Vaig passar tots els canals un parell de cops, fins que al final em vaig quedar mirant un informatiu. Algun conflicte fronterer, un edifici incendiat, els tipus de canvi que pujaven i baixaven, un nou límit en la importació de vehicles, una competició de natació en ple hivern, el suïcidi d’una família... Tots aquests esdeveniments semblaven estar relacionats d’alguna manera, com les fotografies de l’orla d’un institut.
(Del mateix conte de Haruki Murakami, “La catàstrofe minera a Nova York”)
dilluns, 30 de juny del 2008
La veritat, és que, quan vaig començar aquests escrits, m'agradava de pensar que serien gairebé secrets. Que només algun atzar, molt escadusserament... Però la vida va com va i, a banda d'algun fangar en el qual m'he ficat, també hi ha hagut més persones de les que jo em pensava que s'hi han topat, de diferents maneres.
M'ha sorprés que ara m'arribe, de retruc, en les amables paraules de Jordi Llavina:
http://www.elmundo.es/papel/2008/06/20/catalunya/2427090.html
M'ha sorprés que ara m'arribe, de retruc, en les amables paraules de Jordi Llavina:
http://www.elmundo.es/papel/2008/06/20/catalunya/2427090.html
diumenge, 29 de juny del 2008
I els meus amics tenien, si fa no fa, la mateixa edat que jo. Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou... Una edat poc indicada per morir. Els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els “rockers” als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t’imagines que ja tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni “rocker”. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures dels dentistes perquè desgraven. Què hi vols fer, ja en tens vint-i-vuit...
(Del conte “La catàstrofe minera a Nova York” dins El salze sec i la dona adormida de Haruki Murakami)
(Del conte “La catàstrofe minera a Nova York” dins El salze sec i la dona adormida de Haruki Murakami)
Etiquetes de comentaris:
Haruki Murakami,
narrativa
dilluns, 23 de juny del 2008
divendres, 6 de juny del 2008
Presentació Agustí Bartra
Presentació del llibre 'El Crist de 200.000 braços', d'Agustí Bartra, a càrrec de Lluís Solà, Sam Abrams i Maria Muntaner. A l'Espai Mallorca (Carme, 55 - Barcelona). dilluns, 9 de juny del 2008 19:30 hores
A mi, "Crist de 200.000 braços" em va deixar sense paraules, quan el vaig llegir. Jo devia tenir uns 22 anys, quan el vaig descobrir i puc dir, sense por a equivocar-me, que és un dels llibres que més m'ha marcat en la meua vida.
És, aproximadament, una novel.la sobre els camps de refugiats a França, en acabar la Guerra Civil. Poètica i, alhora, dura. Per posar un exemple: el títol ve de les 100.000 persones que malviuen al camp de refugiats, que pateixen com un Crist de 200.000 braços.
El Bartra narrador s'hauria de reivindicar més i més. I, com a personatge, és fascinant. Va escriure, per exemple, una novel.la sobre la revolució mexicana. En català. L'idioma sí. Però ell escrivia des del lloc on vivia.
Una reedició justa i necessària.
A mi, "Crist de 200.000 braços" em va deixar sense paraules, quan el vaig llegir. Jo devia tenir uns 22 anys, quan el vaig descobrir i puc dir, sense por a equivocar-me, que és un dels llibres que més m'ha marcat en la meua vida.
És, aproximadament, una novel.la sobre els camps de refugiats a França, en acabar la Guerra Civil. Poètica i, alhora, dura. Per posar un exemple: el títol ve de les 100.000 persones que malviuen al camp de refugiats, que pateixen com un Crist de 200.000 braços.
El Bartra narrador s'hauria de reivindicar més i més. I, com a personatge, és fascinant. Va escriure, per exemple, una novel.la sobre la revolució mexicana. En català. L'idioma sí. Però ell escrivia des del lloc on vivia.
Una reedició justa i necessària.
Etiquetes de comentaris:
Agustí Bartra,
narrativa
dijous, 5 de juny del 2008
Curiositats d'un sopar
El divendres passat van lliurar els premis de la crítica dels escriptors valencians i, alhora, es va fer un homenatge a Jaume Pérez Montaner. I és que la gent comença a complir anys i no hi ha manera d'aturar la cosa.
L'acte va ser força nostàlgic, per diversos motius i va tenir acompanyament musical de Brassens, que va arribar de la veu d'Eva Dénia i els seus acompanyants. Deliciós.
Per cert, que el millor de l'Hotel Astoria, on es feia el sopar, és la vista des de la novena planta, on van desenvolupar tot l'acte: es veu tota la València medieval.
L'anècdota del sopar, fou que a la planta baixa també n'hi havia un del Gav, que és un grup d'aquells de los catalanes nos quieren invadir, nascut als anys 70 per lluitar contra allò de los Países Catalanes. L'estètica era terrible: tots amb "trajos" d'aquells de blau oscur com d'uniforme i repentinats. Però tots vam ser molt civilitzats.
Quan eixíem, un dels del Gav va comentar a un altre: "estos son los escritores catalanes". Clar. Només deuen parlar valencià els catalans, perquè els valencians de debò es veu que parlen espanyol i, molt de tant en tant, solten alguna gracieta en "llauro". No val de res posar-los exemples com que un argentí no es converteix en espanyol pel fet de parlar espanyol i etc, etc, etc.
De tota manera, jo crec que la nostra gran basa dins de la literatura catalana és, justament, ser valencians. Tenim una visió diferent del món i estem a quatre passes: així com els espanyols tenen els sudamericans que han renovat la literatura castellana i els anglesos els indis i els australians i etc, els catalans ens tenen a nosaltres. Ara falta que ells -i nosaltres- ens ho cregam.
L'acte va ser força nostàlgic, per diversos motius i va tenir acompanyament musical de Brassens, que va arribar de la veu d'Eva Dénia i els seus acompanyants. Deliciós.
Per cert, que el millor de l'Hotel Astoria, on es feia el sopar, és la vista des de la novena planta, on van desenvolupar tot l'acte: es veu tota la València medieval.
L'anècdota del sopar, fou que a la planta baixa també n'hi havia un del Gav, que és un grup d'aquells de los catalanes nos quieren invadir, nascut als anys 70 per lluitar contra allò de los Países Catalanes. L'estètica era terrible: tots amb "trajos" d'aquells de blau oscur com d'uniforme i repentinats. Però tots vam ser molt civilitzats.
Quan eixíem, un dels del Gav va comentar a un altre: "estos son los escritores catalanes". Clar. Només deuen parlar valencià els catalans, perquè els valencians de debò es veu que parlen espanyol i, molt de tant en tant, solten alguna gracieta en "llauro". No val de res posar-los exemples com que un argentí no es converteix en espanyol pel fet de parlar espanyol i etc, etc, etc.
De tota manera, jo crec que la nostra gran basa dins de la literatura catalana és, justament, ser valencians. Tenim una visió diferent del món i estem a quatre passes: així com els espanyols tenen els sudamericans que han renovat la literatura castellana i els anglesos els indis i els australians i etc, els catalans ens tenen a nosaltres. Ara falta que ells -i nosaltres- ens ho cregam.
Ja feia temps que no hi pensava, però quan vaig traure allò d'"Ebri del vi perdut" algú va parlar de final de la travessia del desert. Feia set anys que no publicava res de res, però no se'm van fer gens llargs. Jo escrivia i anava a la meua. Mai no m'ho vaig mirar com a travessia de cap desert.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.
dimarts, 3 de juny del 2008
Excuses i/o justificacions
Li he escrit una nota a Josep Porcar a Salms, però el seu servidor deu d'estar emprenyat amb mi i em trau HTTP 500 - Error interno del servidor Internet Explorer. De tota manera, com la llista d'errors i/o omissions l'he feta públicament en aquestes pàgines, també és just que les corregesca des d'ací. La nota diu:
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.
Etiquetes de comentaris:
Jaume Subirana,
Josep Porcar,
poesia
dilluns, 2 de juny del 2008
Sobre la poesia
Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.
Etiquetes de comentaris:
Amadeu Vidal i Bonafont,
Jaume Subirana,
Josep Porcar,
poesia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)