaig participar al festival Tocats de Lletra de Manresa.
A tots els llocs m'han tractat meravellosament.
Tanmateix, el meu botí ha estat, a més de vi, el de diferents llibres, com la segona novel·la de Lucia Pietrelli ("Qui ens defensarà", Lleonard Muntaner editor), però no he tingut temps de fullejar-ne cap. Ara, el tresor més preuat, perquè Carles Torner és un autor de la meua devoció i per introbable, ha estat "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984. Comprat per un euro a la Llibreria Quart Creixent.
Citaré un poema que mostra com la poesia pot ésser interpretada de mil maneres, segons el vent del temps i de les coses. Trobe que no calen més explicacions:

RÈPLICA

Ho dic ben alt
i que valgui d'exemple:
tota AU-TO-RI-TAT
deixa de ser-ho
quan la desobeeixo.

- Carles Torner, "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984.
I aprofite per a afegir una foto, per ordre cronològic, de València, Palma i Manresa.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Retrat escolar

Els meus alumnes, a l'hora de tutoria, em van dibuixar...

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Presentació a València: “Resurrecció i mort de G.T.” aquest dimecres


Aquest dimecres 14 d’octubre de 2015, a la Llibreria 3i4 (Carrer Sant Ferran, 12 de València) a les 19:00 hores, presentem “Resurrecció i mort de G.T.”, de Josep Lluís Roig (ed. 3i4).

Hi participaran Juli Alandes, Laia Climent i l’autor.

Us deixe amb un fragment inicial de l’obra:

[…]Feia dos mesos llargs que l’havia coneguda. Temps més que suficient perquè ella deixara créixer mil excuses, si volia. L’Alberg de Heimdalsgata seguia igual que abans. Igual que dos mesos abans. Les tragèdies ocorren. Les institucions perduren. L’Exèrcit de Salvació s’havia recuperat d’uns pocs incidents amb excessiva facilitat, va pensar Guro Tangvald, però qui era ell per a jutjar.
En alguns casos, feien una bona feina. Això era innegable. Però sota les catifes brillants sempre s’amaga la ronya. És connatural a la naturalesa humana. No hi havia res de diví, en això.
Tan bon punt va entrar, Anne ja l’havia vist. L’havia saludat de lluny, li havia fet, des de darrere del mostrador, el gest d’un moment i havia desaparegut dins de la cuina, va suposar. El local no havia canviat gens, en aquells dos mesos, indiferent a les vides anònimes d’alcohòlics, drogoaddictes, esquizofrènics, gent perduda en rutes impossibles i assassins que circulaven diàriament per aquell menjador, per l’alberg adjacent, per les males consciències, sense que ningú volguera preguntar-se massa coses. Anne eixiria en un moment i ell havia d’allunyar-se dels pensaments propis i l’ansietat.
Tardava. Anne tardava. Guro es posava nerviós i comptava els minuts d’un en un sense acabar d’esquivar del tot la impaciència. Repassava com l’havia coneguda, en el procés d’aquella investigació, com ella l’havia mirat malament, com després no; quantes portes obertes entre els dos havien deixat en tancar el cas.
Podia jurar que havia provat de no tornar a vore-la. La diferència d’edat n’era un dels motius. La desconfiança mateixa en la humanitat que ell professava sense anestèsia, com els morts, la predilecció per ofegar les penes i la lucidesa amb l’alcohol, la diferència d’edat i de manera de vore la vida.
Ella li havia deixat totes les portes obertes. Ella, una xica amb una vida en contacte amb gent de religió i amb els invisibles de la societat, l’Exèrcit de Salvació, totes aquelles coses. Ell, policia, intuïtiu, sí, però una mica cabró. I un No Viu. No calia enganyar ningú. Ella i ell, que es deixaven les portes obertes però no. Ell s’hi havia resistit. Però només ho havia allargat. Dos mesos llargs abans de la resurrecció de l’esperit i la carn.
Li va sonar el mòbil quan ja no sabia si s’havia d’esperar o desistir, quan era un bon moment per desaparèixer i no tornar ja mai. Un cas rar, estrany: el necessitaven. Guro ja sabia interpretar els senyals. No li ho havien d’explicar. No en tenien ni puta idea. El sol•licitaven. El necessitaven. A ell, que gairebé parlava amb els morts.
En penjar, es va adonar que la tenia enfront, que s’esperava. Ara tot el no discurs que s’havia preparat ja no aprofitava. Se n’havia d’anar, amb certa urgència. Només cabia un temps curt per a unes poques paraules, però ella li va allargar una targeta, una clau magnètica d’una porta. Amb un número que va reconèixer de seguida. L’habitació on s’havia hostatjat l’assassí o justicier que els havia fet conèixer.
-Tinc pressa. No em puc quedar.
-És igual; vés, ara puge jo –Anne, sense dir res més, va ser clara, fins i tot explícita.
Guro s’hi encaminà amb rapidesa cap a l’habitació. Com per no donar-li temps a la veu interior. Amb rapidesa per no recordar la diferència d’anys, amb rapidesa per no recordar el que ell ja sabia: que l’amor és com una muntanya russa i que a ell no li agradaven gens els parcs d’atraccions. Però per a què hi havia acudit, si no, per què ella l’havia esperat, per què ell sabia, per què tots dos sabien. Per què aquests dos mesos se li havia fet tan dura una solitud acostumada.
Afortunadament, ni la cambra era lluny ni Anne va tardar, perquè, per uns moments, Guro dubtà. Però Anne no es va fer esperar. Apuntalà la porta i el va besar, tendraapassionadament, amb saliva, molt per damunt de les expectatives de Guro. El va estirar sobre el llit estret, de cos i mig, que tenia només el llençol de baix posat. Li tragué els pantalons i calçotets, per separar-se’n.
Es despullà davant d’ell. La llum entrava per la finestra matinal i li envoltava la pell blanca i tèbia. Guro no podia evitar pensar en com l’emocionava aquell cos, quantes voltes l’havia imaginat, amb certes rodoneses lleugerament marcades, uns grams de més, molt millor que uns de menys, aquella certa corba que convidava a recolzar el cap sobre la panxa. Podies imaginar dies de sofà, sexe, televisió i tendresa que regalava futur, no immediatesa. Decididament, es sentia major i vell. Com un alcohòlic davant l’última botella de whisky que quedava al món.
Però ella es despullà i el cervell masculí encengué un cert pilot automàtic per oblidar que l’esperaven, que encenia les urgències. Ella es despullà, se li pujà damunt i el féu entrar.
Guro hauria volgut aguantar més, però els pilots automàtics es van precipitar. Anne es va alçar, per besar-lo llargament a la boca, prendre un parell de tovalloles, allargar-li’n una mentre es netejava una mica –no hi havia bany en aquelles habitacions- i somriure com amb una certa timidesa.
Ell, llavors, s’adonà que. Però ella tenia vint-i-llargs o potser vint-i-escaig i. I ell no. Tot allò li devia córrer amunt i avall, amb rapidesa, per la cara mal afaitada –l’última resistència. Tant, que ella li somrigué, amable. El tranquil•litzà.
– Tens pressa, ves-te’n tranquil. Ha anat molt bé.
– Però… I les precaucions i no sabia i estàs bé…?
Anne el va tallar amb el simple gest del silenci. Amable, tàctil, mentre es tornava a posar la roba, àgil i desitjable. Ja vestida, abans que ell s’haguera incorporat, amb la mà al pany, el va commotranquil•litzar.
– Fa dos mesos que prenc pastilles per a… I també prenc paciència. T’has fet de desitjar.
I es féu fonedissa per la porta com un miracle que mai no haguera existit. Però sí que hi havia existit. Guro va desitjar que alguns moments tingueren la força suficient per canviar les persones.[…]

-
Josep Lluís Roig, "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4, 2015.

dissabte, 25 de juliol del 2015

Teatre i reflexió sobre el passat

Des de sempre, m'ha semblat el teatre una eina perfecta per a reflexionar sobre el present. El llistat d'obres en català que ho han fet magníficament seria molt llarga. Només com a tast: "Després de la pluja" de Sergi Belbel, "Abú Magrib" de Manuel Molins, "Quid pro quo" de Gerard Vàzquez, "Pare nostre que esteu en el cel" de Meritxell Cucurella-Jorba,...
Però darrerament s'han publicat algunes obres en una línia que m'interessa força: aquella que lliga el passat amb el present... En algun lloc he explicat ja que la novel·la històrica, en general, no m'interessa gaire... no per res, sinó perquè el passat, en abstracte, és això: passat.
Bé, al cas, que volia destacar dues obres de teatre amb una estructura diferent, més complexa, i que, de manera més directa (Helena Tornero) o més indirecta (Manuel Molins) interroguen directament el present, des del passat.
Així, amb "No parlis amb estranys", Arola editors, Helena Tornero entrecreua tot un seguit d'històries que es van alternant les unes amb les altres i que lliguen el passat (una guerra civil mal resolta) amb el present.
Mentrestant, a "Blut und Boden (Sang i Pàtria)", ed. Cossetània, Manuel Molins fa un gir de força per a reflexionar sobre si va estar ben resolta una altra guerra: la II G. M. Així, des d'un plantejament difícil, reflexiona sobre les bases ideològiques del feixisme quin camí pogueren seguir, després de la guerra. Una obra on apareixen personatges reals, on la filosofia és la base... I, tanmateix, malgrat les dificultats pròpies del plantejament, aconsegueix uns resultats brillants.
Així, des del meu punt de vista, malgrat les dificultats i etc, la creativitat del teatre català sembla ben viva. A vore si no la maten, entre tots.

divendres, 24 de juliol del 2015

dilluns, 15 de juny del 2015

Presentació imprescindible a València: Màrius Sampere i Carles Camps Mundó



Aquest dimarts tindrem a la Llibreria 3i4 dos pesos pesants de la poesia catalana: Màrius Sampere i Carles Camps Mundó gràcies a la feina impagable d'Edicions del Buc. Imprescindible l'acte, imprescindibles els poetes.

Informació sobre ells n'hi ha molta. Per tant, hi deixe dos poemes. El primer extret de Sals i pedregars, de Roger Costa-Pau:

Poemes, aboliu-me.
Aboqueu-me per sempre en un bell llibre.
No, no vull ser de carn i ossos.
Em vull fet de paraules.
I m’hi vull lletrejar, lletrejar-les anònim.
Mirar-les com a simples traços.
Entonar-ne les síl·labes,
com qui canta una música nostàlgica,
sense saber-ne el sentit de la pèrdua.
En tot només hi vull signes i símbols.
El món és fet per abocar-lo en un bell llibre.
¡Oh, sí! Poemes, aboliu-m’hi.
El cos m’és insofrible...
Però sé que és inútil (im)plorar-ho.
Les llàgrimes són àgrafes i em regalimen
pels fulls d’aquest bell llibre,
brutes de tinta dels poemes
per una tomba d’Anatole.

dins "La runa de la veu", de Carles Camps Mundó.
poesia sèrie Culip. Llibres del Segle, 2013

I d'un article que recomane sobre la poesia de Màrius Sampere, el seu poema:

OFICI
Jo voldria escriure
els versos més amables i planers,
com ho saben fer els poetes nets de culpa,
evitant l’excessiu, la dissonància,
sense caure en el parany del mot pervers,
amb la minsa mesura de no comprometre
ànima ni món. Com
ells voldria escriure.

dins "Demiúrgia", de Màrius Sampere.
Columna edicions, 1996


diumenge, 14 de juny del 2015

Un conte inèdit (El diccionari)

El diccionari

Primer fou una paraula. En aquell punt entre el dormir i el despertar, aquell punt fangós i enganxós com uns llençols en estiu quan s’ha dormit excessivament poc, allí, trobà el primer mot. Bell, preciós, perfecte.
El primer problema, però, fou la grafia, per no oblidar-se’n. Recórrer a l’alfabet fonètic internacional era ben trist, allò de posar símbols entre barres que s’interposaven en el camí de la comprensió. Escriure així era com reconèixer que no tenia res a dir, que només era un so rere un altre, que el significat no importava, com un exèrcits de televisors que envaïen constants les cases, finestres, armaris, taules, habitacions, altets, autobusos, trens, cotxes, restaurants, sales d’espera, sales d’espera dels dentistes, aeroports, vaixells, avions, cambres, aparadors, passeigs, cervells.
El seu idioma tindria prohibit aparéixer a la televisió. Com a màxim, quan les diverses cadenes el cridaren meravellades davant l’abast del nou invent, ell l’explicaria en aquelles llengües antigues que empraven, però no hi diria cap frase, no el prostituiria.
Aquesta decisió el va confortar i animar a tirar endavant. La fama l’afectaria només a ell, no a la seua creació, que només donaria a conèixer a persones elegides, triades per les seues qualitats intel·lectuals, així com socials i, per què no, també dineràries, que no només de paraules ha de viure l’home.
Així, es va concentrar en la seua tasca ingent. Tant, que a poc a poc no li va quedar res més que treball i la seua Tasca, perquè allò que va nàixer com un entreteniment, prompte es convertí en una obsessió; perquè allò que va començar com un joc, esdevingué d’una complexitat tan elevada que li exigia tots els recursos mentals.
Potser podríem afirmar que la seua feina i la Tasca arribaren a fusionar-se, d’alguna manera. Perquè ell treballava com a programador informàtic. Ja d’habitud treballava a casa i només passava escadusserament per la seu de l’empresa, però ara estava tan obsedit que no podia permetre’s el luxe d’eixir al carrer. Via telemàtica corrien els programes, les correccions,... i ara també tot el que tenia de relacionat amb la vida quotidiana: el banc, la compra, els rebuts, el menjar (preparat i no),... Tot, per tal de poder dedicar més temps a la Tasca.
Primer van ser decisions relativament simples: si volia assemblar-se més a una llengua germànica, romànica, semítica, si havia de no parèixer-se’n a cap. A la fi, va optar per les llengües romàniques com a base, però sense renunciar a d’altres possibilitats com, per exemple: ja que ell no volia crear un llenguatge sexista, amb l’esperança que això faria canviar els seus parlants, va decidir que tots els objectes eren neutres i només allò sexuat tindria, efectivament, sexe, indicat amb la lletra alfa (masculí) o omega (femení), al començament de la paraula. D’aquesta manera, podia posar a la fi de la paraula el numeral que indicaria exactament la quantitat (0,1,2,3,...) o el signe pi per a indicar si es tractava d’una quantitat indeterminada.
Una vegada arribat al llenguatge alfanumèric, li va resultar fàcil idear els subíndex i superíndex per marcar els sintagmes, quines paraules formaven part del mateix conjunt. Com que per al llenguatge parlat no calia, no li va importar que a l’hora de llegir un text fóra un poc repetitiu, això d’anar explicant alfa(paraula)1sub dos (espai) alfa(paraula)1 sub dos (espai) i així successivament.
Més tard s’enfrontà amb l’estructura pròpiament gramatical, amb els verbs i els temps verbals i molt més tard encara, hagué de construir el diccionari: una tasca ingent perquè aquesta llengua havia de ser superior a totes les altres i, d’alguna manera, les havia d’incloure: des de la paraula “neu” estrictament mediterrània als diversos tipus de neus que anomenaven els esquimals, tot hi havia de cabre.
Caldria explicar que, al llarg de tots els llargs anys de dura i intensa feina, no va trobar a faltar ningú en la seua vida. Havia acabat per no abandonar mai el pis. Tota la seua relació amb l’exterior es reduïa a obrir la porta als transportistes quan li arribaven amb les comandes. O com a màxim, a deixar els diners a sobre la taula de la cuina per a l’assistenta que acudia dos cops per setmana per a endreçar allò.
Així, a la feina estaven contents amb ell perquè complia i no donava problemes, ni feia olor de suat encara que es dutxara cada cert temps, quan havia d’emprar la màquina de tallar els cabells per treure’s tant de pèl com li destorbava per la cara. Aprofitava per pelar-se, alhora, barba i cabells i d’aquesta manera no havia d’abandonar la construcció del diccionari ni rebaixar-se a vomitar aquella vulgar llengua romànica, tan inferior a la seua creació.
Gosaríem afirmar que, en tots els anys que durà l’edificació del vocabulari, la gramàtica,... no es posà mai malalt o, si ho estigué, ni se’n va adonar. Tampoc no el van destorbar els successius canvis als governs, perquè ja no mirava la televisió ni llegia els diaris, ni tan sols s’assabentà d’un referèndum sobre la independència que gairebé va acabar amb els tancs pel carrer. Res de tot allò no tenia importància.
També, per no perdre el temps, va portar-se el matalàs a l’estudi on treballava. D’aquesta manera quan, esgotat, ja no suportava més la pantalla de l’ordinador, es deixava caure al matalàs per somiar nous mots possibles, noves categories gramaticals que els parlants mortals ni tan sols imaginaven.
Així, arribà un dia en què va considerar la seua Tasca acabada en un primer estadi. Com tota llengua, amb l’ús evolucionaria però, de moment, era perfecta. Ara només li calia triar quines persones serien les elegides per a mostrar-los el nou idioma, aquell que les convertiria, definitivament, en superiors.
Però això podia esperar un poc. Tant de treball, tants anys esmerçats, bé es mereixien unes vacances: cinc minuts per baixar al bar de sota a fer-se una cervesa. Abans, però, es va passar la maquineta per tot el pèl i els cabells i es va dutxar per esbandir-se les picors. Es va posar roba neta, es va mirar a l’espill i, content tant amb l’aspecte com amb la tasca realitzada, es va encaminar cap al bar de sota, que estava tancat. No només això, sinó que ara es tractava d’un banc que també estava tancat, d’un local en venda.
Una mica més enllà, però, n’hi havia un de nou on es va dirigir sense dubtar-ho. Semblava més luxós que el que abans tenia a sota de casa, però corria el temps i la Difusió de la Tasca l’esperava. A més, una cervesa no podia ser tan cara. Aquest pensament li va descobrir que no portava diners a sobre. No hi havia pensat. De manera que retrocedí sobre els seus passos quan ja es disposava a empényer la porta del nou bar, per tornar fins a la portalada de sa casa, un edicifi d’aquells de quinze plantes amb deu pisos per nivell.
Llavors es va adonar que no duia claus, tampoc, ni documentació ni res de res. Havia baixat verge, sense omplir-se les butxaques. Esperà que algun veí entrara per passar ell al darrere però dins de sa casa no hi havia ningú. De manera que ningú no li obrí.
Lleugerament preocupat, baixà al carrer per demanar l’ajut d’algun policia, però es va adonar, amb sorpresa, que era com si el seu cervell haguera esborrat les altres llengües, tan inferiors, i només li eixia la seua Obra Magna. De manera que el policia no el va entendre i ell, desconcertat, va vagar pel carrer adreçant-se a la gent, que l’esguardava amb cara d’espant, que li fugia.
Fou en el seu vagar atzarós que, en passar per davant de dos supermercats veïns –un Aldi i un Consum-, una senyora el va confondre amb un captaire i li va allargar el solt, unes poques monedes, com a almoina. De manera que allí es va quedar: de dia capta i de nit dorm al pàrquing. Mai, però, parla amb ningú.

Josep Lluís Roig


dimecres, 10 de juny del 2015

Premis de la Crítica: homenatge a Marc Granell. Aquest divendres a València

La tarja diu:
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana us convida a l’acte de lliurament dels

XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians
i VI Premi de Poesia Manel Garcia Grau

Divendres 12 de juny de 2015, 19.30h Octubre CCC (Carrer de Sant Ferran, 12 - València)

Homenatge a l’escriptor Marc Granell

Amb les actuacions musicals de Manuela Alandes i Francesc Anyó i Borja Penalba

Entrada gratuïta. Si us voleu quedar a sopar:
- Preu: Soci i un acompanyant: 18 € per persona. Socis CEDRO: 20 €. No socis: 22 €
- Reserves: AELC tel. 93 302 78 28 aelc@escriptors.cat

dijous, 28 de maig del 2015

Rubén Luzón: nou llibre de poemes

Sens dubte, Rubén Luzón és un dels poetes "joves" (València, 1982)que més interés té per la renovació (formal i de contingut) de la lírica catalana. I, sense dubte, de lectura obligatòria per a la reflexió. Si, a més, vos agrada la ironia refinada, el gaudi és assegurat.
Ara acaba de traure nou poemari a Lleonard Muntaner. Un llibre que duu per títol "Sinó". Ho comente perquè a València el trobareu en poques llibreries... No dubteu a demanar-lo, si no el veieu.
Us adjunte un poema de "Baladaspirina" (2009) copiat del blog de Xavier Aliaga:

Hi ha una agonia lenta que ens precedeix,
un món anterior de llengua sucosa.
L'endevinem en la textura granítica d'un bust
on s'emmantega cofoia la llet dels orígens;
l'endevinem en la creixença pausada dels coralls.
Cadascú hi pot llegir el seu naufragi
de sang; apostar totes les fitxes al número
set, després al número tres, després al dotze
o al quaranta, quaranta jornades en el desert
sotmesos al baterell implacable del sol herald
on tard o d'hora reposaran els nostres ossos.
Per recompondre el nostre arbre genealògic
ens cal una paciència d'ase i, fent qualsevol judici,
aprendre l'amor en els ulls rebentats dels perdedors
(misericòrdia i kyrie-hosanna-et plebs tua
laetabitur in te (dies irae etc. o inevitable
Coca-cola ora pro nobis). No té res a veure
la claudicació amb la greu inèrcia esperançada.


I dos poemes del nou llibre:

dimarts, 26 de maig del 2015

Presentació oficial de "Resurrecció i mort de G.T." a Vila-real aquest dijous

Em fa especial il·lusió explicar que aquest dijous 28 de maig a les 18 h. a la plaça del Llaurador de Vila-real, en el marc de la Fira del Llibre de Vila-real, serà la presentació oficial (el part, en poques paraules) de la novel·la "Resurrecció i mort de G. T." (ed. 3i4)


I ací teniu un enllaç a Tele7 Safor on parle del llibre amb Puri Naya (a qui li agraesc l'interés que sempre mostra per la literatura). A partir del minut 13 i 10 segons: https://vimeo.com/128242621