dissabte, 24 de desembre del 2011

DÉU

DÉU
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.

Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.

dimarts, 20 de desembre del 2011

FRANCISCO BRINES

L'ÚLTIMA COSTA
Hi havia una barcassa, amb personatges foscos,
a la vora disposada. La nit de la terra,
soterrada.
I més enllà aquell vaixell, de llums esmoteïdes,
on s'amuntegaven, amb fervor, encara que trist,
una gentada de dol.
Enfront, aquella boira
tancada sota d'un cel sense cap firmament ja.
I una barca que esperava, i d'altres encallades.

Vam arribar exhausts, amb la carn que estirava, una mica resseca.
Un aire immòbil, amb serrells d'humitat,
surava per aquell lloc.

Tot estava disposat.
La boira, més tancada encara,
exigia partir. Jo tenia els ulls entelats per les llàgrimes.
Disposàrem els rems desgastats
i com esclaus, muts,
vam empényer aquelles aigües negres.

Ma mare em mirava, molt fixa, des del vaixell,
en el viatge aquell de tots cap a la boira.


LA ÚLTIMA COSTA
Había una barcaza, con personajes torvos,
en la orilla dispuesta. La noche de la tierra,
sepultada.
Y más allá aquel barco, de luces mortecinas,
en donde se apiñaba, con fervor, aunque triste,
un gentío enlutado.
Enfrente aquella bruma
cerrada bajo un cielo sin firmamento ya.
Y una barca esperando y otras varadas.

Llegábamos exhaustos, con la carne tirante, algo seca.
Un aire inmóvil, con flecos de humedad,
flotaba en el lugar.

Todo estaba dispuesto.
La niebla, aún más cerrada,
exigía partir. Yo tenía los ojos velados por las lágrimas.
Dispusimos los remos desgastados
y como esclavos, mudos,
empujamos aquellas aguas negras.

Mi madre me miraba, muy fija, desde el barco,
en el viaje aquel de todos a la niebla.

FRANCISCO BRINES (traducció de Josep Lluís Roig)

dijous, 15 de desembre del 2011

Actes literaris diversos a Oliva i Gandia des d'ara fins dissabte

El proper dissabte 17 de desembre tenim el plaer de convidar-vos a la presentació de dos llibres .
El primer, L'Homenot del barret, de Gemma Pasqual, tindrà lloc a Gandia, a les 12 hores del matí, a la Biblioteca Central Convent de sant Roc (sala d'actes).
Amb aquest llibre l'autora ret homenatge a Enric Valor i fa una gran rondalla on el protagonista és el nostre escriptor.

El segon llibre que vos presentem és el poemari Herències, d'Àngels Gregori i Teresa Pascual, i del qual vos adjuntem quatre poemes.
L'acte, que tindrà lloc a Oliva, a les 20 hores, a la Biblioteca l'Envic, (passeig Gregori Maians, 36), anirà a càrrec dels poetes Josep Ballester i Ramon Guillem. I a partir de les 24 hores hi haurà un after hours a La Malabar, amb més poetes i amb l'actuació del grup musical Aribau 21.

El divendres, a Gandia
Xavi Sarrià i Rafa Xambó participaran en la presentació del llibre "Comunicant la revolta"
Divendres 16 de desembre

20 h Presentació del llibre "Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià" de Xavier Ginés
(Edicions 96, 2011)

Amb la participació de Xavi Sarrià, Rafa Xambó i l'autor del llibre.
Presenta Hèctor Montaner, patró de la Fundació
Sala de Conferències
Organitza Independentistes de la Safor

Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna
Carrer Dona Teresa, 2
Gandia

Avui dijous a Oliva
El president de l'Associació Cultural Centelles i Riusech
en nom de la Junta Directiva
es complau a convidar-vos a l'acte de lliurament de la
XVI Distinció Honorífica de la nostra entitat a
Francisco Brines
poeta

L'acte tindrà lloc el proper dijous dia 15 de desembre
a les 20'00 hores al Convent del Rebollet d'Oliva

dimecres, 7 de desembre del 2011

SILENCI

Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.
JOSEP LLUÍS ROIG (INÈDIT)

Per ser exactes, es va publicar al blog de Laia Noguera el 4 de desembre. I per a ser més exacte encara, l'hauria de dedicar a Jordi Puig.
La veritat és que quan l'altre dia vaig "penjar" un poema inèdit, em vaig adonar que feia més d'un any que no n'escrivia cap. Ni un sol vers. Perquè jo en volia escriure però m'eixien contes. Algun com aquest i d'altres de més "normals". I jo que em pensava que ja no escriuria cap conte més... Ja se sap, "nunca digas desta agua nâo beberei".

dijous, 1 de desembre del 2011

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ

Certament, la presentació d'ahir va anar molt bé. Vam parlar dels llibres i de què s'espera d'una novel·la juvenil.
A més, voldria agrair l'assitència de tanta gent com ens va voler acompanyar i d'aquells que per mil circumstàncies no s'hi van poder acostar.

dilluns, 28 de novembre del 2011

converses i literatura a Gandia (últim acte de la Setmana Literària) aquest dimecres 30

Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes. Plaça Rei Jaume I, 10 - 46701 Gandia
20h
Dimecres 30/11/11
Cicle “De tu a tu”, amb els novel•listes Isabel Canet, autora de La copa
dels orígens (ed. Bullent) i Josep Lluís Roig, autor de Insuficient s’escriu amb sang (ed. Cruïlla). (2 novel·les juvenils ben diferents entre elles)
Hi intervindran també l’escriptora Joaquina Barba i les professores Rosa Ribes i Carme Gosàlbez.
Organitza Saforíssims, Societat Literària.

diumenge, 27 de novembre del 2011

els premis de Gandia

El i la guanyadora del premis de Gandia tenen blog/c. Serà cosa de l'edat o dels temps. I tots dos parlen, de maneres molt diferents, del premi:

http://sotalacreueta.blogspot.com/

http://laianogueraclofent.wordpress.com/

Jo destacaria, d'aquests premis, a banda de ser la consolidació de dues veus, la normalitat. Que les polítiques canvien però les paraules queden.

divendres, 25 de novembre del 2011

Avui es lliures els premis de Gandia

Aquesta vesprada tindrà lloc el lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, que en aquesta edició comptarà amb el recital de poesia 'Guardons Ausiàs March: imatges i versos'. Josep Vicent Cabrera i Alexandra Pérez ens hi recitaran deu poemes d'alguns dels autors premiats més destacats des de l'any 1959. Els acompanyarà a la guitarra el compositor Miquel Pérez Perelló. Trobareu més informació a:
http://imabgandia.es/noticies/lliurament-premis-literaris-ciutat-de-gandia-2011-5256.html


L'acte començarà a les 20 hores al Palau Ducal dels Borja.

dijous, 24 de novembre del 2011

2 bloc/gs literaris

Ja he explicat alguna vegada que jo pretenia l’atzar per a aquest blog/c. Que no he fet res d’allò que se sol fer per promocionar-lo. De la mateixa manera que no me n’he fet seguidor de cap, més a la recerca de discreció que no per cap altre motiu. De manera que el blog/c s’ha estés per un atzar determinista, una teranyina d’interessos mutus que converteix la xarxa internàutica en un lloc habitable.
Així que, de la mateixa manera que hi ha blogs/cs que mire a la recerca d’informacions literàries, n’hi ha alguns que mire per simple i senzill plaer de llegir-los –perquè hi bateguen literatures i vides, també. La llista fóra llarga, però avui en destacaria dos que comparteixen una visió de la vida filtrada per una mirada que estima la vida i les paraules.
http://an-tavia-na.blogspot.com/
http://papallonesenlallum.blogspot.com/

dilluns, 21 de novembre del 2011

Ernest Farrés

Un dels blo(g/c)s més interessants que conec sobre literatura és el d'Ernest Farrés. Ernest no és nou en això de la lectura de la poesia que es fa. No de bades va fer una antologia l'any 2000 sobre els auors relativament joves del moment que s'anomenava "21 poetes pel segle XXI" (i que l'any passat va tenir un eco a Mèxic amb la publicació d'una antologia de la seua antologia amb la publicació d'una tria de dos poemes de cada autor dels que ell va seleccionar l'any 2000).
Bé, el cas és que majoritàriament compartisc les entrades que fa i de vegades me n'he botat alguna que jo pensava escriure perquè ell ja ho havia "penjat" abans que jo i millor escrit.
A banda d'això, és també propietari d'una història ben peculiar: va publicar (a Viena, el 2006) un llibre de poemes sobre Edward Hopper (per títol duia el nom del pintor) que, com era previsible en aquest país sense crítics de veres, va passar desapercebut. Com la majoria de llibres que es publiquen: ni bons ni dolents: desapercebuts, inexistents. Però el llibre en qüestió va caure a les mans de Lawrence Venuti que el va traduir a l'anglés i publicar als Estats Units i a Gran Bretanya.
Posteriorment, el llibre ha estat traduït també a l'italià.
Les conclusions no deixen de ser llastimoses sobre l'estat de la dialèctica en la poesia (en la literatura) catalana.
Per altra banda, aquest 2011 ha tret un llibre de poemes (del qual tothom n'ha parlat o no). D'aquest darrer llibre, copie el poema que el mateix Erenest ha triat per al seu blog; un poema que, d'altra banda conté una piscina, una "Presó de l'aigua":

EL POEMA DELS AMORS IMPOSSIBLES

És tan trist,
un poema
dels amors
impossibles,
que em negava
a afrontar-lo.
Desentendre-me’n
era a tots
els nivells
una màxima
efectista,
però el dret
al silenci
no em servia
de consol.

El poema
al•ludit
meditava
sobre grosses
veritats
perquè en són,
en efecte,
d’impossibles,
milions
d’amors pròdigs
en paràlisis
o tan simples
com un bany
matutí.
No ens serà
mai permès
de comprendre-ho.
Amors trets
d’un mal pas
a la vora
de piscines
sense gota
d’aigua, amors
amb un nombre
variat
d’alegries
contingudes,
amors tàcits
entre amants
incapaços
de llegir-se
els contractes
que subscriuen.

Amb els anys
transformem
les històries
personals
que ens marcaren
en monyons
sense cotna.
Res no aviven
els amors
quan es frustren,
ni tan sols
el raïm
que s’escorre.

El poema
dels amors
impossibles
no portava
mala sort,
només feia
un camí
que emetia
tensions
sexuals
no resoltes.

Ernest Farrés, "Els efectes imprevisibles dels camps magnètics"
Labreu Edicions, 2011

diumenge, 20 de novembre del 2011

Bertold Brecht

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, de la roba, de les sabates i de les medicines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan burro que s’enorgulleix i trau pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, mamarratxo i lacai de les empreses nacionals i multinacionals." (Bertold Brecht)

Extret de BUCOMSA.

dijous, 17 de novembre del 2011

LA SETMANA LITERÀRIA DELS PREMIS DE GANDIA COMENÇA AQUEST DISSABTE!

Setmana Literària 2011 - 25/10/2011

Del 19 al 30 de novembre, nova cita amb els actes literaris que acompanyen cada any l'entrega dels guardons dels Premis Literaris Ciutat de Gandia

PROGRAMA:

Dissabte 19
“XV Homenatge a la Paraula”, dedicat a commemorar el centenari de la mort del poeta Teodor Llorente. a CÀRREC DE JOSEP PIERA. Organitza CEIC Alfons el Vell.
Lloc: Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, 20 h

Dimecres 23
Inauguració de l’exposició itinerant ‘Ausiàs March, cor salvatge’, dels professors Eduard Mira i Robert Archer, adaptada per Àlvar Garcia.
Lloc: Sala d’exposicions municipals Coll Alas, 19 h

Lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc, a càrrec de la Federació de Falles-Junta Local Fallera de Gandia.
Lloc: Teatre Serrano, 20 h

Dijous 24
Presentació del llibre El Tirant Políglota. 500 anys de traduccions del Tirant 1511-2011 i conferència a càrrec de l’autor, Vicent Martines, catedràtic i director de l’Institut Virtual Internacional de Traducció de la Universitat d’Alacant.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Divendres 25
LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS CIUTAT DE GANDIA 2011.
Muntatge audiovisual i poètic "Premis Ausiàs March: imatges i versos". En acabar hi haurà un vi d’honor al Pati d’Armes del Palau.
Lloc: Palau Ducal, Saló de Corones, 20 h

Dilluns 28
Presentació del projecte de traducció “El Tirant multilingüe”, a càrrec del director d’IVITRA Vicent Martines i lectura del Tirant en diverses llengües: alemany, anglés, àrab, castellà, finés, francés, grec, italià, japonés, neerlandés, polonés, rus, xinés, i en llenguatge Braille.
Participen: Junta Multicultural de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Gandia i ONCE.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Dimarts 29
Tast de Clàssics. Presentació del llibre Ausiàs March. Una tria en versió de Josep Piera, a càrrec de Jordi Quer, de l’editorial Barcino.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes, 20 h

Dimecres 30
Cicle “De tu a tu”, amb els novel·listes Isabel Canet, autora de La copa dels orígens i Josep Lluís Roig, autor de Insuficient s’escriu amb sang. Hi intervindran també l'escriptora Joaquina Barba i les professores Rosa Ribes i Carme Gosàlbez.
Organitza Saforíssims, Societat Literària.
Lloc: Biblioteca Central Convent de sant Roc, sala d’actes,20 h

Finale

L'any 1990 Igansi Mora va publicar una història apocalíptico-rural-capitalino-valenciana que -a mi em va semblar- retratava la fi d'allò que havia significat ser valencià. Una novel·la, val a dir, escrita molt a la valenciana -com "Maig", com "Ulisses 2" i en la línia que algun altre autor ha usat en llibres memorables com "Si no ho dic rebente"- amb aquell humor sardònic i políticament incorrecte amb què sobreviuen els valencians a la realitat que ells mateixos han ajudat a fabricar.
Bé, el cas és que Bartomeu Fiol, un dels referents vius de la poesia catalana, ha usat la mateixa paraula (que era el nom d'un herbicida que empraven els llauradors per aquells norantes, val a dir)per a titular un poema que, d'alguna manera, versa sobre el mateix tema: Què pintem nosaltres, els ex de la Corona d'Aragó en aquest món?
Malgrat que això també comporta una segona pregunta més interessant, encara que implícita: quina quantitat de mèrits amagats cal que tinguem per a haver gosat sobreviure als intents d'aniquilació si ni tan sols tenim Déu -i no com el(s) poble(s) elegit(s)- de la nostra part?


FINALE

Bàsicament, el poble escollit
ha necessitat de tres llenguatges:

primer, el més adequat per a relacionar-se
amb Adonai, amb Elohim;
després, l'utilitari
per a mercadejar o comerciar amb els goyim;
i, finalment, la lingua franca i a la vegada privada
–tal com el jiddisch–
per a no esser entesos per aquells
i sí pels germans d'indrets llunyans.

Tu que no en domines cap,
ne anche nessun gergo judeo-italiano,
què pintes en aquesta història?

Bartomeu Fiol
Carants. Obra poètica 4
Proa
464 pàgines
18 euros

dimarts, 15 de novembre del 2011

Pau Sif / Juan Vico

Mai no he estat un bon cràpula.
Alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat.
L’espera inútil.

Pau Sif, “Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la)”



Cortinas flotando
en la habitación

sin la habitación.


Juan Vico, “Densidad de abandono”


No em fan gràcia els llibres aquests que recullen diversos premis en un sol volum. És difícil que les diferents propostes t’engresquen de la mateixa manera. I més quan, com és aquest el cas, hi ha els premiats en dues llengües diferents. Perquè un dels miracles de la nostra poesia és que manté una línia, una tradició força independent de la línia de la poesia castellana. O, dit d’una altra manera, que no té més interacció que amb altres literatures occidentals, com la francesa o l’anglesa.
Però bé, em van passar el recull per fer-ne una ressenya i, la veritat, totes dues propostes em van interessar força. Em van agradar.

Títol: Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la) / Densidad de abandono
Autor/autora: Pau Sif / Juan Vico
Premi: Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes
Col•lecció: Razef - Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes
Pàgines / ISBN / Preu: 64 pàgines / 978-84-92763-51-1 / 6 €
Editorial / Ciutat / Any: Edicions 96 / La Pobla Llarga / 2011

diumenge, 13 de novembre del 2011

Salvador Iborra

Afirmació possible

Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Salvador Iborra

Gràcies a Ramon Torné Teixidó ( http://daidalea.blogspot.com/2011/11/salvador-iborra.html)
m'he assabentat que Salvador Iborra, poeta nostre assassinat jove, mantenia un blog i, el que és millor, que la gent s'hi ha volcat, que ens ha dolgut a tots,aquesta mort absurda, que encara som persones.
No vaig a dir que érem amics. Vam coincidir un parell de vegades i sé que corre per casa (no l'he trobat encara) aquell llibre dels llençols. Però el fet és que ha mort ell i aquesta mort ens correspon a tots una mica: podríem haver estat cadascun de nosaltres els morts, fruits de l'absurditat humana, del món on vivim i que potser tolerem excessivament.
Una abraçada per a ell i la consciència que en els seus versos queda una part d'allò que va ser i que no van deixar que s'esdevinguera completament.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Antología de la nueva poesía catalana

Autors antologats:
Antonia Arbona
David Escamilla
Hèctor Bofill
Amadeu Vidal i Bonafont
Joan-Elies Adell
Sebastià Alzamora
Josep Manuel Esteve
Manuel Forcano
Maria Joseph Escrivà
Miquel Bezares
Pere Joan Martorell
Txema Martínez Inglés
Alexandre Navarro
Jordi Valls
Josep Lluís Roig
Josep Porcar
Ramon Ramon
Vicent Nàcher
Iban L. Llop
Antoni Xumet
Júlia Zabala


PRÒLEG DE L'ANTOLOGIA

Leer poesía en otras lenguas es un placer refinado; reconocer en otros poetas los temas y los modos de los nuestros es una práctica que siempre nos ayuda a comprender mejor la situación de nuestra propia poesía. En estos tiempos se han publicado por lo menos tres antologías de la nueva poesía mexicana: El manatial latente (Fondo editorial Tierra Adentro), Árbol de variada luz (Universidad de Colima) y Eco de voces (Ediciones Arlequín/FONCA). En ellas se reunió a los poetas mexicanos nacidos en las décadas de los sesenta y setenta, con ausencias notables en todos los casos, pero especialmente con una sobre-exposición de poesía desconocida y desconocible. Más ajustada y precisa en el universo por estudiar ha resultado la recién publicada La luz que va dando nombre (Secretaría de Cultura, Puebla, 2007), bajo la coordinación de Alí Calderón y con la colaboración de Jorge Mendoza, Álvaro Solís y Antonio Escobar, pues esta última acude a la observación de los distintos lenguajes literarios que afloran en la expresión y también porque son los poemas y no los poetas los objetos de crítica. En Cataluña han aparecido algunas antologías similares: Sense contemplacio, que reúne poetas nacidos desde 1940 hasta 1960; Ser del segle, de 1959 a 1967; y 21 poetes del XXI, preparada por Ernest Farrès para la editorial Proa. Es de esta última de la cual hemos preparado la selección que ahora presentamos, la cual incluye a jóvenes poetas catalanes nacidos entre 1967 y 1975. Aparecen aquí seis poetas de Cataluña, diez de la región de Valencia y cinco de las Islas Baleares; de estos, diecinueve son hombres y dos mujeres, todoscon publicaciones de libros desde la década de los noventas; agregamos como complemento una ficha biobibliográfica de cada uno ellos. Se completa aquí, pues, la publicación que de los poetas catalanes de setentas y sesentas iniciamos en diversas publicaciones, la buena acogida de los lectores nos invita a ordenar estas versiones. Después de meses de revisión atenta y diligente corrección, sentimos que aquí se muestra lo mejor que de las nuevas voces ha decantado esa lengua peninsular pero tan cercana de nosotros; recordemos que en nuestro país se mantuvo durante décadas el espíritu y la creación de la patria catalana; aquí en México se estableció el parlamento de la Generalitat en el exilio después de haber sido ejecutado su presidente Lluís Companys a manos del gobierno franquista, en nuestro país Josep Irla mantuvo la presidencia del parlamento catalán de 1938 a1954, cuando Joseph Tarradellas asumió el cargo hasta 1977, año en que el parlamento regresó a la península ibérica; aquí también publicaron sus libros más importantes incontables escritores que son ya clásicos de esa literatura: Agustí Bartra, Pere Calders, Josep Carner o Ramón Xirau; de importancia superior para la cultura de esa nación fue la publicación en México de la Biblioteca Catalana a manos de Bartomeu Costa-Amic, como respuesta a la quema de 18,000 libros clásicos catalanes que el gobierno franquista había perpetrado y la publicación de revistas de invaluable recordación como Pont Blau bajo la dirección de Vicenç Riera Llorca y su equipo, entre los que se contaban Joan Boldó i Climent, Josep Maria Giménez Botey, Ramón Fabregat y Marc Hurtado, y su continuación ahora ya bajo la dirección de Ramón Fabregat i Arrufat con el nombre de Xaloc hasta 1981; otra revista importante fue la publicada por Avel- li Artís i Balaguer, La nostra revista y que continuó su hijo Avel-li Artís-Gener con el nombre de La nova revista, en un periodo que comprende de 1946 hasta 1858; por último Quaderns de l’Exili, dirigida por Joan Sales y Lluís Ferran de Pol, que incluía una valoración combativa del problema catalán en su dispersión, estos últimos publicaron la poesía completa de Màrius Torres, notabilísimo poeta, inédito hasta entonces, quién muere en su juventud de tuberculosis durante la guerra civil (Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.) Este es, a grandes rasgos, el legado en el cual México contribuyó a la formación de la cultura catalana; en los años posteriores al franquismo, la obra bastante conocida de Pere Gimferrer nos ha acercado a la producción poética en esa lengua y aquí sería bueno mencionar la no tan conocida pero fundamental y breve de Antoni Marí, que recientemente fue reunida con el título general de Triptic des Jondal. Es en este marco histórico y en este espíritu de amistad entre los dos pueblos es que damos a conocer a los lectores mexicanos lo más nuevo de la poesía catalana, esperamos que las ediciones se multipliquen y que los nombres de estos 21 poetas pasen al catálogo del gusto nacional.
Mario Bojórquez



La lengua lemosina
Antología de la nueva poesía catalana
selección, traducción y presentación de Mario Bojórquez
Ediciones de Medianoche
(Universidad Autónoma de Zacatecas/Instituto de Cultura de Zacatecas Ramón López Velarde)
Zacatecas, enero 2010

És un llibret digne que, a banda d'algun error tipogràfig en qüestions perifèriques, tradueix dos poemes de cada autor que apareix a l'antologia d'Ernest Farrés, "XXI poetes pel segle XXI". L'únic però greu és que no actualitza el currículum dels poetes i aquest queda, en conseqüència,fossilitzat el 2001. A banda d'això, un intent lloable de donar a conèixer la vitatlitat de la nostra poesia.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Ressenya de l'estrena

Inteligente equilibrio

MARC LLORENTE. Tantes històries la mateixa història. Teatre Arniches de Alicante. De Josep Lluís Roig.
Compañía: Yorick. Teatre. Dirección: Xavier Monzó.
El Premi de Teatre Breu en Valencià Evarist García quedó amenizado con la dulzaina y el tamboril. Tiene el propósito de fomentar el teatro en lengua valenciana, alcanza la XII edición y sigue en nuestro recuerdo el actor y director que da nombre al concurso de textos teatrales. El reciente ganador, Josep Lluís Roig, vio su pieza representada en el Teatre Arniches el pasado jueves con la compañía Yorick Teatre. Recibió el premio de manos del diputado de Cultura de la Diputación de Alicante, Juan Bautista Roselló, tras la simpática presentación del conocido personaje de la escena alicantina, Tomàs Mestre, y las palabras de la viuda de Evarist, Maruja
Hernández. Roig ha obtenido este galardón por segunda vez gracias a Tantes històries la mateixa història, una obra que acoge la pérdida progresiva de memoria de la enfermedad de Alzheimer y que está interpretada por Victòria Muñoz y Xavier Monzó, dos conocidos actores pinoseros que representan a la pareja protagonista. El espacio tiene un par de mesas y asientos que corresponden a la terraza de una cafetería donde reiteradamente se encuentran ambos. Unas situaciones que ofrecen continuidad para exponer el proceso del referido problema.
La ubicación es la misma pero cambia la actitud del hombre mayor a medida que pasa el tiempo, ya que su capacidad disminuye y los olvidos aumentan. De este modo sencillo y singular ofrece el asunto el escritor y profesor Josep Lluís Roig (Oliva, 1967). El desarrollo verbal lo asumen limpiamente Victòria Muñoz y Xavier Monzó con el buen equilibrio que Roig imprime al delicado tema. El propio Monzó ha dirigido los pasajes acogiendo muy bien la intencionalidad del dramaturgo. No existen estridencias, pero el suave dramatismo se hace palpable con la trágica evolución a la que asisten los espectadores en un comenzar otra vez al no recordar él lo ocurrido o hablado el día anterior. Escuchamos los boleros Dos gardenias, de Machín, y El reloj, de Lucho Gatica, sobre todo. La letra queda vinculada al argumento. ¿Recuerdan? "Reloj, detén tu camino porque mi vida se apaga. Ella es la estrella que alumbra mi ser. Yo sin su amor no soy nada".
Diario Información, 5/11/2011.
http://www.diarioinformacion.com/opinion/2011/11/05/inteligente-equilibrio/1186872.html

dimarts, 1 de novembre del 2011

El dijous, estrene obra de teatre a Alacant!

Aquest dijous, a les 20 h. al teatre Arniches d'Alacant s'estrena "Tantes històries la mateixa història". A càrrec de Yorick Teatre. Una companyia amb una àmplia experiència i qualitat contrastada. La veritat és que n'estic content. Molt content. Al nostre país costa això del teatre. I cada vegada està més difícil.
SINOPSI DE L’OBRA
Una parella i una escena recurrent que s’esborra. No és una obra de teatre experimental: qui esborra la memòria és l’Alzheimer, de manera que, sense dramatismes excessius, però tampoc amb edulcorants, assistim a una parella que al principi sembla que es reinventa cada vegada al mateix temps que el record es desfà. Fins que el futur desapareix.
El record sobreviu mentre algú dels dos sap que es volien –que es volen- i que tenen un passat enfront d’un futur cada vegada més dur.

Entrada lliure. Limitada a l'aforament.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Un poema

Camine pel Boulevard de Picpus de París.
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.

(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Les coses, pel seu nom

L'Editorial Afers i la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna,

us inviten a la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana,
de Vicent Flor,
que tindrà lloc el dijous, 27 d'octubre, a les 20 hores al Casal de la Fundació Jaume I, a Gandia.
Hi intervindran:
Ignasi Mora (escriptor)
Vicent Flor (sociòleg i autor del llibre)
Vicent Olmos (historiador i editor)

* * *

Noves glòries a Espanya (presentació a Benicarló)
https://plus.google.com/114123356905061778461/posts/1Zqwecs5yHZ?authuser=0

dijous, 20 d’octubre del 2011

Aquest dissabte, Miquel Àngel Riera a Inca (allà per Mallorca)

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L'entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d'on són: tot ho contemplen
amb l'esguard fendidor, oloren, freguen,
s'embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

-Miquel Àngel Riera, "Llibre de benaventurances".

El "Llibre de benaventurances és un dels millors llibres de poesia del segle XX. De lectura obligada i imprescindible. Del llibre, se'n van fer tres edicions, crec que les tres introbables, si no és que de Proa quede alguna cosa o l'hagen digitalitzat. Es pot trobar segur dins de l'"Obra poètica completa". Una magnífica edició a càrrec d'Edicions del Salobre (que val uns 30 euros, però paga la pena).

Tot açò ho dic perquè aquest dissabte 22 d'octubre de 2011, a les 21 h. al Casal de Cultura d'Inca, a Mallorca (carrer de Can Dureta sense número) es representa Panorama de Telm Produccions i que és una versió lliure del "Llibre de benaventurances". Jo no hi podré anar, però si que m'ha dut a regellir-me'l. Tot un plaer.


- "Llibre de benaventurances". Manacor: Caixa d'Estalvis de les Balears, 1980 / Barcelona: Proa, 1990 / Alzira: Germania, 1995.
- "Obra poètica completa (1953-1993)". Pollença: Edicins del Salobre, 2005.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Simposi Enric Valor a Alacant

Simposi Enric Valor
4, 5 i 6 de novembre de 2011
Universitat d'Alacant
Vicerectorat d'Extensió Universitària
Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa
Servei de Promoció del Valencià
Institut de Ciències de l'Educació
Facultat de Filosofia i Lletres
Facultat d'Educació
Delegació d'Alacant
Reconegut amb 30 hores de formació certificades per la Universitat d’Alacant,
o bé per 2 crèdits de lliure elecció, vàlids per a l’itinerari de la Capacitació en Valencià
Informació i matrícula en el Departament de Filologia:
http://dfc.ua.es/va/cursos/simposi-enric-valor.html

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Carles Duarte

El mar és verd i el vent,
que avui és el senyor d'aquest paisatge
i duu les mans de neu,
salvatge,
el despentina.

Ebris de llum,
de l'aire fred
tan generós de transparències,
els nostres ulls
s'allunyen mar endins,
fugint d'aquesta nit insaciable
que ens encalça.

Carles Duarte, "Marítim", ed. Meteora, 2008.

M'agrada, del llibre, aquelles lectures múltiples del Mediterrani, que esdevé un mar interior, més que un fenomen extern.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Tomas Tranströmer

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
… paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol a la neu.
Llenguatge però cap paraula.

Tomas Tranströmer, ‘La plaça salvatge’, Perifèric edicions, 2007.
Traducció de Carolina Moreno.

Ja és casualitat que l'única obra traduïda al català d'aquest autor (Premi Nobel 2011) es trobe en una editorial menuda (i valenciana). O no? Serà que l'indústria editorial és cada vegada més indústria i oblida la part editorial, cultural, amb massa facilitat? La veritat és que bona part de la cultura viva batega per editorials petites, cada vegada més ofegades per la crisi però, alhora, més lliures.

Si hi teniu interès, al bloc/g de Mercè Climent hi ha una petita ressenya i l'accés a les primeres pàgines del llibre.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Antonina Canyelles

EL PARE

Recte com una biga
Elegant com un arc de mig punt
Fràgil com Venècia.

Antonina Canyelles, "Putes i consentits. Antologia poètica", ed. Lapislàtzuli, 2011

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Bisbe negre

L'altre dia vaig -vam- passejar per Vic. Coses de literatura. Però després, com no només de versos viuen les persones, vam entrar en una carnisseria a prop de LA plaça on vam comprar alguna coseta que no fa al cas i un bisbe negre: un embotit de forma arrodonida i color negrós, no excessivament gran, d'un pam, aproximadament. Trobe que el nom ha quedat suficientment explicat.
La qüestió és que, en tastar-lo ja a casa, vaig gustar més que vore que era igual que un embotit tipic d'Oliva que anomenem garró. També de forma negrosa i arrodonodida i també de motiu evident per al nom.
Com que l'embotit també és cultura i tradició i avantpassats -la sobrassada de Xaló,...- em va entendrir profundament que, més enllà de les paraules, encara tropessem contínuament amb les evidències. Així com l'embotit, les paraules. I qui no ho vulga vore, que visite l'oculista.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Preentació-recital de "Parets" de Laia Noguera aquest dijous a València

De vegades hi ha casualitats molt casuals. L'endemà de penjar la ressenya sobre "Parets" em va arribar la "publicitat" de l'acte. Maria Josep Escrivà ha enviat un poema i la concreció de l'acte. Us adjunte les dues coses:


Estimo la vida petita
de seure a l’entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s’inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s’hagin mort
els arbres que m’estimo.

Però no m’amoïna gens,
perquè en l’instant
en què se’m trenqui l’últim fil
seré només aquella dona
que s’asseia a l’entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

Laia Noguera


Dijous, 29 de setembre, 20 hores
Societat Coral El Micalet (Guillem de Castro, 73, València)

Recital poètic a partir de Parets (Edicions 96, col·lecció “Razef”),
amb l’acompanyament del pianista Roger Illa.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Parets, de Laia Noguera


Reproduïsc una ressenya sobre el llibre que vaig escriure i ha aparegut recentment:
Els accessos són:
http://www.llibresvalencians.com/Mirar-el-mun-us-interpretarlo_va_19_149_0.html
O també a:

http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero29secciones/poesia.pdf
I la ressenya (en versió copia i enganxa):

Mirar el món és interpretar-lo
Laia Noguera ens presenta una lectura del món exterior il·luminat des
de l’interior : la distància que va de la «solitud precisa, / com una taca
a les tovalles noves» a «dolors / que són un autobús a l’autopista».
Acaben d’aparéixer els números 15 i 16
de la col·lecció de plaquettes «Razef», d’edicions 96. Vista amb certa perspectiva
ja, aquesta col·lecció impressiona. Per la
voluntat i pels resultats. Amb una periodicitat regular han fet avançar la nòmina de dos en dos: un original i una
traducció, cada vegada, tot demostrant
que la qualitat depén més de l’esforç personal que de les altres variables. I la nò-
mina ho demostra. Hi han publicat, a
més d’inèdits, autors com S. Jàfer, M. Pé-
rez Saldanya, B. Mezquita,... i, entre els
traduïts: Iannis Ritsos, Miren Agur Meabe, Ibn Khafaja, Walt Whitman,... Una
col·lecció imprescindible per a aquells
que estimen la poesia.
I el número 16 correspon a Laia Noguera (1983), una de les autores «joves» que
ha desenvolupat una poesia més personal i sòlida. Aquesta consolidació es pot
resseguir perfectament a les darreres publicacions: Triomf (2009), L’U (2010, amb
fotografies de F. Morrison) i ara aquest
Parets (2011).
Crec que mai no havia vist –o molt poques vegades– un text tan adaptat al format plaquette: breu i redó, amb un punt
i contrapunt a cada pàgina (un poema
a dalt i un altre a baix que el puntualitza). Amb el mèrit afegit d’ésser totalment coherent amb l’imaginari que ha
bastit al llarg dels seus últims llibre: l’individu com un còdol aïllat i alhora partícip del món que l’envolta, amb la voluntat de participar-hi.
En aquest cas, però, els elements de la naturalesa –l’imaginari– han estat substituïts pels elements del nostre entorn urbà
i humà: hi apareixen centres comercials,
autobusos, autopistes, aquaris, lletsons
tallats, parets, mobles,... i on el còdol ara
és la casa, que també interfereix en el món
exterior, com els troncs i les pedres: «Hi
havia casa nostra / i el món de fora, / il·luminat / per la nostra finestra».
Així –amb el rerefons de les relacions
personals i en un continu on un poema
succeeix el següent com les baules d’una cadena d’actes i conseqüències– la
poeta reflexiona sobre les relacions entre les persones i entre cada persona i el
món amb senzillesa aparent i reflexió
profunda. Triarem només dos exemples,
el primer més referenciat al nivell personal: «Hem somiat que menjàvem / a
la mateixa taula / i que el silenci era tou
/ i calent com el pa. / I m’he despertat
partida / com les engrunes. // Vam dissimular / fins que els vestits es van fer
vells.» I el segon més reflexiu sobre la relació amb la realitat: «La finesa de viure / no al costat de les coses, sinó a
dintre. // Ara et tornaria a dir que no».
En resum, una lectura imprescindible per
a saber per on circula un dels corrents
més interessants de la nova poesia.
Josep Lluís Roig

dijous, 22 de setembre del 2011

DES D'AUSIÀS ALS NOSTRES DIES: SAFORÍSSIMS SL

Saforíssims Societat Literària presenta el web (http://www.saforissims.org/) i la seua activitat a les xarxes socials en línia en el marc de la taula redona: “L'activitat literària i creativa a la xarxa”. L'acte, que tindrà lloc a la Biblioteca Central - Convent de Sant Roc de Gandia (la Safor), el dissabte 24 de setembre, a les 12 hores, comptarà amb la participació dels periodistes i escriptors: Xavier Aliaga, Joan Navarro, Francesc Vila i Gemma Pasqual.

Lloc: Biblioteca Central. Convent de Sant Roc. Gandia
Plaça del Rei en Jaume, 10
Gandia

Dia i hora: dissabte, 24 de setembre a les 12:00

dilluns, 12 de setembre del 2011

FESTA ESTELLÉS AQUEST DIVENDRES A GANDIA

Fins a la vesprada del dimecres (o dijous a primera hora del matí) hi ha temps per tal que reserveu el sopar de la II Festa Estellés. Per raó d'espai les places són limitades. Per tant, si esteu interessats, digueu-nos alguna cosa quan més prompte millor.

Les reserves les podeu fer al correu: festaestellesgandia@gmail.com o als telèfons 962959676 / 962959465.

Qualsevol que s'apunte pot llegir un poema d'Estellés. Si voleu participar al recital, recordeu triar dos o tres poemes i indicar-ho a festaestellesgandia@gmail.com.

diumenge, 4 de setembre del 2011

també vam ser a Bristol



al·les em va agradar molt, però he de reconèixer que Bristol em va sorprendre. Un lloc molt agradable i l'@Bristol amb fills és espectacular.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Llanthony Priory


Abbey Hotel,Llanthony Priory,Abergavenny,NP7 7NN, United Kingdom
Una de les abadies en runes entre Gal·les i Anglaterra. No estava envaïda per turistes, però és la que més em va agradar.



dilluns, 29 d’agost del 2011

araf


Iniciem el retorn. Aquest estiu hem fet moltes coses però potser destacaria un viatge per Gal·les i Anglaterra. Jo, com a sofridor del meu país, el que més em va sorprendre és com de normalitzat tenen que els anglesos no són gal·lesos i a l'inrevés. I, malgrat que no vaig escoltar ningú parlar en gal·lés, com supose que els passarà als gal·lesos que visiten el País Valencià, era a tot arreu. Per exemple, a les indicacions de les carreteres: Slow / Araf era una expressió sovintejada.
Ah! I Dylan Thomas, sant, que em perseguia allà per on anava!
I ara és l'hora del retorn. A vore si fem l'aterratge amb calma, lent. Araf.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Els 4 primers poemes d'OASI BREU

I
El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit.
A dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.


II
Nàufrag de tot, encara dorm un somni
exacte de piscines en silenci:
a banda i banda res: la superfície
no existeix perquè allí és que els impactes
dibuixen cercles que s’escampen ràpids
i on la mort juga amb l’aigua com les gotes
cauen com trets en un mirall confús.
Al somni no: tot és silenci i prou:
una aigua transparent, il•luminada
per totes bandes amb llum de quiròfans
estèrils, verds: un lloc on la distància
es converteix sempre en una quimera.
Algú que se li assembla molt busseja
immòbil, quiet, perquè no té on anar
si no és a aquest soroll mut que l’envolta:
el nedador, en llur somni, no troba
mai cap sortida, tampoc cap respir
on descansar els seus pulmons mortals.



III
Aquest mut insilenci que ens ofega:
sirenes, cotxes, crits, carrers o bombes,
corredissa de passos en la boira
-sospir de pólvora i metralla alada-:
Nascuts de l’ona que escampa finestres,
han florit els cristalls sobre la pell.

El nedador, tranquil, encara neda,
busseja sota l’aigua en calma clara,
però en reviure l’alé aprén, roja,
la pluja de diamants i encara ix
incandescent, sobtat per la desgràcia:
en girar-se, s’adona que s’escola
l’aigua pel fons, també viscuda en sang.


IV
Sura vora un silenci de piscines
abandonades: tan sols els estralls
recorden altres vides: nedadors
rabents com un dofí que esmola l’aire.
Però ara no hi ha res: va fugir l’aigua
pels badalls dels esclats: tot es va omplir
de vidres alts que abandonaren, buits,
els finestrals assedegats de sang.

Vora un silenci de piscines sura,
per sobre dels estralls i els vidres buits,
com un miracle insòlit en la boira,
un arbre nou, nascut d’algun badall
fet en l’esclat i en l’oblit de la vida.

"Oasi breu", Tàndem edicions, València, 2001

(Ja sé que amb retràs, però no puc entendre com les coses es poden embolicar tant. Finalment, els quatre primers poemes d'Oasi breu. Me'ls estime especialment perquè va ser com autodemostrar-me que podia, encara que aquella línia no la volguera desenvolupar. I trobe que la recupere ara perquè el que he estat escrivint ronda la versificació, diversos tipus de decasíl·labs, algun alexandrí... Si la mètrica és un lloc on aferrar-se per buscar, ja em sembla bé, encara que de vegades sembla un búnker, més que cap altra cosa...)

divendres, 15 de juliol del 2011

Una antiga ressenya sobre "Oasi breu"

Una mirada en l’espill

Acausa de la seua extensió, el vers decasíl
·lab s’ajusta a les frases i al ritme de
la prosòdia habitual. Per això la veu que
canta els versos d’aquest Oasi breu crea
un univers poètic que ens és transmès
a un ritme monocorde, com una
conversa, o, més ben dit, com un monòleg
al més pur estil clàssic. L’autor recull,
des del punt de vista formal, la tradició
que arranca dels trobadors
provençals i els antics poetes italians i,
com ells i molts dels poetes catalans, en
fa el vers preferit, i únic.
El llibre s’estructura en quatre parts
que palesen una intenció unitària, com
si d’un sol text es tractés. Una trentena
de poemes amb un inici i un final
marcadament intencionats: «Nàufrag
de tot» (pròleg), «Oasi breu», «Anecdotari
» i «Epíleg».
Els versos del pròleg presenten el subjecte,
la mirada que obri les finestres per
guaitar, el nàufrag de tot, el nadador sumit
en un silenci (o un «insilenci») de
piscines quietes que, malgrat el seu somni
estèril, encara malda per trobar la
llum, eixe «arbre nou, nascut d’algun badall
/ fet en l’esclat i en l’oblit de la vida».
A la segona part, que inspira el títol general,
en canvi, aquesta mirada esdevé
l’espill de tot allò que hi ha a l’altra banda
de la finestra. Es converteix en un reflex
d’allò que veu i, amb un to més prosaic,
ho mostra al lector. S’hi manté
l’afany esperançador, l’optimisme
moltes vegades a desgrat de la pròpia
veu. Llegiu el poema «Oasi breu» (sens
dubte el més emblemàtic): «Perquè li
cap el món als ulls i té / un niu de sols
enllà de la mirada / és que imagina, tot
redó i blau / un món millor: si no existeix
l’oasi / l’inventa de nou: només pel
seu somrís / jo em donaria tot».
L’«Anecdotari» vol ser el retrat de les veritats
quotidianes, dolces però no eternes,
com ja apunta la cita inicial, que esdevenen
amargues com el món que envolta
els immigrants, els cors exiliats de la
seua terra, els peus dels qui sempre són
lluny, dels qui se’n van a un demà imprevist,
i dels qui escapen perquè han trobat
el joc massa fet, calculat, tancat. És
aquesta part la que conté versos més durs
i on l’autor obri el ventall de totes les
contradiccions, els dubtes i els mots rebels
contra aquestes veritats indefugibles.
Els quatre poemes de l’epíleg tanquen
el recull de nou amb l’esguard sol de
l’home sol, de l’home que mira encara
per la finestra, de l’home cansat que ha
recorregut tot un desert i es troba erm,
com a l’inici del viatge. Potser el miratge
d’aquest oasi, breu, li ha donat una
guspira d’esperança, un alè de vida.
Begonya Mezquita

OASI BREU
JOSEP LLUÍS ROIG
COL·LECCIÓ «LA POESIA DE TÀNDEM», 3
Ed. Tàndem, València, 2001

dimecres, 13 de juliol del 2011

Poesia croata a Gandia (entrada lliure i gratuïta!)

En el marc de la Universitat d'Estiu de Gandia, ens visita aquesta setmana una delegació d'escriptors i representants polítics de Croàcia, en concret de la ciutat de Zadar, per la universitat de la qual han passat alguns valencians.
La delegació croata participarà en una sèrie d'actes literaris, tots oberts i gratuïts, que tindran lloc a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós els dies 14 i 15 de juliol.
La cloenda d'aquestes jornades consistirà en un recital poètic, on els croats Dinko Telecan, Dorta Jagic i Tonko Maroevic, i els valencians Josep Piera, Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà intercanviaran versos en dues llengües distintes, però plenes de complicitats. Al mateix recital intervindran els músics Amadeu Vidal i Remigi Morant. La coordinació és de Pau Sanchis i Ferrer, i de Roser Soler.

Croàcia és un país jove i emergent, amb el qual els valencians compartim una mateixa cultura mediterrània. En els darrers anys a la Universitat de Zadar s’ha fet un gran esforç per promoure el contacte entre aquestes dues ribes de la Mediterrània. Dins del marc de les activitats organitzades pel Subdepartament d’Estudis Iberoromànics d’aquesta Universitat, alguns valencians han pogut comprovar els vincles que ens uneixen. Aquest seminari, que inclou les Jornades de Literatura i Cultura croates a Gandia, volen servir per enfortir els lligams amb Zadar, perquè el coneixement entre la nostra cultura i la croata siga recíproc. (Comitè organitzador).


Poema de Dinko Telecan 1974:
BANDERES
L'ombra de cada bandera és negra
com la consciència dels governants
clavades a la terra negra dels deliris
onegen les mentides de colors
i el cor del poble s'hi casa i s'esberla
mentre els cors que hi veuen callen i callen
perquè el futur pinta negre
sota l'ombra de les banderes (© traducció: ILC)


PROGRAMACIÓ: Els actes són a la Casa de la Marquesa (passeig Germanies, 13) de Gandia.

Dijous 14: 17.30 a 19.30 h: Seminari de literatura i cultura
17.30 h - Nikola Vuletic (Universitat de Zadar): “Les relacions culturals a les dues ribes del Mediterrani”
18.30 h - Taula rodona: Tonko Maroevic, Dorta Jagic i Dinko Telećan. “La literatura croata”

Divendres 15:
17.30 h - Vladimir Skracic "Croàcia, un país d'illes"
20.00 h - Recital de poesia actual croata i valenciana: Dinko Telecan, Dorta Jagic, Tonko Maroevic, Josep Piera, Àngels Gregori i Maria Josep Escrivà. Acompanyament musical d’Amadeu Vidal i Remigi Morant.



Informació detallada sobre aquesta activitat:
http://www.fguv.org/cursos/ampliar_noticia_cas.asp?id=1002

dijous, 16 de juny del 2011

Mercat de versos a Oliva, aquest dissabte. I per la nit, LA GOSSA SORDA I LA TROBA KUNG-FÚ

MERCAT DE VERSOS
Dissabte 18 de juny a les 20'30 hores
(dins el Mercat Municipal d'Oliva)

Amb la participació dels poetes

JOSEP PIERA
JOSEP LLUÍS ROIG
TERESA PASCUAL
ÀNGELS GREGORI
ELENA ESCRIBANO
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
JOSÉ V. SALA
RAFAEL CORRECHER
IVAN BRULL

i l'actuació musical
d' ARIBAU 21

I després de sopar, LA TROBA KUNG-FÚ i LA GOSSA SORDA AL PASSEIG D'OLIVA a partir de les 23:30
(MÉS INFORMACIÓ A http:www.oliva.es)

dijous, 9 de juny del 2011

Els 4 primers poemes d'OASI BREU (I)

I
El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit:
a dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.


- "Oasi breu", Tàndem edicions, València, 2001

dilluns, 6 de juny del 2011

Presentació Tria Llibres a València

INVITACIÓ
Tria llibres a València

Presentació de la Tria de Primavera 2011: 5 nous llibres el proper divendres 10 de juny a les 19:00 a la Sala d'exposicions del Teatre Micalet al carrer Guillem de Castro, 73 de València.

Compartirem un pica-pica i una copeta de cava i podràs endur-te un exemplar signat dels llibres. Amb la presència dels autors següents: Antoni Tugores, Carles Bellver i Felip Tobar.
Els llibres són:

-Víctimes invisibles, d’Antoni Tugores
Tria d'Assaig, 3 (català)


"Un llibre excepcional que narra, de manera molt ben documentada, dotze històries de dones represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme"


-L’home del calendari, de Carles Bellver Torlà
Tria de Narrativa, 6 (català)


"Carles Bellver barreja de manera magistral elements de realitat i ficció en aquestes històries, que evoquen els noms de Pere Calders, Joan Perucho i H. P. Lovecraft. Descobreix una de les veus més singulars de la nostra narrativa actual."

-Altres arbres, de Sílvie Rothkovic
Tria de Poesia, 4 (català)


"La força dels versos de Sílvie Rothkovic et captivarà en aquest conjunt de polaroids poètiques amb què l’autora explora els universos de l’art contemporani i la música."

-Ribera de Boires, de Felip Tobar
Tria de Narrativa, 4 (català) i 5 (castellà)


"Una novel·la plena d’acció i intriga, amb tocs sobrenaturals, un ritme trepidant i una trama ben ordida que enganxen des de la primera pàgina."

-One of Us is Invisible, de Sairica Rose
Tria de Poesia, 5 (anglès)


"El primer llibre en anglès de Tria és un poemari excel·lent que ens regala la veu propera i única de Sairica Rose, acompanyada de les magnífiques il·lustracions de Layil Umbralux "

Podeu consultar-ho a:
http://triallibres.com/mailing/valencia10juny2011.html

dijous, 2 de juny del 2011

Autopropaganda

Hi ha un poema inèdit i, per a aquells que els agrade fer diana amb persones, una foto nova, per no repetir sempre amb les mateixes (però imprimiu-la abans, que els dards i les pantalles no es porten bé!)

http://www.ciutatoci.com/literatura/docs/d11/lit_poeta_josep_lluis_roig_1106.php?Id=3828

dimarts, 31 de maig del 2011

El recital

Perquè Eduard ha començat el recital amb un poema balena. Un conte de llops i caputxetes en versió balena, prevertià, amb un toc d'absurd i un altre de prosaisme assassí.
Així ho aconsegueix: el meu fill adolescent, la meua filla que encara no, el públic en general, jo, l'escoltem. Ha obert la porta. Podria prescindir fins i tot de la música, posar-li'n una altra de més cridanera, potser inclús li'n caldria alguna de més cridanera, però importa poc.
Ens llig coses seues, reivindica d'altres poetes. És discret en els textos i jo li ho agraesc internament malgrat que ja havia avisat la meua filla que potser escoltaria algunes paraulotes, però Villon, François, encara no en deia: no en calen per tenir mala llet.
Voregem un poema on el sexe, la coca i la regla es mesclen amb un misteriós veí assassí i fem un parèntesi. Desem els poemes més. Per a després.
Ara ve el partit. Una final. Pep crida i s'entusiasma, gaudeix perquè és conscient de com de difícil és. Gol. Empat. Apassionant. Maria Josep riu nerviosa pel partit, jo ho veig clar. Però mai no se sap.
Pilar xarra aliena a la pantalla, com Christelle, a qui li agrada el tràfec, no el futbol. Els meus fills miren la pantalla i l'ambient. Interessats.
Segona part. Pep, al meu costat, apassionat com sempre, crida que marcarà Villa. Jo pense que no, que arriba massa justet de forces al final dels partits. Que si no ha marcat ja. Gol de Messi.
Gol de Villa. Em trec el barret davant de Pep. Tensió tranquil·la. Només cal saber aguantar la tensió. Esperar que el mango estiga prou madur per fer-lo caure amb una mínima estrebada. Així tindrà un gust més dolç. Com així és.
En acabat el futbol, Eduard continuarà amb el recital. Falten els poemes que. Quan es tocarà els cuidats i llargs cabells despentinats com qui no vol la cosa abans de pegar colps de puny amb les paraules. Té gràcia per a això, perquè ho fa com qui no vol la cosa, com per accident.
De ben segur que la cosa haurà estat bé. Jo em vaig endur els meus fills, la menuda especialment, que té tot el dret a créixer al ritme tranquil que de vegades tenen les coses, a no entomar la cruesa humana massa prompte, a no caldre la pressa per madurar. I era tard.
Així que jo me'n vaig anar i Eduard va acabar el recital i els versos van ser anomenats i no calia escoltar-los per adonar-se'n que es pot gaudir, que els oasis existeixen gràcies al món, a les paraules escoltades, a les que són dites i no.

dimecres, 25 de maig del 2011

Aquest dissabte, poesia i futbol a Gandia

El grup d’escriptors SAFORÍSSIMS, vos convida a l’espectacle de música i poesia Com hem arribat fins aquí i on anirem a parar?, amb el poeta Eduard Carmona i el músic Guillem Callejon, membres de Recitals a Domicili, un grup format per 5 músics de jazz i un poeta que van començar oferint-se a fer recitals per les cases de manera gratuïta a canvi del sopar. Es tracta d’una proposta jove, engrescadora i de qualitat, que té la intenció d’eliminar tota barrera entre públic i artistes.
Per al DISSABTE 28 DE MAIG us fem una proposta diferent que en ocasions anteriors. Primer, hi haurà el recital d’Eduard Carmona i Guillem Callejon, a les 19 hores, al saló d’actes de la Biblioteca Central de Gandia (Plaça Rei en Jaume). Després anirem a pegar un mosset i veurem el partit de futbol (el Barça a la final de la Champions League) al Casal Jaume I. Tot seguit, al voltant de les onze de la nit, els artistes convidats ens oferiran una jam poètica al claustre de la Biblioteca.

divendres, 20 de maig del 2011

a favor de la política

Fer política és posar-se al servei de les persones. De totes i cadascuna de les persones i fer allò que siga possible per millorar les seues vides. I fi. Rebre la majoria dels vots només vol dir que t'obliguen a esforçar-te més. No et donen la raó ni et permeten fer allò que et done la gana, ni tan sols allò que vol el teu partit. I, per descomptat, guanyar unes eleccions no et converteix en bona persona ni esborra els teus crims, les teues faltes, els suborns acceptats. No.
Exemples n'hi ha molts, el més famós dels quals potser és Hitler. Però n'hi ha moltíssims més. N'hi ha de tristos, terribles, saguinaris, mesquins, ridículs,...
I dels electors és l'obligació de no deixar-se enganyar. Votar algú "amb tot el dolor del món", com he escoltat de vegades, és rebaixar la democràcia. I així ens va.

dimarts, 10 de maig del 2011

avui dimarts 10, poesia

Avui 10 de maig, a les 20h., Marc Granell i Antònia Cabanilles (i l'autora)
presenten a la Casa del Llibre (Paseig de Russafa, 11) el llibre "Poemes a la intempèrie", de Begonya Pozo, guanyador de la XXX edició del premi
Senyoriu d'Ausiàs March.



Els núvols detinguts no plouen sobre
aquesta terra erma, sobre els arbres
raquítics i les flors polsegoses
com pedres de tardor anticipada.
Tot es sosté al fons de l’ull que passa,
al fons del somni emparedat
entre creus de raïm
i tombes de camps de forment.
Tot es sosté al fons del somni dels passos.

"Poemes a la intempèrie", 3i4, València, 2011]

divendres, 29 d’abril del 2011

Avui es lliuren els premis Senyoriu d'Ausiàs Marc

Avui es lliuren els premis Senyoriu d'Ausiàs Marc, a l'Ajuntament nou de Beniarjó. I la presentació dels dos llibres guanyadors de l'any passat. Si no plou, després hi ha una actuació a fora i "picadeta". Si plou, supose que buscaran alguna solució.
Maria Josep Escrivà ha "penjat" un article molt interessant sobre el tema:
http://burreracomprimida.blogspot.com/2011/04/beniarjo-senyoriu-de-poetes.html

dilluns, 18 d’abril del 2011

Per Sant Jordi, a Barcelona!


Aquest Sant Jordi festiu, aniré a signar la meua primera novel·la juvenil “Insuficient s’escriu amb sang” a Barcelona. Si algú es vol passar per fer-me una mica de companyia (cara de llàstima no en vaig a posar!)...
De 17 a 18:
Parada de la llibreria AL•LOTS-EL PETIT PRÍNCEP, Rambla Catalunya, 43 (cantonada Consell de Cent)
http://www.cruilla.cat/ver_noticia.aspx?id=11629
De 18 a 19:
A l'espai Òmnium, Rambla de Catalunya,22; just sota de Diputació (entre Diputació i Gran Via)
http://santjordi2011.santjordi.omnium.cat/ca/activitat/espai-omnium-a-barcelona-diada-de-sant-jordi-4423.html

http://novedades.cruilla.com/ver.aspx?catalogo=64&rama=008003&p=1&libro=ES133937

divendres, 8 d’abril del 2011

Homenatge a Enric Valor

VIATGE AL FRED AMB VALOR
L’altre dia, aquest gener passat, circulava jo tranquil•lament per l’autovia que han construït d’Alcoi a Xixona, aproximadament. Dic jo tranquil•lament però no és cert: circulava al•lucinat. Al•lucinat perquè nevava. Els valencians que vivim a la costa no sabem què és això, però el cotxe corre en un absolut silenci. Només se sent el colpejar continu dels flocs de neu contra el parabrisa.
Tot seguia al•lucinant fins que una patrulla de la Guàrdia Civil em va obligar a arrimar-me a un costat: no podia continuar, de moment. La pala llevaneu havia tingut un contratemps i la nova tardaria un parell d’hores: així que paciència i més paciència.
De moment, tot estava controlat. Arribaria tard a la reunió però l’excusa era ben consistent. Vaig engegar la ràdio però no se’n sintonitzava cap: entre poques que n’hi ha, per allí, i la nevada... Potser el repetidor s’havia quedat sense llum. Vaig traure el mòbil per avisar del meu retràs però no hi havia cobertura. Ni tan sols trucades d’emergència. Potser el repetidor... bé, ja ho sabeu. I encara sort que tenia més de mig dipòsit ple de combustible.
Així que aquells que vivien quan la tele no existia ja sabien què feien. Perquè en dies com aquell no provaven d’aplegar a cap reunió perfectament posposable. No sé. I em vaig imaginar Enric Valor, un enamorat de la nostra llengua i cultura, que escoltava àvidament les històries que es contaven al voltant de la llar en dies com aquests, congelats i plens de fred. I que després reproduiria a les seues “Rondalles valencianes”. I mira que a ell la cosa que més li agradava era escriure novel•les, però com que veia que amb l’aparició de la tele i les autovies les persones, en lloc de reunir-se i xarrar, es quedaven com imbècils davant d’una caixa quadrada que es passava la major part del dia explicant estupideses... O se n’anaven a comprar als centres comercials per a celebrar el fred... O... Ell va decidir recollir aquelles històries per a que no es perderen.
De sobte, algú va obrir la porta de l’acompanyant del meu cotxe i va entrar per protegir-se del fred. Es va espolsar un poc la neu i en eixe moment el vaig reconéixer: el barret i les ulleres, l’aire més bé prim... Enric Valor en persona!
- Disculpe vosté –la veu m’eixia prima i trencada, pel respecte i la poreta- però jo pensava que ja fa uns pocs anys que ha mort... Perquè vosté s’assembla molt a... Ja sap...
- Tranquil, home –va riure-, i no em tractes de vosté, que ja no s’estila! I no estic gens mort. No ho has vist? Tu mateix m’acabes d’invocar. Cada vegada que algú em llegeix, que algú escriu, que algú parla, jo torne a estar viu.
- Però.. Però...
- I a més, en realitat jo vaig nàixer ací al costat. En aquells temps era tota una odissea viatjar a València, per exemple... I ara ja ho veus: autovia amunt autovia avall. Però la gent sempre té pressa. Només córrer i córrer per a després córrer més.
Jo, la veritat, ja no sabia què contestar-li. Se’m feia estrany tenir-lo allí a la vora, saber que estava a prop del seu mas, del seu paisatge de tota la vida. Així que em va venir de meravella que de sobte apareguera per la meua esquerre una rabosa que va creuar tranquil•lament l’autovia glaçada, alhora que per la dreta s’acostava un gat negre que pareixia retallat damunt la neu. Jo patia perquè, com tothom que no circula per les autovies sap, els gats i les raboses són enemics. I potser venien perquè algun dels cotxes aturats desprenia olor a menjar...
Bé, el cas és que el gat es va trobar, de sobte, cara a cara amb la rabosa que, també sorpresa, li va donar el temps justet per a que se’n pujara damunt del meu capó. Jo escoltava les petjades del gat sobre el meu cap i veia com la rabosa li pegava voltes. Semblava com si parlaren.
- Això em recorda una rondalla que va escriure vosté... –quan em vaig girar per disculpar-me pel tractament de vosté em vaig adonar que, mentre jo estava distret pels animals, Valor havia desaparegut, i vaig callar-.
Però els animals continuaven allí, com gat i rabosa, tot pegant-li voltes al cotxe. Pareixia com si parlaren. I jo, que ja estava nerviós, vaig recordar que tenia un d’aquells cigars elèctric per a deixar de fumar, d’aquells que et deixen aspirar vapor per a fer-ho més creïble. El vaig traure de la caixa i, tan bon punt el vaig començar a provar, vaig veure com una figura fosca s’atansava al cotxe, obria la porta del copilot i se n’entrava. Amb la portada que va pegar, la rabosa es va espantar i el gat ho aprofità per fugir-se’n.
Jo pensava que es tractaria d’Enric, però no: era un dimoniot roig fosc amb una cua que no parava quieta i unes banyetes precioses de color vermellós.
- Ja veig que no deixes els mals hàbits! Tu continua així que te’n vindràs amb mi abans que no et penses! –va bramar amb una veu fonda i greu com si la seua veu tinguera el gust de les ones de la mar contra les roques de Dénia-.
- Però... Però... Tu...
- Que no has vist mai el dimoni o què...? Te’n véns amb mi ja o m’espere un poquet?
- Però... Però... –no trobava les paraules perquè jo volia explicar-li que justament em recordava una de les rondalles d’Enric Valor a qui acabava de veure, potser perquè jo ja estava quasi mort, però justament això em va donar una idea- Jo em pensava que el dimoni era el primer que bevia i, sobre tot, fumava!
- Evidentment! –va picar l’ham amb totes les ganes- Jo sóc el que més en tot! Només faltava! Eixe cigarret mateix que estàs fumant-te tu, jo me’l faig d’una tirada!
Ara que el tenia justament on jo volia no vaig desaprofitar l’ocasió. Així que amb cara de sorpresa i incredulitat vaig exclamar:
- Impossible!
Ell mateix me’l va furtar de les mans, el meu cigarret electrònic, per començar a aspirar i aspirar mentre el pobre cigarret, evidentment, no disminuïa, mentre el seu cap s’unflava i s’unflava i s’unflava fins que explotà.
- Ja, ja, ja! Què et pensaves? –exclamà, amb aquella veu que ja he explicat que no se sabia d’on eixia- Que sense cap no puc agafar-te? Ja, ja... –però la riallada se li va glaçar a meitat eixir i es va canviar per una veueta ridícula- Ui, que ve la Guàrdia Civil!
I se’n va fugir a la carrera, tot deixant-se oberta la porta. Porta a través de la qual va aparéixer una guàrdia civil que em soltà:
- Quina fumaguera! Deu tenir algun problema amb la calefacció. Podria haver-se intoxicat perfectament. Ja està oberta l’autovia. Continue vosté però vaja directament al primer taller que puga i que li ho arreglen. I no tanque del tot la finestra si no vol que el dimoni se l’emporte!
Així que vaig moure ràpidament per agafar la primera eixida i després la primera desviació i després tot un embolic de dretes i esquerres perquè els cartells estaven coberts de neu i sense saber ben bé com vaig acabar a l’únic taller de Penàguila, on se’m va ocórrer que encara com que no havia acabat a Castalla, el poble d’Enric Valor. El mecànic, llavors, va comentar:
- Els Valor, diu? Ací venia molt un tal Enric Valor, la família tenia el Mas de Bítol, on encara ara pot comprar obres d’art, i venia a abraçar el ginebre dels Valor, un arbust arbrós de més de tres-cents anys, que està enfront del Mas de La Lloma, que també era seu,darrere del qual hi ha una llarga història...
Que no em va contar perquè vaig caure redó al terra. Quan em vaig despertar, estava a l’única farmàcia del poble i tenia el cotxe davant la porta. Vaig prometre que tan bon punt fera millor temps tornaria a pagar la reparació, visitar el mas, encara que no fóra tan famós com el de Planisses a Castalla, i abraçar el ginebre dels Valor. I... me’n vaig anar cap a la meua reunió ja inexistent i extinta.
Josep Lluís Roig

(Publicat al llibret de la Falla l'Estació d'Oliva d'enguany)

dimecres, 30 de març del 2011

aquest dijous i divendres, Poefesta de La Safor

El Tast POEFESTA
Dia: Dijous 31 de març de 2011
Lloc: Centre Formació d’Adults Oliva. FPA Joanot Martorell (al passeig d’Oliva)- Oliva 20:00 H.
POESIA + MUSICA
Àngels Gregori, Teresa Colom, Anna Aguilar-Amat, Teresa Pascual, María Eloy-García
Josep Tero
VII Festival de Poesia d'Oliva
Dia: Divendres 1 d'abril de 2011
Lloc: Teatre Olimpia d'Oliva 20:00 h
Entrada lliure
ELS POETES
Rhodah Mashavave
Teresa Colom
Dolors Miquel
Andreu Gomila
Josep Ballester
Carles Torner
Anna Aguilar-Amat
María Eloy-García
Ramon Guillem
Pedro Enríquez
Jaume Pont
José Luis Parra

LA MÚSICA
Josep Tero
Hugo Mas
AFTER HOURS DE LA POEFESTA
Divendres, 1 d'abril de 2010
Hora: 24:00 h
LLoc: La Malabar
JAM SESSION POÈTICA
Clara Andrés, Josep Piera, Aribau 21, Elena Escribano, Dolors Miquel, Luis Otero i més

I més informació a http://www.poefesta.com

dimarts, 29 de març del 2011

Udols d'un llop de paper


La poesia polonesa al segle XX ha estat excepcional. Amb una profunditat i expressivitat i complexitat fascinants. Potser hi ha tingut a vore el fet que ha estat un país entre dos gegants (Alemanya i Rússia), vexat, autoreivindicat, perseguit, annexionat, tallat a trossos,... I tot això ha concedit un pòsit excepcional als seus autors. I Rózewicz és un dels seus exponents, a l'alçada de la Premi Nobel Wislawa Szymborska. Ja ho vaig comentar en una altra entrada: un llibre imprescindible.
(Per cert, quan suara parlava de poesia polonesa, m'ha passat un flaix pel cap i he estat temptat de fer paral·lelismes, evidents d'altra banda, amb la poesia catalana: però això ja ho havíem de tenir més que clar...)

divendres, 25 de març del 2011

Festival de poesia a La Safor aquest dissabte



Festival amb l'actuació del Cantar de la Burrera amb salvador Bolufer a la veu, Cristina a la guitarra solejada, Enric Murillo al piano galàctic i César Monzonís com a home de blanc.

El Cantar de la Burrera és una interpretació dignificada de la poesia satírica valenciana. És garantia de riure amb textos de qualitat literària. D'alguna manera, és atrevir-se a rellegir la tradició de poesia satírica que tenim. Altament recomanable.
Per altra banda, tindran la col·laboració de Maria Josep Escrivà i Tomàs Llopis, no sé si per fer de contrapunt o per demostrar que els poetes valencians dominen els diferents registres. Interessant, qualsevol de les possibilitats.
Per cert, el poble és menut i tot el món sap on està l'Auditori Municipal. Aparqueu on aparqueu (perquè de transport públic a aquestes altes hores ja no n'hi ha), deixareu el cotxe a prop.

dijous, 24 de març del 2011

Tertúlia amb l'autor de 'Conta'm la veritat sobre l'amor'

Divendres que ve a les 19 h al Micalet (C/Guillem de Castro, 73 de València).

Divendres que ve, 25 de març, a les 19 h, al Micalet (València), xarrada amb Santiago Forné sobre la seua novel·la ('Conta'm la veritat sobre l'amor') publicada per l'editorial Tria Llibres. A més, en l'acte presentaran també el projecte Llegim i Piulem, una tertúlia literària que es desenvolupa per Twitter i en la qual s'ha estat comentant la novel·la de Forné.

dimarts, 22 de març del 2011




L'any passat com a mínim, Òmnium va llançar una campanya per a triar llibres per a Sant Jordi: quin regalaries, la millor portada,... anècdotes d'aquestes. Qui vulga entretindre's i participar-hi, pot votar al següent enllaç:
http://santjordi2011.santjordi.omnium.cat/www/santjordi/santjordi2011/ca/sondeig.html

dimarts, 8 de març del 2011

literatura i món i dones i homes i persones

Així com quan jo escric no pense que forme part de la literatura més gran sense estat i altres reflexions similars, sinó que jo escric mentre em baralle amb tota la literatura que tinc al meu abast, així supose que les dones, quan escriuen no es mesuren només amb la literatura escrita per dones, sinó a tota la literatura. I això és símptoma de normalitat i justament això és el que no poden digerir alguns nacionalistes espanyols i alguns homes.
Però de vegades els ultranaciolistes o els homes utilitzen les armes desproporcionadament i sistemàtica. Un exemple trist d'això és:
Nadia Anjuman (aprox. 1980 - 4 de novembre de 2005)
Va estudiar a la Universitat de Herat, moment en què va escriure el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), fet que li va proporcionar una gran popularitat, no només a l'Afganistan, sinó també al Pakistan i a l'Iran. Poc després va ser trobada morta a colps i es va considerar culpable de l'assassinat el seu marit, que ja està en llibertat i és el tutor de la filla dels dos.
La seua poesia reflecteix la vida que han de suportar les dones en l'Afganistan: inferioritat envers l'home, negació com a persona, menyspreu de la família per dedicar-se a activitats literàries i publicar-les, entre d'altres.

Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He anscut per al no-res.
La meua boca hauria d'estar segellada.
Ai cor meu, tu saps que és primavera
i hora de celebrar-ho.
Què hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons des del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquest gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.

dilluns, 7 de març del 2011

portada de la nova novel·la



A finals d'aquest mes, apareixerà la novel·la breu que vaig escriure amb els alumnes. Crec que és el llibre que, a hores d'ara, més gratificant m'ha resultat, perquè els protagonistes de la història s'assemblaven a cadascun dels i les alumnes, i perquè, encara que el treball d'escriure-la va ser meu, l'entusiasme me'l van encomanar ells. Fins al punt que jo havia pensat escriure només unes poques pàgines, un conte, però es van implicar tant que vaig allargar la història. Ens s'ho vam passar bé i jo vaig aprendre alguna cosa.
La portada, de moment, a mi m'agrada.

diumenge, 6 de març del 2011

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

Joan Duran, "Natural delit", Edicions del Salobre, 2011

Trobe que Joan Duran és una de les millors apostes entre els poetes joves que ja no són tan joves. Molt interessant. I edicions del Salobre una editorial impagable (és a dir, que amb diners no es pot pagar la feina que fan: recuperant l'obra d'autors IMPRESCINDIBLES que, per algun motiu que té a vores, supose, amb el fet d'escriure en una llengua sense estat, no estaven a l'abast del públic; Miquel Àngel Riera, per exemple).

dijous, 3 de març del 2011

Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Maria Fullana, Begonya Pozo i Pepa Úbeda avui a València

Avui dijous 3 de març es celebrarà ESCRIPTORES AL TERRAT. Recital amb motiu del 8 de març. Dia Internacional de les Dones. Amb: Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Maria Fullana, Begonya Pozo i Pepa Úbeda. Coordina: Isabel Robles. A les 19:30h. A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (Sant Ferran, 12 - València)

(No sé com dir-ho, però trobaria més interessant ajuntar escriptores i escriptors -poetes- dels dos gèneres amb un tema comú: això és la igualtat. I s'ha de cultivar dia a dia. Que reciten juntes per l'únic motiu de ser dones remet al guetto. Ara, la qualitat de les poetes que hi participen és tanta que s'ha d'anar a escoltar-les, gaudir dels seus versos. No perquè siguen dones, sinó perquè fan poesia de la bona, de la de veres, de la que no entén de gèneres ni condicions)

dilluns, 28 de febrer del 2011

Presentació de NADIR, de Lluís Roda



Presentació del llibre NADIR de LLUÍS RODA Dia: DIMECRES 2 de MARÇ (19:30) Lloc: CASA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA (Passeig de Russafa 11)

En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.

Ni tu ni jo.

Lluís Roda, "Nadir", ed. Proa.

A mi m'agrada el poeta Lluís Roda. Pot agradar-te, molestar-te, desagradar-te o totes tres coses alhora però mai no et deixarà indiferent. Si busqueu un poeta valent i atrevit, aquest és Lluís. D'acord que justament això també provoca que els llibres siguen irregulars i de vegades tingues instints assassins cap al seu autor. Però també té uns encerts magnífics i t'obliga a replantejar-te moltes coses. No us el perdeu. Encara que a València justament el jugue el València-Barcelona eixa mateixa nit, sempre podeu gravar el partit o llegir-vos el llibre. Qualsevol de les opcions és la correcta.

dissabte, 19 de febrer del 2011

MANIFEST PERSONAL

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.



M. Baixauli


Jo subscric paraula a paraula el que ha escrit Manuel.

dilluns, 14 de febrer del 2011

la nit perfumada dels mangos

1




Fi. El primer café del dia encara dorm i ell llig , a mig camí de tots els camins, la nota escrita la nit anterior: ella no tornarà. Ja fa uns mesos que es van començar a tòrcer, les coses. Però veure-ho així, escrit, com una sentència, precipita la tristesa.
La volia. La vol encara tant. Fins i tot el dia anterior li va comprar un arbre. Li va costar molt decidir-se: no en podia triar un qualsevol: Anna era especial i es mereixia quelcom d’especial.
Un empleat amatent que el posava nerviós va provar d’orientar-lo: un xiprer, massa fúnebre, una mimosa, massa vist, un salze, massa obvi. I per què no un fruiter? Però no un de qualsevol. En calia un amb encant: a la fi li’n van quedar dos per triar: sempre dos, sempre un dilema: viure o morir, casar-se o no, malalt o sa, un soroller o un mango, un soroller, el pes dels avantpassats, de les nits d’estiu condensades, la redonesa perfecta i diminuta del bes. O un mango, el perfum intens que ens fa vius, la fruita dolça del cos, del mos, el plaer suau que rellisca per la pell, la saliva, el suc.
S’excitava de pensar-ho. Sense cap dubte més, va carregar amb el mango i el va plantar al clot que ja tenia preparat, adobat, a punt, enfront de la finestra del dormitori. Li va quedar perfecte i ella n’estaria orgullosa.
Però Anna ja no tornaria. Allí, a la nota, ho deia i totes les premonicions del matí anterior s’acomplien. Des que s’havia alçat que es trobava neguitós i per això havia comprat l’arbre: no sabia si ella es recuperaria, el perdonaria, de la nit anterior: es van barallar com mai. I com mai es va posar Anna. En un llampec dels seus ulls va llegir l’adéu, va témer l’adéu. I la seua por potser el va precipitar. Ella no tornaria.
Es va passar tot el matí preocupat, tot el matí fins que va decidir comprar l’arbre. Això el va relaxar, potser pensava que la història encara tenia solució. Potser ho creia de debò perquè es negava a entendre la realitat. Però una nota i prou. Una nota i ja tot era passat. Sempre passat. Només un passat que reviuria en el perfum dolç dels mangos, en les rames de l’arbre que li havia dedicat i creixeria fins que veiés les branques des de l’habitació. Aleshores n’hauria de tancar les finestres, quan estiguera amb d’altres dones, perquè seria com fer-ho davant d’ella. Ella, que mai el perdonaria.


2


La nit anterior tot va començar per una fotesa, una nimietat, un no res: al sopar, Anna va comentar que volia canviar de treball, així com per atzar, suaument, com qui no vol la cosa, però ell va captar perfectament la direcció del vent i, de primer amb bones paraules, amablement, tot fent broma, va provar de traure-li la idea del cap.
Sopaven salmó marinat i una amanida d’advocat, tomata, dacsa, olives, tot condimentat amb sal, un pensament de pebre, iogurt i suc de taronja. Tenia justament un tros de salmó a la forqueta, a punt de portar-se’l a la boca quan ella ho va dir. M’han ofert una bona feina a la competència. No he contestat, encara, però està força ben pagada i així no m’hauries d’aguantar tot el dia. Aquelles eren les paraules definitives, les que responien a tots els circumloquis, a totes les voltes, les escomeses dubtoses. Evidentment, ella volia contestar afirmativament, acceptar, deixar de vore’l, trobar-se només per sopar i bona nit. Conéixer d’altres homes, si no els havia conegut ja.
I el sopar, el vi, preparar el terreny per agafar-lo desprevingut. Però no. No l’havia enxampat i no la deixaria abandonar-lo.
Perquè ara ho veia clar. Totes les delicadeses que li notava de feia uns dies: el salmó marinat, l’orada a la sal amb el chardonnay, l’orada que ja no tornaria a tastar. L’orada a la sal. La sal com una pedra, com la resistència, com l’espera abans del plaer. A poc a poc queien tots els murs: la sal, la pell que es separava amb una senzillesa astorant, com després cauria el vestit d’ella, nou, cenyit però sense donar pressa, que permetia saber les formes, intuir-les i que ara seria d’un altre, un altre que li passaria les mans genolls amunt, tebis, tendres, a punt per a obrir-se i caure damunt del sofà, sense temps per arribar al dormitori ni acabar-se el soll del vi, que es calfaria: una vertadera llàstima. Tot per a un altre.
Tot per un altre, cridava, mentre ella el mirava aterrida. Un altre, un altre, amb els ulls rojos de la ràbia. M’estaves preparant el terreny, adobant-lo per a que jo em tragara l’ham, i, fins i tot, la canya. Tant de soparet i de vestit nou. Jo pensava que m’estimaves, que volies recuperar tot el que teníem, tot el que les teranyines omplen de pols sense adonar-se. Si, les teranyines. No faces eixa cara.
El to va començar a pujar com augmenta la velocitat del falcó quan s’acosta a la presa, com s’acceleren els cossos dels suïcides en la caiguda. Potser per totes les il•lusions renovellades, per tots els castells de vidre trencadís que ell s’havia entestat a crear-se davant dels detallets d’ella, potser perquè en veure-la s’excitava com la primera vegada, potser només perquè ella va quedar tan sorpresa davant tota l’escena que ell creava i descreava com el cabdell d’una novel•la on dubtara si havia de ser una comèdia, un drama o un senzill culebrón, un cabdell que Anna veia passar pel seu davant en un crescendo de to fins arribar als crits, a la trencadissa de copes, plats, tot un món d’il•lusions per terra. Fou llavors que ella, per primera vegada, va tenir por.

3

L’única cosa certa era que li havien ofert una feina millor, a la competència. De ben joveneta que havia començat a treballar en aquella empresa ceràmica i allí s’hi havia quedat. Li picava la curiositat, provar coses noves. També era cert que les relacions entre els dos no passaven pel millor moment. Potser era degut a que treballaven al mateix lloc, pràcticament al mateix despatx i, a sobre, havien clos llur món: pocs amics comuns -els individuals, ella els havia perdut lentament per no esmolar gelosies fàcils- i encara relacionats amb la feina: si ho pensava, s’ofegava. Tot i que normalment provava de no aturar-s’hi gaire: la vida com una espiral que et xucla i et xucla, un tornado on el més senzill és deixar-se arrossegar, malgrat que el lloc on et porte no t’agrade gens: per a patir igual, millor no esforçar-s’hi gaire.
Però amb aquell oferiment li havien obert una escletxa: reafirmar-se, cobrar més que ell, no dependre’n.
Per això va demanar uns dies per meditar-s’ho, encara que ho tinguera clar, molt més clar que si li obriren les portes del cel. Volia el temps per preparar-lo, per a que no fóra un trauma, per aplanar el camí i que no passara just això, el que no desitjava.
Va començar pel vestit: a penes tenir clar que diria que si va començar a trobar-se malament i haver d’acudir a l’ambulatori perquè tenia mal de cap. Camí del metge, es va comprar el vestit: lleuger, primaveral, moderadament curt, suficientment tebi com per a endevinar el que s’amagava darrere però sense exposar res: com a ell li agradaven. També camí del metge es va comprar un conjunt de roba interior blanc, d’un blanc a penes si brillant, amb la transparència tèrbola del chardonnay en una copa entelada: una incitació a la beguda, intuir el fred calent, la remor d’un cos suau per la llengua.
I unes mitges també, blanques també, no pantis també. Quan ell li passara la mà cames amunt, ja no podria aturar-lo.
Tanmateix, mentre s’esperava a la consulta, va decidir deixar el vestit per al dia clau i començar suau, més suau, uns quants fregaments, per començar, uns afalacs, quelcom de menjar. Amb això cauria. Ho sabia bé i certa.
De tornada de la consulta , es va aturar en una carnisseria i va comprar un ànec que faria, farcit, al forn.

4


La setmana culinària va seguir el seu curs amb alegria compartida. Anna recuperava veloçment l’autoestima amb la sola perspectiva d’abandonar l’ou, la llar, d’enlairar el martell, la falç pintada per Delacroix a la recerca de la llibertat.
A la fàbrica dissimulava, però a casa l’alegria se li escampava per la decoració, les cançons, el sexe, la cuina: mesos i mesos de bullits i carn o peix a la planxa, saludables, això sí, foren substituïts per sopars nutritius i que exigien ésser rebaixats amb exercicis més o menys físics i enèrgics. Ell, astorat, bocabadat, utilitzat per a suar, assistia agraït a aquella processó de plats, vins, licors i sorpreses.
El primer que va pensar fou que Anna tenia un amant. Aquella alegria sobtada. Però no: la tenia ben controlada. I es va deixar encomanar.
L’ànec havia estat precedit, la nit anterior, per un rap amb xocolata, relativament senzill d’elaborar i de resultats indiscutibles.

5

Així com la vida, el temps. Sempre el temps, perseguidor implacable. Haver començat tan fort, amb tanta decisió, amb tanta alegria, felicitat, comportava un problema: mantenir el crescendo fins el moment crucial: que el clímax no fóra previ, mantenir la passió, la tensió, l’ansietat. No marcar erròniament el ritme. Baixar una mica el llistó, alentir aquella tensió alimentària, alleugerir els vestits a poc a poc: cada dia un vel, només un vel, cada dia, saber que ell, ja, des del primer moment, esperaria el següent.
El sopar fou de vedella embolicada en pasta fullada, amb un vinet francés, per compensar, Haute Médoc, un vi que van comprar en un viatge a Paris, temps enrere, abans de la boira i les tempestes. Molt abans del desert que havien travessat i que ara es trencava en un oasi.
També, posats al record, va optar per un porto més proper en el temps, l’últim intent per evitar que la casa s’omplira d’arena. Un porto comprat no a Porto, que també van visitar, sinó a Évora, una ciutat preciosa i blanca. Un porto comprat en una botigueta minúscula, diminuta, on hi havia de tot, vora la pols i els anys aturats en forma de bata antiquada que vestia un home d’edat incerta rere el taulell. Un twenty senzill i digne, com si el passat, com el passat. Una botella que encara no havien encetat perquè la sorra fa desaparéixer qualsevol esperança i ja ni tot l’alcohol del món pot recuperar la il•lusió d’un futur millor. No ja del món, la humanitat, l’impossible, sinó del propi, el concret, l’immediat.
Ara, tanmateix, podia traure-la.

6

Dijous va seguir amb una lassanya d’espencat, d’esgarrat, de pebrera o pebre o pimentó i albargina torrada. O atabollada. Només el nom ja li portava els estius familiars a la caseta, al sequer, a la cuina on, a la paella, es coïa la pebrera i l’albargina, que posteriorment es deixava refredar i es feia a tires ben fines. Solien cuinar-lo, als estius del sequer, de matí, al mateix temps que el dinar. Tenia temps per preparar-s’hi, el paladar.
Per la nit, a la terrassa, sota la mirada atenta dels andragons i dels mosquits, afegien a l’espencat un pensament de sal i una mica d’abaejo, de bacallà, del peix daurat, assecat, que nedava entre l’oli i les algues roges i fosques. Li agradava pescar-lo amb el pa. Imaginar-se mariner en mars llunyans i nocturns sota les estrelles, que les ones dels tarongers adormits tenien la mateixa remor de les ones i l’escuma.
La lassanya d’espencat tenia quelcom del passat i, alhora, era tota una altra història: era com menjar-se el passat sense el passat, com retrobar-se amb les terrasses estivals al mig d’una invasió de tarongers, parar taula mentre el sol s’entretenia a dibuixar roig el vent, els núvols estirats que componien l’espectacle que esborraven les estrelles. Sopar amb la nit a la boca.

7

Aquella seria la nit de la paraula: li ho diria, li ho amollaria, li ho abocaria: suau, però convençuda. Com en un joc d’escacs, tot era preparat per a la jugada definitiva. No volia, per això, excedir-se en el sopar: havia de ser suau, lleuger, que no donara la impressió que se’l volia guanyar per l’estómac. Ell, tan conservador en aquestes coses. Quina ironia, provar de guanyar-lo justament en el seu terreny. Però no calia que fóra obvi. Havia de ser casual, lleuger a penes. Un salmó marinat, per exemple. Moderadament sofisticat, però senzill, que no alçara sospites, que fóra només l’orquestra on subjectar les paraules.
Mentre tallava el salmó ben fi, notava l’aroma que deixava als seus dits, com els anys, que deixaven les petjades i no hi havia sabó per a les evidències. Es trobava just en el punt en què aviat es podria justificar amb l’excusa que ja era massa tard. Massa tard per a l’amor, massa tard per a la vida. Era just el punt en què hom comença a conformar-se per no haver trobat res de millor i la vida és la culpable. De tot. Perquè les pròpies misèries sempre són dures d’acceptar.
Per això una porta, per això la porta, per això eixir, sentir-se viva, de nou, prendre el fregall i el detergent i apretar fins que l’olor deixe pas a una pell nova i renovada. Estimar-lo també. Però no sentir-se presonera.
Tallar la presó, trossejar-la amb vehemència de ganivets o claus que obren els panys tancats. Parar taula voluntària perquè hom creu en un demà millor i vol que comence ja.
Tot i que, potser, ja li ho diria l’endemà.


8

Li havien ofert una feina nova i tot, de nou, va començar, tornar a existir, a viure. Aquell va ser el nou inici. L’inici de l’inici de la consciència: fer una mirada enrere per a tornar, desolada al present: perquè ella tenia la vida perfecta si la perfecció era sobreviure. Si la perfecció era haver cedit a tots els presents, a totes les vides obligades.
Perquè la pols omple els armaris de pols, perquè quan vas a obrir els records t’adones que res no és com havia de ser i tot és ple d’una angoixa, de l’angoixa insuportable de les plantes viscoses, ofegades, on és fàcil enganxar-s’hi, podrir-se, inflar-se de desesperança fins explotar o ser devorada pels peixos impossibles dels dies amb futur. Trobar-s’hi a poc a poc, com qui no vol la cosa, com qui un dia no va al cinema perquè la parella no en té ganes i això es converteix en un pacte signat, com qui no existeix ja com a jo, qui ha venut la seua voluntat a l’arena.
Ella havia dit sí a massa coses que no eren ella i tenia el futur ofegat a les ordres d’una persona que potser ja no l’estimava. Només una oferta de feina i ja en tenia consciència: tots els armaris que obria només guardaven l’ombra allargada de la pols desfeta. Tanmateix, es va negar a fugir i va decidir que, amb una nova feina, podia començar amb ell una nova vida nova i, decidida, va començar l’estratègia que havia de dur-la a morir. Perquè aquell qui es vol propietari difícilment acceptarà retallar domini sobre allò que pensa seu.


(Conte d'"Històries circulars i altres relats")