Poema de Pedrals i Nadales i Nadals (i nous temps, nous anys)

NADALA BARROCA

Si el terme “estable” ja apunta
a un espai deixat i brut,
no ens vulguem curar en salut
i atenguem a la pregunta:
Quina olor feia el pessebre?
Entre fems, purins i adob,
era una gola del llop,
una fètida tenebra
on una mula i un bou,
amb la cua espantant mosques,
remugaven a les fosques
sota l’ègida d’un jou.
Josep, el fuster, combina
un alè de cebes i alls
amb la gerdor d’encenalls
i l’ungüent de la resina;
no ha fet un camí planer
ni l’acollida ha estat festa
i li emana un tuf, la vesta,
de suor de jornaler.
Suara parint, Maria
put a salabror de sang,
a l’agror que, ranciejant,
s’avinagra i a amoníac;
ha reduït la fortor
(l’acidesa de gangrena)
amb un ràpid bany d’higiene
d’aigua de l’abeurador.
L’olor del nen és un calc
de la mare i sos efluvis,
entre ferro i àcid úric
i unes pólvores de talc;
i, perquè no desentoni
amb son natural humà,
deposita aquell quitrà
virescent que ha nom meconi.
El grup de pastors no tarda
amb sos productes pudents:
quall de llet a mig ferment,
formatges, llana suarda…
I entre aquest baf tan intens,
els Reis, per fer-se els simpàtics,
deixen remeis aromàtics
com són la mirra i l’encens.
En aquest món que s’ofega,
fins i tot la Salvació
porta sa pròpia sentor,
perquè respira i batega!

Extret, amb un abús de confiança, de: http://joseppedrals.wordpress.com/2012/12/26/nadala-barroca/