Ahir vaig anar a la presentació d'"Aimia" de Juli Capilla a la llibreria Ambra de Gandia. Un poemari que busca un erotisme que viatja d'Ausiàs a Estellés sense anestèsia. De vegades amb molts bons resultats, de vegades resulta que evident com de difícil és dir alguna cosa de nova en això de l'erotisme.
I, a més, em vaig comprar accidentalment uns quants llibres. I vaig menjar pastetes que havia cuinat la seua dona i vaig tenir converses i vaig trencar per uns momements la rutina...
dijous, 29 de maig del 2008
dimecres, 28 de maig del 2008
dilluns, 26 de maig del 2008
Els estius
Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)
CLEPSIDRA
Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.
Arena.
Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)
CLEPSIDRA
Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.
Arena.
Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.
Sona la dipu
Aquest dissabte 24 de maig vaig anar a Gandia amb la family a un concert d'aquests de "Sona la dipu", on la Diputació de València junta com a teloners tres grups valencians i després ix a tocar un grup de "prestigi". Tot gratuït i, a més, et regalaven una samarreta per cap.
El presentador de l'acte era, allí, l'únic que parlava en valencià (en un valencià col·loquial, evidentment, no fóra cas que algú pensara que aprofita per a alguna cosa més que per a dir eh, acabe d'arribar de l'horta i ja he regat el bancal...). Dels tres grups valencians, dos cantaven en castellà i un en anglès. Visca la DIputa(na)CIÓ! Visca!
I ho dic perquè hi ha tot un planter de gent jove (i no tant) que canta en valencià amb una qualitat i unes ganes que no tenen res a envejar, res, a tots eixos grups en d'altres idiomes. I que canten i existeixen malgrat que tampoc existesquen per al poder ni per a la premsa ni per a... Collons! si tenim una cultura que no ens la mereixem!
I crec que això encara fa més ràbia a tots els espanyolistes, els cagats i etc i encara fan més per tancar els ulls davant la realitat.
La xiqueta, que té 6 anys, va aguantar fins la quarta cançó dels Celtas Cortos, que ara, per a mi, ja tenen el to nostàlgic dels "Déus de fang" de Jordi Julià.
El presentador de l'acte era, allí, l'únic que parlava en valencià (en un valencià col·loquial, evidentment, no fóra cas que algú pensara que aprofita per a alguna cosa més que per a dir eh, acabe d'arribar de l'horta i ja he regat el bancal...). Dels tres grups valencians, dos cantaven en castellà i un en anglès. Visca la DIputa(na)CIÓ! Visca!
I ho dic perquè hi ha tot un planter de gent jove (i no tant) que canta en valencià amb una qualitat i unes ganes que no tenen res a envejar, res, a tots eixos grups en d'altres idiomes. I que canten i existeixen malgrat que tampoc existesquen per al poder ni per a la premsa ni per a... Collons! si tenim una cultura que no ens la mereixem!
I crec que això encara fa més ràbia a tots els espanyolistes, els cagats i etc i encara fan més per tancar els ulls davant la realitat.
La xiqueta, que té 6 anys, va aguantar fins la quarta cançó dels Celtas Cortos, que ara, per a mi, ja tenen el to nostàlgic dels "Déus de fang" de Jordi Julià.
dilluns, 19 de maig del 2008
El procés d'escriptura
Ara que no m'escolta ningú, puc dir que "Càries" és el procés d'un fracàs. Bo, en realitat segueix clarament la línia que ve des d'"El somrís de les carreteres secundàries" i "La presó de l'aigua", encara que jo pretenia que fóra diferent (una mica en la línia de poemes com "Vinc del lloc on les plantes arrenquen les persianes..."). O més diferent, si més no. Però em vaig encallar.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.
Etiquetes de comentaris:
Josep Lluís Roig,
poesia
El recital
Amb això de la democratització d'internet, pot passar que et trobes blogs/blocs on s'expliquen coses que passen a prop o, fins i tot, on has participat.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html
dissabte, 17 / maig / 2008
Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html
dissabte, 17 / maig / 2008
Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.
Etiquetes de comentaris:
Josep Lluís Roig,
Pere Joan Martorell,
poesia
dijous, 15 de maig del 2008
José Iniesta
Amb això dels poetes i La Safor, la veritat és que les circumstàncies semblen entestades a donar-nos la raó. Vos copie el que ha escrit Juli Capilla (un altre autor que ha incorporat La Safor i que darrerament ha tret un nou llibre de poemes que em llegiré) sobre un poeta que viu a Oliva des de fa un bon grapat d'anys. Va estudiar Literatura Esànyola a la UV, però va opositar a professor d'educació física. I vaig coincidir amb ell un any a l'Institut de Bellreguard. Callat, tímid, amable.
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html
dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html
dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18
dimarts, 13 de maig del 2008
poesia a Oliva
Benvolguts amics i amigues:
El divendres que ve, 16 de maig, a les 20'30 h. tenim el plaer de convidar-vos a la presentació conjunta de dos llibres de poesia: Dansa nocturna de Pere Joan Martorell (editorial Proa i editorial Moll), que va ser premi Joan Alcover-Ciutat de Palma i Càries de Josep Lluís Roig (editorial Bromera), que va guanyar el premi de poesia dels Ciutat d'Alzira.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (C/ Tamarit, 6, que està molt a prop de l'Ajuntament d'Oliva, en direcció cap a l'església de Santa Maria).
Crec que és més fàcil coincidir amb els poetes saforencs, però és una oportunitat gairebé única per estar amb un dels poetes mallorquins més interessants que, a més, és un activista cultural.
Si vos abelleix i podeu, vos esperem!
(Aquest és el text "oficial" de la invitació a l'acte de presentació)
Etiquetes de comentaris:
Josep Lluís Roig,
Pere Joan Martorell,
poesia
dilluns, 12 de maig del 2008
Càries
LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.
És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.
Etiquetes de comentaris:
Josep Lluís Roig,
poesia
LES TOMBES BLANQUES
Crec que en aquest recull de contes Susanna Rafart l'ha encertada de ple, la diana de les paraules exactes. Capaç de condensar un segle de tragèdies als Balcans en unes poques pàgines i una sola figura, capaç de presentar un món polièdric, poètic sense excès, detallista d'una manera molt diferent a Llavina però que, alhora utitlitza de tant en tant el macro.
Millor que el recull anterior de contes, sap ser sensible sense apelar al sentimentalisme. Que la vida és dura però, alhora, justament, vital. I potser feliç i tot.
"Entre els plecs de la roba, brillaven fragments de ceràmica que, amb el lleuger moviment de les mans, fulguraven com peixos d’un mar sec, ficats a les butxaques."
Susanna Rafart, "Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània", ed. La Magrana
Millor que el recull anterior de contes, sap ser sensible sense apelar al sentimentalisme. Que la vida és dura però, alhora, justament, vital. I potser feliç i tot.
"Entre els plecs de la roba, brillaven fragments de ceràmica que, amb el lleuger moviment de les mans, fulguraven com peixos d’un mar sec, ficats a les butxaques."
Susanna Rafart, "Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània", ed. La Magrana
Etiquetes de comentaris:
narrativa,
susanna rafart
divendres, 9 de maig del 2008
BIRMÀNIA
Ara que Birmània és notícia, recorde que acabe de llegir "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És un llibre divertit perquè explica les peripècies d'un grup de turistes americans per la Xina i Birmània, però també té detalls duríssims: en un moment determinat uns "nadius" expliquen que ells preferirien llençar-se per un espadat que caure en mans de l'exèrcit del país i expliquen tortures que perpretava l'exèrcit (que és qui mana al país) per als treballadors que provaven d'escapar-se, quan els obligaven a treballar com a esclaus, perquè sí (per exemple en l'oleoducte d'una empresa americana on treballava una Condolisa Rice [ja sé que no s'escriu així]). Tortures com lligar-te les mans al darrere, posar-te un xili a cada ull, una bossa de plàstic a sobre i tirar-te al mig d'una planície, sota el sol, mentre es passaven dos dies seguits violant les filles i dones i etcètera...
I ara esperen que eixos mateixos torturadors es preocupen pels torturats! Quan menys habitants tinguen, més fàcils seran de controlar...
Mentrestant, nosaltres fem com els americans aquells, de la novel.la, que sota els pes de la mala consciència, van decidir donar-los dòlars...
Som tan previsibles, els humans...
I ara esperen que eixos mateixos torturadors es preocupen pels torturats! Quan menys habitants tinguen, més fàcils seran de controlar...
Mentrestant, nosaltres fem com els americans aquells, de la novel.la, que sota els pes de la mala consciència, van decidir donar-los dòlars...
Som tan previsibles, els humans...
dijous, 8 de maig del 2008
UNA LITERATURA INVISIBLE
Supose que és normal parlar dels llibres que hom estima, que el sorprenen, o que troba interessants. I crec que un dels problemes que té la literatura catalana és que no té massa -per no dir cap- altaveu que aprofite per parlar-ne. No queda espai per al diàleg, per a les opinions, per a provar de superar-se.
Vull dir que aquells que escrivim en català gairebé no existim. I no pel fet que siguem millors o pitjors, sinó perquè hi ha tota una pressió per a què no existim. I les persones sí que llegeixen. Però això no es pot reflectir perquè som una veritat amagada.
Cert que hi ha "el escritor catalán" (quatre o cinc, per omplir el "cupo"), de la mateixa manera que existeix el poeta valencià (Josep Piera o, a tot estirar, Enric Sòria) però tota la resta és pura invisibilitat.
I la qüestió és que jo crec que la literatura catalana té una vitalitat increïble, en aquests moments: m'acabe de llegir Jordi Llavina (en prosa i poesia), "Rapala", o "Les tombes blanques" (que ja l'acabe) i són llibres impressionants, que deixarien petjada en qualsevol cultura. I ací no passa res. No es discuteix, no s'exclama. Però els fets hi són, mals que els pese. Poden fer-se els cecs, però la literatrua catalana no té res a envejar, pel que respecta a la producció, de cap literatura occidental contemporània. De cap.
Val que també m'adone que sempre pose pegues, als llibres, però justament perquè són bons i poden anar més enllà. Sempre es pot anar més enllà. Sempre. L'autocomplaença és una cosa terrible.
Dit d'una altra manera, si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític, sinó perquè això obliga a remirar-se les coses.
I, ni que siga perquè sí, o per fotre a la colla de cabrons que s'encabota a no veure'ns, o per superació personal, hem de provar d'anar més enllà, encara que més enllà potser no hi haja res més que silenci.
Vull dir que aquells que escrivim en català gairebé no existim. I no pel fet que siguem millors o pitjors, sinó perquè hi ha tota una pressió per a què no existim. I les persones sí que llegeixen. Però això no es pot reflectir perquè som una veritat amagada.
Cert que hi ha "el escritor catalán" (quatre o cinc, per omplir el "cupo"), de la mateixa manera que existeix el poeta valencià (Josep Piera o, a tot estirar, Enric Sòria) però tota la resta és pura invisibilitat.
I la qüestió és que jo crec que la literatura catalana té una vitalitat increïble, en aquests moments: m'acabe de llegir Jordi Llavina (en prosa i poesia), "Rapala", o "Les tombes blanques" (que ja l'acabe) i són llibres impressionants, que deixarien petjada en qualsevol cultura. I ací no passa res. No es discuteix, no s'exclama. Però els fets hi són, mals que els pese. Poden fer-se els cecs, però la literatrua catalana no té res a envejar, pel que respecta a la producció, de cap literatura occidental contemporània. De cap.
Val que també m'adone que sempre pose pegues, als llibres, però justament perquè són bons i poden anar més enllà. Sempre es pot anar més enllà. Sempre. L'autocomplaença és una cosa terrible.
Dit d'una altra manera, si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític, sinó perquè això obliga a remirar-se les coses.
I, ni que siga perquè sí, o per fotre a la colla de cabrons que s'encabota a no veure'ns, o per superació personal, hem de provar d'anar més enllà, encara que més enllà potser no hi haja res més que silenci.
dimarts, 6 de maig del 2008
UNA LITERATURA AMB MACRO
Més enllà d’una llunyana novel·la inicial, l’aparició de Jordi Llavina en el món de la poesia va ser fascinant: La corda del gronxador (ed. Moll i ed. Proa) era un poemari fascinant que tenia l’habilitat de fer-nos arribar la història i les emocions completes a través d’una mirada detallista que es fixava, aparentment, en detalls allunyats del centre d’interès.
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.
ESMORZAR
Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.
¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.
ESMORZAR
Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.
¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista
Etiquetes de comentaris:
Jordi Llavina,
narrativa,
poesia
dissabte, 3 de maig del 2008
Rapala
En general, Jaume Subirana és un poeta que m'agrada. I m'agrada que no es fossilitzara en aquell "Final de festa". "En d'altres coses" va començar la recerca d'una nova expressió, i ara, a "Rapala" em sembla que està més a prop del que buscava.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:
IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)
Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.
Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.
Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:
IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)
Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.
Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.
Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.
dijous, 1 de maig del 2008
Amy Tan i Haruki Murakami
Ja em queda poc per a acabar "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És divertit, amable, hi aprens coses (bàsicament sobre l'Orient)... Jo me'l llig abans d'anar a dormir. Em relaxa i és agradable, fins i tot quan passen coses desagradables, perquè fa que no ho semblen tant: la història d'una colla d'occidentals relativament prepotents contada per l'esperit de l'amiga morta, que era qui els havia de guiar...
Res a vore, tot i compartir col.lecció, amb "Tòquio blues. Norwegian Wood" d'Haruki Murakami: una dura història de soledats i drames compartits en el Japó contemporani. Posa els pèls de punta i aprofita mooolt per a plantejar-se cap a on pot derivar la societat on vivim amb molta facilitat. Gens recomanable per a anar a dormir, perquè tanqaues el llibre amb un desassossec terrible, d'aquells que et sacsa la consciència i les neurones. Imprescindible i amarg, com certes medicines.
Res a vore, tot i compartir col.lecció, amb "Tòquio blues. Norwegian Wood" d'Haruki Murakami: una dura història de soledats i drames compartits en el Japó contemporani. Posa els pèls de punta i aprofita mooolt per a plantejar-se cap a on pot derivar la societat on vivim amb molta facilitat. Gens recomanable per a anar a dormir, perquè tanqaues el llibre amb un desassossec terrible, d'aquells que et sacsa la consciència i les neurones. Imprescindible i amarg, com certes medicines.
Etiquetes de comentaris:
Amy Tan,
Haruki Murakami,
narrativa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)