divendres, 28 de desembre del 2012

Poema de Pedrals i Nadales i Nadals (i nous temps, nous anys)

NADALA BARROCA

Si el terme “estable” ja apunta
a un espai deixat i brut,
no ens vulguem curar en salut
i atenguem a la pregunta:
Quina olor feia el pessebre?
Entre fems, purins i adob,
era una gola del llop,
una fètida tenebra
on una mula i un bou,
amb la cua espantant mosques,
remugaven a les fosques
sota l’ègida d’un jou.
Josep, el fuster, combina
un alè de cebes i alls
amb la gerdor d’encenalls
i l’ungüent de la resina;
no ha fet un camí planer
ni l’acollida ha estat festa
i li emana un tuf, la vesta,
de suor de jornaler.
Suara parint, Maria
put a salabror de sang,
a l’agror que, ranciejant,
s’avinagra i a amoníac;
ha reduït la fortor
(l’acidesa de gangrena)
amb un ràpid bany d’higiene
d’aigua de l’abeurador.
L’olor del nen és un calc
de la mare i sos efluvis,
entre ferro i àcid úric
i unes pólvores de talc;
i, perquè no desentoni
amb son natural humà,
deposita aquell quitrà
virescent que ha nom meconi.
El grup de pastors no tarda
amb sos productes pudents:
quall de llet a mig ferment,
formatges, llana suarda…
I entre aquest baf tan intens,
els Reis, per fer-se els simpàtics,
deixen remeis aromàtics
com són la mirra i l’encens.
En aquest món que s’ofega,
fins i tot la Salvació
porta sa pròpia sentor,
perquè respira i batega!

Extret, amb un abús de confiança, de: http://joseppedrals.wordpress.com/2012/12/26/nadala-barroca/

dimarts, 11 de desembre del 2012

Activitats literàries a València aquest dimecres i dijous

Aquest dimecres 12, Rubén Luzón presenta "Ai" a Ca revolta. Al blog de Pau Sif hi ha tota la informació sobre l'acte, a més d'una ressenya sobre el llibre.

Aquest dijous 13 L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, a les 19.30 hores. Ja ho explicat, abans, que és l'inèdit d'Estellés que vam trobar a Gandia. Maria Josep Escrivà explica tota la peripècia al blog de Burrera Comprimida, SA.


diumenge, 9 de desembre del 2012

UNA GUERRA EN VERS CONTRA LA DERROTA (ressenya sobre Iban L. Llop)

UNA GUERRA EN VERS CONTRA LA DERROTA
Ens trobem davant d’un gran poemari on l’autor –un ulisses a mig camí entre València i Itàlia- aprofita per a reflexionar el món on vivim i a ell mateix com a testimoni i partícip d’aquest món antic que desapareix i del nou que se’ns ve a sobre (torres Petromed, horts per vendre...)

Hi ha tota una generació d’autors, nascuts aproximadament des de mitjans dels seixanta fins a darreries dels setanta que, malgrat els èxits individuals aconseguits, no han estat analitzats amb una visió global, ni tampoc individual: no hi ha una reflexió profunda sobre allò escrit, sobre allò publicat. Que no siga metapoètica, val a dir.
Aquesta manca de visió global l’han soferta també autors com el que tenim ara entre lletres, que ja fa uns anys va publicar un magnífic i central Llibre de Nàpols, on situava clarament la posició del poeta, de l’artista si voleu: no al capdavant de la societat, ni com a testimoni extern, sinó com a coprotagonista no central, alhora que amb voluntat de testimoni, d’interpretació. Aquesta postura permet entremesclar a l’autor les vivències personals amb les cíviques. Un exemple perfecte seria el poema «MUNICIPIO». Més tard, va aparéixer Crònica de Calàbria, en la mateixa línia, però on l’anècdota, poderosíssima, de vegades es menjava la poesia.
I ara publica aquest Batalles de Sardenya que busca de manera decidida, voluntària i conscient, aquesta postura de testimoni actiu que assaja d’interpretar. Una postura que li deixa passar del jo al nosaltres amb facilitat, alhora que li permet també distanciar-se d’allò descrit i escrit. Cal aclarir que aquest distanciament li facilita, alhora, allunyar-se del jo postromàntic en el qual encara està immersa bona part de la poesia contemporània, tant com li facilita la reflexió i la contraposició de sentiments. D’aquesta manera, ens ofereix un llibre on el fet poètic no és tan central com ho és la posició del poeta, que des de la postura existencial i descriptiva d’un Ulisses modern que treballa a Itàlia i, per la qual cosa, sempre se sent en aquell punt de retorn perpetu i inacabable que fa sentir les coses més allunyades i, alhora, densament estimades.
Així, obre el llibre amb un seguit de fotografies descrites amb cura gairebé notarial on la nota poètica, forta i sorprenent, ens serà amagada al llarg de tot el poema per a colpejar-nos per sorpresa només al final o en alguna espurna. A la segona part, ens ofereix un homenatge a autors que l’han acompanyat al llarg del periple (Estellés, Ferrater, Granell, Piera,...); a la tercera juga amb haikús a explicar veloçment imatges associades a la carretera i a la quarta i darrera és on s’esplaia en la línia central de la seua poesia, on desenvolupa aquesta imatge d’un Odisseu que llig la realitat pròpia i la del món (amb dades GPS incloses) entre l’enyorança i el desencís: mai no es pot tornar enrere perquè el món segueix endavant però queda el testimoni, la poesia, «[...] els versos que han clivellat tot el món que m’envolta».

Josep Lluís Roig

- "Batalles de Sardenya", Iban L. Llop, Bromera, Alzira, 2011.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Ressenya sobre Carles Mulet

FERIT X LA LITERATURA + FERIT X L’AMOR = POESIA
És aquest "Quadern de sal" un text molt literaturitzat, que busca l’excel•lència tècnica, que utilitza els recursos clàssics per aprofundir en el sentiment, ben real, de pèrdua


Carles Mulet, malgrat no haver publicat en excés, no és cap nouvingut a la nostra literatura. Persona activa, lector atent, ha animat amb passió molts dels actes literaris que s’han produït a La Marina o La Safor i més enllà. Possiblement per això, la paraula que millor el definiria seria lletraferit. I potser per això també, per aquest aspecte reverencial envers el text, no s’ha excedit mai en les publicacions, més bé escasses i poc extenses:
En poesia, a banda de poemes esparsos apareguts en miscel•lànies o antologies, se li coneix una «carpeta» del 1985 amb el títol «Crestalls de desig». En narrativa tres llibres curts cobreixen aquests trenta anys d’intensa vida literària i poca producció. Encara que a través d’internet ha sabut esquivar el respecte cap al paper en blanc i manté un bloc literari que duu per nom «Nausica» (http://nausicanova.blogspot.com).
Però ara ens sorprén amb aquesta plaquette (sempre amb aquest respecte), que és moguda, a la fi, per l’amor (i/o l’absència o pèrdua d’aquest, només faltava!). Però que ningú hi espere sang i fetge, ni llàgrimes ni crits ni balades tendres ni grapats de terra a la boca, no. Però allò que sí trobarà és perfecció formal, i literatura que aprofita d’altra literatura per a poder parlar d’allò que li importa, d’allò que importa.
Perquè això és el primer que sobta, en encarar-se amb el llibret: la perfecció tècnica i formal, alhora que la diversitat de recursos: des d’humils versos de sis síl•labes a l’alexandrí, tot cau dins de la voracitat constructiva de l’autor, des del polisíndeton a l’al•legoria, des de la referencialitat a l’abstracte.
I perquè aprofita aquest domini tècnic per a jugar constantment amb què és el real i quina és la imatge, dins dels poemes, de manera que aquest amor perdut –o quasi- ve referit a la terra («com l’ull d’un aljub», «se m’empoua la mirada»,...) de la mateixa manera que la terra ve referida a la dona («beure al gorg del teu melic»,...) tot aconseguint d’aquesta manera el major encert del llibre, que també és tradició literària però que és on l’autor li trau tot el suc: aquest dolor per la terra maltractada es confon amb el dolor que provoca la pèrdua de l’amor fins el punt que afecta la vida i obliga el poeta a sentir-se aliè, abandonat.
De manera que aquest cant d’amor dolgut tant por ésser llegit com un cant a la terra (que ha perdut o està perdent) com un cant a la dona (que ha perdut o està perdent) perquè, malgrat que és literatura, i que és joc, el dolor que traspua el llibre és ben físic.

- Carles Mulet, "Quadern de sal", Edicions 96, La Pobla Llarga, 2011.

Josep Lluís Roig
(De "Lletres valencianes", núm. 30)



dimarts, 4 de desembre del 2012

Ressenya sobre Pau Sif i Juan Vico

DOS TIPUS DE POESIA ANTOGÒNICS QUE SÓN DOS ENCERTS
Els dos (joves) guanyadors del XIV Certamen de Poesia Marc Granell ens proposen dues maneres d’escriure ben diferents –poesia concreta o poesia abstracta- amb uns resultats brillants

Com cada any, s’ha publicat la plaquette amb els premis de poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes. Aquest 2011, a més, el llibret té el valor afegit d’ajuntar dues propostes antagòniques però totes dues fascinants.
La primera que ens trobem és la de Pau Sif i el seu irreverent títol "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la)". Aquest recull, que entra i ix de l’àmbit poètic amb total naturalitat, també entrecreua dues històries –la mort de l’autor croat Janko Polić Kamov (del qual podem trobar «Blasfèmia» en la mateixa Edicions 96) l’any 1910 a Barcelona i les vivències en present a la Barcelona actual del jo poètic- amb una facilitat sorprenent.
De vegades és tan volgudament detallista, concret, com si volguera «épater» els lectors de poesia. O que pense que en els detalls hi ha la salvació. Amb versos com «Llegir la matrícula d’una moto: CB178BHP.» I, tanmateix, el resultat transpira poesia, alhora que aconsegueix reflectir un ambient, una ciutat, un desencant, que queda resumit a la perfecció al darrer i més breu poema –espill i resposta del primer: «Mai no he estat un bon cràpula. / Alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / L’espera inútil.»
Per l’altra banda, Densidad de abandono de Juan Vico és un magnífic tractat de metapoesia i poesia abstracta, amb poemes ben aclaridors com: «Cortinas flotando / en la habitación // sin la habitación.» o de vegades joganers com el poema «H», on la visió del cel des de la finestra d’un hospital ve marcada per l’«hazul».
En aquests versos, Juan Vico es confirma com una veu densa, amb cos, tancada sobre el fet poètic, però alhora permeable a l’exterior, amb una visió que, tanmateix, sempre queda marcada, velada, per aquesta experiència poètica que suara comentàvem. I no és aquest un punt negatiu en la seua poètica, sinó que és ben bé a l’inrevés: li dóna un accent nou, una personalitat diferent que ens fa pensar en un autor de gran recorregut futur.
De manera que, en aquest llibre ens trobem amb dues propostes ben diferents però alhora compatibles, com en una gradació: en el primer cas la concreció entra als versos com una riuada purificadora que neteja rambles i rius i en el segon, la poesia tancada s’aprofita d’aquesta realitat per a evitar que la metaliteratura es convertisca en irrespirable, tot dotant-la de nous matisos enriquidors. Més que davant de dues promeses, ens trobem davant de dues realitats.

Josep Lluís Roig
Ressenya sobre: "Breakfast at Saint Anthony’s Market (novel•la) / Densidad de abandono" de Pau Sif / Juan Vico (Premis de Poesia Marc Granell – Vila d’Almussafes);
Edicions 96 / La Pobla Llarga / 2011
(Apareguda a "Lletres valencianes" núm. 30)

dilluns, 26 de novembre del 2012

Lluís Calvo vist per Francesc Bononad

Per tota literatura -i la nostra, afortunadament, no n'és una excepció- transcorren alguns -pocs- escriptors que, sense predre de vista el cànon, s'entesten a buscar-li tantes pessigolles com poden, a aquest mateix cànon. Quan els llegeixes, notes que trenquen l'estatus des de dins cap enfora, com una força centrípeta que eixampla els horitzons.
I tant el ressenyador com el ressenyat són d'aquest tipus d'autors, en aquest exemplar número 60 de Caràcters:



dilluns, 19 de novembre del 2012

UNA EXCLUSIVA MUNDIAL

Aquest dijous tenim l'orgull i el plaer de presentar per primera vegada el llibre guanyador del premi Ausiàs March 1966, inèdit, de Vicent Andrés Estellés.
Val a dir que no és un llibre gens anecdòtic, sinó que conté alguns poemes excepcionals que eren desconeguts.
La "propaganda" de l'acte diu:
DIJOUS 22
20 h - Palau Ducal de Gandia, Saló de Corones
Presentació de L’Inventari Clement de Gandia, original de Vicent Andrés Estellés
Hi intervenen:
Dominic Keown, Universitat de Cambridge; especialista en poesia catalana contemporània,
Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà,poetes; responsables d’aquesta edició
i
Dolors Pedrós editora.
Organitza Edicions 96 / IMAB.


diumenge, 18 de novembre del 2012

Xè Premi Agustí Bartra

He tingut l'honor de rebre l'Agustí Bartra amb "Un boxejador entre la boira". I volia compartir aquesta alegria. Hi ha un vídeo i la notícia a:
terrassadigital: actualitat, tele, ràdio i cinema

A banda d'això, no es tracta d'un llibre eminentment reivindicatiu, que després de "Càries" em vaig prendre un parèntesi respecte de la poesia reivindicativa que tanque ara, amb el boxejador. Tanmateix, encara que pretenia allunyar-me de les reivindicacions, de tant en tant la realitat s'entestava a impedir-m'ho. I, per a celebrar-ho, no se m'ocorre res millor que afegir un dels poemes, el més reivindicatiu del llibre:


                        EUROPA[1]
Arriben cartes                      també després de mort
que s’acumulen                  als comerços tancats,
sobre les bústies,                a la pols de les portes,
davant d’un món                 que s’esmicola a trossos.
Mentre em pregunte           sense saber si faig,
m’arriben cartes                  també després de mort:
factures, llibres,                   horitzons, hipoteques
i un cert temor,                     sempre el temor tan brut.
Però la por                            no sap que ja estic mort.


[1] Lentament, esmolem desitjos a la pedra del temps i no farem cap pas més enllà de la por. És inútil. Cap coltell no m’alliberarà de jo.


Josep Lluís Roig, "Un boxejador entre la boira", (a Pagès editors el 2013)

dimecres, 14 de novembre del 2012

Mil poetes i un país

Aquest és el nom de la col·lecció de poesia de l'editorial Germania. Una editorial que juga amb la impressió digital per viure. Però això no és ara el que m'interessa, sinó en el fet que, així com estan les coses, és una oportunitat per a donar paper a veus noves i necessàries.
Hi han aparegut textos interessants des d'"Envers" de Josep Antoni Alfonso, tot passant per "Obaga" de Salvador Lauder o "De blanc setí" de Sandra Domínguez o "55 maneres de mirar València" de Francesc Mompó, fins arribar a "La farina que admeta" d'Alba Camarasa, de moment (el blog de Manel Alonso en parla sovint).
Voldria aprofitar per comentar que, pel que li he llegit, Alba Camarasa em sembla una de les poetes valencianes més prometedores que tenim. I que m'alegre moltíssim que vaja publicant. I apunteu-vos el nom. Per a seguir-la.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Homenatge a la Paraula

Diumenge 18
19 h – Casa de la Marquesa (Passeig de les Germanies, 13 Gandia)
XVI Homenatge a la Paraula: Ploma i espasa. 21 contes a Ausiàs March
Narració en escena: Isabel Canet, Vicent Olaso, Maria Josep Escrivà. Animació plàstica amb arena: Amadeu Vives.
Música: Cristina Martí (dolçaina) i Àlex Velázquez
Organitza: CEIC Alfons el Vell

Realment, és un muntatge diferent i agraït de vore. I, a més, regalen, als assistents, el llibre amb una antologia de contes d'autors de La Safor!

divendres, 9 de novembre del 2012

CARÀCTERS 60: REVISTA DE LLIBRES

"CARÀCTERS" "és una revista de llibres" i acaba de publicar el número 60 (estiu 2012, però acaba d'aparéixer).
Realment és, pel que respecta a la crítica, la més lliure de les revistes de literatura. Hi ha ressenyes de tot tipus de llibres (en aquest número parlen d'autors com Susanna Rafart, Xavi Aliaga, Rubén Luzón, Pius Alibek, Josep Pedrals, Jordi Llavina, Josep Maria Castellet, Lluís Calvo, Jo Nesbo, Urbà Lozano, Tísner,...) mostrant així, un ampli ventall de la producció literària en català.
Crec que és una revista imprescindible per a tots aquells que s'estimen la literatura en la nostra llengua.
Per fer-vos-en una idea, quan arribà al número 50, vilaweb en va fer un article: http://www.vilaweb.cat/noticia/3700144/20100310/caracters-revista-literaria-referencia.html
O podeu mirar la referència que hi fa la Universitat d'Alacant.

I com que la distribució en aquest país és una merda, ací teniu la pàgina web de la Universitat de València (que és qui la publica, si no a sant de què, una revista sobre llibres!) on es pot comprar via web: http://puv.uv.es/index.php?cPath=32_11437&osCsid=b0bf4dbcadc92531b6a56d743c22e1cf


Per altra banda, a partir d'aquest número 60,Maria Josep Escrivà i jo mateix escriurem un article on repassarem alguns llibres de poesia que considerem interessants per motius diversos. Com a mostra, tot seguit teniu el nostre article d'aquest número 60 on parlem de Vicent Olaso, Sandra Domínguez i Pau Gener Galin:


AL VENTRE DE LA BALENA

En els últims temps han sorgit col•leccions, editorials modestes, que funcionen al marge dels circuits comercials convencionals, i que reserven, amb atencions quasi devocionals, el seu espai per a la lírica impresa. Segurament això ha passat com a reacció a l’abandó de la poesia per part dels grans grups. N’hi hauria molt a parlar, però una manera d’observar aquest panorama en clau realista podria passar per reconèixer que, possiblement, la poesia torna a ocupar el lloc específic que li pertoca: el d’un gènere no de masses, però sí irrenunciable per a un públic fidel, incondicional. En aquest ventre immens i fecund que podria ser el d’una balena metafòrica, caben molts llibres, i els autors corresponents. Ací en fem una selecció (tres, en aquest cas), que probablement transitaran sense fer massa soroll pels aparadors de les llibreries, però que, al nostre parer, no hauríem de deixar passar de llarg.

Vicent Olaso va accedir a la publicació als 47 anys, i és aquest, quatre anys després, el seu segon llibre. La indicació no és gratuïta perquè en aquest El soroll de la pedra (3i4, 2012) ens trobem un autor que repassa les diferents etapes de la vida (infantesa, adolescència, joventut,...) fins al present de maduresa i acceptació entre serena i feliç de les actuals circumstàncies personals.
El poemari és sobri. El mateix autor s’autodefineix com a home de paraules justes. I, dins d’aquesta sobrietat, el simbolisme es mescla amb facilitat amb l’anecdotari concret, en una de les millors virtuts del llibre. Així, la foscor (del franquisme) s’alia amb les bombetes de potència escassa i les pors infantils per a retratar-nos una infantesa no estimada; una adolescència reprimida pel règim polític i religiós que s’hi fa present sense ésser anomenat (un altre dels mèrits); una joventut, i les ganes de provar-ho tot, els amics desapareguts en aquest intent de forçar tots els límits, els amors (amb llurs desamors); i finalment el temps present, on hi ha la figura de la dona i, per sobre de tot, la filla, en un procés que va des d’un jo clarament referenciat, fins a un tu que defineix l’actitud del poeta, en un procés d’acceptació i de sorpresa per haver sobreviscut.

Sandra Domínguez Roig (Barcelona, 1974) és, en primer lloc, poeta. Després, és una activista cultural: ha muntat, entre d’altres coses, una antologia de poetes actuals, manté un bloc, fa recitals, ... I, recentment, ha fet el pas a la lletra impresa, en un procés que cada cop es repeteix més: del bloc al paper. Una altra constant, si més no, curiosa, aquesta aspiració irrenunciable al paper, a pesar de la multiplicació de l’activitat i de les possibilitats electròniques.
De blanc setí (Germania, 2012) reuneix un conjunt de poemes de temàtica amorosa que oscil•len entre l’erotisme i la innocència, amb una tendresa gairebé programàtica, reivindicativa. Però no ens equivoquem: malgrat que de vegades ho puga semblar, no és un llibre naïf. Sí que hi ha una voluntat de creure en els sentiments, però també hi trobem, a banda dels desenganys inevitables, les matisacions que arriben per sorpresa, com una noia bona que, alhora, et pega puntades, inesperadament, per sota la taula. I pel que fa a la construcció dels poemes, una de les característiques més interessants és el trencament, ocasional, amb la sintaxi tradicional. Una opció atrevida capaç d’alliberar el vers de les seues rutines: “M’irromps/ entre la pell i les calces/ i m’embriaga l’afonia/ fins que acabo/ dient el nom, teu/ de vidre trencat.” Segur que no som justos si expliquem aquesta manera de procedir des del caràcter àgil i des de l’autonomia absoluta que proporciona el format blocaire, però tampoc no ens quedem del tot satisfets si no ho apuntem almenys.
De la mateixa manera que hem constatat des de fa temps que la tirada del, o de la poeta envers l’oralitat atorga als poemes −generalment abocats al destí final d’una impremta, insistim− un caràcter de desinhibició formal, multiplica els recursos sonors o aguditza els efectes de reclam de l’atenció de l’oient-lector. Passava en Sandra Domínguez, però és molt més evident en l’últim llibre de Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977), cinquè ja en la seua producció: Home a l’aigua (Tushita edicions, 2012). Gener Galin és, en denominació que extraiem de la nota biogràfica del llibre, un “trapella” de la poesia, que hauria de conèixer tot aquell que vulga estar al dia de les tendències més enèrgiques i més originals de la jove poesia actual: “L’harmònica plora com si demanés teta”. No espereu poemes a l’ús. Home a l’aigua navega, com pot, determinat per les pròpies circumstàncies i per les del seu temps, des d’un discurs que s’acosta, ara a la poesia, ara a la narrativa. No n’hi ha cap diferència que no hi vulga imposar la pròpia voluntat. I la de Pau Gener és dir, expressar sense embuts, viure sense restriccions, compromès amb el món, amb els seus plaers i amb les seues tares (“Encara més tard la trama seria tenir un govern mundial perquè una elit pugui camelar-se el món com bufar i fer argolles”). Un jove capaç de reconèixer l’herència rebuda dels grans, allà allotjat entre tants a dintre del ventre de la balena: “Amb el temps descobreixes que no ets el primer./ Que n’han fet falta molts per arribar fins aquí./ I això et dóna un sentit i una concòrdia./ De Virgili a Dante./ I Pavese. I altres.” Aquesta demostració d’honestedat és −pensem− una sòlida garantia de futur.

Maria Josep Escrivà
Josep Lluís Roig

dimecres, 7 de novembre del 2012

Nit de contes al Palau (AMB JORDI LLAVINA, MANUEL BAIXAULI, ANTÒNIA VICENS I ELVIRA CAMBRILS)

NIT DE CONTES AL PALAU
Activitat de Setmana Literària dels Premis de Gandia
Palau Ducal de Gandia, saló de corones · 19 h
Novembre 17, 2012
Entrada lliure

Coordina: Rafa Gomar. Hi intervenen: Jordi Llavina, Antònia Vicens, Manuel Baixauli, Elvira Cambrils. Condueix l’acte: Jovi Lozano-Seser.

Activitat inclosa dins la progrmació de la Setmana Literària d'enguany.


diumenge, 4 de novembre del 2012

PRESENTACIÓ POEMARI AQUEST DIMECRES AL MICALET

El proper dimecres 7 de novembre a les 19:30 presenta VICENT OLASO a la SOCIETAT CORAL EL MICALET (carrer Guillem de Castro, 73) el seu llibre, EL SOROLL DE LA PEDRA, XXXI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March.
L'introduiran el poeta JOSEP LLUÍS ROIG i IRENE VERDÚ.

Un comentari sobre l'autor a l'últim número de "Caràcters":
[...]
Vicent Olaso va accedir a la publicació als 47 anys, i és aquest, quatre anys després, el seu segon llibre. La indicació no és gratuïta perquè en aquest El soroll de la pedra (3i4, 2012) ens trobem un autor que repassa les diferents etapes de la vida (infantesa, adolescència, joventut,...) fins al present de maduresa i acceptació entre serena i feliç de les actuals circumstàncies personals.
El poemari és sobri. El mateix autor s’autodefineix com a home de paraules justes. I, dins d’aquesta sobrietat, el simbolisme es mescla amb facilitat amb l’anecdotari concret, en una de les millors virtuts del llibre. Així, la foscor (del franquisme) s’alia amb les bombetes de potència escassa i les pors infantils per a retratar-nos una infantesa no estimada; una adolescència reprimida pel règim polític i religiós que s’hi fa present sense ésser anomenat (un altre dels mèrits); una joventut, i les ganes de provar-ho tot, els amics desapareguts en aquest intent de forçar tots els límits, els amors (amb llurs desamors); i finalment el temps present, on hi ha la figura de la dona i, per sobre de tot, la filla, en un procés que va des d’un jo clarament referenciat, fins a un tu que defineix l’actitud del poeta, en un procés d’acceptació i de sorpresa per haver sobreviscut.
[...]
Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig

divendres, 2 de novembre del 2012

ORTOGRAFIA

Ortografia

Encara que soni cursi, forçat, grandiloqüent,
l’Amor s’escriu sempre amb majúscula.
Recorda-ho de cara als dictats de l’escola.
Si alguna mestra t’ho encercla amb vermell
i et descompta mig punt,no pateixis:
no parleu del mateix.

Amadeu Vidal I Bonafont, "Juny", Pagès editors, Lleida, 2012

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Estrena d'una obra de teatre de Toni Cucarella

M'agrada que els escriptors que per alguns són inexistents (de cognom valencians, per exemple) demostren que són professionals i capaços d'eixamplar els límits de la pròpia obra "voluntària".
Teniu una autoreflexió del propi Cucarella a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231123

I el cartell diu:

dimarts, 25 de setembre del 2012

Si no existiren certes persones, caldria inventar-les

"No hi ha esperança. No ens rendim."
Nini Haslund

dijous, 20 de setembre del 2012

TEATRE A OLIVA, AQUEST DIVENDRES

Sense alçar pols ni remolí, el teatre professional ha desaparegut a Oliva, com a tants d'altres llocs del país i de l'estat, supose. No hi ha prou diners per a tot i no és bona la cultura, a vore si la gent s'acostuma a pensar.
I, com sempre, els grups amateurs a base d'hores, dedicació i bona voluntat, fan el que poden (i més i tot) per omplir el buit.
Demà divendres actua al Teatre Olimpia d'Oliva un grup d'aquests: amateur però treballat. Jo crec que és una bona ocasió per fer un tast de com anirien les coses amb més cultura i menys política trista, tan actual ella.

dilluns, 17 de setembre del 2012

“L’estudiant”


L’ordinador es venjarà

de qui fingeix que estudia:

qui l’utilitza amb engany,

com per art de bruixeria

es trobarà al cap de l’any

que s’haurà d’examinar,

també de ganduleria.

Joana Raspall (dins Versos amics, P.A.M., 1998)

Joana Raspall és, bàsicament, una activista cultural que estima la poesia i que ens ha deixat algunes perles de literatura per als més joves. I ara que comencem el curs potser era bon moment per a aquest poema. I que fa 99 anyets. Jo la vaig conèixer com a jurat del premi Martí Dot i em va sorprendre aleshores (l'any 90!): una persona plena d'alegria i vitalitat.
Podeu llegir la notícia a:
http://www.nuvol.com/noticies/joana-raspall-la-veu-poetica-mes-veterana/

diumenge, 9 de setembre del 2012

Livraria Lello (Porto)

Falamos junto à luz. Lá fora a noite
Imóvel brilha sobre o mar parado.
À sombras das palavras o teu rosto
Em mim se inscreve como se durasse.

Sophia de Melo Breyner Andresen.


Parlem vora la llum. Allà fora la ni
immòbil brilla sobre el mar aturat.
A l'ombra de les paraules el teu rostre
en mi s'inscriu com si durara.
(Versió pròpia)

El poema correspon al llibre "Dual" i forma part de la secció d'homenatge a Ricardo Reis.

La llibreria Lello és un edifici modernista neogòtic que paga la pena de visitar. Pel que conten, algunes escenes de Harry Potter s'hi van gravar. La visita paga la pena, encara que en període de pluja de turistes (com jo mateix) s'omple molt de personal.
No estava permés de fer fotos a l'interior, de tota manera vaig fer allò que acostume a fer, a les llibreries: comprar llibres. Un d'obligat, el de Sophia, nascuda a Porto (el 1919) i que estudia a Lisboa.
Després, vam passejar pels voltants i em vaig trobar llibres de poesia fins i tot en una botiga de coses per a la llar-botiga de delicatessen.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Diari "El Mundo", divendres 13 de juliol de 2012




I ara només falta que diga que la sanitat privada és millor que la pública... A mi em faria vergonya publicar un pamflet tan trist i vergonyós. Hi ha diaris que amb un sol article demostren perfectament el nivell d'idiotesa. I m'agradaria fer constar que la crisi actual ha arribat justament per "creure" en la bondat dels mercats i fer-nos passar una colla de cabrons que només pensen a enriquir-se per angelets de la guarda...
Només de pensar que ara aprofiten la crisi que han creat per a enriquir-se més i que algú que es diu racional s'atrevesca a defensar-ho i promoure-ho fa que certs diaris ja no aprofiten ni per a paper higiènic. Una llàstima.

dissabte, 1 de setembre del 2012

dimecres, 22 d’agost del 2012

Viatge a Portugal (i altres llocs) III



Fotografies de l'obra "Ricardo Reis" de Jimmie Durham, al Museu Bernardo de Lisboa

diumenge, 19 d’agost del 2012

Viatge a Portugal (i altres llocs) II

Guimarães:


(Efectivament, allò que penja de les canyes de pescar a la llibreria són llibres)


dissabte, 18 d’agost del 2012

diumenge, 12 d’agost del 2012

dijous, 19 de juliol del 2012

dimecres, 11 de juliol del 2012

Col·loqui Salamanca

La setmana passada vaig estar al Col·loqui de l'AILLC a Salamanca. La veritat és que ha estat molt bé. Salamanca té un casc antic que és un museu gegant. I dóna gust constatar la vitalitat dels estudis de la llengua i literatura.
I que, sense prejudicis, hi ha llibres que boten de llengua en llengua. Especialment interessant va ser la conferència de Ronald Puppo, que ha fet una magníca antologia bilingüe (català-anglés) de poemes de Jacint Verdaguer.


Que va fer una reflexió sobre les traduccions del català, en la línia també de Francesc Parcerisas, d'on es podria extreure la conclusió que els lectors i editors espanyols tenen molts prejudicis (menyspreatius i menyspreatoris) respecte de la literatura catalana. Que les traduccions al castellà d'obres literàries catalanes tenen com a destinatari bàsic un públic castellanolector català.
Que tots aquests prejudicis no existeixen quan la traducció és a d'altres llengües.
A banda d'això, també vaig tenir l'ocasió de fullejar la versió bilingüe de Edward Hopper d'Ernest Farrés. (Que manté un magnífic blog).
De tornada cap a casa, vam parar a Madrid per vore l'exposició de Hopper al Tyssen.

L'exposició està molt bé, però hi vaig trobar a faltar aquells quadres seus de cafeteries.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Pólvora i mala llet: els nostres polítics busquen la revolució

Recomane vivament aquest article:

http://laserpblanca.blogspot.com.es/2012/07/el-polvori-del-vives.html

I el problema, efectivament, és que no es tracta d'un institut, sinó de TOTS els centres públics, tot depenent del tamany de les aules (els alumnes tenen dret a 1'5 metres quadrats per alumne, com el ramat)i de com quadra la divisió d'alumnat (132 alumnes de segon d'ESO entre 35 donarà una ràtio molt alta, mentre que si l'institut és menut potser tindran sort en la divisió: 50 alumnes entre 35 dóna dos grups de 25). Conselleria no té taules i cadires, de manera que els instituts, si tenen diners, els han de traure del manteniment per a comprar-ne i, si no, que els alumnes compartisquen taula, que això és calor humà!
Bé, el cas és que els polítics haurien de saber que justament és la joventut qui pot iniciar les revolucions. No sé si ho han pensat, però haurien de.
I un afegit: aquest curs és el primer en el qual s'ha vist pels centres de referència alumnes que, tot i haver aprovat selectivitat, no podran entrar en cap carrera per manca de recursos econòmics. Tot un progrés.

diumenge, 1 de juliol del 2012

CAP AL FUTBOL

La llàstima és que qui ha d'aprendre no aprén ni a tirs. Mil anys (o cent, per al cas...) de selecció jugant a allò de la fúria espanyola i una merda.
Uns pocs anys que juguen amb l'estil del FC Barcelona i duen dues eurocopes i un mundial.
Tres-cents anys practicant un etnocentrisme econòmic i moltes merdes (Bankia molt pudenta, però hi ha molts més exemples). Si foren capaços d'extrapolar del futbol encara tindríem possibilitats d'eixides dignes a tota aquesta crisi. Però no hi ha ceguesa més gran que la d'aquell que no vol veure...

divendres, 22 de juny del 2012

Dècima de la platja

Dècima de la platja

Principi de la peresa
calor, tedi, voluptat,
silenci que cou i pesa,
convit a l'embriaguesa,
nu, resolta claredat:
platja d'estiu, reunida
victòria lenta del cos!
Ona i arena, la vida
s'hi repeteix amb la mida
eterna del ritme clos.

Josep Palàcios, "Les quatre estacions", Diputació de València, 1959.

Ara que comença l'estiu, Carles Mulet, al seu bloc/g, comparteix aquest poema, extret d'un llibre acabat de comprar a la fira del llibre vell i usat de Dénia. Quina enveja!

dimarts, 19 de juny del 2012

café, copa i conversa amb Joan Francesc Mira a Gandia

aquest dijous, 21 de juny, se celebra una nova sessió del cicle literari “Grans obres, grans traduccions”, en aquesta ocasió amb l’escriptor i traductor, Joan Francesc Mira, qui ens presentarà el seu darrer treball de traducció: Odissea, d’Homer.

El format és de tertúlia-café, on podreu fer les vostres aportacions, als jardins de la Casa de la Marquesa de Gandia (Germanies, 13), a les 19 h.


-------

J.F. Mira: escriptor, traductor i periodista que, després de traduir la 'Divina comèdia' i els 'Evangelis', s'ha llançat a la difícil empresa de traduir l''Odissea' d'Homer (Proa, 2011) en vers. Aquesta obra és considerada la mare de les novel·les d’aventures, una obra mestra de tots els temps, perfectament travada, plena de bellesa i amena en extrem.

’Odissea’: http://www.proa.cat/ca/llibre/odissea_16797.html

dilluns, 18 de juny del 2012

Ai

En tancar les parpelles, descavalca un món nou
de contorns embafats i antífones exemptes
d’extensió i llegenda, i tan aviat faig
de marit com d’esposa d’algú que ni existeix
ni ganes, perquè cada cosa té el seu moment,
cada ocell una branca, cada anyell un destí


- Rubén Luzón, "Ai", ed. Bromera, 2012, XIII PREMI DE POESIA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Presentació d'Ai a València: L’acte tindrà lloc el dijous 21 de juny, a les 19 h, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (c/ Sant Ferran, 12). A més de l’autor, hi intervindrà Joan Navarro.

Des del seu inicial "Cames ajudeu-me" (ed. Denes, 2005), Rubén és sens dubte un dels poetes que se situa enfront del món nostre i que, a més, té una opinió, una visió sobre aquest nostre món i la vol dir. Prova d'explicar-la.
Des de la meua perspectiva de lector a qui li agraden els reptes, he de confessar que aquest "Ai" m'ha encantat. M'ho he passat molt bé llegint-lo.
Fins a aquest moment, Rubén havia situat el jo líric fora del món, com un espectador desconcertat, però en aquest nou poemari situa el jo líric -igual o més desconcertat- dins del món que descriu. De manera que aquest món queda més proper -i més absurd i més fragmentari i més...- també al lector.
Val a dir que la lectura no és fàcil perquè tècnicament són llibres molt treballats, on recorre sense dubtes a qualsevol tipus de recurs -des dels trobadors fins a l'avantguarda, per parlar d'extrems- per fer-nos tangible literàriament la seua visió moral. I la impossibilitat de quadrar-ho tot.
D'aquesta manera, els versos perfectes conviuen amb els encavalcaments més impossibles i les dolces figures cohabiten amb una quotidianeïtat prosaica.
No pretenc fer-ne una anàlisi profunda, però sí que el recomane molt i molt per a qualsevol persona a qui li agrade reflexionar sobre el món on habitem. Rubén Luzón té una perspectiva original i interessant; meditada.

dissabte, 9 de juny del 2012

PISCINES



El nedador, immòbil, ha caigut
al fons de l’aigua, com l’odi adormit:
a dintre la piscina tot és quiet:
s’ofega a poc a poc entre l’oblit
dels moviments desesperats i muts.
De sobte veu un badall o una escletxa:
la superfície l’espera allí.
El nedador, ple de foc als pulmons,
s’hi dirigeix com un obús que trenca
la superfície tranquil.la i clara
de la memòria adormida a penes:
en sortir, obre les mans en l’esclat
i el vidre es trenca en milers d’insilencis:
un odi sorollós creix per les vores
al ritme dels cristalls: sona, de lluny,
com si degotejara el món en sang.

- Josep Lluís Roig, "Oasi breu", ed. Tàndem, València, 2001.







Les imatges són del bloc de Pau Valls.

divendres, 8 de juny del 2012

Insectes diürns, insectes nocturns

"A Ogoja, hi havia insectes per tot arreu. Insectes diürns, insectes nocturns. Els que fan fàstic als adults no tenen el mateix efecte en els nens. No em cal fer grans esforços d'imaginació per veure sorgir de nou, cada nit, els exèrcits d'escarabats -les paneroles [...]. Sortien de les fissures del terra, dels llistons de fusta del sostre, galopaven per la zona de la cuina. El meu pare els odiava. Cada nit recorria la casa, amb la llanterna en una mà i la sabata en l'altra, per a una cacera vana i infinita. Estava convençut que els escarabats eren l'origen de moltes malalties, inclòs el càncer. Em recordo de sentir-li dir: "Raspalleu-vos bé les ungles dels peus, si no les paneroles vindran a rosegar-les de nit!".
[...]
Cada nit, en una mena de revenja del món animal, la canya es veia envaïda per miríades d'insectes voladors. Alguns vespres, abans de la pluja, n'eren un exèrcit. El pare tancava les portes i finestrons [...], desplegava les mosquiteres per sobre dels llits i les hamaques. Era una guerra perduda per endavant. Al menjador, ens afanyàvem a menjar-nos la sopa de cacahuets per poder refugiar-nos a les mosquiteres. Els insectes arribaven per onades, els sentíem esgarrapar-se per sobre dels finestrons, atrets per la llum de la llàntia de petroli. Passaven pels intersticis dels finestrons, per sota de les portes. S'arremolinaven bojament per la sala, al voltant de la llàntia, es cremaven contra el vidre. A les parets, allà on es reflectia la llum, els dragons amollaven els seus petits crits cada cop que s'empassaven una presa. no sé per què, em sembla que en cap altre indret no he sentit aquestaimpressió de família, de formar part d'una cèl·lula."
- J.M.G. Le Clézio, "L'africà", ed. 62, 2008.

dijous, 7 de juny del 2012

AVUI: Invasió de mallorquins a València / Homenatge a Josep Palàcios

HOMENATGE A PALÀCIOS AMB LA PÈL CAPELL A VALÈNCIA

dijous 7
a les 19:00 hores
a l'EDIFICI OCTUBRE
es presentarà
de forma oficial
dins el festival de poesia
VOCIFERIO

la revista de PÈL CAPELL
dedicada a JOSEP PALÀCIOS
i tota il·lustrada per MANUEL BOIX

A l'acte participaran
PAU VADELL
LUCIA PIETRELLI
ISABEL ROBLES
JAUME PÉREZ MONTANER
FRANCESC BONONAD
SALVADOR COMPANY
PAU SIF

El targetó oficial és dissenyat per P.V.V. amb imatge de M.B.
cedida, com totes les altres, per al número.

Si podeu fer difusió seria fantàstic,
aquí vos enllaç, també,
l'acte a FACEBOOK

http://www.facebook.com/events/370169639699460/


(((((((La veritat de les veritats és que es tracta d'un acte al qual m'agradaria molt assistir, encara que m'és absolutament impossible. Però no crec que existesca cap manera millor de sentir-se vius culturalment en aquest país. Crec que és l'acte més vital que se celebrarà a València en tot l'any))))))))

dilluns, 4 de juny del 2012

L'Africà

Tots tenim dret a canviar d'opinió, espere. Quan fa un parell o tres d'anys vaig començar a llegir J.M.G. Le Clézio, "L'africà", em va resultar un pèl difús, fins i tot avorrit. Però ara que l'he représ, m'agrada. Hi ha un exercici que m'impressiona especialment que és la voluntat de no abstraure de no extrapolar. Les vivències, la seua experiència africana és pròpia i, de cap manera, pretén ser referencial.
Allò que importa és la seua construcció com a persona. Com va influir Àfrica en la seua família i en ell, directament. És aquest, el retrat. I, per això, és fascinant. No assistim a úna narració èpica sinó íntima.
"A Bamenda és on el pare porta la mare després del seu casament [...]. Hi instal.len els seus mobles, els únics que mai van comprar i que s'emportaran per tot arreu: taules, butaques tallades en troncs d'iroko, decorades amb escultures tradicionals de l'oest camerunès, lleopards, simis, antílops. [...]Per a mi, aquells objectes, aquelles fustes esculpides i aquelles màscares penjades a les parets no eren gens ni mica exòtiques. eren la meva part africana, eren una prolongació de la meva vida i, en certa manera, l'explicaven. [...] Vaig sentir sorpresa i fins i tot indignació, quan vaig descobrir, molt de temps després, que tals objectes podien ser comprats i exposats per gent que no havia conegut res de tot allò, per a la qual no significaven res, i fins i tot pitjor, per a la qual aquelles màscares, aquelles estàtues i aquells trons no eren coses vives, sinó la pell morta que sovint s'anomena art".
-J.M.G. Le Clézio, "L'africà", edicions 62, 2008

divendres, 1 de juny del 2012

Una mirada a la poesia valenciana actual

DONA
Intentaves obviar l'ombra
que ocupava el ventre creixent.
Immesurable deformació de dona.

Suaven dolços líquids al pit,
les mans bullien.
Tacte també de dona.
Ànsia i deler.

Cruixia el temps a l'esquena, abrigant
l'esdevenir, el plor.
(Plor? Càntic?)

Agitació lleu.
Estrengera de mi,
de tu,
anònima arrel amniòtica
t'allotges silenciosa encara,
de tot encara verge.

I dona, sense voler, dona
innocent que no sap
donar més testimonis a la llum.

Al passeig d'ombra creixent lluen
les inèrcies com formes de saviesa.

-Lorena Cayuela, dins "Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual", pròleg d'Enric Sòria, antologia d'Alfons Navarret. Editorial Tria.

Es tracta d'una antologia descriptiva, que ens presenta 27 poetes (amb alguns oblits que fan de mal justificar) valencians nascuts a partir del 1970. Com sempre solen, aquesta antologia té la gràcia de presentar-nos un grup de gent vital i interessant que, en alguns casos, ens és molt inaccessible. Esperem que aquest món de xifres sense lletres on ens endinsem no trenque la progressió d'aquestes veus, algunes ja completament confirmades.

diumenge, 27 de maig del 2012

menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons

Ja arriba març. Del vi ja queda el fons
en el banquet on liben els canalles:
llur món feliç ja està a les acaballes,
dels cossos grecs només queden monyons.

Als teus deutors, Senyor, talla els tendons,
massa drogats van rondant les muralles,
crema els carrers, com València en Falles,
menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons.”

-“Simfonia per a un estat en coma”, Ramon Ramon, ed. Perifèric, Catarroja, 2011.

Ramon Ramon, solitari incendiari, amb tocs misògins –desconec si per convicció o provocació- i gran rimaire ha fet una altra volta al cargol dels seus poemes. ¿Té sentit, escriure, ara, en metre i rima consonant –rimes que no es repeteixen mai, al llarg de tot el llibre- en un “tour de force” amb ell mateix i les paraules? Ell vota, en una nota final sense desperdici, que sí. I el resultat és, com a mínim, fascinant.
Una estructura mètrica –un poc o un molt rígida- estimula l’escriptura. És un repte i un refugi. Si vols ser transgressor en el fons, hom tendeix a compensar en la forma. I, quan els versos es neguen a fluir i l’autora o l’autor senten que els cal escriure, també poden recórrer a la mètrica i/o la rima.
Jo ho he fet: no hi ha res com un decasíl•lab per a cridar un altre decasíl•lab. No hi ha res com una rima difícil per a tenir el cervell activat al voltant dels poemes. I no hi ha res com una mètrica rígida per a tractar temes d’una forma “arriscada”.
Val a dir que Ramon Ramon ho borda.
Per no parlar de l’aparició “generacional” de Déu (es veu que, amb l’edat, els humans tendim a reflexionar-hi). Amb una perspectiva àcida. I etc. I etc.
(I, per cert, les cometes inicials no falten perquè vénen del poema anterior)
Per cert, el poemari és aspre com una mala cosa i no apte per a llepafils.

dijous, 24 de maig del 2012

Felicitats literàries

Fa uns mesos, vaig escriure una anotació sobre dos bloc/gs que m'agradava mirar. Que solien transcórrer pels camins de la poesia. N'hi ha molts més, però era també un homenatge al compromís i l'entusiasme de les seues mantenidores; persones creatives que busquen llocs per on expressar-se i posar-se a l'abast d'aquells que hi puguen estar interessats.
I ara és el moment de felicitar totes dues "mantenidores": l'Anna Garcia Garay ha guanyat el premi Gabriel Ferrater i properament els seus versos passaran al paper també (la poesia, tan etèria i, alhora, tan física).
I Sandra Domínguez Roig acaba de traure un llibre de poemes que encara duu la calor de la impremta.
Moltes felicitats a totes dues. I molts versos més, i moltes més entrades.

SIGUES PLOR
Saliveja'm la corba.
Ets espera de clímax
que em pretén
rendició.

Degota el cos,
sigues un plor.

Brinda't al sigil
que t'indueix
a la ceguesa.

-"De blanc setí", Sandra Domínguez Roig, ed. Germania, Alzira, 2012.

dijous, 17 de maig del 2012

Poesia i revolució: "For sale" a Alacant, demà divendres

Benvolguts amics i amigues, La propera posada en escena de “For sale”, a la ciutat d’Alacant. Serà aquest divendres, a les 20.15 a la Seu Universitària. Carrer Ramón y Cajal, 4.
Com arribar: http://web.ua.es/va/sedealicante/on-estem.html

dimecres, 16 de maig del 2012

Carlos Fuentes i Agustí Bartra

No solc comentar-ho habitualment, però la literatura sud-americana, especialment aquella que investiga més, la del darrer terç del segle XX, m'agrada. Em va agradar molt, va participar en la meua formació com a lector i escriptor i com a persona i ara m'agrada revisitar-la. Recorde que als meus anys universitaris (finals dels vuitanta) van passar per les meues mans molts autors (Miguel Ángel Asturias, García-Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Sábato, Onetti,...) però la novel·la que més em va impactar, sense cap mena de dubte, és "La muerte de Artemio Cruz" de Carlos Fuentes. Encara ara puc recordar la sensació física que sentia en llegir-la. És una novel·la magnífica, d'estructura gens tradicional però que enganxa igualment. Tota una medicina contra la novel·lística actual, tan antiquada, que ara s'estila. La recomane amb emoció. No com a homenatge, sinó com a necessitat. "La muerte de Artemio Cruz" es va publicar la primera vegada l'any 1962. I aquestes reflexions m'han portat directament a Agustí Bartra qui, l'any 1968 va publicar, en el seu exili mexicà, "La lluna mor amb aigua". Una novel·la d'estructura i fins i tot temàtica molt semblant i que ací va passar desapercebuda. Bartra va tractar la temàtica mexicana en diverses ocasions, però aquesta novel·la d'estructura tan moderna sens dubte anticipa tot el que serà el "boom" dels 70 a casa nostra. I només ha merescut que silenci. O quasi. Hi ha un article de Margarida Aritzeta, «El mite de la Revolució: lectura de La lluna mor amb aigua i La muerte de Artemio Cruz», dins Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (volum I), Barcelona, AILLC / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995, ps. 225-237. També hi ha un article interessant sobre la recepció de Bartra a Mèxic, que és un tema paral·lel, però significatiu de Jaume Aulet.

dimecres, 2 de maig del 2012

Premis Marc Granell

Fa poc, es van atorgar els premis Marc Granell. En aquesta ocasió un dels guanyadors va ser Iban L. Llop, de qui m'agrada molt la seua poesia. M'alegre. I volia compartir aquesta alegria.
Em sent culpable
del dolor que t’habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.
Iban L. Llop

dilluns, 23 d’abril del 2012

NOU LLIBRE I PREMI DE BENIARJÓ

Aquest dissabte passat no vaig poder veure un partit de futbol (ni el fora de joc en el primer gol que va marcar un jugador de nacionalitat alemanya) perquè a la mateixa hora es lliurava el premi de Beniarjó, el Senyoriu d'Ausiàs March (més renyit que mai, amb més llibres que mai) i que finalment va guanyar, després de moltes deliberacions, Carles Miret amb "Belleses arbitràries".
I també es va presentar el llibre guanyador de l'any anterior. Vos en copie un poema:

S'han dit paraules molt grosses.
Insults terribles, imprecacions doloroses.
Però passat l'avalot en hem tornat a ajuntar,
com persones civilitzades que som.
I això està bé.
Ho diuen els savis.
A mi em donarà matèria per a poemes,
i a tu un tema per a contar.
La nit és llarga,
i aquesta la gaudirem.

Vicent Olaso, "El soroll de la pedra", ed. 3i4, 2012

dimarts, 17 d’abril del 2012

Batalles de Sardenya

"La poesia i la vida"

Un dels efectes més nocius de la creixent i dramàtica distància
cultural entre Barcelona i València és la constant pèrdua de valors
literaris. Aquest és el cas del poeta, traductor i professor Iban L.
Llop (Borriana, 1975), una de les veus líriques més sòlides de la
literatura actual.
Llop acaba de publicar un nou i excel·lent poemari, “Batalles de
Sardenya”, premi Ibn Jafadja d’Alzira. El recull clou una trilogia
poètica sobre les experiències de l’autor durant els seus anys de
residència a Itàlia. Els dos volums anteriors del cicle eren “Llibre
de Nàpols” (2003, premi Ausiàs March de Gandia) i “Crònica de
Calàbria” (2009, premi Alfons el Magnànim de València).
“Batalles de Sardenya” és un llibre que opera clarament a dos
nivells: de secció en secció i de manera transversal. El recull està
estructurat en quatre parts ben definides, amb 9, 8, 16 i 14 poemes,
respectivament. Si llegim el llibre de forma successiva, cada secció
gira puntualment a l’entorn d’un tema principal: l’exercici de
memòria i la recuperació del passat; la relació amb la tradició per
mitjà de la lectura d’altres poetes; els estadis de la construcció
d’un poema; les experiències de la vida contemporània.
Després, tenim la lectura transversal, potser més rica i ambiciosa,
que es desprèn del conjunt dels 47 poemes. Llegit d’aquesta manera,
el títol es converteix en una metàfora heroica que comprèn el sentit
general del llibre. Les batalles de Sardenya no són les conteses
èpiques de Pere el Cerimoniós sinó que són els conflictes de gran
intensitat que viu Llop entre la poesia i la vida.
En aquest sentit, cal recordar que Llop pertany a l’estirp de poetes
vitalistes que arrenca amb Maragall i es prolonga a través de figures
com Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Solà i Margarit, per dir
alguns noms. I per un vitalista sempre existeix la terrible pugna
entre l’art i la vida. L’art intenta reflectir la vida però, per tal
de fer-ho, s’ha d’apartar de la vida, provocant així una gran pèrdua.
En canvi, si el poeta deixa el seu art d’una banda i intenta endinsar-
se de ple en la vida, experimenta novament una sensació de pèrdua
perquè acaba prevalent la inconsciència i la inèrcia.
De cap a cap de “Les batalles de Sardenya” Llop es debat entre la
vida i la poesia, la consciència i la inconsciència, el passat i el
present, el coratge i la feblesa, el vitalisme i la domesticitat, el
viatge i el retorn, l’exploració i el retraïment, l’expressió i la
mudesa, la geografia i la imaginació, la veritat i la mentida, les
limitacions i la llibertat, la confrontació i la fuga... Llop és
punyent i autèntic, i mostra el veritable sentit de la poesia actual:
el conflicte que inquieta i aquieta.

D. Sam Abrams

divendres, 13 d’abril del 2012

PARÍS

PARIS
Caminaré Paris en pluja de diumenge:
per les llambordes humides relliscarà
la pena com un bes de bronze al jardins
de Rodin. Ningú dirà cap nom:
passejarem pel riu de tons marrons
on, tanmateix, s'entesten a esbossar-se les esglésies,
els arbres, el cel en pluja de diumenge
i on, per uns instants, tan sols per uns moments,
veurem el món -en un enllaç de mans- més bell.

Josep Lluís Roig, Oasi breu, ed. Tàndem, València, 2001.

dilluns, 2 d’abril del 2012

CONTE SOBRE EL POEFESTA

Ara que el Poefesta ja s'ha acabat i ha segut un èxit, aprofite per adjuntar un conte que vaig escriure fa uns mesos i que aprofita una anècdota real: vaig tenir un accident (el cotxe va parar a la ferralla) just el dia que començaven els actes de la Poefesta 2011.


L’accident


- Merda! –va encertar a exclamar ell en veure el cotxe que se li venia al damunt. Aquesta simple exclamació inconscient que després no recordaria va aprofitar al seu fill per aferrar-se al cinturó de seguretat i esmorteir el xoc, alhora que es disparaven els airbags i els pretensors pirotècnics dels cinturons de seguretat. En aquell moment era difícil preveure que el cotxe acabaria a la ferralla, però fàcil que el dolor lateral i el del cinturó es convertirien en unes marques morades que s’allargarien en el temps. Com tampoc no va pensar en aquell moment que no podria col•laborar com d’habitud amb Àngels en el Poefesta de cada any. Àngels tenia aquella habilitat per interactuar i trucar a les portes que calguera que ell no tenia gens. Llavors tampoc no podia preveure que, justament per l’accident i llurs seqüeles, divendres al matí passejaria per Oliva amb la filla i María Eloy, una poetessa andalusa fascinant i jove, prima com una mala cosa, indissoluble d’una cervesa a la mà que mai no acabava de beure; que havia estat capaç de convertir un tiquet de supermercat en un poema. Com tampoc no podia endevinar que acompanyarien una estona Josep Tero, que s’havia passat una bona estona col•locant el tamboret davant el micro com si això li regalara la seguretat que les coses eixirien bé, mentre esperaven el cotxe, que ell no podria conduir pel dolor de les cervicals, per dirigir-se al restaurant on dinarien; una espera farcida d’anècdotes lingüístiques i olor de flor de taronger, i etcètera fins arribar al recital del dissabte per la nit, sense poder conduir pel dolor però bé per caminar tranquil, per arribar fins el Teatre Olímpia, un nom d’allò més original per al teatre municipal, ple de gom a gom, més de quatre-centes persones a punt per a escoltar els poetes que recitarien. Ell, adolorit, va seure cap endarrere i el recital se li va fer curt. Pels comentaris del públic, des de velletes a jovenetes i jovenets, era una impressió general que desmentia el rellotge. Tanmateix, quan l’accident, no podia saber això, com tampoc que, el diumenge, quan ja no quedava gairebé ningú a l’hotel edificat en la barrera litoral de la Marjal de Pego-Oliva, amb una platja magnífica i solitària, el diumenge, els pocs que quedaven van acordar un dinar improvisat. Un dinar on tots, Àngels, Ramon, Pep, les parelles i ell van estar relaxats i tranquils, perquè el festival havia anat molt bé, perquè senzillament podien gaudir del menjar i la conversa, però tot això no ho podia saber ell, en aquells moments de colp i fum a dins del cotxe, quan va provar d’obrir la porta del conductor però no va poder perquè estava encaixada i acabà per eixir per la del copilot, per on havia escapat el seu fill per, una vegada a fora, preguntar-li- Estàs bé? Com ha anat?
El seu fill es va espolsar un poc el fum de sobre la roba, es va mirar les mans, va esguardar els dos cotxes destrossats –el que s’havia botat l’estop a una velocitat excessiva i el propi- i va exclamar, tot allargant les os:
-Mooola.

divendres, 30 de març del 2012

AVUI DIVENDRES I DEMÀ DISSABTE, POEFESTA A OLIVA

Divendres 30 març

VIII Festival de Poesia

(Teatre Olímpia, al carrer Major d'Oliva)
Participen:

Francisco Brines

Marta Pessarrodona

Ignacio Elguero

Luis García Montero

Marisol González

Benjamín Prado

Berta García Faet

Josep Piera





Participa

Conservatori Professional de Música "Josep Climent" Oliva


Dissabte 31 març

Poet's Corner

Recital poètic i musical a l'Església de Santa Maria (molt a prop de l'Ajuntament)

Reciten:

Ramon Guillem

Josep Ballester

Jaume Pérez Montaner

Antonina Canyelles

Josep Lluís Roig

Elena Escribano

Isabel Robles

Guitarra:

Manuel Cera Flores

Escola de Música d'Oliva

dijous, 29 de març del 2012

bloc/g en vaga

-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-

dimecres, 28 de març del 2012

divendres, 23 de març del 2012

FOR SALE, aquest dissabte

24 de març
20.00 h
Auditori
RAFELCOFER

Fa un poc de temps, des d'una editorial menuda i valenciana, van tirar endavant un projecte d'antologia poètica peculiar: van demanar a una llarga llista d'autors poemes que parlaren sobre el territori. Era l'únic criteri. I el resultat és un llibre amb alguns poemes espectaculars i un conjunt entre remarcable i imprescindible.
Com a editorial menuda i valenciana, a més, conscients que per guanyar-se la vida s'han d'espavilar i molt, van organitzar un espectacle al voltant del llibre. Un espectacle que funciona, que s'adapta a cada lloc i circumstància però que amb tota certesa no deixa indiferent. Jo demà tinc el plaer de col·laborar-hi en lloc d'algun poeta que a última hora ha patit certs imprevistos que no fan al cas, però el mèrit no és meu, és de l'editorial, d'aquells i aquelles que l'han impulsada, i dels poetes que hi han participat.
Bé, que recomane molt i molt l'espectacle. Per qüestions de "morbo", adjunte el poema més antic del llibre (de Marc Granell) i el

PROGRAMA
Introducció: Francesc Vila
1. Terra Lliure
Marc Granell.................................. Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
2. No queda res...
Joan Pellicer................................... Christelle Enguix
3. Ametla mística
Josep Lluís Abad i Bueno................. Josep Lluís Roig
4. Xauxa de llums...
Manel Rodríguez-Castelló................. Maria Josep Escrivà
5. Ja només em queda la cambra
Tomàs Llopis................................... Josep Lluís Roig
6. Ecologia
Rafa Casanova............................... Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
7. Ecos de postals
Manel Marí.................................... Josep Vicent Cabrera
8. Poble que fou de llauradors
Pep Marro...................................... Josep Basset
Minerva Pons
Vicent Pardo
9. Declaració d’independència
Eduard Marco................................. Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
10. El poble
Àngels Gregori............................... Àngels Gregori
11. Ermita del Puig
Elies Barberà................................... Josep Lluís Roig
Josep Vicent Cabrera
Christelle Enguix
12. Maria Mercé
Gaspar Jaén i Urban........................ Maria Josep Escrivà
13. Romans
Jordi Puig........................................ Jordi Puig
14. La Drova
Josep Piera...................................... Josep Piera
15. For sale
Christelle Enguix.............................. Christelle Enguix
16. Calvari
Lluna Pons....................................... Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
17. Uns peus, un país
Pepa Úbeda..................................... Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
18. I al setè dia, va crear la hipoteca...
Josep Lluís Roig................................ Josep Lluís Roig
19. Suite de la Marina
Carles Mulet.................................... Carles Mulet
20. Malva-rosa
Isabel Garcia Canet......................... Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà
21. Segària
Josep Vicent Cabrera....................... Josep Vicent Cabrera
22. València
Anna Montero................................. Christelle Enguix
Maria Josep Escrivà

Intervencions musicals: Amadeu Vidal (acordió diatònic)
Fotos: Natxo Francés
Veu en off: Salvador Bolufer
Text en off: Maria Josep Escrivà (del pròleg)

TERRA LLIURE (Marc Granell)
Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l’estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d’un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fosnúvol.
Perquè encara naix fills amb l’alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.


For Sale o 50 veus de la terra
Edicions 96
Carcaixent, 2010.

dijous, 22 de març del 2012

I ALESHORES PER QUÈ

I ALESHORES PER QUÈ

jo em pago els impostos el telèfon la llum
els peatges la via làctea
creuo per on toca
no trepitjo la gespa ni arrenco flors
i aleshores per què

no disparo amb tiraxines
no faig frafitis a les parets
-tot i que en tindria ganes-
no viatjo sense bitllet
parlo com déu mana
tinc una pila de carnets i permisos
i aleshores per què

parlo correctament
no arribo tard a la feina
no faig botifarra no insulto
es pot dir que faig elq ue toca
i aleshores per què

Letiția Ilea, traducció de Diana Moţoc.

Recital avui al Micalet

Avui dijous, a les 17:30 hores, hi ha un recital poètic acompanyat de música a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet (carrer Guillem de Castro 73).

Coordinat per Isabel Robles amb el títol d' ANALOGIES I DIVERGÈNCIES, participen quatre poetes d'excepció:

MARGARITA BALLESTER

ROSINA BALLESTER

JOSEFA CONTIJOCH

ISABEL ROBLES

dimecres, 21 de març del 2012

ACTIVITATS 21 de març, Dia Mundial de la Poesia

21 de març, Dia Mundial de la Poesia. Amb aquest motiu l’Aula de Poesia de la Universitat de València i el grup d’escriptors Saforíssims Societat Literària organitzem un recital en què participen una vintena de poetes. La lectura poètica comptarà amb interludis musicals interpretats per Cristina Martí a la dolçaina i Àlex Velàzquez al teclat.

En aquesta edició el poema de capçalera és el que ha escrit expressament per a l’ocasió el poeta Narcís Comadira. El poema, que porta per títol ‘Quatre mots’, ha estat traduït a diferents llengües. La Institució de les Lletres Catalanes, impulsora de la iniciativa, ha editat un opuscle, que serà distribuït als assistents, amb les diverses adaptacions (amazic, anglès, àrab, caló, castellà, croat, euskera. francès, guaraní, italià, japonès, kirguís, mandarí, occità, panjabi, romanès, soninke, suec, urdú i wòlof).

Des que la Unesco va proclamar el dia 21 de març (equinocci de primavera) Dia Mundial de la Poesia, aquesta diada se celebra a nombroses ciutats del món. També als territoris de parla catalana, la celebració, encapçalada per la ILC, suma noves adhesions i s’escampa per nombroses poblacions.
L’acte tindrà lloc el 21 de març al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, a les 19,30 hores.

Tota l’actualitat relacionada amb la celebració del Dia Mundial de la Poesia es pot trobar al bloc (http://diamundialpoesia.wordpress.com) on hi ha des de les lectures i recitals programats fins als textos, opuscles, imatges i videos dels actes d’anys anteriros.

dimarts, 20 de març del 2012

Glosa popular mallorquina

"En Juan Carlos està queixós
cada gendre és un fracàs
un s'ho fotia pes nas
s'altre s'ho fot pes Noos"

dijous, 15 de març del 2012

SOBRE ELS PREMIS (I ELS EDITORS)

Les coses estan difícils. En general i en concret. Si hom vol publicar pel mètode tradicional (paper contra paraules) ho té difícil. La contracció econòmica (i editorial) ha provocat, entre moltes altres coses, un augment de les obres presentades als premis literaris. I la qualitat. De manera que és totalment excepcional que s'arribe a la fi de les deliberacions amb diverses obres candidates i possibles guanyadores. De manera que el veredicte final es fa, necessàriament, injust. Guanye qui guanye i es quede qui es quede a les portes, la decisió comporta una injustícia perquè gairebé sempre haguera pogut guanyar una altra obra.
Crec que és bo saber-ho i tenir-ho present. Tant qui ha guanyat el premi com qui no. De vegades la línia divisòria no hi és. I no hi ha solució, trobe.
No sabria com s'ha d'arreglar. No ho sé. Però algun premi es podria reconvertir en subvenció a una col·lecció de poesia... O...
De tota manera, la poesia continua amb la seua producció perquè mentre hi ha vida, hi ha poesia. Es premie o no. Es publique o no.

dijous, 8 de març del 2012

Poema inèdit

Juguem a viure vius, a besar, amb les mans,
la vida que sols passa , les bicicletes àcides
contra el vent dels diumenges, el cansament, la son,
els sofàs amb llurs dies, l’excés de les escales
sense alè, salvatges, aquells amors possibles,
àvids, els impossibles, les teles, l’antic cos,
el desglaç dels teus pits dintre la boca roja.

dilluns, 5 de març del 2012

poetes joves al terrat

Recital de joves poetes. El dia 6 de març a les 19:30.
Amb Alba Camarasa i Baixauli, Aina Garcia Carbó i Ainoa Lorca. Coordina Isabel Robles.
A l'Octubre Centre de Cultural Contemporània (al terrat). Sant Ferran, 12, València.

(Una de les coses que més s'agraeixen d'aquesta mitja normalitat on ens deixen sobreviure o agonitzar, és que, amb ben poca cosa, hem bastit una normalitat literària que és totalment excepcional (anormal) en qualsevol altra literatura que patesca la persecució de què gaudim. I un dels elements que marca aquesta "normalitat" és la continuació de les generacions literàries (així a la vida com amb els poemes).
I és bo de constatar-ho. Aquest dimarts llig gent molt prometedora, que en alguns casos he llegit i en puc donar fe o testimoni. I que vénen a afegir-se a molta altra gent que configura una línia magnífica. Un miracle construït amb paraules.)

divendres, 2 de març del 2012

Gebre als vidres

M'acabe de (re)llegir "Gebre als vidres" d'Antoni Vidal Ferrando. Un llibre magnífic.
En aquesta literatura sense crítica seriosa on vivim, Antoni Vidal era un dels autors que, evidentment, coneixia de nom, però no el tenia ben visitat. Aquest anònims tots de vegades provoca aquestes coses. Fa un parell d'anys em vaig llegir "El brell dels jorns", Premi Ausiàs March del 1985 (per a una antologia en commemoració dels 50 anys del premi). I aquella va ser una trobada on la qualitat em va sorprendre.
Poc temps després, per unes circumstàncies que no fan al cas, em vaig llegir aquest "Gebre als vidres" que em va semblar una obra magnífica. I ara, que tinc el llibre a la mà, ho puc confirmar. Mai és tard per a suplir les mancances, i no haver llegit Antoni Vidal Ferrando ho és.

CEMENTERI DE HIGHGATE

No li havíem comprat flors.
El vent duia l'eco gris del seu catecisme.
Quasi amb indiferència travessàrem el parc.
Un estanyol amb ànecs i els vidres trencadissos
de la utopia eren la nostra dialèctica.
A mitja hora de Londres, la ciutat
perdia arquitectura. Tenia el regust
teatral d'algun conte
que nosaltres llegíem amb ulls cecs.
A dins el cementeri va començar a nevar.
Ja no veien cap corb. Una àlgebra d'arrels
i d'heures irascibles devastava les tombes.
Caminàrem, dins una simfonia d'epitafis i arcàngels,
fins a la de Karl Marx.
Férem fotografies d'una tristesa blanca.

Antoni Vidal Ferrando, "Gebre als vidres", ed. Meteora, 2012.

dimecres, 29 de febrer del 2012

Vides desafinades a Gandia, aquest dijous

La invitació diu, al peu de la lletra:
Amics, amigues

Tenim el plaer de fer-vos partícips de la propera presentació de la novel·la Vides desafinades, de XAVIER ALIAGA que, com sabeu, ha guanyat la darrera edició del Premi Joanot Martorell de Narrativa.

L'acte, presentat per l'escriptor membre de Saforíssims Societat Literària, Vicent Olaso, s'emmarca dins del cicle 'De tu a tu' i es planteja com un diàleg literari entre l'escriptor Xavier Aliaga i la cantautora CLARA ANDRÉS, qui interpretarà algunes cançons.


Si ens voleu acompanyar, ens trobareu el proper DIJOUS 1 DE MARÇ, a les 20 hores, a la Biblioteca Central Convent de sant Roc de Gandia (sala d'actes).

"Vides desafinades" (això no ho diu la invitació) és una novel·la ambiciosa, que li costa arrencar però que després aconsegueix una velocitat de creuer més que respectable. Presenta el món de la música independent i es nota que és un món que, a l'autor, li agrada. Val a dir que la majoria de males persones que hi apareixen són professors/es (universitaris, d'institut,...) i els poetes apareixen com a éssers immadurs (no sé de què em queixe), però com més avança l'acció i com més s'endinsa en els personatges, més volada pren. De manera que, en el cas que no pugueu assistir a la presentació, sempre podeu fer una cosa molt més agraïda: llegir-la. Després d'unes primeres pàgines dubtoses, vos esperen plaers -més o menys- ocults.


Per altra banda, si esteu a València, fan la presentació de dos llibres, el proper dijous 1 de març, a les 20.00, a la llibreria Railowsky (Gravador Esteve, 34 baix) de València.
Hi participaran Carles Mulet (autor de Quadern de sal), Pau Sif (traductor de Blasfèmia, del poeta croat Janko Polić Kamov) i M. Josep Escrivà (poeta i directora de la col·lecció Razef de poesia). Jo vaig anar a la que van fer a Dénia i em va agradar molt.

UN NOU BESTIARI IL·LUSTRAT

Tot seguint amb una llarga tradició de bestiaris que imiten els llibres dels naturalistes del segle XIX, Joan Rubio -pintor que arriba a la literatura des de la reflexió- posa una pedra més en aquesta tradició de falsaris i literats que inventen animals per a reflexionar sobre el món, que citen autors inexistents per explicar coses pertinents.
És aquest un llibre a contramoda, d'aquells que produeixen plaer en la lectura i han estat cuinats a foc lent, amb uns dibuixos molt ben treballats, que provoquen que les paraules giren al seu voltant.
Un llibre per a tenir i guardar.
Per cert, avui dimecres 29 de febrer -la data no és gens casual, supose-, a les 20 hores en el Saló Noble de la Casa de Cultura de Xàtiva, es fa la presentació oficial.
- "Imatges del natural", Joan Rubio, Asociación Cultural Babilonia, 2012.
Si algú el vol aconseguir trobe que l'ha de demanar a la seua pàgina web, supose que mitjançant el contacte (no hi han afegit encara la publicació al seu catàleg).
Per obrir boca, vos deixe amb dues il·lustracions d'un llibre anterior del mateix autor, que funciona una mica com la prehistòria d'aquest darrer, on tant imatges com text han arribat a un punt de maduració òptim.