NADALA BARROCA
Si el terme “estable” ja apunta
a un espai deixat i brut,
no ens vulguem curar en salut
i atenguem a la pregunta:
Quina olor feia el pessebre?
Entre fems, purins i adob,
era una gola del llop,
una fètida tenebra
on una mula i un bou,
amb la cua espantant mosques,
remugaven a les fosques
sota l’ègida d’un jou.
Josep, el fuster, combina
un alè de cebes i alls
amb la gerdor d’encenalls
i l’ungüent de la resina;
no ha fet un camí planer
ni l’acollida ha estat festa
i li emana un tuf, la vesta,
de suor de jornaler.
Suara parint, Maria
put a salabror de sang,
a l’agror que, ranciejant,
s’avinagra i a amoníac;
ha reduït la fortor
(l’acidesa de gangrena)
amb un ràpid bany d’higiene
d’aigua de l’abeurador.
L’olor del nen és un calc
de la mare i sos efluvis,
entre ferro i àcid úric
i unes pólvores de talc;
i, perquè no desentoni
amb son natural humà,
deposita aquell quitrà
virescent que ha nom meconi.
El grup de pastors no tarda
amb sos productes pudents:
quall de llet a mig ferment,
formatges, llana suarda…
I entre aquest baf tan intens,
els Reis, per fer-se els simpàtics,
deixen remeis aromàtics
com són la mirra i l’encens.
En aquest món que s’ofega,
fins i tot la Salvació
porta sa pròpia sentor,
perquè respira i batega!
Extret, amb un abús de confiança, de: http://joseppedrals.wordpress.com/2012/12/26/nadala-barroca/
divendres, 28 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
Activitats literàries a València aquest dimecres i dijous
Aquest dimecres 12, Rubén Luzón presenta "Ai" a Ca revolta. Al blog de Pau Sif hi ha tota la informació sobre l'acte, a més d'una ressenya sobre el llibre.
Aquest dijous 13 L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, a les 19.30 hores. Ja ho explicat, abans, que és l'inèdit d'Estellés que vam trobar a Gandia. Maria Josep Escrivà explica tota la peripècia al blog de Burrera Comprimida, SA.
Aquest dijous 13 L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, a les 19.30 hores. Ja ho explicat, abans, que és l'inèdit d'Estellés que vam trobar a Gandia. Maria Josep Escrivà explica tota la peripècia al blog de Burrera Comprimida, SA.
diumenge, 9 de desembre del 2012
UNA GUERRA EN VERS CONTRA LA DERROTA (ressenya sobre Iban L. Llop)
UNA GUERRA EN VERS CONTRA LA DERROTA
Ens trobem davant d’un gran poemari on l’autor –un ulisses a mig camí entre València i Itàlia- aprofita per a reflexionar el món on vivim i a ell mateix com a testimoni i partícip d’aquest món antic que desapareix i del nou que se’ns ve a sobre (torres Petromed, horts per vendre...)
Hi ha tota una generació d’autors, nascuts aproximadament des de mitjans dels seixanta fins a darreries dels setanta que, malgrat els èxits individuals aconseguits, no han estat analitzats amb una visió global, ni tampoc individual: no hi ha una reflexió profunda sobre allò escrit, sobre allò publicat. Que no siga metapoètica, val a dir.
Aquesta manca de visió global l’han soferta també autors com el que tenim ara entre lletres, que ja fa uns anys va publicar un magnífic i central Llibre de Nàpols, on situava clarament la posició del poeta, de l’artista si voleu: no al capdavant de la societat, ni com a testimoni extern, sinó com a coprotagonista no central, alhora que amb voluntat de testimoni, d’interpretació. Aquesta postura permet entremesclar a l’autor les vivències personals amb les cíviques. Un exemple perfecte seria el poema «MUNICIPIO». Més tard, va aparéixer Crònica de Calàbria, en la mateixa línia, però on l’anècdota, poderosíssima, de vegades es menjava la poesia.
I ara publica aquest Batalles de Sardenya que busca de manera decidida, voluntària i conscient, aquesta postura de testimoni actiu que assaja d’interpretar. Una postura que li deixa passar del jo al nosaltres amb facilitat, alhora que li permet també distanciar-se d’allò descrit i escrit. Cal aclarir que aquest distanciament li facilita, alhora, allunyar-se del jo postromàntic en el qual encara està immersa bona part de la poesia contemporània, tant com li facilita la reflexió i la contraposició de sentiments. D’aquesta manera, ens ofereix un llibre on el fet poètic no és tan central com ho és la posició del poeta, que des de la postura existencial i descriptiva d’un Ulisses modern que treballa a Itàlia i, per la qual cosa, sempre se sent en aquell punt de retorn perpetu i inacabable que fa sentir les coses més allunyades i, alhora, densament estimades.
Així, obre el llibre amb un seguit de fotografies descrites amb cura gairebé notarial on la nota poètica, forta i sorprenent, ens serà amagada al llarg de tot el poema per a colpejar-nos per sorpresa només al final o en alguna espurna. A la segona part, ens ofereix un homenatge a autors que l’han acompanyat al llarg del periple (Estellés, Ferrater, Granell, Piera,...); a la tercera juga amb haikús a explicar veloçment imatges associades a la carretera i a la quarta i darrera és on s’esplaia en la línia central de la seua poesia, on desenvolupa aquesta imatge d’un Odisseu que llig la realitat pròpia i la del món (amb dades GPS incloses) entre l’enyorança i el desencís: mai no es pot tornar enrere perquè el món segueix endavant però queda el testimoni, la poesia, «[...] els versos que han clivellat tot el món que m’envolta».
Josep Lluís Roig
- "Batalles de Sardenya", Iban L. Llop, Bromera, Alzira, 2011.
Ens trobem davant d’un gran poemari on l’autor –un ulisses a mig camí entre València i Itàlia- aprofita per a reflexionar el món on vivim i a ell mateix com a testimoni i partícip d’aquest món antic que desapareix i del nou que se’ns ve a sobre (torres Petromed, horts per vendre...)
Hi ha tota una generació d’autors, nascuts aproximadament des de mitjans dels seixanta fins a darreries dels setanta que, malgrat els èxits individuals aconseguits, no han estat analitzats amb una visió global, ni tampoc individual: no hi ha una reflexió profunda sobre allò escrit, sobre allò publicat. Que no siga metapoètica, val a dir.
Aquesta manca de visió global l’han soferta també autors com el que tenim ara entre lletres, que ja fa uns anys va publicar un magnífic i central Llibre de Nàpols, on situava clarament la posició del poeta, de l’artista si voleu: no al capdavant de la societat, ni com a testimoni extern, sinó com a coprotagonista no central, alhora que amb voluntat de testimoni, d’interpretació. Aquesta postura permet entremesclar a l’autor les vivències personals amb les cíviques. Un exemple perfecte seria el poema «MUNICIPIO». Més tard, va aparéixer Crònica de Calàbria, en la mateixa línia, però on l’anècdota, poderosíssima, de vegades es menjava la poesia.
I ara publica aquest Batalles de Sardenya que busca de manera decidida, voluntària i conscient, aquesta postura de testimoni actiu que assaja d’interpretar. Una postura que li deixa passar del jo al nosaltres amb facilitat, alhora que li permet també distanciar-se d’allò descrit i escrit. Cal aclarir que aquest distanciament li facilita, alhora, allunyar-se del jo postromàntic en el qual encara està immersa bona part de la poesia contemporània, tant com li facilita la reflexió i la contraposició de sentiments. D’aquesta manera, ens ofereix un llibre on el fet poètic no és tan central com ho és la posició del poeta, que des de la postura existencial i descriptiva d’un Ulisses modern que treballa a Itàlia i, per la qual cosa, sempre se sent en aquell punt de retorn perpetu i inacabable que fa sentir les coses més allunyades i, alhora, densament estimades.
Així, obre el llibre amb un seguit de fotografies descrites amb cura gairebé notarial on la nota poètica, forta i sorprenent, ens serà amagada al llarg de tot el poema per a colpejar-nos per sorpresa només al final o en alguna espurna. A la segona part, ens ofereix un homenatge a autors que l’han acompanyat al llarg del periple (Estellés, Ferrater, Granell, Piera,...); a la tercera juga amb haikús a explicar veloçment imatges associades a la carretera i a la quarta i darrera és on s’esplaia en la línia central de la seua poesia, on desenvolupa aquesta imatge d’un Odisseu que llig la realitat pròpia i la del món (amb dades GPS incloses) entre l’enyorança i el desencís: mai no es pot tornar enrere perquè el món segueix endavant però queda el testimoni, la poesia, «[...] els versos que han clivellat tot el món que m’envolta».
Josep Lluís Roig
- "Batalles de Sardenya", Iban L. Llop, Bromera, Alzira, 2011.
dimecres, 5 de desembre del 2012
Ressenya sobre Carles Mulet
FERIT X LA LITERATURA + FERIT X L’AMOR = POESIA
És aquest "Quadern de sal" un text molt literaturitzat, que busca l’excel•lència tècnica, que utilitza els recursos clàssics per aprofundir en el sentiment, ben real, de pèrdua
Carles Mulet, malgrat no haver publicat en excés, no és cap nouvingut a la nostra literatura. Persona activa, lector atent, ha animat amb passió molts dels actes literaris que s’han produït a La Marina o La Safor i més enllà. Possiblement per això, la paraula que millor el definiria seria lletraferit. I potser per això també, per aquest aspecte reverencial envers el text, no s’ha excedit mai en les publicacions, més bé escasses i poc extenses:
En poesia, a banda de poemes esparsos apareguts en miscel•lànies o antologies, se li coneix una «carpeta» del 1985 amb el títol «Crestalls de desig». En narrativa tres llibres curts cobreixen aquests trenta anys d’intensa vida literària i poca producció. Encara que a través d’internet ha sabut esquivar el respecte cap al paper en blanc i manté un bloc literari que duu per nom «Nausica» (http://nausicanova.blogspot.com).
Però ara ens sorprén amb aquesta plaquette (sempre amb aquest respecte), que és moguda, a la fi, per l’amor (i/o l’absència o pèrdua d’aquest, només faltava!). Però que ningú hi espere sang i fetge, ni llàgrimes ni crits ni balades tendres ni grapats de terra a la boca, no. Però allò que sí trobarà és perfecció formal, i literatura que aprofita d’altra literatura per a poder parlar d’allò que li importa, d’allò que importa.
Perquè això és el primer que sobta, en encarar-se amb el llibret: la perfecció tècnica i formal, alhora que la diversitat de recursos: des d’humils versos de sis síl•labes a l’alexandrí, tot cau dins de la voracitat constructiva de l’autor, des del polisíndeton a l’al•legoria, des de la referencialitat a l’abstracte.
I perquè aprofita aquest domini tècnic per a jugar constantment amb què és el real i quina és la imatge, dins dels poemes, de manera que aquest amor perdut –o quasi- ve referit a la terra («com l’ull d’un aljub», «se m’empoua la mirada»,...) de la mateixa manera que la terra ve referida a la dona («beure al gorg del teu melic»,...) tot aconseguint d’aquesta manera el major encert del llibre, que també és tradició literària però que és on l’autor li trau tot el suc: aquest dolor per la terra maltractada es confon amb el dolor que provoca la pèrdua de l’amor fins el punt que afecta la vida i obliga el poeta a sentir-se aliè, abandonat.
De manera que aquest cant d’amor dolgut tant por ésser llegit com un cant a la terra (que ha perdut o està perdent) com un cant a la dona (que ha perdut o està perdent) perquè, malgrat que és literatura, i que és joc, el dolor que traspua el llibre és ben físic.
- Carles Mulet, "Quadern de sal", Edicions 96, La Pobla Llarga, 2011.
Josep Lluís Roig
(De "Lletres valencianes", núm. 30)
És aquest "Quadern de sal" un text molt literaturitzat, que busca l’excel•lència tècnica, que utilitza els recursos clàssics per aprofundir en el sentiment, ben real, de pèrdua
Carles Mulet, malgrat no haver publicat en excés, no és cap nouvingut a la nostra literatura. Persona activa, lector atent, ha animat amb passió molts dels actes literaris que s’han produït a La Marina o La Safor i més enllà. Possiblement per això, la paraula que millor el definiria seria lletraferit. I potser per això també, per aquest aspecte reverencial envers el text, no s’ha excedit mai en les publicacions, més bé escasses i poc extenses:
En poesia, a banda de poemes esparsos apareguts en miscel•lànies o antologies, se li coneix una «carpeta» del 1985 amb el títol «Crestalls de desig». En narrativa tres llibres curts cobreixen aquests trenta anys d’intensa vida literària i poca producció. Encara que a través d’internet ha sabut esquivar el respecte cap al paper en blanc i manté un bloc literari que duu per nom «Nausica» (http://nausicanova.blogspot.com).
Però ara ens sorprén amb aquesta plaquette (sempre amb aquest respecte), que és moguda, a la fi, per l’amor (i/o l’absència o pèrdua d’aquest, només faltava!). Però que ningú hi espere sang i fetge, ni llàgrimes ni crits ni balades tendres ni grapats de terra a la boca, no. Però allò que sí trobarà és perfecció formal, i literatura que aprofita d’altra literatura per a poder parlar d’allò que li importa, d’allò que importa.
Perquè això és el primer que sobta, en encarar-se amb el llibret: la perfecció tècnica i formal, alhora que la diversitat de recursos: des d’humils versos de sis síl•labes a l’alexandrí, tot cau dins de la voracitat constructiva de l’autor, des del polisíndeton a l’al•legoria, des de la referencialitat a l’abstracte.
I perquè aprofita aquest domini tècnic per a jugar constantment amb què és el real i quina és la imatge, dins dels poemes, de manera que aquest amor perdut –o quasi- ve referit a la terra («com l’ull d’un aljub», «se m’empoua la mirada»,...) de la mateixa manera que la terra ve referida a la dona («beure al gorg del teu melic»,...) tot aconseguint d’aquesta manera el major encert del llibre, que també és tradició literària però que és on l’autor li trau tot el suc: aquest dolor per la terra maltractada es confon amb el dolor que provoca la pèrdua de l’amor fins el punt que afecta la vida i obliga el poeta a sentir-se aliè, abandonat.
De manera que aquest cant d’amor dolgut tant por ésser llegit com un cant a la terra (que ha perdut o està perdent) com un cant a la dona (que ha perdut o està perdent) perquè, malgrat que és literatura, i que és joc, el dolor que traspua el llibre és ben físic.
- Carles Mulet, "Quadern de sal", Edicions 96, La Pobla Llarga, 2011.
Josep Lluís Roig
(De "Lletres valencianes", núm. 30)
dimarts, 4 de desembre del 2012
Ressenya sobre Pau Sif i Juan Vico
DOS TIPUS DE POESIA ANTOGÒNICS QUE SÓN DOS ENCERTS
Els dos (joves) guanyadors del XIV Certamen de Poesia Marc Granell ens proposen dues maneres d’escriure ben diferents –poesia concreta o poesia abstracta- amb uns resultats brillants
Com cada any, s’ha publicat la plaquette amb els premis de poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes. Aquest 2011, a més, el llibret té el valor afegit d’ajuntar dues propostes antagòniques però totes dues fascinants.
La primera que ens trobem és la de Pau Sif i el seu irreverent títol "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la)". Aquest recull, que entra i ix de l’àmbit poètic amb total naturalitat, també entrecreua dues històries –la mort de l’autor croat Janko Polić Kamov (del qual podem trobar «Blasfèmia» en la mateixa Edicions 96) l’any 1910 a Barcelona i les vivències en present a la Barcelona actual del jo poètic- amb una facilitat sorprenent.
De vegades és tan volgudament detallista, concret, com si volguera «épater» els lectors de poesia. O que pense que en els detalls hi ha la salvació. Amb versos com «Llegir la matrícula d’una moto: CB178BHP.» I, tanmateix, el resultat transpira poesia, alhora que aconsegueix reflectir un ambient, una ciutat, un desencant, que queda resumit a la perfecció al darrer i més breu poema –espill i resposta del primer: «Mai no he estat un bon cràpula. / Alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / L’espera inútil.»
Per l’altra banda, Densidad de abandono de Juan Vico és un magnífic tractat de metapoesia i poesia abstracta, amb poemes ben aclaridors com: «Cortinas flotando / en la habitación // sin la habitación.» o de vegades joganers com el poema «H», on la visió del cel des de la finestra d’un hospital ve marcada per l’«hazul».
En aquests versos, Juan Vico es confirma com una veu densa, amb cos, tancada sobre el fet poètic, però alhora permeable a l’exterior, amb una visió que, tanmateix, sempre queda marcada, velada, per aquesta experiència poètica que suara comentàvem. I no és aquest un punt negatiu en la seua poètica, sinó que és ben bé a l’inrevés: li dóna un accent nou, una personalitat diferent que ens fa pensar en un autor de gran recorregut futur.
De manera que, en aquest llibre ens trobem amb dues propostes ben diferents però alhora compatibles, com en una gradació: en el primer cas la concreció entra als versos com una riuada purificadora que neteja rambles i rius i en el segon, la poesia tancada s’aprofita d’aquesta realitat per a evitar que la metaliteratura es convertisca en irrespirable, tot dotant-la de nous matisos enriquidors. Més que davant de dues promeses, ens trobem davant de dues realitats.
Josep Lluís Roig
Ressenya sobre: "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la) / Densidad de abandono" de Pau Sif / Juan Vico (Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes);
Edicions 96 / La Pobla Llarga / 2011
(Apareguda a "Lletres valencianes" núm. 30)
Els dos (joves) guanyadors del XIV Certamen de Poesia Marc Granell ens proposen dues maneres d’escriure ben diferents –poesia concreta o poesia abstracta- amb uns resultats brillants
Com cada any, s’ha publicat la plaquette amb els premis de poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes. Aquest 2011, a més, el llibret té el valor afegit d’ajuntar dues propostes antagòniques però totes dues fascinants.
La primera que ens trobem és la de Pau Sif i el seu irreverent títol "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la)". Aquest recull, que entra i ix de l’àmbit poètic amb total naturalitat, també entrecreua dues històries –la mort de l’autor croat Janko Polić Kamov (del qual podem trobar «Blasfèmia» en la mateixa Edicions 96) l’any 1910 a Barcelona i les vivències en present a la Barcelona actual del jo poètic- amb una facilitat sorprenent.
De vegades és tan volgudament detallista, concret, com si volguera «épater» els lectors de poesia. O que pense que en els detalls hi ha la salvació. Amb versos com «Llegir la matrícula d’una moto: CB178BHP.» I, tanmateix, el resultat transpira poesia, alhora que aconsegueix reflectir un ambient, una ciutat, un desencant, que queda resumit a la perfecció al darrer i més breu poema –espill i resposta del primer: «Mai no he estat un bon cràpula. / Alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / L’espera inútil.»
Per l’altra banda, Densidad de abandono de Juan Vico és un magnífic tractat de metapoesia i poesia abstracta, amb poemes ben aclaridors com: «Cortinas flotando / en la habitación // sin la habitación.» o de vegades joganers com el poema «H», on la visió del cel des de la finestra d’un hospital ve marcada per l’«hazul».
En aquests versos, Juan Vico es confirma com una veu densa, amb cos, tancada sobre el fet poètic, però alhora permeable a l’exterior, amb una visió que, tanmateix, sempre queda marcada, velada, per aquesta experiència poètica que suara comentàvem. I no és aquest un punt negatiu en la seua poètica, sinó que és ben bé a l’inrevés: li dóna un accent nou, una personalitat diferent que ens fa pensar en un autor de gran recorregut futur.
De manera que, en aquest llibre ens trobem amb dues propostes ben diferents però alhora compatibles, com en una gradació: en el primer cas la concreció entra als versos com una riuada purificadora que neteja rambles i rius i en el segon, la poesia tancada s’aprofita d’aquesta realitat per a evitar que la metaliteratura es convertisca en irrespirable, tot dotant-la de nous matisos enriquidors. Més que davant de dues promeses, ens trobem davant de dues realitats.
Josep Lluís Roig
Ressenya sobre: "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la) / Densidad de abandono" de Pau Sif / Juan Vico (Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes);
Edicions 96 / La Pobla Llarga / 2011
(Apareguda a "Lletres valencianes" núm. 30)
dilluns, 3 de desembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)